Mostrando entradas con la etiqueta Joan Ollé. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joan Ollé. Mostrar todas las entradas


de EUGENE O'NEILL
versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ
adaptación lingüística PERE NAVARRO
dirección JOAN OLLÉ
intérpretes PEP CRUZ, LAURA CONEJERO, IVAN BENET, PEPO BLASCO, SANTI RICART, ÀNGELA JOVE, CARLES ARQUIMBAU, EDUARD MUNTADA, LAURA PUJOLÀS, GAL·LA SABATÉ y NÖEL OLIVÉ. 
músicos ÀNGEL CERDANYA "EL SUECO", IBAN BELTRAN/CAROL DURAN y LLUÍS GÓMEZ.
duración 2h y 15min
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Se preguntaba Joan Ollé en la rueda de prensa de presentación de la obra porqué O'Neill no se representaba más a Catalunya y creo que después de volverme a dar de bruces contra él la respuesta es que el 'creador' del teatro americano moderno se ha quedado obsoleto

La obra estrenada en 1924, unos años antes del famoso crack'29 nos traslada a Nueva Inglaterra en plena fiebre del oro. Sus personajes viven y mueren por conseguir el precioso metal en sus múltiples fórmulas, unos se van a la soñada California en su búsqueda mientras otros se quedan soñando con su bien más preciado, poseer una casa, la misma que se erige como la gran protagonista de una imponente escenografía de Sebastià Brosa



Hay dos señas características de esta versión de Iban Beltran y Joan Ollé la excesiva y descomunal escenografía que va girando atrapando la atención del espectador y a sus protagonistas como si fuera una jaula de la que no pueden ni quieren escapar. Y un lenguaje que sirve de excusa para dejar el catalán central aparcado y pasarse a una especie de 'parla' de la Garrotxa. Al minuto dos este hecho pasa totalmente desapercibido y no deja de ser una mera anécdota que está como no podía estar. 

Desig sota els oms es un melodrama lleno de codicia, mentiras, pasión, amor donde cuyas bases se fundamentan en un mito de la Grecia clásica, Eurípides. Se abusa de la tragedia hasta límites inimaginables y la dirección ha optado por imprimir un ritmo donde la tensión de algunas escenas acaba desapareciendo e incluso se podría llegar a afirmar que cae en una comedia forzada.

La obsolescencia se deja notar en el trato que se da a los roles masculino/femenino y en frases como "a una casa li cal una dona i a una dona li cal una casa" ("a una casa le hace falta un mujer y a una mujer le hace falta una casa"), para echarse las manos a la cabeza. La cosificación del la mujer no se queda ahí sigue en amenazas de violación o en el uso de la seducción como arma para conseguir su voluntad.



Con una primera parte aceptable dentro de lo que cabe, la segunda se ha dejado en libre albedrío. Con un ausencia más que notable de dirección, el montaje cae en un melodrama que supera los límites máximos que cualquier serial de sobremesa. Con tal situación, y aún teniendo un reparto de primera división, las interpretaciones caen en la afectación y la sobreactuación es tal que nada resulta ya creíble. 

Las mejores escenas interpretativas son las protagonizadas por Abbie (Laura Conejero) y Eben (Ivan Benet) durante el proceso de seducción y de descubrimiento de la pasión. Son los únicos donde el ritmo y la interpretación van a la par, donde la química parece emanar del escenario.

Desempolvar por desempolvar obras sin un claro objetivo es loable pero puede pasar que el polvo estuviera escondiendo una joya de arte o simplemente una de las obras que se merecieran más quedarse como fondo de armario más que como objeto trendy de la temporada


DESIG SOTA ELS OMS

by on 18:53
de EUGENE O'NEILL versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ adaptación lingüística PERE NAVARRO dirección JOAN OLLÉ intérpretes PEP ...


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)
Fotos: David Ruano

El segundo estreno de la temporada del TNC viene marcado por la fiebre del oro. Nos trasladamos a la América rural de 1850 con unas características muy marcadas: la propiedad, Dios/religión, la patria, la bandera y la lengua. La obra está escrita en 1924 por "un visionario" como le describe Joan Ollé. 

Mientras la fiebre del oro hace que los jóvenes marchen hacia el Oeste, un viejo granjero del sur se mantiene aferrado a su antigua tierra de piedras que con el esfuerzo de toda una vida ha conseguido convertir en tierra cultivable. Cuando sus tres hijos descubren que se ha vuelto a casar con una mujer mucho más joven que sólo busca recoger la herencia, estallaran todas las tensiones acumuladas al largo de los años en los muros de esa propiedad.

