Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Torras. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Torras. Mostrar todas las entradas


UN MUSICAL DE XAVIER TORRAS Y TONI MARTÍN (Basado en el libro 'Guapos y Pobres' de Alfredo Ruiz)
LIBRETO Y LETRAS: TONI MARTÍN
DIRECTOR DE ESCENA: TONI MARTÍN
DIRECTOR MUSICAL: XAVIER TORRAS
INTÉRPRETES: IVAN LABANDA, ELENA GADEL, MARIONA CASTILLO, MUNTSA RIUS, FRANK CAPDET, XAVI DUCH, JORGE VELASCO y GRACIA FERNÁNDEZ
MÚSICA: XAVIER TORRAS
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: HOLD ON COMPANY
TEATRE GOYA

¿Qué pido a un musical? Que durante el tiempo que dure no me aburra, se me haga por lo menos entretenido. A partir de aquí que la historia sea más o menos light son gajes del oficio. ‘Guapos y pobres’ es un musical de amigos, parejas, amor, deseos, frustraciones, expectativas, lo que viene siendo la vida de un grupo de jóvenes treintañeros urbanitas en una ciudad vendida al turismo y que se olvida de sus habitantes, con precios desorbitados y con una generación que aspiraba a más y se tiene que conformar con lo que tiene mientras depende de lo mucho, poco o nada que sus padres les puedan ayudar.

Después de ver uno o más musicales en Londres y volver al estatismo de los de casa donde cuesta mover un mueble. Los personajes entran y salen, apenas hay juego coreográfico, más que un musical por momentos parecemos en medio de la grabación de una sitcom. Ya sé que se juega en minoría de dinero, las producciones son diferentes, pero al ver “Guapos y Pobres” en un teatro más grande de las salas alternativas habituales, que normalmente acogen la mayoría de musicales de Barcelona, podríamos esperar que se moviera algo más allá de los actores. 

La trama es previsible y más si eres un espectador inquieto y te has ido interesando por el género musical y aún más si has visto alguna serie juvenil a lo largo de tu vida. Pero bueno tampoco hemos venido a descubrir América, venimos a que nos entretengan y nos hagan olvidar por un momento lo que pasa fuera de estas cuatro paredes. Y sí, se te olvida.

Un reparto con las mejores voces del musical que ha aportado Barcelona al mundo, entre las que destaca: Ivan Labanda, Elena Gadel, Frank Capdet o Mariona Castillo. Aunque el mejor chorro de vocal sea para Gracia Fernández que abandona el papel de pizpireta de otros musicales para toparse con la seriedad. Y no sé si fue culpa del micrófono, de la acústica de la sala, pero sufrí con las intervenciones de Muntsa Rius, que se quedó con tonos más bajos que sus compañeros, a punto del desafine.

Pese a todo, considero un acierto llenar el Goya de musicales, con un poquito más de ayuda en la producción, quizás sea el teatro que por tamaño pueda convertirse en el referente del musical en Barcelona. De momento, la primera piedra ya está puesta.

GUAPOS & POBRES

by on 16:37
UN MUSICAL DE XAVIER TORRAS Y TONI MARTÍN (Basado en el libro 'Guapos y Pobres' de Alfredo Ruiz) LIBRETO Y LETRAS: TONI MART...

