Mostrando entradas con la etiqueta Pau Carrió. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pau Carrió. Mostrar todas las entradas


de WILLIAM SHAKESPEARE
versión y dirección PAU CARRIÓ
intérpretes JOAN AMARGÓS, ENRIC AUQUER, QUIM ÀVILA, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, EDUARDO LLOVERAS, JAUME MADAULA, LLUÍS MARQUÈS, JOAN SOLÉ, JÚLIA TRUYOL
músicos ARNAU VALLVÉ y PAU CARRIÓ
DURACIÓN 2h 15min (sin entreacto)
fotografías: ROS RIBAS
coproducción: TEATRE LLIURE y GREC 2017 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

He perdido la cuenta de las versiones de The Twelfth Night que he visto en la última década, creo que es uno de las obras más versionadas en los últimos años del bardo inglés. Por eso, cada nueva propuesta ha de aportar alguna cosa para que la historia ya conocida no caiga en el aburrimiento del espectador. 

Pau Carrió ha vuelto ha hacer brillar a la nueva Kompanyia Lliure. Los elementos made in Carrió están presentes, el ritmo trepidante de la acción, el público situado fuera y dentro de la escena y sobre todo el componente musical, esta vez semi escondido de la vista, y que nos traslada a una Europa de entreguerra, a una de esas fiestas de celebración de todo, sin pensar en lo que está a punto de ocurrir.



Si hay una cosa por la que destaca el montaje es por darle protagonismo a actores que quizás en otras obras lo han tenido menos. Gracias a ello descubrimos a una flamante Raquel Ferri, a la que el físico y la manera de moverse en el escenario nos recuerda alguna que otra 'diva' anglosajona. Ella construye una flamante Olivia que se mueve a la perfección entre las aguas del juego de seducción entre la inocencia y la maldad y las del sueño amoroso.

El vestuario de Sílvia Delagneau es magnífico, y le sienta como un guante tanto a los intérpretes como su combinación con una imponente puesta en escena diseñada por Sebastià Brosa y el mismo Pau Carrió. Un sala de cabaret que fácilmente se convierte en salón de estar o en otro tipo de espacios con el quita y pon de sillas. Otra de las sorpresas de la noche es el movimiento obra de Anna Rubirola.



Nit de Reis (o el que vulguis) también nos devela la infinita vis cómica de Joan Amargós, un extraordinario Malvolio. Suyas son las mejores escenas cómicas de la noche. Destacan también los momentos de la noche más perra, más oscura y más gamberra protagonizados por un deslumbrante y andrógino Quim Àvila (Feste), y los divertidísimos caraduras Enric Auquer (Sr. Andrew) y Joan Solé (Tobias).



A pesar de la potencia actoral exhibida hay alguna pequeña descompensación actoral al inicio de la función, típica en elencos tan grandes que se va compensando a lo largo de la función. Y un dato curioso que, quizás sea cuestión de la versión pero dos de los personajes que en otras adaptaciones  eran protagonistas más absolutos, hablo de Viola (Clàudia Benito) y Sebastian (Lluís Marquès) quedan, en la versión de Pau Carrió, más en un segundo plano.

Con la sala llena, la mitad de la cual por jóvenes (cosa que se agradece ver), la idea de seguir adaptando Shakespeare a los tiempos que corren parece que funciona y Pau Carrió se está convirtiendo en todo un experto en la materia. Next, please!


PS: No sé si existe pero sino habría que crearla porque uno de los puntos fuertes del montaje es la selección musical de Arnau Vallvé y Pau Carrió, y ante la imposibilidad de sacar el móvil y hacer un Shazam, necesito una playlist del montaje. Ahí lo dejo.
@Ros Ribas


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

La temporada del Teatre Lliure comienza como acabó con una fiesta. La que ha montado Pau Carrió en su versión y adaptación de Nit de Reis (o el que vulguis). Un texto de Shakespeare que nos traslada a una especie de noche de carnaval, o la última noche de navidad como se llamaba entonces, donde todo parecía estar permitido.

