Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Oriol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Oriol. Mostrar todas las entradas

textos JOSEP MARIA DE SAGARRA
dramaturgia CREACIÓN COLECTIVA DE LA COMPAÑÍA
música JORDI CORNUELLA
intérpretes JORDI CORNUELLA, BLANCA GARCÍA LLADÓ y CLARA MANYÓS
mirada externa JORDI ORIOL
fotografías JORDI OLIVÉ
duración 70 min
TEATRE LA GLEVA

Nunca había pensado que Josep Maria de Sagarra fuera tan divertido. De hecho, a mi siempre se me ha hecho un poco farragoso. Sin duda tenía que haberlo visto con los mismos ojos que lo han leído esta joven compañía, el resultado habría estado muy diferente.

Desde la entrada ya sabes que asistirás a un montaje muy especial, el programa de mano es un recordatorio de funeral. Sí, hoy toca asistir a un funeral, el de Josep Maria de Sagarra. Pero la tristeza se convertirá en alegría, el música y en un recuerdo especial a la vida y obra del escritor.



La palabra es una de las dos protagonistas del montaje, los textos de Sagarra están escogidos para mezclar tradición, modernidad, pensamiento, comedia, crítica y todo regado con un más que singular toque de ironía. Cuando escuchas este tipo de textos te das cuenta de la belleza y riqueza de la lengua catalana. Es todo un placer para los oídos.

La otra protagonista de la velada será la música de Jordi Cornudella a base de instrumentos de viento, acordeón y clarinete. Pero no sólo se tocan sino que sus intérpretes juegan con ellos. De la misma manera que las palabras destilan ironía, aquí de modo más sutil o no tanto, se juega con su sonido hasta despertar las carcajadas del público.



La obra está tan bien tramada que no sólo hace brillar a las palabras escritas por Sagarra, sino que sus protagonistas también brillan. La tarea no era fácil, el lenguaje no lo es y requiere un trabajo vocal importante. Magistral la interpretación de Blanca García Lladó, cabe destacar el momento tortilla, que no desvelaré, pero cada vez que me tome una recordaré sus palabras.

La puesta en escena es minimalista, y realmente la obra funciona sin nada más que voz y música, pero al ser una representación de un funeral, tenemos una urna con las cenizas y un marco con el retrato del autor. Tres sillas y un atril para hacer algún discurso. Iluminación suave que no deja al público a oscuras. Éste es presente, en algunos casos se le interpela pero tiene un papel pasivo.

Hem vingut aquí per deixar les coses clares es un espectáculo de humor negro que destila una ironía que provoca en el público una carcajada tras otra. Y yo que pensaba que los funerales eran aburridos, pero me ha quedado claro que no y ahora mismo tengo ganas de recuperar a Sagarra a través de los textos. 
En fi... confusionisme.



Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ



Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El 19 de octubre a las 20.30h se levantará el telón de una nueva aventura teatral, La Gleva, un teatro y espacio cultural que busca dar cabida a proyectos de pequeño formato. Ubicada en el barrio del Farró, Guinardó, en la calle que le da nombre (número 19), este nuevo espacio sorprende por la capacidad, hasta 120 personas, dependiendo eso sí de las disposición de la sala.

Sus propulsores son la compositora y pianista Bárbara Granados, el diseñador de luces Rafa Puig-Samper, el productor Juli Modesto y el periodista Albert de la Torre. La encargada de la programación es la Júlia Simó, que entre otras cosas es productora de la compañía El Martell.

A pesar de la juventud de Simó el espacio busca ser el lugar de encuentro de artistas de generaciones diversas. En esta primera temporada, de la que oficialmente sólo se presentará el primer trimestre, se han filtrado nombres como: Mario Gas, Angel Pavlovsky, Elisa Crehuet, Xavier Ruano, Ramón Simó, Sisa, Joan Ollé y compañías como El Martell, la Chacha del Rey o Oscillation.




El espacio, que también funcionará como bar, estará abierto todos los días desde las 9h con diferentes actividades, pero la programación más teatral será de jueves a domingo (de jueves a sábado a las 20.30h y el domingo a las 19h). Y de teatro se hablará, pero sus puertas estarán abiertas a la multidisciplina, artes escénicas, música jazz o clásica, conferencias, magia, poesía, circo, multimedia...