Font: Xènia Pérez Frisas (ara.cat) | Foto: ACN
‘Guapos & Pobres’ és una representació de la vida quotidiana de vuit joves que “sobreviuen” els estralls de la crisi. Interpretats per actors avesats al món del musical com Ivan Labanda, Elena Gadel o Mariona Castillo, entre d’altres, els protagonistes mostren una generació que, malgrat tenir estudis i experiència, no aconsegueix arribar a final de més i ha de viure en un entorn que no els permet desenvolupar els seus coneixements.
Xavier Torras i Toni Martín són els creadors d’aquest musical “amb esperit optimista” que, segons Martín, busca transmetre l’impuls d’arriscar-se a deixar-ho tot i “lluitar per fer el que ens agrada, encara que el context no ajudi”. L’obra està basada en el llibre ‘Guapos y pobres: una nueva clase social’, d’Alfredo Ruiz, un recull d’entrevistes a gent real de Barcelona que descriuen com es senten en la seva situació social i econòmica.
A diferència del llibre de Ruiz, que exposa diferents històries independents, ‘Guapos & Pobres’ estableix un fil comú entre les vides dels personatges i els mostra en escenes quotidianes interrelacionades entre elles. “Arribes a estimar molt als personatges, hi reconeixes gent amb qui has conviscut i a tu mateix”, assegura Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Goya, que afirma que l’obra és emocionant no només per la història i la qualitat de la interpretació sinó per la implicació dels actors i els creadors.
Torras, encarregat de posar la música a projecte, ha destacat que és “un musical a l’ús i sense complexos” que, igual que els personatges s’arrisca en un format “de gran envergadura”. ‘Guapos & Pobres’ s’estrenarà el 14 de maig al Teatre Goya, que tanca la temporada amb la primera estrena d’un musical a les seves sales.



VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992
TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll Dagom)
LETRAS ADICIONALES: JOAN LLUÍS BOZZO
MÚSICA: ALBERT GUINOVART
DIRECCIÓN ESCÉNICA: VÍCTOR ALVARO
DIRECCIÓN MUSICAL: XAVIER TORRAS
COREOGRAFÍAS: BEALIA GUERRA
INTÉRPRETES: BETH RODERGAS, LLUÍS CANET, JORGE VELASCO, BEALIA GUERRA, FRANK CAPDET, GRACIA FERNÁNDEZ, JOAN VÁZQUEZ, XAVI TORRAS (piano), VICTOR MIRALLAS (saxo), LAURA MARÍN (violín)
DURACIÓN: 2h 30min (entreacto incluido)
PRODUCCIÓN: GATARO
ALMERIA TEATRO

Me he sumado a los musical lovers hace relativamente poco tiempo. Antes asistía a uno o dos, como mucho, por temporada, ahora, aunque sigo prefiriendo el texto, voy con más asiduidad. A pesar de esto, quizás no encuentres una crítica lo suficientemente precisa como si de un experto en musicales la escribiera, pero con Flor de Nit disfruté y mucho.

Recordé que hace un par de años, la revista digital Teatralnet había montado el espectáculo en versión concierto en el Condal al poco que iba reconociendo las letras y la música. Como si fuera magia nos trasladamos al Paral·lel antes de la Guerra Civil, al cabaret Flor de Nit donde las historias traspasan a las canciones. 

El poder de todo musical reside en la música y en hacer de las canciones reconocibles y pegadizas, no hay duda que a la salida, continuas cantando muchas de ellas. No es para menos cuando detrás de ellas se encuentra el maestro Albert Guinovart. La magnífica dirección musical de Xavi Torras y una muestra representativa de los mejores intérpretes actuales de musical hacen el resto. 

Sucumbimos delante de Gracia Fernández que una vez más nos cautiva a golpe de batuta de sonrisas, la más salada. A su lado, entre la sonrisa y la tristeza del Paquitu, Joan Vázquez, nos gana poco a poco, con una voz tímida, al final aparta la timidez y saca un vozarrón. Aunque parezca nueva, no es nueva, y ya se le van notando las tablas a la Beth Rodergas, que deslumbra con voz y porte escaleras arriba, escaleras abajo, ensimismados quedamos ante una interpretación más que notable. Aunque el mago de la noche será Frank Capdet, que de principio a fin nos hechiza y nos dejamos llevar por todo lo que nos dicte.

