Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Goya. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Goya. Mostrar todas las entradas

LIBRETO: GUILLEM CLUA
MÚSICA: JORDI CORNUDELLA
DIRECCIÓN DE ESCENA: ELISENDA ROCA
DIRECCIÓN MUSICAL: ANDREU GALLÉN
INTÉRPRETES: ABEL FOLK, MERCÈ MARTÍNEZ, MONE TERUEL y MARC PUJOL
MÚSICOS: ANDREU GALLÉN, VÍCTOR PÉREZ/JAN OMEDES
DURACIÓN: 2h y 15min (15min de entreacto incluido)
PRODUCCIÓN: FOCUS  y BITÓ PRODUCCIONS
TEATRE GOYA

Siempre voy con un cierto temor a ver musicales patrios, porque lo que llaman musical, en muchas ocasiones no pasa de ser una comedia musical. ¿Cuál es la diferencia? Para una servidora (Quizás otra persona piense diferente, lo cual es respetable) un musical ha de contar una historia a través de la palabra, la música con canciones y baile, éste último imprescindible. Una comedia musical por contra, los intérpretes pueden estar cantando sin moverse del sofá.

Sea como fuere esta comedia musical se aventura a incluir momentos de baile, lo cuál, sea dicho de paso, se agradece. Pero lejos de la anécdota dancística, 73 raons per deixar-te destaca por la química que hay entre Marc Pujol y Mercè Martínez. Hacía mucho que no veía una compenetración como esta encima de un escenario. Brutal.

La historia de comedia romántica de hoy te quiero pero mañana no, esconde algunas sorpresas que no desvelaré, pero fuera del amor se acentúa la parte cómica de la pieza y es ahí, donde Mercè Martínez saca más provecho de su personaje. Espléndida interpretación. Al igual que la de su compañero de reparto Marc Pujol. Lástima, ternura y una sonrisa detrás de otra, sentimientos que se irán intercambiando durante las dos horas de duración. No nos olvidemos de Abel Folk (ahora sustituido por Alex Casanovas) y Mone Teruel, que despiertan la parte más tierna y emotiva del montaje. 

Lo que sí encuentro que le falta a 73 raons per deixar-te (y a otros musicales de fabricación autóctona) es un hit, una canción que se te quede, que haga que salgas del teatro y no pares de cantarla, y así sigas unos días después de haber visto la obra con ella pegada y sin poder dejar de tararearla.

Sin embargo, me gusta el buen rollismo que despierta 73 raons per deixar-te y salir de la sala totalmente relajada, sin acordarte de los problemas de los últimos días y con ganas de seguir comiéndote el mundo. Y ya sólo por eso, repetiría. ¡Qué le voy a hacer a mi el buen rollismo me puede! 

73 RAONS PER DEIXAR-TE

by on 17:22
LIBRETO: GUILLEM CLUA MÚSICA: JORDI CORNUDELLA DIRECCIÓN DE ESCENA: ELISENDA ROCA DIRECCIÓN MUSICAL: ANDREU GALLÉN INTÉRPRETES: ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San Juan. Y otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El Teatro Goya seguirá su apuesta por el teatro musical en la temporada 15-16. El 12 de septiembre y tan sólo 3 semanas estará en cartel Allegro, el nuevo espectáculo de Cor de Teatre dirigido por Paco Mir en la dirección escénica y David Costa en la dirección musical. Allegro indaga en la relación cotidiana que las personas tenemos con la música. Según Paco Mir: "Nos despertamos con música, viajamos con música, escuchamos las noticias con música, compramos con música, esperamos con música, sentimos que la música que se escapa de habitaciones, de auriculares, de coches, de teléfonos; nos cruzamos con músicos por la calle, con cantantes que gritan en los bares. Cantamos a los bebés para que se duerman, para entretenerlos y para recordarles que 365 días de música ininterrumpida hacen un año y que sumando años llegará un día que nos despidamos con música".

Catorce cantantes a cappella explorarán y borrarán la frontera entre la música clásica y el humor visual más sofisticado, para que entendamos que lo que nos rodea está decorado por un arte sin el cual no entenderíamos el misterio llamado vida.

Allegro está compuesto de 20 sonatas, valses y óperas reconocibles por el gran público: desde la Danza Húngara de Brahms hasta el Claro de Luna de Debussy, pasando por Las cuatro estaciones de Vivaldi. Un espectáculo para todos los públicos de diferentes edades y nacionalidades; en el que el único lenguaje es la música y el gesto.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


UN MUSICAL DE XAVIER TORRAS Y TONI MARTÍN (Basado en el libro 'Guapos y Pobres' de Alfredo Ruiz)
LIBRETO Y LETRAS: TONI MARTÍN
DIRECTOR DE ESCENA: TONI MARTÍN
DIRECTOR MUSICAL: XAVIER TORRAS
INTÉRPRETES: IVAN LABANDA, ELENA GADEL, MARIONA CASTILLO, MUNTSA RIUS, FRANK CAPDET, XAVI DUCH, JORGE VELASCO y GRACIA FERNÁNDEZ
MÚSICA: XAVIER TORRAS
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: HOLD ON COMPANY
TEATRE GOYA

¿Qué pido a un musical? Que durante el tiempo que dure no me aburra, se me haga por lo menos entretenido. A partir de aquí que la historia sea más o menos light son gajes del oficio. ‘Guapos y pobres’ es un musical de amigos, parejas, amor, deseos, frustraciones, expectativas, lo que viene siendo la vida de un grupo de jóvenes treintañeros urbanitas en una ciudad vendida al turismo y que se olvida de sus habitantes, con precios desorbitados y con una generación que aspiraba a más y se tiene que conformar con lo que tiene mientras depende de lo mucho, poco o nada que sus padres les puedan ayudar.

Después de ver uno o más musicales en Londres y volver al estatismo de los de casa donde cuesta mover un mueble. Los personajes entran y salen, apenas hay juego coreográfico, más que un musical por momentos parecemos en medio de la grabación de una sitcom. Ya sé que se juega en minoría de dinero, las producciones son diferentes, pero al ver “Guapos y Pobres” en un teatro más grande de las salas alternativas habituales, que normalmente acogen la mayoría de musicales de Barcelona, podríamos esperar que se moviera algo más allá de los actores. 