Eugene O'Neill es uno de los autores más desconocidos de Catalunya, "se representa poco, quizás por temas económicos, hasta ahora era imposible representar una obra como Desig sota els oms por el número de actores en escena. A los principales se han incorporado unos 'figurantes' de los que te sonarán los nombres: Eduard Muntada, Laura Pujols, Gal·la Sabaté, Noël Olivé y los músicos: Àngel Cerdanya 'El Sueco', Iban Beltran/ Carol Duran y Lluís Gómez.

El sueño americano se convierte en la pesadilla americana en el 1929  (Joan Ollé)

Hay una figura muy presente en la obra, Dios, que en palabras de su director "tiene reminiscencias con Trump". Pero no sólo de Dios vive el hombre, Desig sota els oms también está muy influenciado por la tragedia griega. De hecho según Josep Fontana, autor del prólogo de la versión editada por Arola y el TNC, "es una transcripción de Hipólito de Euripides, eso sí con el cambio de escenario, espacio rural de la América de mediados del siglo XIX.

Y lejos de la Grecia clásica, el texto de O'Neill también nos recordará autores más contemporáneos, ya que tiene numerosas referencias a autores clásicos como Strindberg, Ibsen o Chéjov.



Una de las sorpresas de esta versión es el lenguaje por el que se ha optado, ya que la obra está escrita en un slang anglo-irlandés y a la hora de traducir no 'quedaba bien' optar por un catalán normativo (TV3 style). Por lo que podremos escuchar algo similar al catalán que se habla en la comarca de la Garrotxa.

La puesta en escena también esconde alguna sorpresa, ya que el escenario es giratorio y nos permitirá entrar en cada una de las habitaciones de la casa. A pesar de que estamos en la América rural de 1950, según uno de sus protagonistas, Pep Cruz "es una obra muy catalana, porque se saca pan de las piedras, han conseguido hacer fértiles unas tierras llenas de piedras, éste el espíritu de los catalanes, que han hecho lo mismo con buena parte de las tierras gironinas."



Otra de sus protagonistas, Laura Conejero ha destacado la importancia que para su personaje tiene la propiedad. "Para ella (Abbie) es lo primero, se casa para tener una casa en propiedad. No es la fiebre del oro, es la fiebre de la propiedad. Ella utiliza a su marido (Cabot, Pep Cruz), y su marido la utiliza a ella. Los problemas llegan cuando se enamora y además lo hace de unos de los hijos de su marido (Eben, Ivan Benet)."

Todos los protagonistas coincidem en las palabras de Ivan Benet, "es una obra que para el espectador será como vivir una realidad paralela, ideal para sumergirse en los tiempos que estamos viviendo".



La falta de espectadores en las salas, debido a los recientes acontecimientos político sociales ha estado muy presente en la rueda de prensa de presentación de Desig sota els oms que nos ha dejado dos perlas como éstas:

Si dejamos de ir al teatro es una derrota, pequeña, pero una derrota. (Pep Cruz)

Els catalans si alguna cosa sabem fer és pa amb tomàquet i teatre (Pep Cruz)


+ INFO AQUÍ 




Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El 19 de octubre a las 20.30h se levantará el telón de una nueva aventura teatral, La Gleva, un teatro y espacio cultural que busca dar cabida a proyectos de pequeño formato. Ubicada en el barrio del Farró, Guinardó, en la calle que le da nombre (número 19), este nuevo espacio sorprende por la capacidad, hasta 120 personas, dependiendo eso sí de las disposición de la sala.

Sus propulsores son la compositora y pianista Bárbara Granados, el diseñador de luces Rafa Puig-Samper, el productor Juli Modesto y el periodista Albert de la Torre. La encargada de la programación es la Júlia Simó, que entre otras cosas es productora de la compañía El Martell.

A pesar de la juventud de Simó el espacio busca ser el lugar de encuentro de artistas de generaciones diversas. En esta primera temporada, de la que oficialmente sólo se presentará el primer trimestre, se han filtrado nombres como: Mario Gas, Angel Pavlovsky, Elisa Crehuet, Xavier Ruano, Ramón Simó, Sisa, Joan Ollé y compañías como El Martell, la Chacha del Rey o Oscillation.




El espacio, que también funcionará como bar, estará abierto todos los días desde las 9h con diferentes actividades, pero la programación más teatral será de jueves a domingo (de jueves a sábado a las 20.30h y el domingo a las 19h). Y de teatro se hablará, pero sus puertas estarán abiertas a la multidisciplina, artes escénicas, música jazz o clásica, conferencias, magia, poesía, circo, multimedia...

Primeros espectáculos confirmados:


  • MALI VANILI, LO NOSTRE NO FUNCIONA. Del 26 de octubre al 5 de noviembre. Un comienzo con un musical de humor, la mejor medicina para los tiempos que corren. Los músicos/actores Jofre Borràs y Miquel Malirach. Canciones originales, diálogos ocurrentes, juegos de palabras, letras ingeniosas y grandes dosis de humor. Una historia de los mejores fracasos del dueto más irreverente del panorama teatral actual.