En escena toda La Kompanyia Lliure, la oficial y 4 añadidos, pero como bien afirma Lluís Pasqual, no hay diferencias, todos ellos son jóvenes "con el mismo nivel de energía y de talento". Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula, Lluís Marquès, Joan Solé i Júlia Truyol

@Ros Ribas


Uno de los elementos más característicos de los montajes de Pau Carrió es la música. Para Nit de Reis se han compuesto música para las letras que ya aparecen en el texto original, juntamente con bases de blues con estructuras primarias, afirma Arnau Vallvé, músico y compositor de la banda sonora juntamente con el mismo Carrió.

Nit de Reis nos translada a una isla inventada en el Mediterráneo, que acaba de pasar una guerra, por lo que sus habitantes están todavía en proceso de duelo cuando comienza la fiesta. Hombres, gemelos, travestismo, alcohol, música y amor. Una noche de juerga donde todo puede pasar.


La puesta en escena a tres bandas diseñada por Sebastià Brosa y el mismo Pau Carrió permite que los actores entren y salgan de cualquier sitio. Mientras que el diseño de vestuario, de Sílvia Delagneau, nos transportará a la Europa de posguerra, la cual remarca la ambigüedad sexual que desprende el texto.

Nit de Reis fue estrenada durante el pasado Festival Grec 2017. El espectáculo, sólo se pudo ver durante tres días, "tendría que ser siempre así, hacerlo 2 o 3 días y después dejarlo reposar", afirma Enric Auquer. Las entradas de la primera semana han volado y es que comienza a oler a éxito. Habrá que darse prisa porque la fiesta sólo dura hasta el 8 de octubre en el Lliure de Gràcia.

+INFO AQUÍ


Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo ReyMedea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.

Font: Belén Ginart (ara.cat)
Per què Shakespeare? Era una fita, com per a tanta gent de teatre?
Suposo que va a gustos. Per a mi sí. Si només pogués triar un llibre, triaria les obres completes de Shakespeare perquè és com una mena de Bíblia. Hi ha totes les històries, tots els problemes psicològics que podem trobar, tots els comportaments humans. Hi podem reconèixer molts dels nostres conflictes, de les nostres preguntes. Els seus personatges són amos del seu destí, i en aquest sentit és terriblement modern.
I per què aquesta obra?
Perquè m’agrada molt i em provoca un debat. Quan escolto algun discurs del rei Enric animant els seus soldats a anar a la batalla i a la guerra inevitablement també desperta en mi aquesta violència i vull guanyar amb ell. Però quan intento ser una mica més racional, quan veig quin és el resultat de la violència, de la victòria, em tira cap enrere. Tinc clar que no hem d’anar a la guerra, però no parem d’anar-hi. Aquest dubte no resolt és el més interessant de la peça.
La victòria d’Enric V contra els francesos val la pena?
Van guanyar la Batalla d’Agincourt i això va oferir al rei la possibilitat que el seu fill fos rei de França i rei d’Anglaterra… exactament durant dos anys. Van morir milers i milers d’homes, els grans senyors de la guerra i l’Església es van enriquir, Enric V va passar a ser considerat un dels herois d’Anglaterra. Però això no es va traduir en un gran progrés en les vides de la gent. 
La teva versió agafa elements de les obres Enric IV i Enric V.
Shakespeare fa una sèrie sobre l’anomenada Guerra de les Roses. Si ens centrem en el fet que és una sèrie, vaig pensar que no podia agafar l’última temporada si abans no havíem explicat una mica el que passa en la temporada anterior.
Has fet un espectacle molt atemporal.
No volia una ubicació temporal concreta, hi ha alguna cosa del passat però també hi ha alguna cosa del futur, no em sembla tan descartable que els anglesos que diuen que se’n volen anar de la UE es tornin a barallar amb els francesos…
I això com es reflecteix en l’estètica de l’espectacle?
Hem intentat que fos molt propera. En algun moment vaig proposar que ens poséssim faldilles, i barrejar-les amb anoracs, amb jupes de cuir…
Shakespeare utilitzava músics en directe, i vosaltres també. 
Sí, hi ha l’Arnau Vallvé [bateria dels Manel] tocant en directe la bateria, el contrabaix, disparant samples … i jo també hi sóc per ajudar-lo. 
Des del principi tenies clar que hi actuaries?
Tenia clar que volia ser-hi com a músic, perquè jo també tinc un camí en el món de la música. A l’obra hi ha un actor que té la funció de situar els espectadors, de dir-los què és el que farem, i què és el que hauran d’imaginar perquè no ho hem posat a l’escenari. Es deia que aquest paper el feia Shakespeare. D’alguna manera jo sóc l’autor d’aquest muntatge, i em semblava honest sortir per assumir la meva responsabilitat. 
Proposeu un joc molt metateatral.
És un joc que proposa el mateix Shakespeare quan diu al públic, a través del cor del principi, que hi haurà de posar molt de la seva part. Ell partia d’un escenari buit, tot i que tenia els recursos sonors. Jo tenia ganes de proposar al públic una recuperació de la forma en què el Globe o el Curtain feien aquest teatre, amb l’espectador molt a prop de l’escena, com en un concert de rock. Des dels anys 60, la lectura anglesa de Shakespeare té molt a veure amb el que ells anomenen studio, un teatre petit, com a molt per a 200 persones, que és el que nosaltres tenim. 
Shakespeare proposa economia de recursos.
En el fons el que crec que proposa és un joc d’intel·ligència: tots som suficientment intel·ligents, llegits, entesos i coneixem tantes històries que som capaços d’imaginar. Proposa un ritme de narració molt contemporani, una narració disruptiva plena de salts d’espai i de situació. En aquest sentit també és terriblement modern. 
Estàs envoltat dels actors de La Kompanyia, que tu vas contribuir a crear com a assistent a la direcció del Lliure. 
Són actors molt versàtils, però el fet de treballar amb gent propera et permet conèixer millor quin material has de distribuir entre cadascú per treure’n el màxim profit. I a més hi ha una dinàmica de grup que per a aquest espectacle ens anava molt bé, perquè és un espectacle molt de companyia. 
‘Victòria d’Enric V’ Versió i direcció: Pau Carrió. Amb Pol López, Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltran, Paula Blanco, David Verdaguer Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona) De l’1 al 26 /10

