Mostrando entradas con la etiqueta Lurdes Barba. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lurdes Barba. Mostrar todas las entradas


de LLUÏSA CUNILLÉ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES BARBA, ALBERT PRAT, JOAN CARRERAS, ALBERT PÉREZ y ÀUREA MÁRQUEZ
duración 2h
fotos MAY CIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Durante unos años, desayunábamos, comíamos y cenábamos con la crisis. Esa que ahora se nos presenta como terminada (sic) y que Lluïsa Cunillé ha tomado como telón de fondo o punto de partida de esta historia. En ella un chico emprende la búsqueda de su madre, cuál Marco, de su Islandia natal a Nueva York.

Fue en Islandia donde hace más de diez años que estalló la economía y para muchos se hizo añicos sus sueños de grandeza. Pero la historia de este chico parece alejado de los problemas que ocurren a su alrededor, él sólo busca a su madre, y quizás las respuestas que en su corta edad, quince años, nadie le ha dado.

Una estética totalmente neoyorquina, ya que está ambientada en una reproducción de los bajos fondos de la Gran Manzana que lo mismo sirve para representar un metro, que una perrera o incluso la catedral de Saint Patrick. Eso sí, la dureza la crisis se pone de manifiesto en una escena excesivamente fría, donde transitan personajes tan o más gélidos que ella.



La dramaturgia de Lluïsa Cunillé, claramente identificada en las dos primeras escenas y que en las posteriores se queda más difuminada, nos regala en cada personaje un conjunto de perlas, que a modo de titular servirían para describir la obra. Son pequeñas frases que caen en medio del hastío existencial como pequeñas pullas. 

Islàndia es una obra muy coral donde el máximo protagonismo lo tiene Abel Rodríguez que interpreta al chico que busca a su madre. Un actor desconocido proveniente del teatro amateur y al que de momento le cuesta encontrar su ritmo y entonación. Debe ser su corta edad, pero todas sus réplicas suenan igual, sin importar si está contento, triste, preocupado. No hay una profundidad, su personaje es monótono y que esté todo el rato en escena contribuye a que el ritmo general de la obra no sea el adecuado.



Por suerte para el espectador el resto del reparto es de gran altura. Entre ellos destaca con una magistral voz e interpretación de Joan Anguera, que sería capaz de vender humo a cualquiera. De la misma manera que una más que soberbia Lurdes Barba, sin duda su escena es una de las más aplaudidas del montaje. Y una Àurea Márquez que le está cogiendo el gusto a los personajes extravagantes.

Las dos horas de duración son excesivas para el óptimo desarrollo de la acción. Algunos silencios comunican más que algunas réplicas y entre tanto personaje, alguno de ellos del todo prescindible, se pierde la esencia, el porqué de todo junto. Lo que comienza como un viaje de búsqueda, se convierte en un viaje de pérdida de la inocencia ya que como bien afirma el personaje de la mujer mayor (Lurdes Barba), "los justos acaban pagando por los pecadores".

ISLÀNDIA

by on 18:46
de LLUÏSA CUNILLÉ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí. 

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


TEXTO y DIRECCIÓN: MARC ROSICH
INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, LURDES BARBA, MONTSE ESTEVE, ÀUREA MÀRQUEZ, MIREIA PÀMIES y CARLES GILABERT
DURACIÓN: 2h 30min (entreacto incluido)
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Se'n fa una mica estrany escribir esta crítica en castellano. Creo que hoy le daré más patadas al diccionario de las habituales. Viví la época dorada del Pujolisme fuera de Catalunya, y aunque reconozco todos los sentimientos que ella despertó en la inmensa mayoría de los catalanes, he visto la obra desde dos lugares diferentes: una cercanía massa present y desde fuera, como si por un momento no me tocara. 

Reconozco en esta Magda Casals, una mezcla estraña entre Núria Feliu y Teresa Gimpera, a muchas tietes y abuelas que aún hoy desde sus pisos de Eixample pontifican que lo de Pujol i Convergència no es más que una trama urdida por Madrid para desastibilizar el procés. Ojos cerrados y el corazón que no sienta.