Primeros espectáculos confirmados:


  • MALI VANILI, LO NOSTRE NO FUNCIONA. Del 26 de octubre al 5 de noviembre. Un comienzo con un musical de humor, la mejor medicina para los tiempos que corren. Los músicos/actores Jofre Borràs y Miquel Malirach. Canciones originales, diálogos ocurrentes, juegos de palabras, letras ingeniosas y grandes dosis de humor. Una historia de los mejores fracasos del dueto más irreverente del panorama teatral actual.

  • NO MORE SHAKESPEARE. Del 9 al 12 de noviembre. Ramon Simó y Joan Alavedra presentan una conferencia espectáculo sobre la figura de Shakespeare en la actualidad que pasa del elogio a la crítica y de la crítica a la reivindicación del teatro contemporáneo a partir de la figura del bardo inglés. Todo en 60 minutos.

  • LA MAGA GISELL I LA COLECCIÓ ROCA. Del 16 al 26 de noviembre. La maga Gisell es una de las magas de mesa más reconocidas internacionalmente debido a su originalidad, teatralidad y puesta en escena. Esta vez, introduce en su espectáculo objetos del siglo XIX de la Colección Roca de magia que forman parte del fondo del Museu de les Arts Escèniques del Institut del Teatre.

  • TANGO A LA HORA DE LA SIESTA. Del 30 de noviembre al 3 de diciembre. El artista argentino Martin Curletto ofrecerá un espectáculo de máscara y tango. Un espectáculo sobre la memoria de nuestros abuelos y las nuevas tecnologías de las que se siente ajenos.

  • HEM VINGUT AQUÍ. Del 14 al 30 de diciembre. Jordi Oriol plantea este homenaje a Josep Maria de Sagarra como una ceremonia de despedida protagonizada por dos actrices y un clarinetista.



TEATRO + LIBROS

A partir del 8 de noviembre todos los miércoles a las 20.30h los protagonistas serán los libros en EL TEATRO DE LOS LIBROS, un espacio abierto a multitud de formatos: conferencias, lecturas dramatizadas, lecturas + debate posterior... en cada sesión será tratado un tema de la actualidad o personal a través de la lectura de un libro, de un capítulo, de una artículo, o de un trozo de palabra escrita. 

Se está contactando con institutos y universidades para promover entre profesores y alumnos este pequeño espacio para la reflexión. Un espacio para que la filosofía pueda salir de entre las asignaturas aburridas. 

El Teatro de los Libros busca que el contenido de los libros y su mensaje implícito salga a escena para profundizar en el diálogo como explorador de nuevos significados contemporáneos.


+INFORMACIÓN:

Sin web ni redes sociales, problema que en breve se resolverá y como siempre podréis encontrarles en el apartado de "para seguir soñando" del blog.




TEXTO: ALBERT MESTRES, MAGDA PUYO, RAMON SIMÓ y ANNA TEIXIDOR
INTERPRETACIÓN: PEP AMBRÒS, PEPO BLASCO, JUDIT FARRÉS, BLANCA GARCÍA-LLADÓ, JORDI ORIOL y KATHY SEY
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS
MERCAT DE LES FLORS (GREC 2016)

Gran afrenta a la que se han querido enfrentar Magda Puyo y Ramon Simon, tratar el tema de la violencia en cada uno de sus estados. Comenzando por la violencia de género y los micromachismos, siguiendo por la violencia terrorista, Al Qaeda, ISIS... el sentimiento eterno de inmigrante, la violencia de Estado (no proporcionar a sus ciudadanos unas condiciones dignas en las que vivir), la libertad fingida por un sistemas que nos oprime sin que nosotros lo "sepamos", etc.

El juego del miedo pero sin miedo. Los temas quedan expuestos sobre la mesa, pero no hay profundidad, son simples titulares que requerían un tratamiento más profundo, la teoría es conocida por todos, pero ¿y la práctica?

