Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director Joan Lluís Bozzo retrata una època gairebé mítica del teatre català a Memòries trobades en una furgoneta (Empúries), on repassa els primers èxits de la companyia, del 1977 al 1985: No hablaré en clase, Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups!! Ja té el segon volum escrit i ara rumia quin nou musical posaran en solfa a partir del 2016. “És espectacular les poques coses que s’escriuen sobre el teatre”, diu.
Començant per l’obra No hablaré en clase, que no està escrita enlloc.
Allò va ser una badada estratosfèrica. Érem molt joves i no pensàvem que les coses s’havien de guardar. Però sí que teníem la sensació que érem els protagonistes de la història: amb la furgoneta, solcant les carreteres, obrint camí. Estàvem convençuts que el filofeixisme, el conservadorisme i les dretes no tornarien a aparèixer, i que anàvem cap a una vida socialment equilibrada i políticament generosa. Després ens hem adonat que érem il·lusos i que els poders reals soterrats són els que realment escriuen la història, i que la vella societat franquista va rebrotant. I encara estem emmerdats.
Llavors l’objectiu dels artistes era formar companyia independent.
De tota la vida, l’aspiració d’un artista havia sigut tenir una companyia i que dugués el seu nom. Als 60 i 70 es va consolidar el treball col·lectiu i cooperatiu, i va semblar que s’havia acabat amb el vell sistema jeràrquic. Això anava acompanyat d’uns temps polítics i d’unes influències que ens arribaven dels Estats Units, de França, d’Anglaterra, del moviment beatnik, de l’estètica comunal hippie..., escoltàvem Bob Dylan, Led Zeppelin i música rock i folk anglosaxona, i llegíem Marx, Marta Harnecker i Gramsci.
Potser lligat al canvi polític actual, últimament han sorgit companyies joves que treballen per vocació i a cost zero , com diu d’aquella època. Hem anat 40 anys enrere?
Pot ser que el moviment indignat hagi fet ressorgir el sistema assembleari, l’autogestió, una manera de fer col·lectiva i avantguardista, i me n’alegro. Però la nostra època no és comparable amb avui: ens sentíem desgraciats en un país desgraciat. La societat era molt precària en tots els nivells, hi havia un gran endarreriment. Ara és precarietat en una societat rica, en una ciutat que és objectiu turístic mundial, amb teatres institucionals que tenen pressupostos generosos. No té res a veure.
I no és pitjor ara, doncs, per als joves?
Molt pitjor. Per això els artistes emergents han de tenir una idea molt clara. Només tenen una salvació: el públic. Si no, no sobreviuran. Quan arribem nosaltres, el teatre a Catalunya està molt malament, agònic, i la feina que s’ha de fer és recaptar públic. Encara hi estem compromesos. Si hem anat bé durant 40 anys és perquè tenim públic.
Per aquesta obsessió diu que se’ls ha acusat de comercials.
És que nosaltres vam ser una miqueta provocatius. Per a Glups!! o Nit de Sant Joan em vaig inventar l’etiqueta “el nou teatre comercial”, amb ganes de provocar. A tota la vella escola progressista polititzada els posava histèrics, i això a mi m’encantava. I ho hem pagat força car. L’etiqueta de teatre comercial ens ha donat molts disgustos, perquè està connotada negativament. L’hem substituït per popular.
Què va significar Antaviana?
Va donar per tancada l’etapa antifranquista, polititzada, en què tot espectacle havia de respondre a l’obligació no escrita de posicionar-se ideològicament. Si no, es considerava frívol i, en una paraula molt de l’època, alienant. No podies fer teatre alienador perquè servia per a l’evasió de les masses proletàries, les distreies de la seva missió històrica, que era la revolució de classe, i feies el joc al sistema. Amb Antaviana diem: “A prendre pel cul! Volem fer teatre alegre, divertit, colorista, màgic”. I tothom diu: “Per fi! Ja era hora!” Ningú salta dient: “I la lluita, companys?” Ningú.
Q uin creu que ha sigut el secret de Dagoll Dagom?
Una suma de criteri en la producció, pensar en el públic i una part de talent artístic. Hem tingut molts llocs on agafar-nos: primer el públic, segon la tele i, a part, les subvencions, les escoles, el màrqueting. Però hem sigut molt cauts econòmicament, molt pagesos, cosa de l’Anna Rosa Cisquella, que aquí ha creat el concepte modern de producció implicada en el fet artístic. Hi havia una idea romàntica i despectiva del diner. S’ha valorat el talent artístic i la llibertat personal i s’han menyspreat els aspectes econòmics. Això ha sigut la base del fracàs de moltes iniciatives, perquè ningú s’havia pres la molèstia de fer quatre sumes, i n’estan orgullosos.
Per què Dagoll Dagom no ha fet el salt a nivell estatal?
El factor identitari és important. Fa anys que es covava la distància sentimental i emocional entre Espanya i Catalunya, i ara ha quedat palès. Hi ha una reacció molt adversa.
Vostè ha tingut fills en dècades diferents. Creu que el seu esperit de joc va lligat al fet de ser pare?
Completament. En Víctor té 28 anys, en Dimas en té 17 i treballa a Mar i cel, i en Jaume en té 4 i està fascinat pel món pirata. Això et dóna l’energia, la il·lusió i les ganes de fer coses que puguin veure tots tres.
