Mostrando entradas con la etiqueta Marc Pujol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marc Pujol. Mostrar todas las entradas

LIBRETO: GUILLEM CLUA
MÚSICA: JORDI CORNUDELLA
DIRECCIÓN DE ESCENA: ELISENDA ROCA
DIRECCIÓN MUSICAL: ANDREU GALLÉN
INTÉRPRETES: ABEL FOLK, MERCÈ MARTÍNEZ, MONE TERUEL y MARC PUJOL
MÚSICOS: ANDREU GALLÉN, VÍCTOR PÉREZ/JAN OMEDES
DURACIÓN: 2h y 15min (15min de entreacto incluido)
PRODUCCIÓN: FOCUS  y BITÓ PRODUCCIONS
TEATRE GOYA

Siempre voy con un cierto temor a ver musicales patrios, porque lo que llaman musical, en muchas ocasiones no pasa de ser una comedia musical. ¿Cuál es la diferencia? Para una servidora (Quizás otra persona piense diferente, lo cual es respetable) un musical ha de contar una historia a través de la palabra, la música con canciones y baile, éste último imprescindible. Una comedia musical por contra, los intérpretes pueden estar cantando sin moverse del sofá.

Sea como fuere esta comedia musical se aventura a incluir momentos de baile, lo cuál, sea dicho de paso, se agradece. Pero lejos de la anécdota dancística, 73 raons per deixar-te destaca por la química que hay entre Marc Pujol y Mercè Martínez. Hacía mucho que no veía una compenetración como esta encima de un escenario. Brutal.

La historia de comedia romántica de hoy te quiero pero mañana no, esconde algunas sorpresas que no desvelaré, pero fuera del amor se acentúa la parte cómica de la pieza y es ahí, donde Mercè Martínez saca más provecho de su personaje. Espléndida interpretación. Al igual que la de su compañero de reparto Marc Pujol. Lástima, ternura y una sonrisa detrás de otra, sentimientos que se irán intercambiando durante las dos horas de duración. No nos olvidemos de Abel Folk (ahora sustituido por Alex Casanovas) y Mone Teruel, que despiertan la parte más tierna y emotiva del montaje. 

Lo que sí encuentro que le falta a 73 raons per deixar-te (y a otros musicales de fabricación autóctona) es un hit, una canción que se te quede, que haga que salgas del teatro y no pares de cantarla, y así sigas unos días después de haber visto la obra con ella pegada y sin poder dejar de tararearla.

Sin embargo, me gusta el buen rollismo que despierta 73 raons per deixar-te y salir de la sala totalmente relajada, sin acordarte de los problemas de los últimos días y con ganas de seguir comiéndote el mundo. Y ya sólo por eso, repetiría. ¡Qué le voy a hacer a mi el buen rollismo me puede! 

73 RAONS PER DEIXAR-TE

by on 17:22
LIBRETO: GUILLEM CLUA MÚSICA: JORDI CORNUDELLA DIRECCIÓN DE ESCENA: ELISENDA ROCA DIRECCIÓN MUSICAL: ANDREU GALLÉN INTÉRPRETES: ...

TEXT: MARC ROSICH
MÚSICA: GUILLE MILKYWAY
INTÈRPRETS: BETH RODERGAS, MARC PUJOL, MÍRIAM PUNTÍ, JORDI ANDÚJAR i GRETEL STUYCK
DURADA: 1h 25 min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i LA TROCA
SALA GRAN (TNC)

Valga dir d'entrada que no sóc una experta en teatre familiar. Vaig poc i sempre seguint alguna recomanació com podria ser el cas, però no, aquí la combinació Marc Rosich - Guille Milkyway feia augurar un gran èxit que segur que el tindran, encara que a una servidora no l'hagi acabat de convèncer.

La dona vinguda del futur combina una història simple de la visita d'un ser del futur a una família tradicional- força remarcat i repetitiu fins no poder dir més- per ajudar-los a resoldre el gran drama, com eliminar les taques de la seva roba amb la música pop i les cançons amb l'estil de La Casa Azul de Guille Milkyway.

El text però es perd i per mi la durada és excesiva per tan poques cançons que componen el musical. Massa text, masses anades i tornades, massa desgavell per acabar en un no res inexplicable. Una de les notes positives és l'humor de tot el muntatge, augmentat pel personatge de la senyoreta Alright, una interpretació molt sàvia del Jordi Andújar. 

L'aparició del personatge de la dona vinguda del futur es fa esperar, després d'haver-nos fet entendre per activa i per passiva que són una família tradicional, apareix i la interpretació de la Beth Rodergas és una de les millors estones del muntatge. La resta del repartiment fa un repertori de sobreactuacions immillorable, però pesat i avorrit.

Música pop, desplegament de coloraina, una història massa allargada, interpretacions clarament millorables. La sala plena, els nens reien i s'ho van passar bé, alguns pares també. Jo he tingut tardes millors, em vaig avorrir alguns moments mentres pensava si un muntatge així hauria d'estar en un teatre públic i no en un de privat. I encara ho segueixo pensant.