Al entrar en la sala percibimos una especie de teatro comunitario, una sensación de que si te sientas en los asientos centrales alguna cosa va pasar. Pero no nos inmutamos ni nos hacen inmutar. No salimos más que de la ensoñación de público en la oscuridad por algún grito, seguimos tan cómodos sentados en nuestros sitios. ¡Qué diferente hubiera sido si la violencia no sólo nos hubiera abierto los ojos, sino cada uno de los poros al respirarla!

Interpretaciones en tono acertado pero esperaba más violencia. Llevan la batuta ellos y se nota las mejores interpretaciones están lideradas por Pep Ambròs, Pepo Blasco y Jordi Oriol. De entre las secundarias, destaca Blanca García-Lladó que una vez demuestra su enorme versatilidad. Pero el gran fallo es el tratamiento conservador del espectador en un montaje como este no debería ser un mero público. Debería sentirse molesto, tanto el texto como los actores deberían ser los encargados de que se incomode en sus asientos, hacerlo de alguna manera protagonista, más allá de adquirir o no una rosa. Una rotura de esquemas entre la pasividad y una aportación a un montaje que sin él no tiene sentido.

Nos sentimos dentro de la estación, podemos vernos las caras, pero no hay miedo porque sabemos que la violencia no va con nosotros. Me hubiera gustado que el montaje hubiera sido más Haneke, que hubiera dado al espectador un arma y dejar que esa "improvisación" de las artes en vivo delimitara cada noche el final del espectáculo.

Por el contrario salgo de sala con la sensación de que el motín ha concluido, y a pesar del sentimiento de comunidad con una platea que desconozco aunque les haya visto las caras, la violencia no ha calado, no estoy convencida de su tesis, simplemente descolorada de la manera en que se ha explicado.

ESTACIÓ TÈRMINUS

by on 17:43
TEXTO: ALBERT MESTRES, MAGDA PUYO, RAMON SIMÓ y ANNA TEIXIDOR INTERPRETACIÓN: PEP AMBRÒS, PEPO BLASCO, JUDIT FARRÉS, BLANCA GARCÍA-LL...


Font: J.B. (elpuntavui.cat)
L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carrió, un flirteig per la correspondència privada d'artistes. Un moment d'intimitat, a cop de faristol, que apropaven actors i espectadors. Ara, tot i que haguessin pogut fer una nova sèrie de correspondència privada, s'han decantat per explicar la història d'Europa a través dels artistes. Des de Georg Büchner, que dóna veu al somni i desengany de la Revolució Francesa, fins a Peter Weiss, que mimetitza fragments dels judicis contra els nazis a Nuremberg. També aquest cicle recull l'estroncament cultural a la Catalunya de la República a través de cartes (és l'excepció) entre Eduard Toldrà i el promotor cultural Manuel Clausells. El quart autor en discòrdia és August Strindberg, precursor del naturalisme a escena, que traslladava el conflicte a l'individu, a l'espectador. El cicle, que arrenca aquest dimecres i dura fins al 4 de juny, tindrà els actors que mantenen assaigs i funcions a la temporada del Lliure. Totes les funcions comencen a dos quarts de nou del vespre i es programen al Lliure de Gràcia. Moltes sessions són dobles, de manera que es fa un espectre molt més ampli dels autors i es garanteix que les sessions seran de més d'1 hora de durada. Això també permet que en un dia un actor interpreti dos papers diferents.
Dimecres i dissabte vinent és el torn de Strindberg. Es llegeix La tempesta (dirigit per Juan Carlos Martel), La casa cremada (Lluís Pasqual): un fill torna a casa després d'anys que ha patit un incendi i descobreix que tot allò que l'apartava de la família era mentida. Dissabte, La sonata dels espectres (Pau Carrió), amb banda amb un Elvis particular que formarà el mateix Carrió, Pau Miró i Jordi Oriol. També El pelicà revisada per Miró: “Una tragèdia, per ridícula pot ser comèdia.”
David Selvas i Miró (19 i 20 de febrer) fan una fusió de WoyzeckLa mort de Danton i El correu de Hessen jugant a un fals documental amb una posada en escena entre discursiva i lúdica. Carme Portaceli aproparà La indagació (un oratori en onze cants) de Peter Weiss, el 23 i 24 de febrer, amb dramatúrgia de Miró. L'autor va acudir als judicis d'Auschwitz com a testimoni. Miró diu que, tot i ser un tema molt tractat, “cada vegada que el llegeixo em deixa tocat”: una mostra de la crueltat humana directa a la vena de l'espectador, sense cap filtre dramatúrgic.
Finalment, Rosa i Queco Novell presenten el 28 de maig i el 3 i 4 de juny Fragments de converses (epistolari Eduard Toldrà i Manuel Clausells). Toldrà va ser un músic que va haver de sobreviure tocant cada nit en un local. Clausells, avui desconegut, va ser un activista que buscava reptes artístics. En les seves cartes, que van des de l'època de la dictadura de Primo de Rivera al 1935 retraten, sense saber-ho, els elements que provocarien la Guerra Civil. Clausells, avi dels Novell, va ser assassinat l'any 1937. Els néts l'han descobert reordenant les cartes. Fins llavors, era un dolor silenciat al cor de la seva mare.