  • NO MORE SHAKESPEARE. Del 9 al 12 de noviembre. Ramon Simó y Joan Alavedra presentan una conferencia espectáculo sobre la figura de Shakespeare en la actualidad que pasa del elogio a la crítica y de la crítica a la reivindicación del teatro contemporáneo a partir de la figura del bardo inglés. Todo en 60 minutos.

  • LA MAGA GISELL I LA COLECCIÓ ROCA. Del 16 al 26 de noviembre. La maga Gisell es una de las magas de mesa más reconocidas internacionalmente debido a su originalidad, teatralidad y puesta en escena. Esta vez, introduce en su espectáculo objetos del siglo XIX de la Colección Roca de magia que forman parte del fondo del Museu de les Arts Escèniques del Institut del Teatre.

  • TANGO A LA HORA DE LA SIESTA. Del 30 de noviembre al 3 de diciembre. El artista argentino Martin Curletto ofrecerá un espectáculo de máscara y tango. Un espectáculo sobre la memoria de nuestros abuelos y las nuevas tecnologías de las que se siente ajenos.

  • HEM VINGUT AQUÍ. Del 14 al 30 de diciembre. Jordi Oriol plantea este homenaje a Josep Maria de Sagarra como una ceremonia de despedida protagonizada por dos actrices y un clarinetista.



TEATRO + LIBROS

A partir del 8 de noviembre todos los miércoles a las 20.30h los protagonistas serán los libros en EL TEATRO DE LOS LIBROS, un espacio abierto a multitud de formatos: conferencias, lecturas dramatizadas, lecturas + debate posterior... en cada sesión será tratado un tema de la actualidad o personal a través de la lectura de un libro, de un capítulo, de una artículo, o de un trozo de palabra escrita. 

Se está contactando con institutos y universidades para promover entre profesores y alumnos este pequeño espacio para la reflexión. Un espacio para que la filosofía pueda salir de entre las asignaturas aburridas. 

El Teatro de los Libros busca que el contenido de los libros y su mensaje implícito salga a escena para profundizar en el diálogo como explorador de nuevos significados contemporáneos.


+INFORMACIÓN:

Sin web ni redes sociales, problema que en breve se resolverá y como siempre podréis encontrarles en el apartado de "para seguir soñando" del blog.



AUTORA: MERCÈ RODOREDA
ADAPTACIÓN: CARLES GUILLÉN y JOAN OLLÉ
TRADUCCIÓN: CELINA ALEGRE y PERE ROVIRA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETE: LOLITA FLORES
DURACIÓN: 1h 15min
PRODUCCIÓN: TEATRO ESPAÑOL
FOTO: SERGIO PARRA
TEATRE GOYA

Tarde de sábado, entrada llena al Teatre Goya y mucha expectación, al menos yo, para ver cómo ha conseguido Joan Ollé calmar el torrente de Lolita Flores y convertirla en esta mujer frágil de principios de los años 30 que se deja guiar por los caprichos de su marido hasta llegar al abismo. Un banco tan frágil como su personaje y una tira de luces de fiesta son los únicos elementos que necesitan las palabras de Rodoreda para lucir. Ah, y una buena actriz con una excelente dicción. 

Lolita se sienta en él, allí permanecerá sentada durante los 75 minutos de representación, sin apenas moverse, la calma invade la escena, que sólo se rompe por el simbolismo de las palabras, por aquello que sin prisa pero sin pausa nos es narrado. Una historia de sobra conocida, aunque en el resto de España la Colometa no lo sea tanto, aquí es como de la familia, forma parte del patrimonio. No nos asusta ni tan solo el mero hecho de que esta vez las palabras sean dichas en castellano. Una cuidada y respetuosa traducción y adaptación, mi más sincera felicitación al Carles Guillén, Joan Ollé, Celina Alegre y Pere Rovira, se nota el castellano, pero la Colometa no cambia.

Con una escenografía tan simple, no hay artificios que puedan salvar la interpretación. Con una intensidad de menos a más (el gran culmen es la guerra, al igual que la novela) Lolita dibuja un personaje frágil pero con el coraje suficiente para ir tirando, mientras a sus espaldas carga con la alegría, la tristeza, la melancolía, la culpa de una vida llena de momentos emotivos para el recuerdo y para el olvido. Y aunque Joan Ollé no se imaginaba a Lolita como Colometa, su dirección ha conseguido que dejemos de ver una leona para ver un atemorizado pajarito. 