La trama es previsible y más si eres un espectador inquieto y te has ido interesando por el género musical y aún más si has visto alguna serie juvenil a lo largo de tu vida. Pero bueno tampoco hemos venido a descubrir América, venimos a que nos entretengan y nos hagan olvidar por un momento lo que pasa fuera de estas cuatro paredes. Y sí, se te olvida.

Un reparto con las mejores voces del musical que ha aportado Barcelona al mundo, entre las que destaca: Ivan Labanda, Elena Gadel, Frank Capdet o Mariona Castillo. Aunque el mejor chorro de vocal sea para Gracia Fernández que abandona el papel de pizpireta de otros musicales para toparse con la seriedad. Y no sé si fue culpa del micrófono, de la acústica de la sala, pero sufrí con las intervenciones de Muntsa Rius, que se quedó con tonos más bajos que sus compañeros, a punto del desafine.

Pese a todo, considero un acierto llenar el Goya de musicales, con un poquito más de ayuda en la producción, quizás sea el teatro que por tamaño pueda convertirse en el referente del musical en Barcelona. De momento, la primera piedra ya está puesta.

GUAPOS & POBRES

by on 16:37
UN MUSICAL DE XAVIER TORRAS Y TONI MARTÍN (Basado en el libro 'Guapos y Pobres' de Alfredo Ruiz) LIBRETO Y LETRAS: TONI MART...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Xènia Pérez Frisas (ara.cat) | Foto: ACN
‘Guapos & Pobres’ és una representació de la vida quotidiana de vuit joves que “sobreviuen” els estralls de la crisi. Interpretats per actors avesats al món del musical com Ivan Labanda, Elena Gadel o Mariona Castillo, entre d’altres, els protagonistes mostren una generació que, malgrat tenir estudis i experiència, no aconsegueix arribar a final de més i ha de viure en un entorn que no els permet desenvolupar els seus coneixements.
Xavier Torras i Toni Martín són els creadors d’aquest musical “amb esperit optimista” que, segons Martín, busca transmetre l’impuls d’arriscar-se a deixar-ho tot i “lluitar per fer el que ens agrada, encara que el context no ajudi”. L’obra està basada en el llibre ‘Guapos y pobres: una nueva clase social’, d’Alfredo Ruiz, un recull d’entrevistes a gent real de Barcelona que descriuen com es senten en la seva situació social i econòmica.
A diferència del llibre de Ruiz, que exposa diferents històries independents, ‘Guapos & Pobres’ estableix un fil comú entre les vides dels personatges i els mostra en escenes quotidianes interrelacionades entre elles. “Arribes a estimar molt als personatges, hi reconeixes gent amb qui has conviscut i a tu mateix”, assegura Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Goya, que afirma que l’obra és emocionant no només per la història i la qualitat de la interpretació sinó per la implicació dels actors i els creadors.
Torras, encarregat de posar la música a projecte, ha destacat que és “un musical a l’ús i sense complexos” que, igual que els personatges s’arrisca en un format “de gran envergadura”. ‘Guapos & Pobres’ s’estrenarà el 14 de maig al Teatre Goya, que tanca la temporada amb la primera estrena d’un musical a les seves sales.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

AUTORA: MERCÈ RODOREDA
ADAPTACIÓN: CARLES GUILLÉN y JOAN OLLÉ
TRADUCCIÓN: CELINA ALEGRE y PERE ROVIRA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETE: LOLITA FLORES
DURACIÓN: 1h 15min
PRODUCCIÓN: TEATRO ESPAÑOL
FOTO: SERGIO PARRA
TEATRE GOYA

Tarde de sábado, entrada llena al Teatre Goya y mucha expectación, al menos yo, para ver cómo ha conseguido Joan Ollé calmar el torrente de Lolita Flores y convertirla en esta mujer frágil de principios de los años 30 que se deja guiar por los caprichos de su marido hasta llegar al abismo. Un banco tan frágil como su personaje y una tira de luces de fiesta son los únicos elementos que necesitan las palabras de Rodoreda para lucir. Ah, y una buena actriz con una excelente dicción. 

Lolita se sienta en él, allí permanecerá sentada durante los 75 minutos de representación, sin apenas moverse, la calma invade la escena, que sólo se rompe por el simbolismo de las palabras, por aquello que sin prisa pero sin pausa nos es narrado. Una historia de sobra conocida, aunque en el resto de España la Colometa no lo sea tanto, aquí es como de la familia, forma parte del patrimonio. No nos asusta ni tan solo el mero hecho de que esta vez las palabras sean dichas en castellano. Una cuidada y respetuosa traducción y adaptación, mi más sincera felicitación al Carles Guillén, Joan Ollé, Celina Alegre y Pere Rovira, se nota el castellano, pero la Colometa no cambia.

Con una escenografía tan simple, no hay artificios que puedan salvar la interpretación. Con una intensidad de menos a más (el gran culmen es la guerra, al igual que la novela) Lolita dibuja un personaje frágil pero con el coraje suficiente para ir tirando, mientras a sus espaldas carga con la alegría, la tristeza, la melancolía, la culpa de una vida llena de momentos emotivos para el recuerdo y para el olvido. Y aunque Joan Ollé no se imaginaba a Lolita como Colometa, su dirección ha conseguido que dejemos de ver una leona para ver un atemorizado pajarito. 

Impresionante y fantástica la interpretación de la Lolita Flores. Pero al ser una interpretación y puesta en escena tan íntima, yo desde la fila once, seguramente me he perdido algún gesto, quizás el Teatre Goya sea demasiado grande para un espectáculo que requiere proximidad para distinguir la cara y sus gestos. A pesar de ello, durante los 75 minutos me he quedado obnubilada presenciando el espectáculo, y no ha sido fácil con una platea llena de toses, móviles y demás ruidos que hacían que concentrarse fuera un ejercicio de titanes. Al final sonoros aplausos, casi toda la platea de pie y con lágrimas en los ojos despedimos a una Colometa para el recuerdo. De piel de gallina. Vola, vola, Colometa! Amunt, amunt, Colometa! 