Una lupa per a Europa

by on 16:41
Font: J.B. ( elpuntavui.cat ) L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carri...

TEXT: JOSEP PEDRALS
DIRECCIÓ: JORDI ORIOL
CREACIÓ i INTERPRETACIÓ: ALEX AVIÑOA, JORDI ORIOL, CARLES PEDRAGOSA i JOSEP PEDRALS
PRODUCCIÓ: INDIGEST i TEMPORADA ALTA
LA SECA-ESPAI BROSSA


Les produccions de la marca Indigest comencen a ser sinònim d'èxit. Teatre fresc, original, sense complexes, creatiu, que no necessita grans mitjans ni escenografies per transmetre el que volen i que el públic surti més que satisfet de la sala.

En Comptes de la Lletera és una faula sobre la inestabilitat del present, sobre la infinita capacitat humana de somiejar i les patacades de realisme que cal afrontar amb esperança. Quatre ornitòlegs van a la recerca d'un ocell llegendari i en el camí es donaran cita els versos de Pedrals teatralizats amb les més diverses circumstàncies amb qui es troben aquets quatre personatges.

Amb una escenografia simplista i uns recursos casolans però que funcionen de meravella, la companyia Indigest aconsegueix crear un univers màgic i mantenir en tot moment l'atenció de l'espectador. Mai la poesia havia estat tan entretinguda i tan bé contada.

Jordi Oriol torna a la seva manera de fer, després d'un T6 no gaire satisfactori. Està clar que la llibertat a l'hora de crear és un dels factors més importants per aquesta companyia. I amb tota la llibertat del món s'hauria d'exigir més muntatges com aquest, que despertin l'esperit crític i creatiu no tant sols dels que els creuen sinó també dels que els gaudim.
Sent la primera vegada que l'obra de Josep Pedrals s'adapta al teatre, l'atzar ha volgut que fos per partida doble; l'atzar i la complicitat del poeta i escriptor amb els joves directors Jordi Oriol i Iban Beltran, que dirigeixen En comptes de la lletera i El Furgatori , respectivament. Aprofitant que totes dues obres recreen l'univers lingüístic del poeta i escriptor, La Seca - Espai Brossa les ha englobat dins el Cicle Josep Pedrals.