Impresionante y fantástica la interpretación de la Lolita Flores. Pero al ser una interpretación y puesta en escena tan íntima, yo desde la fila once, seguramente me he perdido algún gesto, quizás el Teatre Goya sea demasiado grande para un espectáculo que requiere proximidad para distinguir la cara y sus gestos. A pesar de ello, durante los 75 minutos me he quedado obnubilada presenciando el espectáculo, y no ha sido fácil con una platea llena de toses, móviles y demás ruidos que hacían que concentrarse fuera un ejercicio de titanes. Al final sonoros aplausos, casi toda la platea de pie y con lágrimas en los ojos despedimos a una Colometa para el recuerdo. De piel de gallina. Vola, vola, Colometa! Amunt, amunt, Colometa! 

LA PLAZA DEL DIAMANTE

by on 13:28
AUTORA: MERCÈ RODOREDA ADAPTACIÓN: CARLES GUILLÉN y JOAN OLLÉ TRADUCCIÓN: CELINA ALEGRE y PERE ROVIRA DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ INTÉR...

Fuente: Mercè Pérez Pons (elpais.com) | Foto: Sergio Parra
La plaza del diamante, la exitosa adaptación teatral de la novela homónima de Mercè Rodoreda, dirigida por Joan Ollé y protagonizada por Lolita Flores, se representa desde hoy en el Teatre Goya tras estrenarse en el Español de Madrid el año pasado y recalar en salas de diversas ciudades, la última Valencia. El montaje es un monólogo en castellano en el que Lolita encarna a Natalia, más conocida como La Colometa, quien desde un banco rememora los duros años de posguerra en un escenario casi desnudo. “Mi madre muerta desde hacía años sin poder ayudarme, mi padre casado con otra, y yo tan jovencita, y sola, en la plaza del Diamante”, recuerda desgarrada La Colometa interpretada por Lolita, pañuelo en mano y con mechones de su cabello recogidos en un moño, con un aire flamenco, claro.
A simple vista, nadie lo diría, pero la realidad es que personaje y actriz están ligadas por el barrio barcelonés de Gràcia: a pocos metros de la plaza del Diamant nació el padre de Lolita, Antonio González. “Era un gitano catalán de los que ya no existe, esto es un homenaje callado que le hago a él todos los días cuando me subo al escenario. Se hubiera vuelto loco con esta obra”, reflexionó ayer la actriz. “Tenía muchas ganas y mucho miedo de venir a Barcelona. Estoy nerviosa”, añadió.
El montaje es la misma adaptación que Ollé y Carles Guillén estrenaron en el Festival de Peralada en 2004. Entonces tres actrices, Mercè Pons, Rosa Renom y Montserrat Carulla, daban voz al personaje en sus diferentes edades, desde que siendo joven y huérfana de madre se siente perdida en el mundo y acepta lo que su marido Quimet le impone hasta que después ve marchar a sus seres queridos, pasando hambre y miseria e incapaz en ocasiones de seguir hacia adelante con sus hijos, a los que incluso piensa en matar con salfumán.
Después hubo muchas más colometas de la mano de Ollé, como Ana Belén e incluso Jessica Lange. Hasta que un día, Natalio Grueso, entonces director del Teatro Español, le propuso retomar la aventura, con la misma música de 2004 realizada por Pascal Comelade, y con Lolita.
La idea no fue un camino de rosas al principio porque Ollé y la actriz se mostraron muy reticentes, admiten. “Yo ponía paredes entre las cosas. Pensaba: esta señora que canta es un león y Colometa es una figura de cristal frágil. ¿Cómo va a estar hora y cuarto en un banco sin moverse?”, relató ayer Ollé. La actriz abundó: “Desde el primer momento que leí el texto me cayeron lagrimones. Pero me lo estuve pensando dos meses”. Todo cambió cuando un día, a las dos de la madrugada, recibió una llamada de su amigo Joan Manuel Serrat. “¿Te lo estás pensando aún? Este papel es para ti, no tengas ningún miedo, me dijo. Y yo acepté”, explicó Lolita. Después Ollé rememoró el papel de la cantante y actriz en Rencor, que en 2002 le valió un Goya, y empezó a moldear su fuerza interpretativa. Ahora Lolita asegura que incluso alejada del escenario habla “con las manos en el regazo” porque gracias a La Colometa ha descubierto otra forma de expresarse. La protagonista de La plaza del diamante relata que nunca estudió Arte Dramático y que ella de “métodos” no sabe nada porque los personajes se los prepara “metiéndome en su piel”.
“Yo he aprendido de Lolita que una cosa es interpretar un personaje y otra encarnarlo cuando no hay ni un milímetro de distancia entre la letra y la sangre. Los de Lolita son los mejores ojos que he visto en el teatro”, sentenció por su parte Ollé. El director se refirió también a la crisis política desatada entre Cataluña y Madrid por el debate soberanista. “Es importante que la ficción nos salve de la realidad. La obra es el ejemplo de que hay puentes de entendimiento”, aseguró. Lolita ejemplificó la tesis detallando una anécdota sucedida en Salt (Girona), cuando una señora le espetó: “ ¿Sabes que hasta el final de la obra no me he dado cuenta de que hablas en castellano? Esto es lo mejor que me han dicho”, concluyó la actriz.
