Mostrando entradas con la etiqueta BIT. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta BIT. Mostrar todas las entradas
Per Elisa Díez

El primer torn de paraula li ha tingut el Michael Billington i ha parlar de la diferenciació entre teatre seriós (Serious Theater), aquell que ara mateix està en crisi, però que entre els seus temes està l'esperança i el teatre popular (Popular Theater) que depende de la taquilla (Box Office). Va quedar clar des del principi que a Billington només li interessa un teatre compromès amb la societat i majoritàriament polític i aquest tipus de teatre només el troba en el Serious Theater, que és aquell que segons les seves paraules "parla com ningú del que està passant, ara al present i posa com exemple algunes obres britàniques que parlen de la participació de UK en la guerra d'Irak. Además afirma: "Audiences are hungry for this kind of theater" (en certa manera té raó mirant la quantitat de teatre polític i compromès que hem tingut en la darrera temporada). Para rematar asegura que "el teatre comercial només pot existir imitant al Serious Theater".

El Teatre Comercial para Billington sólo tiene éxito cuando consigue conectar con el público. I parla en general de les noves vies que té el teatre de connectar amb l'espectador: "Theater has to embrance new tecnology. How tecnology could become theater more available?" Per ell, "the future is Serious Theater, not comercial".

Tornem a casa nostra per una estona. Ramon Simó parla de la crisi del teatre comercial fins i tot després dels "esforços" (Això espero que hagi estat ironia) dels teatres públics cap a programar un teatre mes comercial. Tenint en compte que a casa nostre hi ha teatre públic i teatre subvencionat, però no hi ha cap teatre 100% privat (perquè és inviable).

Simó pretend que el teatre comercial no només sigui entreteniment sinó que plantegi preguntes a l'espectador. I la pregunta que llença és si el teatre públic ha de tendir cap al teatre comercial? (La meva resposta és no, la sala calla). També explica que ell ha programat aquesta edició del Festival Grec buscant experiències no només per passar una estona sinó perquè la gent es pregunti coses, perquè creu que el públic busca alguna cosa més. Tot un clara postura cap a la renovació del teatre comercial.

Parlant de noves tecnologies, aposta més per una renovació estètica que vagui més enllà de posar pantalles al teatre. I per últim recalca que el teatre comercial ha de ser menys complaent. I l'obvietat que fa mal, és que necessitem millorar l'educació teatral perquè és impossible la comparació amb UK.

Xavier Grasset parla de prescriptors de teatre i fica en aquest sac al Michael Billington, qui nega que ho sigui en el sentit de futur de teatre. Billington afirma que ha de ser el teatre qui investigui i descobreixi el que vol la gent. La gent no confia en els mitjans de comunicació o en els polítics per això el teatre és una gran arma per explicar al públic la realitat. El públic ha d'empatitzar d'una nova manera amb l'espectacle i això no vol dir que han d'estar 'texting' durant l'espectacle.

En la seva intervenció Ramon Simó posa l'exemple de Roman Tragedies com a nova interrelació entre els intèrprets i l'espectacle, però jo em pregunto això és un cas aïllat o es pot acabar convertint en el nostre pa de cada dia?

Michael Billington toca el tema PREUS citant a Peter Brooks: "The future of the theater is "CHEAP SEATS" i explica com hi ha gent que paga 500$ per una entrada a Broadway. No arriben a tant aquí però 30€ per una entrada pel Grec també és cara per la nostra economia.

Billington segueix amb les frases "The box office in the theater is the entrance to hell".

Mentres Simó intenta sense èxit dir que el teatre de 30€ no és car comparat amb els preus d'UK, però literalment les passa "putes" per sortir de l'atolladero on li ha ficat Billington i acaba per canviar de tema davant de la impossibilitat de que algú de la sala li cregui.

Michael Billington segueix afirmant que han de ser els dramaturgs qui vagin per davant de la societat i no a l'inrevés. I es tira pedres contra la seva pròpia teulada al afirmar que són els crítics qui van per darrera de la societat, posant l'exemple de Sara Kane (1998, Craved).

Simó: "Ara tot és cultura i no diguem art, no és el mateix Shakespeare que un parell de botes". Billington defineix la cultura com camins per explicar la realitat.

I ens quedem amb una realitat britànica molt diferent a la de Catalunya. Amb l'exemple de les "transfers" del teatre públic britànic cap al teatre comercial. El National Theater de Londres "transfiere" a teatros más comerciales de la capital sus obras más exitosas. Aquí el TNC (tret d'aquesta temporada amb Barcelona, cas únic) les obres neixen i moren al TNC.

Encara queda un darrera conversa del cicle El Teatre Pren la Paraula, divendres 26 a les 12h, Jordi Coca i Claudio Tolcachir parlaran de "El teatre i l'acció política: un compromís ineludible?". 