Aquest dimecres la companyia IndiGest estrena En comptes de la lletera , que ja va passar per La Planeta de Girona en el marc del Festival Temporada Alta: és la història de quatre ornitòlegs a la recerca d'un ocell llegendari, la lletera (lactius lactius , segons el llenguatge científic particular de Pedrals). El text en vers de l'obra rellegeix el popular conte de la lletera amb música d'acompanyament, fent una mirada en clau d'humor a la tendència dels homes a "fer volar ocells". "És el llenguatge de Pedrals, que sempre m'ha fascinat, amanit amb escenografia i música", descriu Oriol, que ja ha exercitat un llenguatge poètic propi en obres com Home-Natja i OB-sessions . Josep Pedrals veu la història com un homenatge a Pitarra, "una astracanada, un despropòsit molt bonic, com la realitat que vivim". A part de l'autoria del text i la direcció de l'obra, Pedrals i Oriol també s'encarreguen d'interpretar dos dels protagonistes.
Pel que fa a El Furgatori , que es representarà al mateix espai del 30 de maig al 10 de juny, és l'adaptació d'un dels textos més reconeguts de l'autor. Es tracta del dietari de Quim Porta, un personatge que viatja a un poble imaginari de la Catalunya profunda i hi escriu una novel·la. Aquest indret inventat és Bolló, "un poble tropical de costums alegres i desenfadats que està situat sobre unes termes, un fet que provoca que tota una galeria de personatges vagin calents", afirma Pedrals. El mateix autor equipara aquest nou punt geogràfic del seu imaginari, Bolló, amb el Macondo de Gabriel García Márquez o la Mequinensa de Jesús Moncada. "És un viatge amb personatges prou estranys que només es podia representar a La Seca", segons el director Iban Beltran, que va rebre el premi de la Fira Mediterrània (Manresa, 2007) per l'obra Entremès de dos estudiants .
Les dues obres, que "no tenen res a veure", comparteixen una idea decadent de la realitat. "És el meu món estètic, entre barroc i decadent, sempre amb la lletjor humana present", en paraules de Pedrals.
Font: Pau Dachs (www.ara.cat)


Jordi Oriol (Barcelona, 1979) és dels dramaturgs més prolífics i més interessants del país. Autor, director, intèrpret i músic, i obert a qualsevol experiència artística, forma part de l'Associació Indi Gest, una companyia que es diria que és com una mena de cooperativa teatral, amb la qual farà estada aquest cap de setmana a la sala La Planeta, en què hi reposarà dos espectacles. Avui i demà (21 h) hi presenta la molt aconsellable Ara estem d'acord estem d'acord. Indi Gest ja va portar aquest peculiar espectacle a Girona, a un lloc tan inadequat per al teatre com l'Auditori de la Mercè, en el cicle Escena Plural, l'any passat.
L'obra es va estrenar el 2008, en el marc del cicle Assajos oberts, del Teatre Lliure, i es va muntar, amb recursos migrats, per no dir inexistents, de manera paral·lela, a l'espectacle Dia de partit, de David Plana. Oriol pren com a referència el món del futbol, les seves cerimònies, estereotips i allò que l'envolta, per barrejar-lo amb el mite de la caverna –aquí convertida en taverna, la Mítica Taverna– de Plató, i amb la faula de la llebre i la tortuga. Arribarà un Messi(es), que serà objecte de desig de dos clubs rivals, el de l'Essència i la Innocència, el de les idees i els sentits, però amb intencions diferents, un per liquidar-lo i l'altre per idolatrar-lo, i tot plegat amarat d'un sentit de l'humor peculiar, intel·ligent. Oriol, que a més del director, és un dels intèrprets juntament amb Jofre Carabén, Isak Férriz, Carles Pedragosa i Jordi Santanach, explicava fa uns mesos que abans el seu interès pel futbol era més aviat escàs, fins que va llegir la frase d'Albert Camus: “Tot el que sé de la vida ho he après del futbol.” Aleshores, diu, és va preguntar: “Què significava el futbol? Com podia ser que la gent perdés el cap d'aquella manera per la competició esportiva? A l'obra el critiquem, però també el valorem.”
Monòleg en vers
La Planeta recupera diumenge (18 h) un dels primers treballs d'Oriol, La caiguda d'Amlet (o La caiguda de la hac), que va estrenar a la sala en l'edició de Temporada Alta del 2007. Oriol, que l'ha escrit, també l'interpreta, i la direcció és de Xavier Albertí, del qual n'era alumne de dramatúrgia a l'Institut del Teatre. La peça és un enginyós monòleg en vers en format de cabaret literari, en què la intenció és “fer un treball acústic”, centrant-se en la musicalitat del text. En aquest espectacle ja s'hi veuen algunes de les constants dels muntatges d'Oriol, com el gust per la paraula, pel joc original i enginyós amb la fonètica i la semàntica, en ocasions d'alta volada, fruit de la seva passió per la poesia.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Planeta Indi Gest

by on 15:04
Jordi Oriol (Barcelona, 1979) és dels dramaturgs més prolífics i més interessants del país. Autor, director, intèrpret i músic, i obert...