A tots els que heu vingut pone el dedo en la llaga, que todavía para algunos sangra, de lo que supuso la caída del Padre de todos, lo hace mediante una comedia surrealista y por momentos pasada de vueltas, que despega en el segundo acto, porque el primero es tedioso hasta la saciedad. No sé si sólo soy yo la que tiene tendencia a pensar que para hacer una gran obra no hace falta que llegue y supere las dos horas, que hay obras descomunales que en una hora nos lo han explicado todo y no le falta ninguna coma. 

Marc Rosich peca de esa tendencia, la primera parte le hace falta una retallada de esas que se les daba (sic) tan bien a Convergència. En diez minutos tienes un resumen perfecto, de la presentación de Magda Casals y el hombre de la barba sucia, que enlazaría a la perfección con la segunda parte donde el sufflé alcanza su máximo esplendor. Mercè Arànega brilla haga el papel que haga, estamos presenciando uno de los mejores papeles de su trayectoria, que queda a ratos un tanto ensombrecido por una dirección a la que le haría falta llevar el sarcasmo hasta el límite y hacer que se vea la broma, destapando el truco.

Fuera de la "diva", cabe destacar un soberbia, quizás la mejor del reparto, Àurea Màrquez a quien los papeles pasados de vueltas le van como anillo al dedo. Y aunque a ratos rallaría la hiperactuación, Lurdes Barba nos regala como Àgata Casals, la hermanísima, las mejores rialles de la noche. 

No se puede hablar de oportunidad perdida porque al texto le falte afinar bien sus teclas para que el resultado hubiera sido una clatejada de esas que dejan marca. Se tiene que aplaudir la valentía, de que ya nos podamos reír de uno de los episodios recientes que más daño han hceho al sentimiento catalán. Pero si una flor no fa estiu, no será Pujol quien nos amarge la primavera. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATURGIA: DANIELA FEIXAS
DIRECCIÓN: LURDES BARBA
INTÉRPRETES: ANNA GÜELL, DANIELA FEIXAS, JOSEP JULIEN y CLARA DE RAMON
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Nos sumergimos en una celebración familiar. El cumpleaños de Emma (Clara de Ramon) es la excusa para que una familia de los años 80 se vuelva a reunir después de unos cuantos años sin verse. De entrada la tensión entre madre e hijo se palpa, hay muchos secretos que luchan entre sí por salir o no a la luz. Reproches, discusiones, cosas de familia y entre medias una historia dormida, la que lleva a la locura a Àngela (Daniela Feixas) sumida en un pozo y que nos despierta del letargo gracias a una puesta en escena que rompe el ritmo de la dramaturgia y nos invita a soñar, un sueño o una pesadilla.

La escenografía acompaña a la oscuridad que despierta el texto, aterrizamos en un salón-comedor con muebles de madera cobriza y paredes en las que se aprecia el paso del tiempo. La tradición, las formas, el qué dirán, en un barrio de "buena gente" en el que poco a poco se van asentando personas extranjeras que despiertan el odio y las desconfianza justificada o no de los habitantes autóctonos, que se sienten cada vez más arrinconados de su lugar natural. Metáfora perfectamente hilada con el que sufren las tortugas autóctonas en riesgo de extinción tras la aparición de las tortugas de California, trabajo que desarrolla Emma.

Si bien es cierto que la metáfora de las tortugas encaja como anillo al dedo con el resto de la dramaturgia, la razón de la locura de Àngela queda como un pegote. Su justificación dentro de la historia general no está bien explicada, se queda demasiado en el titular, hubiera necesitado de una explicación más amplia, bien a través de texto, bien desde otro ángulo, porque al final resulta más bien una anécdota que en lugar de dar dinamismo al texto, estuviera al servicio de alargarlo para llegar a los 60 minutos de duración.

En la parte interpretativa me quedo con la luminosidad que otorga Clara de Ramon al personaje de Emma. No es un descubrimiento que papel detrás de papel toma las riendas del escenario para hacérselo suyo y se ha convertido en una figura indispensable de la hornada de jóvenes actores. No hay papel pequeño y la presencia de la Daniela Freixas lo corrobora. A pesar que en ciertos momentos su propia dramaturgia no acabe de cuajar, su presencia en el montaje aporta un aire fresco en medio de tanta xafogor. Anna Güell por el contrario añade leña al fuego de la oscuridad y su personaje se vuelve gris, con ciertos toques de histrionismo que sobran, en un papel que necesita más vida y naturalidad.