Com una servidora no podrà anar faig cinc cèntims d'algunes coses a millorar per futurs cicles de converses BIT:

1. El nom INTERNACIONALS no significa només ponents internacionals, sinó tenir la possibilitat de veure-les i sentir-les internacionalment. Això vol dir WIFI a la sala compatible amb les xarxes sociales i obert perquè la gent pugui enviar missatges, tuitear estar connectada amb el món i retransmetre-les en STREAMING per la gent que per horaris no pot desplaçar-se allà on es facin. El coste és molt baix per la difusió tant gran que tenen esdeveniments com aquest.

2. No és possible que la persona que s'encarrega de la DIFUSIÓ digui que ha arribat a poca gent perquè els mitjans no fan cas. Vivim en el món 2.0. El teatre es ven per aquest món, hi ha blocs, webs especialitzades que fan molta més difusió teatral que un mitja tradiccional, s'ha de pensar més en nosaltres i deixar de banda als tradiccionals.

3. És imposible de concebir que unes jornades com aquestes no tinguin hashtags (#) ni Twitter i que tinguin un Facebook amb poc més de 60 seguidors. I encara ens preguntem com no han tingut difusió? Si no ets a les xarxes socials, no existeixes.

Algun dia tot això no caurà en "saco roto", algun dia...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,


Por Elisa Díez

El BIT de Focus, el Institut Ramon Llull, el Institut del Teatre, el Ajuntament de Barcelona y el Festival Grec han unido fuerzas y dinero para organizar estas jornadas de debate. Más que de debate son charlas cortas entre dos ponentes y un moderador sin que el público tenga posibilidad de interactuar. Sólo escucha y poco más.

Después de la presentación oficial con los cargos políticos y demás personalidades y sus discursos, empezó el primer debate entre Susan George (investigadora y analista política americana) bajo el título de "El relato teatral i la crisis cultural: entre la política y el espectáculo", moderada por Xavier Grasset.

Pero antes de pasar a desgranar algo de lo poco que dio de si una hora de ponencias, me gustaría explicar una anécdota que se sigue repitiendo pero que ya hace tiempo que dejó de tener gracia. La última autoridad en hablar fue Daniel Martínez, presidente del grupo Focus y por lo tanto del BIT, se refirió a la necesidad de integrar las nuevas tecnologías en las artes escénicas. Estaremos todos de acuerdo que ese es el presente y que muchos deberían predicar con el ejemplo. Al auditorio del Institut del Teatre no llega el Wifi (herramienta principal de las TIC) y tampoco el 3G. Estamos en unas jornadas internacionales. Y no tenemos la posibilidad de interactuar con el mundo exterior. Se nos repite una y otra vez el carácter tan importante de las nuevas tecnologías, de la internacionalización, pero sigue faltando que algo tan básico como el Wifi en unas jornadas tan "importantes" como estas. 

Y ahora después de la regañina a la organización del evento, os explicaré en modo semi-tuit, alguna de las frases que he recogido de la jornada:

Xavier Grasset: "Els humans són ésser teatrals perquè porten la màscara posada"

Susan George comenzó hablando de cómo los humanos se comunicaban con los dioses para seguir hablando de algunas obras que tenían ideología política como "Muerte de un viajante" de Arthur Miller, con una ideología claramente capitalista o "Rinocerontes" de Ionesco. 

Susan George: "No debería haber negociaciones sobre la cultura", refiriéndose a la excepción francesa, "porque también las debería haber en la justicia, la sanidad o la educación, ¿no? Todos son servicios públicos. Europa en este aspecto tiene más que perder que EEUU, porque allí todo son servicios privados. La cultura no es una industria. Cuando vas al supermercado tienes 50 marcas de yogurt para elegir, pero imaginaos que sólo hubiera 50 obras para programar una temporada teatral."

Xavier Albertí: "El teatre polític ho és tot. És difícil no trobar vinculació ideològica a l'escenari."

Xavier Albertí: "Clàssic és tot allò que no ha estat escrit per nosaltres. Cadascú articula el discurs d'un mateix text d'una manera diferent. Per això no és el mateix un muntatge d'un mateix text a Nova York, que a Buenos Aires o que a Barcelona."

Xavier Albertí: "Hem de tenir la capacitat de ser diferents individualment per sentir-nos bé col·lectivament."

Xavier Albertí:  No hi ha frontera entre 'Plastilina' de Marta Buchaca i 'El Rei Lear' de Shakespeare. La immediatesa de la notícia no trascendeix més que el fet mediàtic. Però el que passa a 'El Rei Lear' acaba de passar fa dos setmanes al costat de casa nostra."

Xavier Albertí: "Com a éssers creatius hauríem d'imposar la nostra necessitat de llibertat i no unificar discursos."

Xavier Albertí: "En època de crisi els teatres haurien d'estar plens."

El Xavier Albertí va parlar del 21% d'IVA i de la labor del teatre públic per donar resposta a la crisi amb la cultural, però no entesa com entreteniment.