LA PLAZA DEL DIAMANTE

by on 13:28
AUTORA: MERCÈ RODOREDA ADAPTACIÓN: CARLES GUILLÉN y JOAN OLLÉ TRADUCCIÓN: CELINA ALEGRE y PERE ROVIRA DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ INTÉR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Fuente: Mercè Pérez Pons (elpais.com) | Foto: Sergio Parra
La plaza del diamante, la exitosa adaptación teatral de la novela homónima de Mercè Rodoreda, dirigida por Joan Ollé y protagonizada por Lolita Flores, se representa desde hoy en el Teatre Goya tras estrenarse en el Español de Madrid el año pasado y recalar en salas de diversas ciudades, la última Valencia. El montaje es un monólogo en castellano en el que Lolita encarna a Natalia, más conocida como La Colometa, quien desde un banco rememora los duros años de posguerra en un escenario casi desnudo. “Mi madre muerta desde hacía años sin poder ayudarme, mi padre casado con otra, y yo tan jovencita, y sola, en la plaza del Diamante”, recuerda desgarrada La Colometa interpretada por Lolita, pañuelo en mano y con mechones de su cabello recogidos en un moño, con un aire flamenco, claro.
A simple vista, nadie lo diría, pero la realidad es que personaje y actriz están ligadas por el barrio barcelonés de Gràcia: a pocos metros de la plaza del Diamant nació el padre de Lolita, Antonio González. “Era un gitano catalán de los que ya no existe, esto es un homenaje callado que le hago a él todos los días cuando me subo al escenario. Se hubiera vuelto loco con esta obra”, reflexionó ayer la actriz. “Tenía muchas ganas y mucho miedo de venir a Barcelona. Estoy nerviosa”, añadió.
El montaje es la misma adaptación que Ollé y Carles Guillén estrenaron en el Festival de Peralada en 2004. Entonces tres actrices, Mercè Pons, Rosa Renom y Montserrat Carulla, daban voz al personaje en sus diferentes edades, desde que siendo joven y huérfana de madre se siente perdida en el mundo y acepta lo que su marido Quimet le impone hasta que después ve marchar a sus seres queridos, pasando hambre y miseria e incapaz en ocasiones de seguir hacia adelante con sus hijos, a los que incluso piensa en matar con salfumán.
Después hubo muchas más colometas de la mano de Ollé, como Ana Belén e incluso Jessica Lange. Hasta que un día, Natalio Grueso, entonces director del Teatro Español, le propuso retomar la aventura, con la misma música de 2004 realizada por Pascal Comelade, y con Lolita.
La idea no fue un camino de rosas al principio porque Ollé y la actriz se mostraron muy reticentes, admiten. “Yo ponía paredes entre las cosas. Pensaba: esta señora que canta es un león y Colometa es una figura de cristal frágil. ¿Cómo va a estar hora y cuarto en un banco sin moverse?”, relató ayer Ollé. La actriz abundó: “Desde el primer momento que leí el texto me cayeron lagrimones. Pero me lo estuve pensando dos meses”. Todo cambió cuando un día, a las dos de la madrugada, recibió una llamada de su amigo Joan Manuel Serrat. “¿Te lo estás pensando aún? Este papel es para ti, no tengas ningún miedo, me dijo. Y yo acepté”, explicó Lolita. Después Ollé rememoró el papel de la cantante y actriz en Rencor, que en 2002 le valió un Goya, y empezó a moldear su fuerza interpretativa. Ahora Lolita asegura que incluso alejada del escenario habla “con las manos en el regazo” porque gracias a La Colometa ha descubierto otra forma de expresarse. La protagonista de La plaza del diamante relata que nunca estudió Arte Dramático y que ella de “métodos” no sabe nada porque los personajes se los prepara “metiéndome en su piel”.
“Yo he aprendido de Lolita que una cosa es interpretar un personaje y otra encarnarlo cuando no hay ni un milímetro de distancia entre la letra y la sangre. Los de Lolita son los mejores ojos que he visto en el teatro”, sentenció por su parte Ollé. El director se refirió también a la crisis política desatada entre Cataluña y Madrid por el debate soberanista. “Es importante que la ficción nos salve de la realidad. La obra es el ejemplo de que hay puentes de entendimiento”, aseguró. Lolita ejemplificó la tesis detallando una anécdota sucedida en Salt (Girona), cuando una señora le espetó: “ ¿Sabes que hasta el final de la obra no me he dado cuenta de que hablas en castellano? Esto es lo mejor que me han dicho”, concluyó la actriz.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Lolita Flores, filla gran d'una nissaga artística que no necessita gaires presentacions, ho ha provat gairebé tot en el món de l'espectacle: evidentment, la música, però també el cinema, la televisió i, en els últims anys, també el teatre. La tardor passada va sorprendre tothom amb l'estrena, al Teatro Español de Madrid, de La plaza del Diamante, un monòleg dirigit per Joan Ollé a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda, que ha rebut molt bones crítiques i ara està de gira per tot l'Estat. Aquest cap de setmana arriba al  Teatre de Salt , amb tres funcions –queden entrades per divendres (21 h) i diumenge (18 h)– i farà una llarga estada al Teatre Goya de Barcelona, del 9 d'abril al 2 de maig. “El meu pare va néixer a Gràcia, molt a prop de la plaça del Diamant”, recorda Lolita per remarcar que el món de la Colometa no li queda tan lluny.
Salt serà la primera parada de la gira a Catalunya?
No, ja hem estat a l'Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet.
Venir a Catalunya a fer ‘La plaça del Diamant' en castellà és com allò d'anar vendre gel als esquimals. Com l'han rebut?
Fins ara ha anat molt bé a tot arreu, també a Catalunya, on la gent es coneix l'obra de memòria. I en aquest monòleg el públic veu la Colometa que hem acabat de definir entre Joan Ollé i jo: una dona fràgil i tradicional, supeditada al seu marit, que passa una sèrie de vicissituds que la fan tornar-se forta, encara que ella no ho sàpiga.
Com va sorgir aquest projecte?
A mi em va cridar per fer aquest paper l'anterior director del Teatro Español, Natalio Grueso. Jo no coneixia Joan Ollé, però vaig llegir el text i em vaig enamorar d'aquesta obra. Vaig quedar amb en Joan, m'ho vaig estar pensant i finalment va ser Joan Manuel Serrat qui em va trucar un dia i em va dir: “Has de fer aquest monòleg.”
El 2007, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una versió de ‘La plaça del Diamant', amb trenta actors en escena.
Doncs en aquest cas estic jo soleta... jo i el banc [riu]. I un munt de gent escoltant-me.
Tota l'escenografia és un banc?
I un enfilall de bombetes.
Una escenografia molt adequada per als temps que corren.
Sí, suposo que sí [riu].
Aquest any serà el 50è aniversari de la primera edició en castellà de ‘La plaça del Diamant'.
Nosaltres hem treballat a partir del text, traduït per Celina Alegre i Pere Rovira, que va fer servir Ana Belén en una lectura dramatitzada, el 2008, sota la direcció d'Ollé. Ell després va dirigir una altra lectura de l'obra a càrrec de Jessica Lange, en anglès. Però en el meu cas és un monòleg: jo no havia fet mai i ha estat tot un repte.
Havia vist l'adaptació televisiva de ‘La plaça del Diamant'?
No. No he volgut veure-la.
S'hi veu vostè mateixa, en l'evolució vital de la Colometa?
No, en absolut. El personatge no té res a veure amb Lolita Flores. Per començar, jo no he passat una guerra. Jo sóc actriu i m'he ficat a la seva pell: li dono la meva veu, els meus ulls, les meves mans, el meu cos sencer, la meva ànima, però ella no té res a veure amb mi. A Lolita Flores no se la veu per enlloc.
Què li ha aportat el teatre en el seu ofici com a intèrpret?
Jo no sóc una actriu d'escola, no he estudiat art dramàtic. Només vaig estudiar tres mesos, quan tenia 16 anys, amb Pilar Francés. Em surt de dins, de les meves entranyes, de la meva ànima. Per això dic que sóc una actriu de fetge, sóc visceral i em deixo portar pels sentiments. Encara que no hàgim patit una guerra o un marit tan dominant com en Quimet, tots tenim els mateixos sentiments que la Colometa: ira, alegria, frustració... I jo fico la mà a dins meu per buscar aquests sentiments i treure'ls fora.
Quaranta anys després del seu primer disc, on és la música?
Ara la tinc aparcada professionalment, però de mi mai no se'n va. També hi ha música a l'obra [de Pascal Comelade], tot i que evidentment jo no hi canto. La música em transporta a l'època i els fets que estic narrant.
El 16 de maig farà 20 anys de la mort de Lola Flores. Ho commemoraran d'alguna manera?
No, ja són massa aniversaris. Jo la recordo cada dia, igual que el meu pare i el meu germà.
Amb aquesta gira l'espera una bona feinada, no?
Ja em tocava, eh!? Jo he estat força temps parada, però no pel meu gust. Com tothom, he passat moments difícils, i només ens faltava el 21% d'IVA!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Fuente: EFE via lavanguardia.com