TEXT i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL
INTÈRPRETS: ÀNGELS POCH, ORIOL GENÍS, DAVID VERT, ANNA MOLINER, ÒSCAR CASTELLVÍ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI SANTANACH
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Partint de la base de que el projecte T6 és un laboratori escènic, aquest experiment anomenat T-ERROR ha fallat. Jordi Oriol ha volgut reflectir el que ell mateix va patir quan se li va encarregar el text i es va encallar davant del full en blanc. A partir d'aquí ha vestit la trama amb tintes vampírics, ja sabem que aquest tema està de moda, envoltant al dramaturg d'una família un tant peculiar.

El text fa aigües des del principi però s'enfonsa en un mar d'anades i vingudes sense sentit abans de la mitja hora de funció. La metratealitat de convertir els personatges en actors és un recurs fàcil però que no aconsegueix arrodonir una obra que sobrada de peròs. Jordi Oriol presenta el muntatge com un joc de personatges condemnats al fracàs i allí és on viuran l'hora i mitja de representació.

Entre els actors, d'una direcció erràtica i insegura, destaca el protagonista David Vert, que aprofita els moments de comèdia (singlot inclòs) per despertar un públic submergit en un somni gens plàcid. La posada en escena com si entressin en la cova del terror és la millor part de l'espectacle.

No hi ha dubte de que Jordi Oriol volia arriscar-se i ell mateix admet que no li importa fracassar. Obrirem la porta del darrera perquè la seva sortida no serà el més recordat d'aquest projecte de dramatúrgia. Què li farem! Una altra vegada serà.

T-ERROR

by on 22:13
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL INTÈRPRETS: ÀNGELS POCH, ORIOL GENÍS, DAVID VERT, ANNA MOLINER, ÒSCAR CASTELLVÍ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI...


El Teatre Nacional l'ha espifiada. Va confiar en un autor jove alternatiuper participar en el projecte d'impuls a l'autoria catalana T6 i ara el nano no se'n surt. S'acosta l'estrena i no hi ha manera que entregui un text. Els actors estan que trinen. I ell sent terror. Aquest panorama angoixant és ficció i és realitat. Jordi Oriol s'ha basat en el seu bloqueig creatiu per escriure l'obra que encetarà l'any al TNC aquest dijous, un T6 que es diu T-error , un divertit joc de paraules propi del director d'obres com Home-natja Un tal ímpetu vital , creades amb la companyia IndiGest.
Aquest cop el repte era diferent: un encàrrec, a la Sala Tallers del TNC i amb un equip en part innegociable: l'efectiva companyia T6, amb cinc actors com ara David Vert, Àngels Poch i Oriol Genís, i dos més que ha escollit Oriol, Carles Pedragosa i Jordi Santanach. "Em vaig trobar intentant tenir un text acabat i m'era impossible fer-ho sol a casa, em vaig bloquejar", explicava ahir. Aquest problema, "la por a l'error que causa terror", va ser l'espurna per començar els assajos amb els intèrprets. Al final, T-error mescla la crisi creativa del protagonista i la de la seva família, una mena de túnel del terror vampíric que li serveix per parlar del seu ofici, de la vanitat i la por del creador, de la funció del teatre i la sensació que mai res pot ser original al cent per cent.
Comèdies incorrectes
L'autoparòdia d'Oriol al TNC és una de les primeres estrenes d'un any en què la comèdia serà protagonista. Tres exemples: Burundanga , la primera comèdia sobre ETA, de Jordi Galceran, ja té quasi totes les entrades exhaurides a la Sala FlyHard aquest gener. Al Condal hi torna Políticament incorrecte , un vodevil de manual -amb embolics polítics i de faldilles-, del mestre anglès del gènere Ray Cooney i dirigit pel membre del Tricicle Paco Mir. I Carol López ha escrit i dirigirà a La Villarroel Res no tornarà a ser com abans , una història d'amors i dilemes amb dues parelles a punt de deixar de ser joves.
Clàssics i inconformistes
Si les comèdies han de combatre el mal humor de la crisi, els grans autors clàssics poden contribuir a entendre-la. Aquest gener ocuparan la cartellera els textos combatius de Maksim Gorki i el seu retrat d'Els baixos fons , al TNC a càrrec de Carme Portaceli, i el Quit de Peter Handke, un al·legat en contra dels mecanismes del capitalisme que posarà en escena Lluís Pasqual al Lliure amb un repartiment esfereïdor: Eduard Fernández, Andreu Benito, Nora Navas, Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Boris Ruiz i Míriam Iscla. I es llançarà l'ham a autors clàssics com Henrik Ibsen (David Selvas dirigirà Hedda Gabbler , interpretada per Laia Marull al Lliure) i Anton Txékhov (que passarà per la Sala Atrium amb Les tres germanes ).
Obres no convencionals
Les obres que barregen els llenguatges escènics són l'altre gran capítol d'estrenes de la rentrée . És el cas de Tots aquests dois , l'homenatge documental i musical de Pep Tosar al cantautor i escriptor mallorquí-guineà Guillem d'Efak, al Círcol Maldà. Mon Brel també continuarà portant més enllà del Ne me quitte pas els espectadors de l'Almeria Teatre.
La coreògrafa Mar Gómez s'ha fusionat amb l'acròbata Ignasi Gil per estrenar l'engranatge perfecte Perdiendo el tiempo al Mercat de les Flors. I La Seca instal·larà un menjador domèstic en una de les seves sales: s'exhibirà a un pam dels voyeurs l'íntima relació d'una parella, una obra que Iván Morales ha titulat Sé de un lugar.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