Pel que fa al teatre satíric, Xavier Albertí va defensar el component ideològic que tot teatre ha de tenir, tret de que sigui una sàtira o no i va posar com a referència les obres de Sarah Kane, que fa del teatre una eina cauteritzadora.

Això si no oblidem que compromís amb el teatre, va recalcar Albertí, no vol dir seriositat, però si sortir de l'escenari havent gaudit sensorial o intelectualment.

Més informació sobre les jornades AQUÍ
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Font: EFE via ara.cat

 Directors escènics, periodistes i pensadors com Susan George, Rafael Argullol, Claudio Tolcachir o Michael Billington protagonitzaran diversos debats en el marc del festival Grec, sobre les formes que ha d'adoptar el teatre i la cultura en un entorn de crisi
Serà un cicle de sis debats –que arrencaran el 3 de juliol a l'Institut del Teatre, titulat 'El teatre pren la paraula'–, gratuïts i oberts al públic i organitzats pel BIT, Barcelona Internacional Teatre. El director del BIT, Borja Sitjà, ha considerat avui durant la presentació del cicle que amb aquesta iniciativa volen "posar els mitjans perquè es parli de quines coses cal dir des de l'escenari, perquè el teatre sigui tan important com va ser fa molts anys".
El director artístic del Grec, Ramon Simó, ha recordat que el Parlament Europeu ja ha apuntat la necessitat de reformular la relació de la cultura amb la societat i ha considerat que "és un bon moment per parar i reflexionar cap a on poden anar les coses". La reflexió l'obrirà Susan George en diàleg amb el director teatral i del TNC, Xavier Albertí, seguida de Rafael Argullol i Oriol Broggi.
L'11 de juliol li tocarà el torn al periodista iranià guanyador del premi de periodisme de Reporters sense Fronteres, Addolreza Tajik, en conversa amb el dramaturg José Sanchis Sinisterra, i el 17 i el 22 de juliol participaran en el cicle Emmanuel Hoog, president de l'Agència France-Presse, i Michael Billington, cap de Cultura del diari britànic 'The Guardian', entre d'altres.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El teatre ha sigut l'últim sector que ha notat la crisi, però finalment no se n'ha pogut escapar. Tot i que al setembre la patronal Adetca anunciava un nou rècord d'espectadors -la temporada passada van fregar els 2,9 milions-, la patacada dels últims quatre mesos del 2012 és escandalosa. Falten pocs dies perquè es faci públic el balanç oficial de tots els teatres de Barcelona, però ahir la principal empresa privada del sector, Focus, va avançar les seves xifres i va confirmar els pitjors pronòstics. La productora, però, va assegurar que la davallada no servirà d'excusa per trair el seu ideari i va detallar les línies previstes per capejar la crisi "amb la màxima dignitat i les mínimes pèrdues".
Combatre les males xifres
El públic cau un 25% i les gires baixen al 50%
El punt de partida del 2013 són uns números indiscutiblement dolents. El públic de Focus -que el 2012 han xifrat en 488.000 espectadors- ha caigut un 20-25% respecte a l'any anterior, una davallada que s'ha centrat en els últims quatre mesos de l'any. L'empresa ho atribueix a la crisi, però també a l'augment del preu de les entrades per culpa d'un IVA al 21%. El sector continuarà reivindicant que govern espanyol faci marxa enrere: "La batalla de l'IVA no s'ha acabat", avisava Daniel Martínez, president de Focus i també de la patronal catalana Adetca i de la federació estatal Faeteda.
En el capítol de mals resultats, s'hi ha d'afegir la davallada de les gires a la meitat -una situació que és encara més greu a Espanya que a Catalunya- i els impagaments de les administracions. La Generalitat no ha abonat les subvencions del 2012 (que ja estaven retallades un 10% i que calculen que el 2013 ho estaran al 20%) però, a més, les altres administracions tampoc no han abonat la majoria de bolos i serveis realitzats. "Gairebé totes les factures que hem emès durant el 2012 a l'administració estan sense pagar", ha dit Martínez. "La morositat és un problema encara més greu perquè les entitats bancàries no concedeixen crèdits a les empreses amb deutes amb l'administració", ha afegit.
Mantenir la inversió
Focus invertirà 1,8 milions d'euros a produir obres
L'anunci de les males xifres d'ahir, però, va anar acompanyat d'un missatge netament positiu: "No estem desmoralitzats, estem cabrejats. Les passem putes, però volem donar una nota optimista: ens hem preparat per al 2013", deia Martínez. L'empresa s'ha conjurat per resistir el 2013 i "mantenir totes les línies de producció i exhibició, per assegurar la personalitat i esperit dels teatres". A més, aposten per "reforçar els criteris de qualitat i no caure en la banalització", que donaria "més rendiment econòmic però destruiria l'essència del projecte", segons Martínez. Per això ajustaran costos estructurals amb el compromís doble de "mantenir el capital humà" -hi haurà rebaixes de salaris però no acomiadaments- i "salvaguardar la producció teatral".
Això vol dir que Focus mantindrà la inversió d'1,8 milions d'euros per al 2013 destinats a produccions pròpies dels seus teatres: el Romea, el Goya Condorniu, La Villarroel i el Condal. Només hi haurà retallada de pressupost en les activitats de la Fundació Romea. L'objectiu és "recuperar el públic", segons el president de Focus, que destacava que els teatres amb més bons resultats han sigut els que tenen un compromís artístic més exigent. "No malmetrem nosaltres un públic tradicionalment més exigent que a Madrid fent un teatre més fàcil", afirmava.
Relleus en les direccions
Carol López deixa La Villarroel i Calixto Bieito abandona el BIT