El actor Josep Maria Pou encarnará a partir de mañana a Wilhelm Furtwängler, uno de los mejores directores de orquesta de la historia y el favorito de Hitler, en la obra "Prendre Partit", en la que se invita a reflexionar sobre la eterna confrontación entre arte y política, entre cultura y poder.

Pou, que también dirige la pieza, que se podrá ver en el Teatro Goya hasta el mes de febrero, ha explicado en rueda de prensa que se trata de un texto del dramaturgo Ronald Harwood, que parte de los interrogatorios a los que fue sometido Furtwängler, director de la Orquesta Filarmónica de Berlín, acusado de colaboracionismo con el régimen de Hitler, aunque después del juicio fue absuelto.

El actor ha subrayado hoy que la obra no ofrece respuestas sobre el lugar exacto que ocupó el músico durante el nazismo, puesto que, a la vez que continuó dirigiendo su orquesta sin marchar de Alemania, propició que grupos de judíos pudieran abandonar el país.

"Quiero, sobretodo, que el espectador salga del teatro con los bolsillos llenos de preguntas, de reflexiones, que al cabo de una semana le vuelvan a aparecer imágenes, frases de la obra", ha dicho.

Acompañado por el resto de los actores de la obra, Andrés Herrera, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla y Anna Alarcón, Josep Maria Pou ha comentado que el único personaje real es el suyo, porque el resto son ficciones nacidas de la mente de Harwood, autor del guión de El Pianista y en cuya prolífica carrera como escritor son temáticas habituales la Segunda Guerra Mundial y el nazismo.

En el caso de "Prendre partit", enfrentará a Furtwängler, un hombre de metro noventa de altura, distante, altivo, divo, con el mayor norteamericano Steve Arnold (Andrés Herrera), durante los prolegómenos del juicio que llevará a cabo la Comisión Antinazi para los Artistas.

Arnold, que en su vida civil es un inspector de seguros y lo desconoce todo del mundo de la música, deberá aportar pruebas de la culpabilidad del director de orquesta, quien contará con el apoyo del resto de los personajes, desde un segundo violín de su orquesta, Helmuth Rode (Pepo Blasco), a Tamara Sachs (Sandra Monclús), una mujer viuda a la que ayudó a huir del país.

Dentro de una forma de teatro muy convencional, Pou ha defendido que el público conocerá "un gran texto, nada experimental, de muy buena carpintería teatral", del que se desprende la "sombra de la duda" sobre las relaciones del músico con el régimen nazi.

Para Josep Maria Pou, todavía hoy es una "figura controvertida, alguien especial, de quien se ha dicho que fue el mejor director de orquesta que ha habido nunca, un sacerdote de la música, al que hay quien lo disculpa diciendo que hizo lo que hizo porque era un artista".

Respecto a cómo ha entrado en la piel del personaje, ha indicado que ha intentado "no tanto una aproximación física, como captar su actitud distante, altiva".

Andrés Herrera, por su parte, ha señalado que al inicio de la representación es alguien que no conoce nada de música y a lo largo de casi dos horas "va transformándose, llegando a un punto de empatía".

Sandra Monclús ha apuntado que su personaje ejemplifica el "drama, es el testimonio humano de los efectos colaterales", mientras que el músico al que da vida Pepo Blasco es el que "tiene una trayectoria más sorprendente de todos los que intervienen".