La tortuga de Califòrnia mantiene un discurso un tanto obsoleto y aunque hayan pasado unos años, desde los 80, aún se mantiene eso de primeros los de casa, que se repite en el texto. Reflexión al servicio de la actualidad y una cierta falta de valentía de escribir 2015 en vez de 1980. La realidad no ha cambiado tanto, sigue habiendo muchos fantasmas en las casas propias y ajenas. Reflexionemos.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: J. Bordes (ElPunt/Avui)
Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un gir en la seva dramatúrgia. Torna a Barcelona i presenta Ocells i llops. Només aguanta dues funcions. Insisteix, sis mesos més tard, amb Galatea amb un resultat similar. 65 anys després, Xavier Albertí encomana a Lurdes Barba que aixequi Ocells i llops a la Sala Petita. S'estrena avui i estarà en cartell fins al dia 6 d'abril. Amb aquesta peça, amb la qual fa un homenatge a la seva mare (i als ocells amb els quals es devia distreure), té “l'absoluta necessitat de comunicar als seus espectadors el tresor que ha descobert a França”, segons Albertí. La directora reivindica tant l'autor com l'obra i aclareix que serà una fita històrica perquè no caldrà esperar uns altres 65 anys perquè es faci una nova producció.
Carme Conesa interpreta la vídua jove que aspira a mantenir el seu món amable i cordial. És el debut d'aquesta actriu al TNC. L'actriu admet el perill que la prosa poètica i el seu personatge arraconat de la vida sigui distant. Per això advoca per interpretar-lo des de la veritat d'una mare que és una heroïna de l'amor familiar i que ho fa tot pels seus fills. Efectivament, les pulsions dels seus tres fills (amb l'ambició econòmica, l'anunci de l'homosexualitat i la necessitat de practicar un avortament trencaran aquesta) dilapidaran aquest petit racó on pretén protegir les convencions de l'aristocràcia. De fet, a Ocells i llops es reprodueix un tema constant en Sagarra: la fi del seu món, que pot recordar, per exemple, a Mort de dama de Llorenç Villalonga.
Al costat de Conesa, Roser Tàpias (que és el seu primer personatge professional a l'escena), Nausica Bonnín, Llorenç González, Jaume Madaula, Francesc Luchetti, David Bagés i Montse Pérez. Són el contrapunt al desig de la vídua jove de lluitar per un impossible: aconseguir que el seu món sigui com vol i acabar intentant respirar. No és una presència absoluta: “Primer parlen d'ella i al cap de 10 minuts apareix”, quan ja tothom sap què li passarà, el millor recurs per a lluïment d'una primera actriu, recorda Conesa tot citant Amparo Rivelles.
Josep Maria deSagarra havia de ser el continuador de la dramatúrgia d'Àngel Guimerà. Tot un Teatre Romea li feia d'avalador. Va ser així fins a l'esclat de la Guerra Civil. Al 1948, l'obra va passar per la censura, perquè, tot i la convulsió de la trama, no és escabrosa: el que importa són les conseqüències en l'àmbit estrictament familiar. Segons s'ha pogut saber, aquesta peça és la traducció d'una peça escrita per encàrrec de l'actriu madrilenya Caterina Bárcenas: La muñeca sangrienta no va pujar a escena perquè l'actriu va considerar que no seria entesa pel públic. Efectivament, Ocells i llops no va rebre el plàcet del públic. Ara és el moment de revisitar-la i posar-la a lloc, anuncia Albertí.

Nou piular europeu

by on 14:47
Font: J. Bordes ( ElPunt/Avui ) Josep Maria de Sagarra descobreix el teatre psicològic i realista europeu i americà i decideix fer un ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

TEXT: SAMUEL BECKETT
DIRECCIÓ: LURDES BARBA
INTÈRPRETS: SÍLVIA SABATÉ i MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓ: WINNIE PRODUCIONS
ALMERIA TEATRE

Hi ha vegades que penso que hi ha textos teatrals que només estan escrits per ser llegits i no representats. Encara que això sembli una contradicció, un bon exemple ha arribat a les nostres cartelleres. Una peça del Samuel Beckett més pur, però on l'acció teatral brilla per la seva absència. 