Els canvis més visibles externament del 2013, que ja són efectius, són el relleu de Carol López al capdavant de La Villarroel i de Calixto Bieito en la direcció artística del BIT (el Barcelona Internacional Teatre, el projecte internacional de Focus). López tanca una etapa de tres anys en la direcció de La Villarroel de mutu acord amb Focus, amb qui seguirà col·laborant. Bieito deixa el BIT perquè no ho pot compaginar amb la seva intensa agenda. Borja Sitjà, que s'ocupa dels projectes internacionals de la productora, assumirà els dos projectes: de director artístic de La Villarroel i de director del BIT.
Projectes internacionals
Exportar produccions pròpies i buscar coproductors
La internacionalització, de fet, és un dels balons d'oxigen en què confia Focus. Les converses amb teatres estrangers són, en un context de crisi general, molt fàcils. D'una banda, el BIT seguirà coproduint una obra internacional per any: el 2013 serà Llull , un espectacle basat en El llibre del gentil i els tres savis, de Ramon Llull, que faran amb el National Theatre of Scotland. El director, que serà diferent en cada muntatge, encara no està tancat. També s'organitzaran unes jornades europees i interdisciplinàries de debat biennals.
A més, Focus ja té emparaulada l'exportació de tres obres a Mèxic, París i a l'Extrem Orient. Això, a banda de les set produccions que es faran a Madrid, tant al seu teatre, La Latina, com en d'altres. Les coproduccions seran a l'ordre del dia: Focus passarà d'11 produccions pròpies a 9 i, en canvi, de 2 coproduccions a 7. "No podem evitar un cert replegament", deia Martínez.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El repte era majúscul fins i tot per al director Calixto Bieito: dos coproductors anglesos de tant de prestigi com el Birmingham Repertory Theatre i la Royal Shakespeare Company li van encarregar que fes una obra de teatre de Shakespeare, òbviament en anglès, amb alguns actors anglesos, per incloure-la dins el Festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural de Londres. Bieito va agafar del seu dramaturg de capçalera, Marc Rosich, i tres actors de confiança (Josep Maria Pou, Roser Camí i la cantant Maika Makovski) i va capbussar-se en la literatura del bard.
El resultat és Forests , "un collage fet a partir de textos de Shakespeare que té com a leitmotiv els boscos que apareixen a les seves obres", explica Rosich, que és qui es va amarar de l'obra completa del gran dramaturg per escriure un text bilingüe, català i anglès. El muntatge es va estrenar el 4 de setembre a l'Old Rep de Birmingham i ara arriba a Catalunya, aquest dissabte al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta. Del 10 al 27 de gener del 2013 la segona producció del Barcelona Internacional Teatre (BIT) passarà pel Teatre Romea.
"Quan Shakespeare vol parlar de la naturalesa humana, fa al·legories i metàfores amb els arbres, els ocells i la natura", diu Rosich. Aquesta és la lectura que els interessava. Van despullar les paraules de Shakespeare de les trames i els personatges originals i van reconstruir-les en una obra nova juxtaposant fragments o frases soltes que prenen un nou sentit.
El camí de la 'Divina Comèdia'
L'esquelet de Forests segueix el viatge de la Divina Comèdia de Dant. El periple s'inicia al Paradís, al bosc d'Arden d' Al vostre gust , "un lloc lluminós on tot és possible, el bosc de la infantesa", explica el dramaturg. La segona parada, el Purgatori, "és un bosc més nocturn, el de Somni d'una nit d'estiu ,Titus Andrònic i sobretot l'arbreda violenta de Birnam, on la natura es rebel·la contra Macbeth". I l'Infern final és el paisatge devastat d'El Rei Lear , "els penya-segats de Dover, on Shakespeare escriu els textos més pessimistes de la naturalesa humana", afirma Rosich. "És un homenatge a la paraula de Shakespeare més que cap altra cosa", segons ell.
Els autors van partir més de 20 textos per cosir un patchwork on l'original és inidentificable fins i tot pel públic anglès més expert: "Hi ha quatre línies de Hamlet , quatre de La tempesta , tres línies d' Al vostre gust , quatre del Timó d'Atenes i tot casa perfectament", destaca Josep Maria Pou. Els actors anglesos estaven tan perduts com els catalans. "Hi ha fragments que ni ells no han vist mai, perquè hi ha des de textos molt famosos fins a obres menys conegudes, joies d' Enric VIII i Enric VI ", diu Rosich. La crítica del Guardianafirmava que a Forests, " un muntatge de sang calenta, anàrquic i turmentat per imatges de mort", "tens la sensació que Shakespeare pertany tant a Barcelona com a Stradfort-upon-Avon".
Una creació col·lectiva
Els brodats del muntatge s'han fet a la sala d'assaig, amb els actors abocats a una feina intensa (per la banda anglesa són Hayley Carmichael, George Costigan, Katy Stephens i Christopher Simpson). "Cada dia arribàvem i teníem un text nou, estripàvem l'antic, l'havíem de tornar a estudiar, a provar. Ha sigut la felicitat suprema. Acollonia moltíssim -confessa un actor tan bregat com Pou-, però han sigut els dos mesos més interessants de la meva carrera. És com un premi de final de carrera!" Signa el mateix respecte poruc, al seu costat, Maika Makovski, que interpreta amb veu, guitarra, piano i altres instruments vuit temes musicals a partir també del vers de Shakespeare o bé inspirats en la seva obra. Els actors anglesos també fan petites incursions al català. D'una Babel idíl·lica, però, es passa a un caos fosc amb fronteres lingüístiques més clares.
"El més difícil és que no interpretem uns personatges -explica Pou-. Per a un actor, el personatge és el camí per passar per totes les emocions, i aquí cadascú s'ha construït el seu amb frases que en l'original diuen persones molt diferents. Som com una simfonia a sis veus on tothom té la seva ària. Aquí jo tinc avantatge perquè jo sóc l'únic que ja és al bosc quan arriben els altres". L'espai és obra de l'escenògrafa habitual de Bieito, Rebecca Ringst.