La actriz Anna Alarcón es la secretaria que levanta acta de los interrogatorios, con muchos silencios, pero con un secreto enorme que el público no conocerá hasta el final, y el oven Sergi Torrecilla es el teniente David Wills, un alemán de origen judío que regresa a su país como soldado americano.

Josep Maria Pou espera que vayan a ver la obra no sólo los aficionados al teatro, sino también los amantes de la música, puesto que es la otra gran protagonista, con grabaciones originales de la orquesta filarmónica de Berlín dirigida por Furtwängler.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El que Pere Riera ha unit no ho separaran ni les bombes. Les actrius Emma Vilarasau i Míriam Iscla, protagonistes de Barcelona , no es coneixien abans d'estrenar l'espectacle, el maig passat, a la Sala Gran del Teatre Nacional. Ara són companyes, còmplices, s'admiren, s'abracen, s'estimen. Agraeixen al seu director que les unís sota el mateix sostre, el d'una família burgesa que resisteix els bombardejos sistemàtics sobre Barcelona el març del 1938. Iscla interpreta la mare de família viuda que s'entesta a quedar-se a dins de casa. Vilarasau és una actriu soltera i alliberada que va fugir de la guerra i torna anys després per endur-se la seva família postissa lluny del perill. Aquesta nit tornen a convidar el públic al menjador del seu palauet -atrotinat però amb un piano de cua-, situat ara al Teatre Goya.
El dramaturg i director Pere Riera (Desclassificats, Lluny de Nuuk) les va guiar amb la seva mestria aparentment dòcil per un text que es pot anar descabdellant en cercles concèntrics. Al nucli hi ha l'amistat de dues dones de caràcters oposats que mantenen un tête-a-tête que culmina en un tango seductor i violent. "El que ja no es poden dir amb paraules ho diran sense roba, sense enganys, amb l'essència del que són elles, ballant", diu Iscla. Vilarasau ho veu des de la perspectiva del seu personatge: "Quan se li acaben els arguments per convèncer-la, és l'última estratègia per fer-li recordar que abans no era així d'eixuta, li fa recordar que era sensual, que estimava la vida i que hi ha més coses". "Ens ho passem tan bé, en aquesta escena! La vam assajar poc i sempre té un punt de risc, ens la juguem cada nit", expliquen conjuntament.
Una família, una ciutat, un país
Fent zoom out, l'obra teixeix un altre cercle al voltant de la família protagonista: l'avi addicte als fàrmacs (Jordi Banacolocha), el fill adolescent (Carlos Cuevas), la filla que vol ser cantant (Anna Moliner), el seu xicot de dretes (Joan Negrié, que substitueix Joan Carreras), el pretendent d'esquerres (Pep Planas) i la discreta majordoma (Pepa López). Després de fer temporada, gira i vacances, la reestrena és un nou al·licient: "Quan has deixat dormir l'obra un temps, cada personatge guanya pòsit, és molt subtil. L'obra no està mecanitzada però en canvi té més veritat", diu Iscla. La família representa els fonaments i les arrels. Per això la Núria decideix que no correran al refugi quan sonin les sirenes, cada mitja hora, sinó que faran com si no passés res. O cantaran i ballaran. "És una manera de sobreviure davant de la situació", explica Iscla. Els paral·lelismes amb l'actualitat són fàcils de traçar, segons l'ex-T de Teatre: "Et minen l'esperança amb bombes, et quedes?, te'n vas?, insults socials, la indignitat... I la manera que tenim de lluitar ésfer l'indio , com diu l'obra". "Ara que el teatre té més sentit que mai, no ens en podem anar a casa", reflexiona Vilarasau. "És el que volen, que no sigui necessari", lamenta Iscla.
Els altres cercles concèntrics de l'obra són la ciutat -la Barcelona que hauria pogut ser i que va quedar arrasada- i finalment el país sencer. Riera concep l'espectacle com un acte d'amor a una gent que va perdre la vida injustament. L'obra té un vessant didàctic i alhora un posicionament polític. Un dels punts més emotius de Barcelona és quan la família entona junta La santa espina . "És una cançó que era popular a l'època. Com a actors, no hem de tenir pudor", defensa Iscla. I Vilarasau s'hi suma: "¿Els francesos canten La marsellesa a Els miserables i ens emociona i si ho fem nosaltres resulta que fem un melodrama?" "Tenim un gran complex amb nosaltres mateixos que ens hem de treure de sobre", opina Iscla. Això: ànimes bessones.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)

 L'actriu arriba dues hores tard al càsting. Menja xiclet amb la boca oberta, no s'ha ni llegit el text i el seu llenguatge barroer és gairebé insultant. El director està tip de veure actrius insípides, incultes i sense estil. Ella sembla "una choni de Castefa", diu Joel Joan, mentre que "ell és un director que es creu estupend amb un ego enorme, unpijo progre modernet i masclista". La trobada entre els dos personatges és un fracàs previsible. Però tot canvia quan la insistent noia interpreta un fragment del guió: el director s'adona que es pot convertir en la gran dama que buscava per donar vida a la protagonista de Venus in fur , una novel·la del segle XIX de Sacher-Masoch que va donar origen al concepte sadomasoquisme.
Roman Polanski va estrenar a l'últim Festival de Canes l'adaptació cinematogràfica d'aquesta obra del nord-americà David Ives, que es va estrenar a Broadway el 2011. El director Héctor Claramunt i Joel Joan feia dos anys que havien descobert el text, però fins ara no havien trobat un espai a Barcelona. El grup Focus els va proposar de cobrir el juliol al Teatre Goya i s'hi van llançar, fins i tot com a coproductors. "Teníem ganes de tirar endavant, tot i no tenir els recursos necessaris ni prou temps. És molt excitant i rejoveneix. T'impliques més en tot i et connecta més amb el públic", diu Joel Joan. Mentre que Polanski va comptar amb la seva dona, Emmanuelle Seigner -de 47 anys i trajectòria consolidada-, per al paper protagonista de la misteriosa actriu vulgar que transmuta en una seductora perillosa, els productors catalans han apostat per ser fidels a l'original i buscar una jove actriu desconeguda.
L'escollida és Meritxell Calvo -24 anys i sortida de l'Institut del Teatre-, que debuta amb un repte important: veure's les cares i batre per KO un actor de llarga trajectòria i galant del teatre català com Joel Joan utilitzant les seves mateixes armes, els dots de seducció. Realitat i ficció es confonen constantment, dins i fora de l'escenari. Calvo realment va ser escollida després de tres dies de càsting en què els productors no trobaven l'actriu adient i quasi ja es donaven per vençuts. "Sembla màrqueting del cutre -diu Joel Joan- però és veritat. Va ser l'última que va entrar i ens en vam enamorar".
El text -que han adaptat i deslocalitzat en un teatre que podria ser a qualsevol capital europea- és un joc de màscares, que els personatges es van traient o posant sense que l'espectador pugui saber quina és honesta i quina és una provocació. L'obra va guanyant temperatura a mesura que la seducció i el thriller avancen. El protagonista i el públic s'adonen que l'actriu no és tan innocent. Qui és ella en realitat? Per què té tanta informació? ¿Realment només interpreta un personatge? Les preguntes se succeeixen a mesura que la balança de poder s'inclina cap a ella. "És la història del seductor seduït. Un dona és capaç de despullar intel·lectualment un home que creu que té la vida controlada", diu l'actor.
L'espectacle, que han assajat en poc més de tres setmanes, estarà en cartell fins al 4 d'agost. En funció de la resposta del públic, la companyia podria reprendre l'obra la temporada que ve i fer gira.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME, CAROL MUAKUKU, RUBEN AMETLLÉ i ÀNGELA JOVÉ
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