No hace falta grandes escenarios para que los musicales brillen. Cada vez más los pequeños teatros saben aprovechar todo su potencial para poner en pie espectáculos que pueden mirar con la cabeza bien alta a otros de más presupuesto. Los sentimientos no se compran con dinero, y a veces el esfuerzo por cuidar el conjunto de la producción hace más que mil fuegos artificiales. Estos, sin duda, estallan en la platea del Almería Teatre, cuando cada espectador ríe, disfruta y sale por la puerta gritando, BRAVO! 

FLOR DE NIT

by on 16:33
VERSIÓN DEL ESPECTÁCULO MUSICAL PRODUCIDO POR DAGOLL DAGOM EN 1992 TEXTO: MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (a partir de una idea de Dagoll D...
Font: Ariadna Trillas (ara.cat)

"¿Veu com el piano és al costat del públic? És així durant l'obra. No l'hem posat aquí per a l'entrevista", s'afanya a dir Xavier Torras (Barcelona, 1980) tot just veu entrar el fotògraf al petit Teatre Almeria, a Gràcia, on s'acaba de renovar l'espectacle Over the moon, amb direcció de David Pintó. La música de Torras i les veus d'Ivan Labanda, Elena Gadel, Víctor Estévez i Patrícia Paisal sostenen l'espectacle. El pianista va començar a tocar el piano als set anys. Aviat va descobrir que sense no s'expressava igual. Quan era adolescent ja dirigia els seus companys de classe en petites obres musicals que havia compost ell mateix, de les quals ara diu que s'avergonyeix. Ha estat professor a l'escola de teatre musical Memory i director musical d'obres de gran format com Mamma mia! iJesucristo Superstar, i d'espectacles com Live in burlesque a El Molino. Dirigeix OrquestART i ha ensenyat cant a presos al programa El coro de la cárcel.
Com neix Over the moon?
Pensàvem que calia regenerar el teatre musical. No volíem emocionar l'espectador des de l'efectisme d'un gran espectacle, sinó des de la sinceritat.
Fa molta pinta d'identificar-se amb Jonathan Larson.
Totalment! Larson buscava noves maneres de fer teatre amb música, va fugir de les obres d'entreteniment. Rent era una adaptació de La bohème, però Larson va intentar fer-hi una foto de la Nova York de finals dels 80. Va preguntar-se: "Jo sóc un bohemi? Sóc compositor, però he de treballar tot el dia com a cambrer per guanyar-me la vida..." Jo sóc compositor, com ell. I em preocupen coses que a ell el preocupaven.
A Larson el preocupava sentir-se vell perquè arribava als 30. No em deprimeixi…
Però pensi que va escriure una gran obra que no va veure estrenada perquè va morir abans, així que el seu temor va ser profètic. Tenir 30 anys ara no és el mateix que tenir-los llavors. Ara lluitem pels nostres somnis però la vida ens fa lluitar per arribar a final de mes. ¿Podem ser idealistes? Larson deia: "Al final, artista ho pot ser qui s'ho pot permetre". Però tot i això, ell convida a aixecar-se de la cadira i a fer passos.
No tinc clar que es transmeti un missatge optimista.
Amb Larson hi ha un cert desengany amb la vida i amb el món. Però sempre es deixa una porta oberta al canvi. Les coses canvien si tots decidim canviar-les.
Una por que no paralitza.
Exactament. Una por que convida al moviment. A mi m'agrada pensar que les cadires (l'únic element de l'escenografia) signifiquen la comoditat. Tens moltes cadires, i no has de fer que tota la teva vida es basi en una sola cadira on t'asseguis i prou. T'has d'activar!
Realment, es fa estrany. El teatre musical s'identifica amb l'entreteniment.
Se'ns hi ha acostumat. Però és un gènere dramàtic, que permet remoure. Richard Rodgers o els germans Gershwin tenien molta inquietud, feien crítica i denúncia. Però a partir dels anys 20 els productors van apostar per l'evasió. Era el període d'entreguerres. I després només es van reprendre els grans espectacles per passar una bona estona. El gènere permet molt més. De Rentem va emocionar que un personatge digués que, com a músic, li agradaria fer una cançó per la qual ser recordat sempre. Brutal! Però aquest corrent no interessa a gaires productors.
De fet, el productor d' Over the moon és el seu germà [Jordi Torras].
Qualsevol altre només hauria mirat les possibilitats de taquillatge. Ens acaben de prorrogar l'espectacle perquè la gent omple el teatre. Però sobre el paper era un plantejament de risc pur: un espectacle monogràfic d'un autor que va fer una obra i va morir. Hi ha personatges sense nom i cognom que defensen idees, sense escenografia. Però les obres amb compromís acaben interessant el públic.
Forçosament els feia falta una sala petita.
Era clau la proximitat física amb l'espectador. Calia una sala de petit format, i sense grans artificis, ni escenografia, ni una gran orquestra. Si jo aixeco les mans del teclat i deixo de tocar i un actor deixa de cantar, s'ha acabat l'espectacle.
Vostè no ha hagut de fer de cambrer. Viu de la música.
Cert. Compagino la direcció d'OrquestART amb la meva carrera com a compositor i com a pianista. No és fàcil fer que les tres coses convisquin. Totes tres demanen molta dedicació.
Com va ser l'experiència d'ensenyar als presos?
Jo ensenyava conceptes musicals i valors de la vida als presos sense que se n'adonessin. El treball en equip l'entenien ràpid: en un cor, aprens ràpid. Si en una secció un desafina és un desastre. S'han d'unir perquè allò soni bé.
Ja ha escrit la cançó per la qual espera ser recordat?
No. M'agradaria aconseguir-ho, però al mateix temps m'agradaria no tenir mai la sensació d'haver-ho aconseguit.