Ahir van presentar l'espectacle actors i dramaturg -Bieito està muntant l'òperaPepita Jiménez d'Albéniz a Buenos Aires- en una visita fugaç després de la funció de Toledo i Avilés i a punt de marxar a Amsterdam, abans de passar per Girona, Vitòria, Madrid i Londres. "El BIT va endavant amb dificultats, com tot", deia Borja Sitjà.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Al llarg de la seva trajectòria Calixto Bieito ha dirigit gairebé una desena d'obres de Shakespeare. L'última va ser El rei Lear , que es va estrenar al Teatre Romea el 2004. Després d'uns anys allunyat de l'univers del dramaturg anglès, l'any passat va tornar a submergir-s'hi arran de la invitació que li van fer el Birmingham Repertory Theatre i la Royal Shakespeare Company per participar en el World Shakespare Festival dels Jocs Olímpics de Londres, i aquest vespre es fa a Birmingham la primera funció del fruit d'aquest encàrrec shakespearià, Forests. "Tenia carta blanca per decidir, encara que al principi vam parlar de diverses obres. Feia temps que no el llegia, des d' El rei Lear , així que durant mesos vaig tornar a llegir tota la seva obra i, d'alguna manera, em vaig tornar a enamorar del geni", va dir Bieito ahir, encara immers en els últims preparatius del muntatge.
Forests és la segona producció del Barcelona Internacional Teatre. Després de l'estrena mundial, el 4 de setembre, al mateix Repertory Theatre, i de les primeres funcions de la gira internacional, arribarà a Catalunya a l'octubre. Es podrà veure a Girona dins el festival Temporada Alta i el gener del 2013 al Teatre Romea. L'equip artístic i l'espectacle són bilingües. Marc Rosich signa la dramatúrgia, i entre els intèrprets hi ha l'actor britànic George Costigan, que va fer el paper de Claudi al Hamlet que Bieito va dirigir el 2003; Josep Maria Pou, que es retroba amb el director després d' El rei Lear, i l'actriu Roser Camí. La música, un element cada vegada més important en els últims muntatges del director, porta el segell de la mallorquina Maika Makovski.
Anar a l'origen per mirar cap al futur
El punt de partida de Forests, com ja indica el mateix títol, són els boscos que apareixen en les obres de Shakespeare. "Tenia ganes d'endinsar-me en les branques i els arbres que conformen les paraules de Shakespeare. Però després d'haver posat en escena tantes obres de l'autor volia sentir-me més lliure i explorar el tòpic dels boscos i les diferents visions que apareixen a les seves obres. A més, hi ha un component emocional que és important per a mi: vaig passar la infància i el començament de l'adolescència entre arbres, en contacte amb la natura. I sóc un enamorat del romanticisme alemany, en què el bosc també és un tema fonamental", comenta el director.
La dramatúrgia s'inspira en la davallada als inferns de la Divina comèdia de Dant i parteix dels boscos feliços d'Arden que apareixen a Al vostre gust per desembocar en els paratges desolats d' El rei Lear . A més d'aquestes dues obres, el text conté fragments de Timó d'Atenes , Somni d'una nit d'estiu iMacbeth , entre d'altres. L'obra recorre des de la innocència de la infantesa fins a l'acceptació de la mort. L'escenografia, pròxima a una gran instal·lació artística, porta la firma de la britànica Rebecca Ringst: està composta per unes grans arrels que evoquen els arbres d'un bosc en què es troben els personatges, i la coberta és un cel de plàstic translúcid que va canviant al llarg de l'obra.
"L'espectacle no segueix cap trama estricta. És un homenatge a la paraula de Shakespeare, que és la protagonista. Hem despullat la paraula de qualsevol trama i hem bastit una nova peça basada en la força intrínseca de les paraules que va escriure Shakespeare, la força d'anàlisi poètica de la nostra existència", afirma el dramaturg Marc Rosich. "Parlant de la natura humana no es pot deixar de parlar de l'actualitat. De la bellesa, de la fragilitat o de la mesquinesa i crueltat l'ésser humà", afegeix Bieito.
" Forests és totalment diferent d'altres treballs de Shakespeare anteriors; és un acostament més abstracte. Al llarg dels anys la meva relació amb el dramaturg ha millorat estèticament i he anat entenent millor les seves paraules. Deixo que m'ajudi a conèixer-me millor, i també el món que m'envolta. La seva obra és un tot: el seu teatre és polític, poètic, d'intriga, violent, sanguinolent...", explica el director.
Una dramatúrgia radical
No és la primera vegada que Marc Rosich fa una dramatúrgia pròpia a partir de diferents obres de William Shakespeare. L'any passat ja va firmar la de l'espectacle Falstaff , però a Forests ha treballat amb un repertori molt més ampli de textos: més de vint.
"En els últims muntatges que he fet amb el Calixto, el nostre interès és bastir dramatúrgies que no es basin en la trama ni en l'argument. Són espectacles de poesia dramàtica en què els materials, textuals i musicals, es juxtaposen de manera violenta, sempre per parlar de la naturalesa humana, però mai des d'una teatralització convencional o realista, diu Rosich.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Calixto Bieito parla de Calderón de la Barca amb devoció, una cosa que li ve dels seus dies d'alumne en un col·legi de jesuïtes. El director més internacional de l'escena espanyola el considera «un autor de capçalera», «un precursor de l'art total com diria Wagner», i el situa al nivell de «Racine, Shakespeare o de les pintures de Velázquez i Rubens». Bieito deixarà demà mostra d'aquesta admiració al Lliure, dins del Grec, amb la presentació espanyola de la seva versió de l'acte sacramental El gran teatro del mundo. Estrenada al novembre amb gran èxit a la ciutat alemanya de Friburg, l'obra també va ser el baptisme del Barcelona Internacional Teatre (BIT), el projecte de col·laboració de l'empresa Focus amb una vintena de teatres internacionals.