He de confessar que m'ha costat apropar-me al Teatre Goya per veure aquesta funció. El motiu principal era que aparegués Daniel Veronese en els crèdits i una altra vegada s'hagués deixat la seva companyia argentina a casa. Deu costar molt creuar l'Atlàntic. A diferència d'altres vegades amb actors castellans, Bona Gent entra, te la creus i és més del que sembla a primera vista. La direcció funciona i per això estic mig reconciliada amb Veronese, però segueixo amb morriña transatlàntica.

Bona Gent és irregular, amb escenes potents, sobretot la darrera quan la Margaret (Mercè Arànega) es presenta a casa del Mike (Àlex Casanovas), les escenes entre el conill i els formatges són els millors moments de l'obra. Abans d'això, però, hi ha tota una primera part de presentació dramatúrgica on els personatges es dilaten en el temps amb explicacions sobre la seva vida que es fan una mica llargues, en especial l'escena a la cuina amb la Margaret, la Jean (Nies Jaume) i la Dottie (Àngela Jové).

Escenografia rotatòria al Goya que amaga tres dels cinc espais de l'obra: un consultori mèdic, la cuina i la sala d'estar de casa del Mike. Els dos restant no necessitaran de mobles estàtics: el magatzem d'on és acomiadada la Margaret i el bingo on es reuneixen part dels protagonistes a explicar-se les penes.

Bona Gent contraposa dos mons cada vegada més presents en el nostre dia a dia. La gent que s'ha passat la vida treballant de classe mitja-baixa i que al final la vida sempre els dóna una bufetada. I l'altra cara de la moneda, els que van néixer en aquest món però amb sort i/o amb ajuda han aconseguit sortir-se i ara pertanyen al món burgés, acomodat. 

La irregularitat que esmentava abans es corrobora en el terreny interpretatiu. Tres grans caps interpretativament brillants com són la Mercè Arànega, l'Àngela Jové i l'Àlex Casanovas. Aquest darrer es troba en un moment interpretatiu perfecte, cada paper es un nou repte superat amb tota i les seves interpretacions no només convencen sinó que enlluernen. Es menja Bona Gent i només per ell ja pot valer la pena.