CREACIÓ i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL
INTÈRPRETS: ANNA ALARCÓN, PEP MULA, ÒSCAR MUÑOZ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI SANTANACH
PRODUCCIÓ: TEMPORADA ALTA- FESTIVAL DE TARDOR DE CATALUNYA, TEATRE LLIURE, PAMINONDES i INDI GEST
SALA BECKETT


Jordi Oriol enceta un reflexió sobre els falsos mites de la nova era i les etiquetes que volem que ens possin en aquest Home-natja. La companyia Indi Gest torna a sorprendre per la seva posada en escena, un escenari de concerts, el garatge d'una casa, dos escenaris per monologuistes i qualsevol cosa que se'l pugui passar per l'imaginació.

La història de com una persona anònima per un fet fortuït de la nit al dia es converteix en tot un ídol amb milions de seguidors que li aclamen com si hagués inventat la salvació del món. Oriol barreja en els seus muntatges el text i la música (també pròpia), però que aquesta vegada hi ha moments en que resulta una mica repetitiva.

L'equip artístic de Indi Gest amb l'Anna Alarcon i l'Òscar Muñoz al capdavant d'una jove companyia que utilitza tots els elements intèrpretatius per anar un pas més enllà de simplement posar cosa al text. La millor part de l'obra el protagonitza el personatge de l'Anna Alarcon quan ens dóna una autèntica classe d'anglès barrejat amb un toc de pijisme urbà.

Però aquest espectacle té un problema, si ben ha passat pel Temporada Alta, després pel Radicals Lliure i ara ha aterrat a la Beckett, fora de Catalunya no funcionaria, és massa propi, massa de la terra. Jordi Oriol ho admet i afirmar seguir buscant l'universalitat de la seva obra. De moment, però, no ha trobat el camí correcte. Encara que des de la terra, ens agradi la seva ànima rupturista i les seves reflexions temàtiques.

HOME-NATJA

by on 12:51
CREACIÓ i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL INTÈRPRETS: ANNA ALARCÓN, PEP MULA, ÒSCAR MUÑOZ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI SANTANACH PRODUCCIÓ: TE...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.