A Dies Feliços, Beckett retrata com l'ésser humà es capaç d'adaptar-se a tot i sobreviure lluitant contra tot i contra l'avorriment i la mort. Un monòleg que la protagonista, Winnie (Sílvia Sabaté) recita des de darrera d'una muntanya d'escombraries i pedres amb interpel·lacions al públic i al seu home, Willie (Mingo Ràfols) que només emet gemecs de dolor i d'altres petits sorolls. Winnie interpel·la al seu marit perquè li parli, però com d'altres matrimonis la seva comunicació fa temps que s'han trencat.

Sílvia Sabaté aprofita l'oportunitat de lluïment que li concedeix el text com a única protagonista de l'obra, però per molta capacitat gestual que aporti, la profunditat del text i l'absència de moviment del cos, converteix l'exercici en un cúmul de repeticions innecessàries i, que a la llarga es fan pesades. El paper purament testimonial del Mingo Ràfols tampoc ajuda a sortir del sopor que produeix el conjunt del muntatge.

L'Almeria Teatre ha decidit celebrar el 50è aniversari de la seva estrena a Nova York portant-nos a la cartellera de nou una de les peces més conegudes de l'autor, la qüestió és que l'estatisme que demana l'obra fa que no només Winnie hagi de lluitar contra l'avorriment sinó que mitja platea s'ho estigui qüestionant durant l'hora i mitja que dura l'espectacle.

DIES FELIÇOS

by on 20:05
TEXT: SAMUEL BECKETT DIRECCIÓ: LURDES BARBA INTÈRPRETS: SÍLVIA SABATÉ i MINGO RÀFOLS PRODUCCIÓ: WINNIE PRODUCIONS ALMERIA TEATRE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: MARIA BARBAL
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: LURDES BARBA
INTÈRPRETS: ÀUREA MÁRQUEZ, ROSA CADAFALCH, EDUARD MUNTADA, ROGER CASAMAJOR, ANNABEL CASTAN, MARINA BARBERÀ, JÚLIA PEDRA/MARTA VIDAL/CARLA VIVES i MAX FIGUERES/MAX MEGIAS/MAX ROCA.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CELLER D'ESPECTACLES DE LLEIDA
SALA PETITA (TNC)


Meravellosa adaptació de Marc Rosich de la novel·la Pedra de Tartera de Maria Barbal. Tenint en compte que la protagonista de la novel·la només té pensaments amb ella mateixa i no expressa cap d'ells en veu alta, la feina de Marc Rosich ha estat brillant. Conxa comparteix amb el públic un viatge per tota la seva vida.

A la mateixa alçada està la feina interpretativa de Àurea Márquez acostumada a lidiar amb papers complicats, aquí arriba al límit de la dificultat i ens regala una Conxa meravellosa durant tot el viatge per la seva vida i les dues hores de duració de l'obra. La història de Conxa és la de moltes dones d'aquella època i de la majoria de les actuals. Comença quan es veu obligada a anar-se'n a viure amb els seus oncles per la falta de recursos dels seus pares. A partir d'aquí comença un viatge per una vida plena d'alegries i de penes i marcada per la república, la guerra civil i la posterior repressió franquista. Un viatge humà i històric a la vegada, sense importar gaire qui són els vencedors o els vençuts perquè tots som d'alguna manera vençuts i vencedors al mateix temps.

Max Graenzel i Estel Cristià signen una escenografia realista, la cuina de la casa dels oncles de la Conxa que serà una protagonista més de la funció. A Àurea Márquez li acompanyen un excel·lent Roger Casamajor, una brillant Rosa Cadafalch i magnífic Eduard Muntada. L'altra dificultat de la peça és que està escrita en pallarès, però els seus protagonistes han sabut superar-la amb gran èxit.

Intel·ligent i sàvia direcció de Lurdes Barba que aconsegueix unir totes les peces i crear una història única i meravellosament narrada. Una obra imprescindible i que suposa d'una vegada per totes la consagració d'Àurea Márquez com una de les millors actrius de Catalunya.

PEDRA DE TARTERA

by on 21:47
TEXT: MARIA BARBAL ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: LURDES BARBA INTÈRPRETS: ÀUREA MÁRQUEZ, ROSA CADAFALCH, EDUARD MUNTADA, ROGER CA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,