BONA GENT

by on 20:02
TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Viu un bon moment de maduresa?
Per edat, sí. I a més he tingut l'avantatge de treballar amb bons companys, directors i equips de producció. Sempre m'ha agradat fer aquesta feina i he tingut ganes d'aprendre, de treballar amb els altres i per als altres. He de confessar que les crítiques no me les miro fa anys.
Per què?
Ser crític és difícil, i és molt difícil que s'allunyin del seu gust personal per valorar la feina objectivament. Amb el temps, cada cop tinc més consciència de quan estic bé dalt d'un escenari o no. Però és cert que crec que he madurat bé... resultón .
La sort depèn de qui et tria?
També. Jo estic molt orgullós de Pel davant... i pel darrera i Pels pèls i, potser perquè són comèdies comercials, no es tenen tant en compte quan allà hi havia una feinada tremenda. Estaria bé que es valori, com està bé que els directors t'ofereixin registres diferents. Sovint estem encasellats, i el galant jove ja no el puc fer!
Al teatre i a la vida [és vicedirector de l'Associació d'Actors i Directors, AADPC] li agrada comprometre's.
És fantàstic poder dir certes coses en un escenari. El teatre serveix per burxar, provocar-nos, fer-nos recapacitar i tirar endavant. És preocupant que es tanquin espais. Un terç dels actors de l'AADPC no treballen! Crec que tornarà l'època de les companyies, com al principi del teatre independent a Catalunya, gent que ara és empresària i gestiona teatres.
¿Els concursos de televisió dels 80 i 90 van anar bé a la seva carrera?
He tingut més sort que els companys que després van fer els culebrons. Almenys la gent sabia el meu nom i no el del personatge!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
La Margaret viu en un barri pobre als afores de Boston, al Southie. Té una filla de 30 anys que és disminuïda física i mental. Treballa de caixera en una botiga de tot a 100 . Té amigues amb qui anar a jugar al bingo. No es queixa. Un bon dia l'acomiaden i comença la seva davallada als inferns. "Li prenen l'única cosa que la fa digna, que és la feina. Crec que és el que fa digna una persona", diu el director argentí Daniel Veronese, que després de l'experiència de Qui té por de Virginia Woolf? torna a dirigir actors catalans al Teatre Goya. Les coses, però, encara li poden anar pitjor a aquesta dona dels baixos fons que interpreta Mercè Arànega.
Amb el títol -equívoc, irònic, optimista- de Bona gent, el dramaturg nord-americà David Lindsay-Abaire va voler retratar com és la vida al seu barri d'origen, sense pretendre fer un pamflet polític ni una denúncia social explícita. Aquest fill d'un venedor ambulant de fruites i un peó de fàbrica, becat per estudiar en una institució privada i finalment guanyador del premi Pulitzer el 2007, retrata les llums i ombres de l'essència humana a través de sis personatge que giren a l'entorn de la protagonista. "Al capdavall, els fills de puta també són persones", deixa clar Arànega. A ella li giren la cara la gent propera i l'estat, però continua nedant a contracorrent per capgirar la seva sort. "És un text que, amb uns diàlegs àgils propis d'una alta comèdia anglesa, que fa molt riure, tracta un drama social", explica l'actriu, que es manté tota l'obra a escena, durant 105 minuts. "Requereix molta agilitat actoral, per passar d'un estat anímic a l'altre, del drama a la comèdia", diu Arànega. Àngela Jové i Nies Jaume interpreten les seves amigues, Ruben Ametllé el cap que l'acomiada i Àlex Casanovas amb Carol Muakuku són els petitburgesos que han aconseguit escapar del barri.
Malgrat que retrati un lloc degradat, Bona gent no és una comèdia sobre persones tan diferents de les que poden anar al teatre. Els productors l'associen a una Aída teatral, "de més categoria i més mala llet", opina Jordi González, de Focus. "És una obra extrapolable aquí, on la gent es mata perquè perd la casa. Una persona no pot quedar al carrer, és una bogeria que ni Kafka s'hauria imaginat", diu Veronese.
Sovint la solidaritat prové de qui menys té. "La bona gent també té les seves prioritats i necessitats", excusa Jové. "La Margie no suplica, ni que la matin. Però no para mai de lluitar. I no es posa a plorar. Amb la seva actitud, gairebé infantil, demostra esperança", diu l'actriu. "De la mateixa manera que el valent no és el que no té por, sinó el que té por i igualment actua", hi afegeix Veronese. "Aquesta és una obra d'emocions -resumeix Arànega-. Per riure i plorar".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: elpuntavui.cat
Tot i el títol de l'espectacle, Bona gent és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclareix que la majoria de les accions, per benintencionades que siguin, també tenen la seva part que perjudica un tercer. El director Daniel Veronese repeteix direcció per a la productora Focus, amb una comèdia dramàtica que protagonitza Mercè Arènega i té, entre el repartiment, Àlex Casanovas, Nies Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. L'obra s'estrena demà al Teatre Goya Codorniu de Barcelona i no té data de sortida.
Una mare soltera d'una filla discapacitada veu com el seu equilibri de vida vulgar es torça quan l'acomiaden del supermercat: sense sou, no pot pagar el lloguer i viu sota l'amenaça que la facin fora del pis. Veronese va acceptar la direcció d'aquesta obra –que era un èxit a Nova York per aquelles dates– el 2011, quan estava culminant la posada en escena de Qui té por de Virgínia Woolf? Des de llavors, el conflicte amb gent a qui fan fora de casa, no fa res més que augmentar. El director argentí està sorprès de la possibilitat que un veí, que fa anys que paga la seva hipoteca, es pugui quedar sense el pis i encara hagi de continuar pagant quotes. “És una situació obscena”, sentencia. Però Bona gent no es limita a denunciar un cas prou evident, sinó que furga en les contradiccions de la mateixa protagonista. Tothom és bona persona fins que no es demostri el contrari? Veronese no hi està d'acord. Prefereix dir que “tothom és bona i mala persona, fins que no es demostri el contrari”.
Bona gent “està plena d'humanitat” i, segons comenta el recentment premi Max Iberoamericà, juga amb intel·ligència tant la trama com l'humor. Com a bona comèdia, permet que cada espectador se senti interpel·lat.
Veronese és un autor i director molt respectat a Catalunya, des que el va descobrir el festival Temporada Alta. Se sent un privilegiat pel fet que el convidin a Barcelona per poder aixecar produccions, “quan hi ha molts bons directors catalans que no tenen feina”. Admet també que no coneix prou els actors de casa nostra per poder construir el repartiment de cada producció. El director, doncs, felicita Focus pel càsting que li va presentar tant per Qui té por... com per aquesta Bona gent.