«És un espectacle que tenia al cap des de fa molt temps», diu el director de Miranda de Ebro. Va ser allà on va tenir contacte amb els 1.500 versos del text a l'escola, «quan em van forçar a llegir-lo en veu alta». Per força i amb l'efecte de «commoció i una mica de por». La presència a El gran teatro del mundo del personatge del nen que neix mort encara li causa «un profund desassossec».
Bieito va adoptar la fórmula de la cantata experimental per acostar-se al seu segon calderón, després de la seva aclamada versió de La vida és sueño. La cantata es recolza en la música «incidental» de Carles Santos, un altre gran expert del barroc. I com explica el dramaturg Marc Rosich, l'obra respon al «tòpic barroc de la vida com a representació». És el personatge de l'Autor (Déu) qui li demana al del Món que els mortals representin un paper en «el teatre de la vida». Als tres de l'esfera divina (Autor, Món i Llei de Gràcia) els correspon la música vocal cantant en espanyol. El teatre de text, en alemany, és per als set mortals: el Rei, la Bellesa, la Discreció, el Ric, el Pobre, el Pagès i el Nen.
Sense moralina


Aquests personatges seran sotmesos, sense assaig previ, al judici de la vida en el ràpid trànsit entre el bressol i la sepultura, com diu el vers. Bieito i Rosich han aprofundit en el «rerefons pagà» d'una cantata de fort component catòlic. «Eliminem el to moralitzant i la publicitat eclesiàstica del final», diu el director. En la posada en escena, amb una escenografia de Rebecca Ringst a partir d'una gran instal·lació tubular inspirada en les grans catedrals, ha anat a l'essència de les escenes, carregant el nihilisme de Calderón, el seu existencialisme pessimista.
Bieito veu en aquest punt de vista un paral·lelisme amb aquests dies d'absoluta penombra. «Vivim un moment que té molt de barroc, amb l'home perdut en la foscor. Som titelles de no sabem què, encara que potser ho sabem i és millor ignorar-ho», sosté un artista els espectacles del qual «pròxims a la poesia, gens polítics i que volen commoure» són reclamats a mig món, de Londres a Buenos Aires. «Lamentablement no es veuran per aquí en els pròxims anys». El Grec solucionarà dos dies aquesta mancança.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Els pròxims quatre o cinc anys, Calixto Bieito té l'agenda completa. Volarà molt. Ara marxa a Birmingham -on estrenarà Forests , dins el festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural-, després a Buenos Aires, després a Londres, després a Berlín. Calcula que l'últim any ha passat 20 dies a casa, a Castelldefels. "La meva feina no es veu aquí", diu com un lament. Per això, que el festival Grec programi dos dies la monumental cantata El gran teatro del mundo de Calderón és excepcional. Ramon Simó va ser a l'estrena a Friburg (Alemanya) el novembre passat i va decidir comprar-lo malgrat que havia perjurat que no faria clàssics. "No em vaig sentir gens al·ludit -deia ahir Bieito- perquè vaig entendre que el que no volia eren coses que ja es fan".