FITXA ARTÍTICA
TEXT: LUIGI PIRANDELLO
DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso.
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“La vida li bategava a la gola, amb els gust de tantes coses, impossible de dir, que l’angoixava i gairebé li feia plorar, per la plenitud de la joia que sentia, i veia que tots els altres gaudien com ell, i s’estimaven només per això... però tenia una estranya aprensió, no de dir-ho, sinó de pensar-ho, com si només pel fet de pensar-ho ja s’hagués d’acabar.”
En l’obra extraordinàriament àmplia i rica que Pirandello va desenvolupar a partir d’aquell moment i al llarg de tota la seva vida, la mort esdevé un motiu central, constant, el contrapès que mesura totes les coses en les balances de l’ànima. En el teatre, en la narrativa i en l’assaig, el pensament de l’autor sicilià, fosc i magmàtic, està sempre il·luminat per una lúcida consciència de la mort, que el connecta directament amb una força vital imparable, amb un desig desbocat de vida, de bellesa, d’intensitat. Aquesta paradoxa es troba al cor de L’home de la flor a la boca, una peça teatral nocturna que va néixer com a conte i que us oferim acompanyada d’una altra narració, Un dia, on el viatge de la vida s’acompleix en el curs d’una jornada.
Un escenari massa ample per on la història es perd vàries vegades, on els ulls dels espectador no arriben. Tot ple de taules i de cadires, gots i vi, un cafè, un bar on els actors es mouen, amb uns moviments i gestos massa assajats que resulten una mica robòtics de vegades e inexplicables d’altres. Dos històries separades per una ballarina que dansa frenèticament per tot l’espai, que el públic ha de fer un seriós exercici mental per imaginar-se que podia estar fent allà, per a que serveixen els seus moviments, que realment no aporten res important a la història.

“L’amor és morir cada dia. L’amor no és memòria, no és pensament. L’amor no és una cosa que duri contínuament en el temps. A través de l’observació, cal morir contínuament entre totes les coses. Llavors té lloc l’amor; i amb l’amor apareix la creació.”

Amb un Lluís Soler brillant que salva l’obra amb la mestria d’un gran actor, l’obra troba el seu punt de deixar-se veure sense gaires pretensions. Tal vegada Jordi Oriol necessiti uns quants anys més de rodatge teatral per fer-nos arribar les seves paraules, que a estones es perden en el gran espai fosc de la Biblioteca i no troben la resposta esperada en l’espectador.
Una obra, potser massa profunda, lluny de les grans comèdies de Pirandello, que es deixa veure per als ulls que no demanin un tot complert.

“La mort! I no saber res més. Sortir d’aquest somni. I tanmateix, és espantós morir.”



FITXA ARTÍSTICA

Text: Jordi Oriol Canals
Direcció: Xavier Albertí
Intèrpret: Jordi Oriol Canals
Producció: Associació Artística INDI-GEST
Sala Beckett




Res. No pas res. Un escenari, un micro i molta, molta imaginació. Un Hamlet del segle XXI. Un Hamlet que respira modernitat. 20 minuts de diàleg, joc de sorolls, música , llums i veu. Simple, però a la vegada dur i estrany i difícil i tot. Tot, simplement per fer-nos reflexionar sobre el que som, el que pensem que som però no som i el que ens agradaria ser.

La família, els amics i el món que es rodeja, tot som nosaltres, el jo versus el jo. Parlar d’alguna cosa efímera, la vida que després és mort. Hamlet es pregunta, es qüestiona tot el seu voltant, vomitant paraules en un llenguatge de cops, de cops de puny a l’estómac.

Filosofia barrejada amb el món actual, els problemes de sempre, que sempre seran els de sempre i per sempre mai. Un Hamlet que s’aïlla del món per retrobar-se amb ell, per explicar-nos qui és o qui vol ser. Però Hamlet cau, metafòricament potser, però cau i a partir d’això el món es capgira i tot torna a ser igual.

Un monòleg que no té inici i no té final, una visió de bucle que repeteix i repeteix les mateixes paraules com si només fossin sorolls sense significat.

Hamlet està sol. Completament sol. El seu llenguatge és una prova notòria de la seva interrogació constant a ningú més que a ell mateix. Està sol, o potser és sord, o és cec. Per això parla amb ironia, amb una gramàtica confusa, amb distorsió i amb un efecte retòric evolvent. Busca les paraules que vomita amb facilitat, o les mussita. Una mussitació dels mots que ell mateix crea per destruir aquest món d’on ara se sent traït.

És l’home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. La seva constant lluita és la seva eterna derrota; lluita contra un abisme infinit que ell mateix ha creat i no pot ara destruir.

Un monòleg per als que contínuament ens qüestionem la vida i encara no hem trobat respostes.

Sol. Res. No pas res. Teló.