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Lolita Flores, filla gran d'una nissaga artística que no necessita gaires presentacions, ho ha provat gairebé tot en el món de l'espectacle: evidentment, la música, però també el cinema, la televisió i, en els últims anys, també el teatre. La tardor passada va sorprendre tothom amb l'estrena, al Teatro Español de Madrid, de La plaza del Diamante, un monòleg dirigit per Joan Ollé a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda, que ha rebut molt bones crítiques i ara està de gira per tot l'Estat. Aquest cap de setmana arriba al  Teatre de Salt , amb tres funcions –queden entrades per divendres (21 h) i diumenge (18 h)– i farà una llarga estada al Teatre Goya de Barcelona, del 9 d'abril al 2 de maig. “El meu pare va néixer a Gràcia, molt a prop de la plaça del Diamant”, recorda Lolita per remarcar que el món de la Colometa no li queda tan lluny.
Salt serà la primera parada de la gira a Catalunya?
No, ja hem estat a l'Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet.
Venir a Catalunya a fer ‘La plaça del Diamant' en castellà és com allò d'anar vendre gel als esquimals. Com l'han rebut?
Fins ara ha anat molt bé a tot arreu, també a Catalunya, on la gent es coneix l'obra de memòria. I en aquest monòleg el públic veu la Colometa que hem acabat de definir entre Joan Ollé i jo: una dona fràgil i tradicional, supeditada al seu marit, que passa una sèrie de vicissituds que la fan tornar-se forta, encara que ella no ho sàpiga.
Com va sorgir aquest projecte?
A mi em va cridar per fer aquest paper l'anterior director del Teatro Español, Natalio Grueso. Jo no coneixia Joan Ollé, però vaig llegir el text i em vaig enamorar d'aquesta obra. Vaig quedar amb en Joan, m'ho vaig estar pensant i finalment va ser Joan Manuel Serrat qui em va trucar un dia i em va dir: “Has de fer aquest monòleg.”
El 2007, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una versió de ‘La plaça del Diamant', amb trenta actors en escena.
Doncs en aquest cas estic jo soleta... jo i el banc [riu]. I un munt de gent escoltant-me.
Tota l'escenografia és un banc?
I un enfilall de bombetes.
Una escenografia molt adequada per als temps que corren.
Sí, suposo que sí [riu].
Aquest any serà el 50è aniversari de la primera edició en castellà de ‘La plaça del Diamant'.
Nosaltres hem treballat a partir del text, traduït per Celina Alegre i Pere Rovira, que va fer servir Ana Belén en una lectura dramatitzada, el 2008, sota la direcció d'Ollé. Ell després va dirigir una altra lectura de l'obra a càrrec de Jessica Lange, en anglès. Però en el meu cas és un monòleg: jo no havia fet mai i ha estat tot un repte.
Havia vist l'adaptació televisiva de ‘La plaça del Diamant'?
No. No he volgut veure-la.
S'hi veu vostè mateixa, en l'evolució vital de la Colometa?
No, en absolut. El personatge no té res a veure amb Lolita Flores. Per començar, jo no he passat una guerra. Jo sóc actriu i m'he ficat a la seva pell: li dono la meva veu, els meus ulls, les meves mans, el meu cos sencer, la meva ànima, però ella no té res a veure amb mi. A Lolita Flores no se la veu per enlloc.
Què li ha aportat el teatre en el seu ofici com a intèrpret?
Jo no sóc una actriu d'escola, no he estudiat art dramàtic. Només vaig estudiar tres mesos, quan tenia 16 anys, amb Pilar Francés. Em surt de dins, de les meves entranyes, de la meva ànima. Per això dic que sóc una actriu de fetge, sóc visceral i em deixo portar pels sentiments. Encara que no hàgim patit una guerra o un marit tan dominant com en Quimet, tots tenim els mateixos sentiments que la Colometa: ira, alegria, frustració... I jo fico la mà a dins meu per buscar aquests sentiments i treure'ls fora.
Quaranta anys després del seu primer disc, on és la música?
Ara la tinc aparcada professionalment, però de mi mai no se'n va. També hi ha música a l'obra [de Pascal Comelade], tot i que evidentment jo no hi canto. La música em transporta a l'època i els fets que estic narrant.
El 16 de maig farà 20 anys de la mort de Lola Flores. Ho commemoraran d'alguna manera?
No, ja són massa aniversaris. Jo la recordo cada dia, igual que el meu pare i el meu germà.
Amb aquesta gira l'espera una bona feinada, no?
Ja em tocava, eh!? Jo he estat força temps parada, però no pel meu gust. Com tothom, he passat moments difícils, i només ens faltava el 21% d'IVA!