El que proposa Bieito no ho fa ningú més. Una dècada enrere els diaris internacionals destacaven els nus, les armes, el sexe, l'escatologia, les vísceres, la irreverència. I normalment era una crítica. Fa temps que s'ha guanyat l'admiració del món. S'han mogut els altres: Bieito ha continuat investigant i aprofundint en el teatre sensorial. "El que faig últimament són espectacles molt oberts on es combinen diferents disciplines, text i cant", diu. En l'últim article que li va dedicar The Wall Street Journal afirmava que els seus referents van d'El Bosch i El Greco a Walt Disney i Luis Buñuel. Per explicar El gran teatro del mundo , en comptes de citar Shakespeare quan deia que "el món és un escenari, i els homes i dones simples jugadors", Bieito ho compara amb Matrix i El xou de Truman .
L'obra d'art total
L'espurna inicial del muntatge la va posar el Teatre de Friburg i va servir per inaugurar el BIT (Barcelona Teatre Internacional), la branca internacional de la productora Focus. "Calderón de la Barca va patir un període d'ostracisme a Espanya i va ser redescobert a Alemanya als segles XVIII i XIX. Per mi, és un precursor del que Wagner anomenaria després l'obra d'art total. Fa un experiment formal, amb música i sense argument. Això li dóna una volada, una dimensió poètica, al·legòrica, filosòfica, amb moltes lectures. Per mi, Calderón està al nivell de Racine o Shakespeare, o al nivell d'una pintura de Rubens o Velázquez".
"A El gran teatro del mundo va ser la primera vegada que es va fer el tòpic barroc del món com una obra -explicava el dramaturg Marc Rosich-. Els mortals arriben despullats i hi ha l'Autor que els dóna eines per viure la vida. Els llança dins d'una obra molt curta, com la vida, sense possibilitat d'assaig i sense respostes". "L'obra és una reflexió de l'home, de si és lliure de prendre les seves decisions, de si està determinat", explicava Bieito. El text de Calderón hi és íntegrament destil·lat, excepte les diatribes moralitzants que estava obligat a posar-hi per alliçonar i que no anul·len el seu existencialisme pessimista. "Un acte sacramental era una obra propagandística", recorda Rosich.
Com passa en les últimes obres de Bieito, s'hi parlen diverses llengües. Els intèrprets principals -destaquen el contratenor Xavier Sabata i, aquí, la mezzoClaudia Schneider- són veus d'òpera que canten en espanyol i la resta són actors que reciten en alemany. La raó: que pertanyen a la companyia resident del Teatre de Friburg. De fet, han mantingut l'obra al repertori aquesta temporada i ho faran la que ve.
Carles Santos va compondre una vintena de números musicals nous per a l'espectacle. Rebecca Ringst ha instal·lat a l'escenari una gran estructura tubular que recorda els orgues de les catedrals, i que alhora serveix d'instrument de percussió i de connexió inútil dels mortals cap al cel. Els personatges són al·legories barroques. El component màgic, rítmic i musical del vers va més enllà del significat. "Entendre tot el text és impossible. Recomano no seguir-lo gaire i estar pel que passa a l'escenari. Calderón no escrivia per a intel·lectuals. Els seus actors eren analfabets", diu Bieito. El vers també pot entrar pels ulls.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Quan Calixto Bieito ens va dir dimecres a la tarda que el seu El gran teatro del mundo seguiria la línia de Grotowski, l'autor experimental polonès per antonomàsia, no ens el vam creure. Ell ja arrisca, experimenta, però tant, fins al límit? Doncs després de veure-la aquesta nit passada, al Theater Freiburg, podem dir que si a Desaparecer, l'última peça de Bieito que hem vist a Barcelona, el director fugia, aquí deixa una empremta inesborrable gràcies a tres cantants i set actors que es deixen la pell en escena i que ens transmeten una veritat insòlita, fins al punt de colpir el més profund de la nostra ànima vagabunda. Gran encert, doncs, donar el tret de sortida al Barcelona Internacional Teatre (BIT) amb un muntatge que no sabem si meravellarà, tot i que sí que colpirà aquell públic delerós d'experiències en directe, que busca emocions i art, no només pur entreteniment. Aquí no riu ningú.