DIRECCIÓ: DAVID PINTÓ
DIRECCIÓ MUSICAL: XAVIER TORRAS
INTÈRPRETS: VÍCTOR ESTÉVEZ, ELENA GADEL, IVAN LABANDA, PATRÍCIA PAISAL, XAVIER TORRAS (piano)
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: PROMOCIONS TEATRALS DEGIRA S.L.
ALMERIA TEATRE

Over the moon és teatre musical, d'això no hi ha dubte, però no és un musical. No hi ha escenografia, només un munt de cadires i quatre intèrprets. No hi ha trama amb principi ni final. Simplement les cançons es suceeïxen unes a les altres. Això sí, totes tenen molts punts en comú: la crisi dels 30, el què fer, l'amor, el desamor, com seguir vivint, cap on anar...

L'Almeria Teatre s'ha transformat amb públic a tres bandes, dos laterals i una en front de l'escenari clàssic. Si més no aquesta última està mal concebuda (sense esglaó) ja que des de la segona fila es perd bona part de la visió del que està passant a l'escenari.

Però, la veritable protagonista del muntatge és l'energia que desprenen els quatre intèrprets damunt l'escenari. Brillants cadascun d'ells, encara que destaquen la força de l'Elena Gadel, sobretot en els seus moments amb el Víctor Estévez. I brillant, també el moment en solitari de l'Ivan Labanda, assegut en un petit sofà i cantant a una velocitat inusitada.

Des de fa un parell d'anys, els Musical Lovers de Barcelona no gaudeixen de suficients oportunitats de veure musicals. Amb l'excusa o no de la crisi aquest gènere s'està tornant de culte i destinat només a petites produccions en teatres alternatius. Muntatges com Over the moon demostren que hi ha una gran cantera d'actors i públic que demana més teatre musical. Aviam si per fi els productors gosen saltar al buit.

OVER THE MOON

by on 14:44
DIRECCIÓ: DAVID PINTÓ DIRECCIÓ MUSICAL: XAVIER TORRAS INTÈRPRETS: VÍCTOR ESTÉVEZ, ELENA GADEL, IVAN LABANDA, PATRÍCIA PAISAL, XAVIER...