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener

Font: Carles Capdevilla (ara.cat)
Felicitats per Doña Rosita la soltera.
Gràcies, és un plaer sortir a fer-la cada dia, tornar-la a sentir. La paraula de Lorca ens fa més bones persones. Ho deia el Joan Ollé [director del muntatge]: en aquests moments tothom hauria de veure una obra de Lorca, per decret. Amb les paraules de Lorca el públic es nodreix, se sent millor. Parla de coses molt vigents: l’espera, el pas del temps, la modernitat, les classes socials... I ho diu tot amb una bellesa que t’arriba amb el mateix efecte que si et posessis cremes bones. Sóc molt lorquiana.
Pesa ser la protagonista d’una obra al TNC?
No ho visc com un pes. És una obra coral, en sóc la protagonista i surto als cartells i tot, però fem molta pinya i l’obra s’ha d’explicar entre tots. Ara bé, també és cert que quan em va trucar el Joan Ollé, em deia: “Pensa que l’última persona que ho va fer va ser la Núria Espert”. A més, és una obra que Lorca va escriure per a la Margarida Xirgu. Tot això et dóna orgull i responsabilitat.
Et deixes dirigir bé?
Sí, sóc superbona alumna. Si noto que hi ha talent i que confien en mi, hi vaig i a totes, al que diguin.
Com t’has entès amb Mercè Arànega i Carme Elias?
Amb l’Arànega som semblants en un aspecte molt bèstia: som molt d’aquí, i molt d’embrutar-nos. La Carme és l’elegància, treballa més fi. Amb la companyia ens portem molt bé. Hem fet molta família, i jo crec que es veu a l’escenari. Jo no coneixia l’Enric Majó i me n’he enamorat perdudament, és un amor.
Suposo que el primer TNC de la teva vida devia fer impressió.
Va ser Calígula. La Carme Elias em donava una cosa per beure, recordo que és l’únic que feia. Només tenia una frase, i m’hi ficava tant en aquell moment! M’enrecordo de veure com treballaven al Nacional actors que ja havien fet quatre-cents Nacionals: si estaven d’esquena, potser de sobte badallaven. I jo pensava: “Què fan?”Jo estava d’esquena i tot ho sentia, tot ho patia, era una experiència brutal. I em deien: “No treballis tant, home!”
T’imaginaves que un dia series protagonista del TNC?
No, no planifico gens, sóc intuïtiva.
Però ara el que t’arriba tampoc t’espanta.
No, no. Sóc molt treballadora. Per exemple, en el cas de Doña Rosita, el Joan Ollé em va trucar per Sant Joan de l’any passat. Llavors em vaig aprendre el text. Després m’enrecordo de ser a la platja a l’estiu repassant. I s’ha estrenat al febrer. Per preparar-me per a l’obra vaig anar a Granada, a la Huerta de San Vicente, m’he llegit totes les conferències de Lorca... El que més m’agrada de la meva professió és aquest moment d’esponja. Vaig passejar-me “ por la calle de Elvira para arriba, para abajo, para arriba, para abajo...” Però aquestes coses les faig perquè em nodreixen la vida, no em serveix pensar només en la feina.
Ets una actriu de teatre?
Sí, i de cinema també. A la televisió sí que no m’hi trobo, de moment. Hi ha una cosa de la rapidesa de la feina que em tira enrere.
Vols bones frases.
M’interessa que el que transmeto tingui ressò en el públic, que nodreixi la societat en què vivim. Vaig començar ballant, i va haver-hi un moment en què tenia necessitat de transmetre, de la paraula, d’arribar més lluny.
La pel·lícula que has fet amb la Mar Coll, Tots volem el millor per a ella, us està donant alegries.
Moltes. Al Festival de Miami m’han donat el premi a la millor interpretació. El cine té aquesta cosa, tu ja l’has fet i es va veient, fa el seu camí.
El teu personatge, la Geni, no és gaire feliç.
És una dona que ha patit un accident. La part dolenta és que porta un any en recuperació, i això és molt traumàtic per a ella i per a la família. La part bona és que a partir d’aquest accident es comença a plantejar si és feliç amb la seva vida, amb el marit que té, amb la seva família, amb la professió que ha exercit. I sí que té com una semidepressió, perquè s’està desubicant. És una dona de 40 anys que passa per una altra infància i una adolescència, fins que torna a prendre decisions. I això pot ser molt traumàtic, pot ser molt trist, però alhora pot ser una oportunitat.
Ni la Rosita del TNC ni la Florència de Pa negre ni la Geni de Tots volem el millor per a ella no són personatges feliços.