Ja des de la primera escena, quan el contratenor català Xavier Sabata es planta al bell mig de la platea com l'Autor per introduir-nos en el món fosc i metafòric de Calderón de la Barca, podem intuir que viurem prop de dues hores en tensió. I quan decideix pujar a un escenari dominat per una estesa de tubs d'orgue, saltant-hi per sobre, posant la vida en perill, comprenem que tothom que aparegui damunt l'escenari es jugarà alguna cosa més que una nit, que tot plegat serà alguna cosa més que la "festa" anunciada per l'Autor. Si a sobre el paper del Món el representa una Leandra Overmann en estat de gràcia vocal, tota de negre, amb una creu al pit, com si fos la mare de la humanitat, començarem a tremolar, i voldrem no ser cap dels Mortals que en pocs minuts sortiran d'una placenta inflable. La mezzo Overmann els ruixa amb aigua -gelada- i són ells els que tremolen. Acaben de ser creats i no saben el que els espera. No, no serà cap festa.
El que té d'especial aquesta versió d'El gran teatro del mundo són tots i cadascun dels intèrprets. No importa que els cantants cantin en castellà i els actors parlin en alemany. L'obra de Calderón és poesia. No hi ha trama. Només inflexions sintàctiques, frases lapidàries sobre el nostre destí. No cal entendre què es diu en escena. Els intèrprets parlen millor amb cada múscul expressiu i els moviments dictats per Bieito.
De rerefons, tenim la música de Santos. Amb dos harmòniums i un percussionista, et trasbalsa. La seva connexió amb Ligeti floreix en l'última escena, on l'harmònium embolcalla un quadre brutal. Quan els Mortals han mort, tots ben disposats en bosses de plàstic blanques, i la Llei de Gràcia -una esplèndida Jana Havranová- els mou, el Món es menja un mirall i sagna per la boca. La mare que ha vist morir els seus fills, una Mare Coratge que no ha pogut salvar ni al rei, ni a la religió, ni al ric, ni a la bellesa, ni a la discreció, ni al llaurador, ni al pobre... ni a ningú. "Mis niños", ha xiuxiuejat abans. El Món ens diu que la vida és un somni i que tots podem fer el que vulguem, però que tots acabarem destrossats sota la piconadora del temps, sense un reflex possible.
Bieto ens mostra un compendi de la seva obra, del millor que ha fet des de La vida es sueño, en què la imatge del mirall també hi era. Tenim també el missatge directe i brutal de Voices, i la devastació moral del Brand d'Ibsen i un experiment escènic que aquest cop li surt bé, a diferència del Don Carlos de Schiller. El risc del Tirant lo Blanc o Macbeth. I la potent direcció d'actors delRei Lear. Com diu el Món: ¡Corta fue la comedia! Pero ¿cuándo / no lo fue la comedia desta vida, / y más para el que está considerando / que toda es una entrada, una salida?" Bravo.
Font: Andreu Gomilla  (www.ara.cat)

La vida és un somni

by on 14:58
Quan Calixto Bieito ens va dir dimecres a la tarda que el seu  El gran teatro del mundo  seguiria la línia de Grotowski, l'autor ex...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


El gran teatro del mundo estrenarà aquest dijous el primer espectacle impulsat pel Barcelona Internacional Teatre en coproducció amb el Theater Freiburg.
Calixto Bieto ha adaptat l'auto sacramental de Calderón de la Barca i l'ha convertit en cantata, i hi ha incorporat la música original de Carles Santos. La peça busca unir les dues tradicions barroques europees a partir dels seus màxims referents, com són Calderón a la tradició espanyola i Händel a l'alemanya. La dramatúrgia i el llibret de l'espectacle el signen Josef Mackert i Marc Rosich, i entre el repartiment destaca el tenor català Xavier Sabata i la mezzosoprano sèrbia Leandra Overmann.
L'auto sacramental, escrit cap al 1635, es considera una obra mestra del gènere, una expressió màxima de l'estètica barroca, i és una de les peces clau de Calderón, que va interpretar de forma moralista i al·legòrica la vida humana. I és que tothom, del rei al pobre, té un paper al gran teatre del món.
Font: www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,