Les bondats perverses

by on 12:40
Font: elpuntavui.cat Tot i el títol de l'espectacle,  Bona gent  és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclarei...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Belen Ginart (ara.cat)
No us deixeu enganyar pel títol. Ni tampoc pel resum argumental. La nova obra del Teatre Goya Codorníu es diu Bona gent, un text del dramaturg i guionista nord-americà David Lindsay-Abaire. Hi transiten un grup de persones disposades a ajudar-se les unes a les altres i a posar a prova el veritable sentit de l'amistat i de la solidaritat individual.
Però no hi ha risc de sobredosi de bonrotllisme. Perquè en aquesta història també hi ha mesquinesa, mala llet, cobdícia, manca d'escrúpols i altres passions ben humanes que conjuren un possible excés de sucre. Això sí, sense renunciar mai a la tendresa, una emoció que embolcalla les sis escenes d'aquesta obra estrenada a Broadway l'any 2011 amb Frances McDormand al paper principal.
També hi trobareu, però, molts elements que us semblaran extrets del diari d'avui, de la conversa amb la veïna, de la manifestació del carrer. Com si l'autor l'hagués escrit pensant en aquesta crisi que ens llepa els peus i no en els habitants d'un barri pobre de Boston, el lloc on va néixer i on vivia abans que l'escriptura, amb premi Pulitzer inclòs, l'encastés en una altra classe social. El tema de com l'origen social condiciona la vida de les persones és un altre element molt present en aquest espectacle, en el qual ressonen elements de la banda sonora dels nostres dies, com les amenaces de desnonament, la desesperança i la pobresa voraç.
DIRECTOR CONEIX ACTORS
L'argentí Daniel Veronese és el director d'aquest espectacle, el segon encàrrec que rep de la productora Focus després d'haver-hi treballat al capdavant de ¿Quién teme a Virginia Woolf? Els encàrrecs són una feina paral·lela a la seva dimensió més creativa, la qual porta a terme amb la seva pròpia companyia. "Són dues facetes que es complementen molt bé", assegura. La decisió de convertir en protagonista del muntatge Mercè Arànega no és seva. Ni la tria de la resta dels intèrprets: Àngela Jové, Àlex Casanovas, Ruben Ametllé, Nies Jaume i Carol Muakuku. "No havia treballat amb cap d'ells, però n'estic encantat, són magnífics", declara.
En aquesta història, Arànega és una mare soltera a càrrec d'una filla discapacitada amb qui s'ha acarnissat el drama. "Pateix una situació social força desesperada. Però no vol almoines, vol feina, perquè això és el que humanitza les persones. Podria fer qualsevol cosa per aconseguir-la, fins i tot acceptaria feines indignes", explica Veronese. L'obra, diu, és una mostra de la capacitat del teatre de plasmar la realitat. "Això és el que el fa fort".
La peça no dóna solucions "perquè és una feina dels governants", però sí que radiografia amb força "fins on estem disposats a arribar en situacions límit". Com diu el director, "no tot és moralment acceptable, però no pots demanar ètica a algú que no té res per menjar". També planteja "què és el que realment ens cal per ser feliços" i ho fa sense renunciar a l'humor.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El teatre ha sigut l'últim sector que ha notat la crisi, però finalment no se n'ha pogut escapar. Tot i que al setembre la patronal Adetca anunciava un nou rècord d'espectadors -la temporada passada van fregar els 2,9 milions-, la patacada dels últims quatre mesos del 2012 és escandalosa. Falten pocs dies perquè es faci públic el balanç oficial de tots els teatres de Barcelona, però ahir la principal empresa privada del sector, Focus, va avançar les seves xifres i va confirmar els pitjors pronòstics. La productora, però, va assegurar que la davallada no servirà d'excusa per trair el seu ideari i va detallar les línies previstes per capejar la crisi "amb la màxima dignitat i les mínimes pèrdues".
Combatre les males xifres
El públic cau un 25% i les gires baixen al 50%
El punt de partida del 2013 són uns números indiscutiblement dolents. El públic de Focus -que el 2012 han xifrat en 488.000 espectadors- ha caigut un 20-25% respecte a l'any anterior, una davallada que s'ha centrat en els últims quatre mesos de l'any. L'empresa ho atribueix a la crisi, però també a l'augment del preu de les entrades per culpa d'un IVA al 21%. El sector continuarà reivindicant que govern espanyol faci marxa enrere: "La batalla de l'IVA no s'ha acabat", avisava Daniel Martínez, president de Focus i també de la patronal catalana Adetca i de la federació estatal Faeteda.
En el capítol de mals resultats, s'hi ha d'afegir la davallada de les gires a la meitat -una situació que és encara més greu a Espanya que a Catalunya- i els impagaments de les administracions. La Generalitat no ha abonat les subvencions del 2012 (que ja estaven retallades un 10% i que calculen que el 2013 ho estaran al 20%) però, a més, les altres administracions tampoc no han abonat la majoria de bolos i serveis realitzats. "Gairebé totes les factures que hem emès durant el 2012 a l'administració estan sense pagar", ha dit Martínez. "La morositat és un problema encara més greu perquè les entitats bancàries no concedeixen crèdits a les empreses amb deutes amb l'administració", ha afegit.
Mantenir la inversió
Focus invertirà 1,8 milions d'euros a produir obres
L'anunci de les males xifres d'ahir, però, va anar acompanyat d'un missatge netament positiu: "No estem desmoralitzats, estem cabrejats. Les passem putes, però volem donar una nota optimista: ens hem preparat per al 2013", deia Martínez. L'empresa s'ha conjurat per resistir el 2013 i "mantenir totes les línies de producció i exhibició, per assegurar la personalitat i esperit dels teatres". A més, aposten per "reforçar els criteris de qualitat i no caure en la banalització", que donaria "més rendiment econòmic però destruiria l'essència del projecte", segons Martínez. Per això ajustaran costos estructurals amb el compromís doble de "mantenir el capital humà" -hi haurà rebaixes de salaris però no acomiadaments- i "salvaguardar la producció teatral".
Això vol dir que Focus mantindrà la inversió d'1,8 milions d'euros per al 2013 destinats a produccions pròpies dels seus teatres: el Romea, el Goya Condorniu, La Villarroel i el Condal. Només hi haurà retallada de pressupost en les activitats de la Fundació Romea. L'objectiu és "recuperar el públic", segons el president de Focus, que destacava que els teatres amb més bons resultats han sigut els que tenen un compromís artístic més exigent. "No malmetrem nosaltres un públic tradicionalment més exigent que a Madrid fent un teatre més fàcil", afirmava.
Relleus en les direccions
Carol López deixa La Villarroel i Calixto Bieito abandona el BIT
Els canvis més visibles externament del 2013, que ja són efectius, són el relleu de Carol López al capdavant de La Villarroel i de Calixto Bieito en la direcció artística del BIT (el Barcelona Internacional Teatre, el projecte internacional de Focus). López tanca una etapa de tres anys en la direcció de La Villarroel de mutu acord amb Focus, amb qui seguirà col·laborant. Bieito deixa el BIT perquè no ho pot compaginar amb la seva intensa agenda. Borja Sitjà, que s'ocupa dels projectes internacionals de la productora, assumirà els dos projectes: de director artístic de La Villarroel i de director del BIT.
Projectes internacionals
Exportar produccions pròpies i buscar coproductors
La internacionalització, de fet, és un dels balons d'oxigen en què confia Focus. Les converses amb teatres estrangers són, en un context de crisi general, molt fàcils. D'una banda, el BIT seguirà coproduint una obra internacional per any: el 2013 serà Llull , un espectacle basat en El llibre del gentil i els tres savis, de Ramon Llull, que faran amb el National Theatre of Scotland. El director, que serà diferent en cada muntatge, encara no està tancat. També s'organitzaran unes jornades europees i interdisciplinàries de debat biennals.
A més, Focus ja té emparaulada l'exportació de tres obres a Mèxic, París i a l'Extrem Orient. Això, a banda de les set produccions que es faran a Madrid, tant al seu teatre, La Latina, com en d'altres. Les coproduccions seran a l'ordre del dia: Focus passarà d'11 produccions pròpies a 9 i, en canvi, de 2 coproduccions a 7. "No podem evitar un cert replegament", deia Martínez.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,