No, ni còmics tampoc. Faig persones tristes-alegres, o melancòliques-alegres. Jo sóc molt alegre però també entenc molt la tristesa. Crec que l’he traspassat i la veig en la gent, la veig en la vida. La vida és trista, és brutal però trista. Que un dia s’acabi és trist.
Vols canviar de registre?
El Joan Ollé em va dir: “Et tornaré a tirar els trastos”, i li vaig dir: “Si no és comèdia no em truquis”. Necessito enamorar-me de noves històries, fer alguna cosa més lluminosa.
Ara pots triar?
Hi ha molta gent que em truca dient: “Ui, segur que estàs molt ocupada”, i dic: “Bé, no tant, tampoc”. Però sí que començo a tenir l’agenda una mica més plena, més projectes. Alguna vegada també em trobo dient no, eh? Poder triar és meravellós.
El que et converteix en un nom és Pa negre?
Sí, el canvi més gran és que em truqui l’Agustí Villaronga per fer de Florència. Jo he fet dues pel·lícules de dos directors catalans en català. I una va arribar al Japó, on vam anar a presentar Pa negre. I ara hem anat a Miami amb Tots volem el millor per a ella, una pel·lícula catalana amb una actriu que parla en català. He sigut dues vegades nominada als Goya com a protagonista amb papers en català [El va guanyar amb Pa negre]. És que gairebé m’haurien de fer...
La Creu de Sant Jordi, com a mínim.
Esclar. I a Madrid deia: “També ser fer pel·lícules en castellà, eh?” Tampoc creguis que em truquen tant els directors coneguts de Madrid. Això sí, al juliol faré una pel·lícula amb la Gracia Querejeta, i me n’alegro perquè és com entrar en un altre món.
Recentment has fet una pel·lícula sobre Carmen Amaya.
Sí, en una TV movie amb la Judith Colell. S’estrenarà el 4 de juny. Hi interpreto una bailaora d’aquí que vol fer un homenatge a Carmen Amaya. Em vaig preparar, vaig estar un mes amb una bailaora, va ser una experiència molt maca. Això sí, els genolls em van quedar destrossats!
I ara continues flamenca?
No. Saps què em passa? Quan he de preparar un personatge, m’hi fico a fons. Però sóc apassionada en càpsula, en un temps determinat. Vaig anar a Granada, vaig estar al Sacromonte, vaig anar a veure tots els tablaos, em vaig fer superamiga de la bailaora, vaig anar a veure també tots els t ablaos de Barcelona... Llavors faig la peli i faig clac!: s’acaba.
Renoves les passions.
I més en la meva professió, que em permet la sort d’entrar en un altre món. M’agrada allò de la intensitat del moment.
T’espanta fer una obra comercial?
El que m’espanten són alguns textos. Si comercial vol dir que es comerciarà més i vindrà més gent, n’estic encantada. Si comercial vol dir que perquè arribi a més gent ha de ser més buit, no m’interessa. En una comèdia lleugera que a mi no em fa gràcia no m’hi puc ficar.
El teatre i el cinema continuen en crisi?
El teatre no tant, genera una necessitat més gran, veig la gent amb ganes d’aquesta catarsi col·lectiva, de veure passions humanes. Si de cas, pateix la crisi només perquè amb l’IVA la gent troba que les entrades són cares. Però al cinema sí que hi ha molta dificultat, perquè el cinema requereix molts diners per començar. N’estem fent perquè tothom té moltes ganes de treballar i perquè no volem que es pari la indústria, però en realitat no es pot fer. Necessita moltes ajudes, necessita un suport privat, necessita que s’abaixi l’IVA...
M’has dit que vas començar ballant?
Sí, als 4 anys. Anava a l’escola de la Coco Comín, que era una coneguda de la meva família. Ella acabava d’obrir l’escola, m’hi van ficar i em va encantar. Hi anava amb la meva cosina, que com que plorava en cada classe la van acabar traient. I jo encantada amb el meu tutú. Feia jazz i ballet.
Als 4 anys un tutú deu fer il·lusió.
Però a la meva filla gens, eh? Té sis anys i és de xandall total. No la porto a dansa, no sóc tan sacrificada com a mare.
Quan et va arribar el teatre?
Tard, tard. Primer vaig fer molta dansa. Recordo aquells festivals de nena, on ja em posaven a l’estil Shirley Temple: Yo soy aquel negrito del África tropicalEl Mago de Oz... Vaig començar a estudiar humanitats a l’Autònoma i fèiem més assemblees que classes. Vaig fer fins a tercer. Anava molt a l’Aula de Teatre. Vam fer una obra, Receptes culinàries de Romeu i Julieta, escrita per nosaltres. M’enrecordo de ser a la plaça de l’Autònoma tirant cireres... Però jo anava al teatre i m’avorria. I pensava: “Com em puc dedicar a una cosa que m’avorreix com a espectadora?” S’apagaven els llums i pensava: “Ai, és que ja m’imagino tot el que passarà”. I m’enrecordo d’un espectacle de les Metadones que em va encantar, La Bernarda es calva. Ho feien al Malic, i allà vaig veure que hi havia altres maneres de fer teatre, altres tipus de teatre. I no em vaig començar a considerar actriu fins que vaig tornar de Buenos Aires, on vaig viure un any.
Ui, ordenem-ho, que em perdo.
Després del meu pas per humanitats vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Vaig deixar-ho a segon curs. I em va sortir una feina, la primera de la meva vida, a Canal Plus. Era un programa infantil que es deia Más o menos multiplicado o dividido. Era el moment vaques grasses de Canal Plus. Vaig marxar de casa, vaig llogar un pis, vaig estar tres anys treballant-hi i després ja me’n vaig anar a Buenos Aires.
Per què Buenos Aires?
Va venir la tongada de directors argentins, el Javier Daulte amb la Gabriela Izcovich van fer un curs a la Sala Beckett, i a tres actrius d’aquí ens van proposar de fer una coproducció amb ells. Van ser tres mesos, però em vaig enamorar i m’hi vaig quedar. Em vaig enamorar, de tot. Em vaig fer sòcia del Boca, cada diumenge anava a la cancha, la pizza, el tango...
Ets apassionada, ja ho veig.
Era la més portenya de tots, i amb molta consciència social. Va ser l’època del corralito, vaig ser piquetera... De tot. Amb un any vaig fer una feinada.
Vius intensament.
Sí, sí, a mi m’agrada viure les coses. I esclar, als 21 anys, imagina’t. Reia molt, m’agradava molt. Vaig anar a veure una obra de Dostoievski on només entrar et donaven unchupito de vodka. L’obra començava per allà. I deies: “Ostres, això sí que m’agrada”.
Si d’aquí 10 anys et torno a entrevistar, què haurà passat? Continuaràs fent d’actriu?
El Javier Daulte em va dir que hi estava condemnada.
Continuaràs vivint a Barcelona?
Segurament. Tot i que de fet sóc de Barcelona i visc a Vallvidrera.
Buenos Aires o Hollywood et farien canviar?
Hollywood no. Buenos Aires sí. M’atrau molt. M’atrau sentir-me a gust amb el meu idioma. Anar-me’n a Sud-amèrica m’interessa, m’agrada el cinema mexicà, l’argentí, l’uruguaià... Però amb la nena m’ho haig de pensar més.
Tenies clar que volies ser mare?
Des de petita ja volia ser mare. Però em va costar una mica decidir-m’hi perquè vinc d’una família de pare arquitecte i mare molt de casa, sempre present: arribaves a casa i sempre hi trobaves el sopar fet, el dinar fet, amb flors... Vaig haver d’acceptar que jo als vespres no hi seria, que no sempre podria recollir la meva filla a l’escola. La nena l’he portat al camerino, i mentre jo em maquillava ella anava dibuixant. Ella estava encantada, però jo pensava: “Ai, un altre diumenge aquí al camerino...”
Tens molta vida social?
No, no. Sóc d’estar a casa i sóc molt d’amigues, però de vida social poca cosa.
Estàs pendent del que diuen de tu?
No tinc Facebook i sóc molt poc d’ordinador, de mails. Però el meu representant em va dir que havia de tenir Twitter, me’n vaig fer i ara em diu: “Però primer has de tenir seguidors”... El cas és que m’agrada molt més anar a caminar per Vallvidrera. Faig ioga, cuinar m’agrada. La vida tranquil·la.
El perfil
Tothom va començar a parlar de Nora Navas (Barcelona, 1975) fa tres anys, quan va guanyar el Goya a la millor actriu pel film Pa negre.
Però per a molts espectadors la Nora ja era una vella coneguda. Amb una sòlida carrera al teatre i la televisió, l'actriu havia aconseguit ficar-se a casa de molts catalans gràcies a la seva aparició en sèries com El cor de la ciutat i Ventdelplà.
Riallera i raonadora, Navas és una actriu que dota de gran profunditat els papers que interpreta. Ho va fer ficant-se en la pell d'una dona turmentada a la recent Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll.
I ho torna a fer, aquest cop al teatre i sota la direcció de Joan Ollé, transformant-se en Doña Rosita a l'obra Doña Rosita o el lenguaje de las flores, de Lorca. La podeu veure a la Sala Gran del TNC fins al 6 d'abril.