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...


Font: J.B. (elpuntavui.cat)
L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carrió, un flirteig per la correspondència privada d'artistes. Un moment d'intimitat, a cop de faristol, que apropaven actors i espectadors. Ara, tot i que haguessin pogut fer una nova sèrie de correspondència privada, s'han decantat per explicar la història d'Europa a través dels artistes. Des de Georg Büchner, que dóna veu al somni i desengany de la Revolució Francesa, fins a Peter Weiss, que mimetitza fragments dels judicis contra els nazis a Nuremberg. També aquest cicle recull l'estroncament cultural a la Catalunya de la República a través de cartes (és l'excepció) entre Eduard Toldrà i el promotor cultural Manuel Clausells. El quart autor en discòrdia és August Strindberg, precursor del naturalisme a escena, que traslladava el conflicte a l'individu, a l'espectador. El cicle, que arrenca aquest dimecres i dura fins al 4 de juny, tindrà els actors que mantenen assaigs i funcions a la temporada del Lliure. Totes les funcions comencen a dos quarts de nou del vespre i es programen al Lliure de Gràcia. Moltes sessions són dobles, de manera que es fa un espectre molt més ampli dels autors i es garanteix que les sessions seran de més d'1 hora de durada. Això també permet que en un dia un actor interpreti dos papers diferents.
Dimecres i dissabte vinent és el torn de Strindberg. Es llegeix La tempesta (dirigit per Juan Carlos Martel), La casa cremada (Lluís Pasqual): un fill torna a casa després d'anys que ha patit un incendi i descobreix que tot allò que l'apartava de la família era mentida. Dissabte, La sonata dels espectres (Pau Carrió), amb banda amb un Elvis particular que formarà el mateix Carrió, Pau Miró i Jordi Oriol. També El pelicà revisada per Miró: “Una tragèdia, per ridícula pot ser comèdia.”
David Selvas i Miró (19 i 20 de febrer) fan una fusió de WoyzeckLa mort de Danton i El correu de Hessen jugant a un fals documental amb una posada en escena entre discursiva i lúdica. Carme Portaceli aproparà La indagació (un oratori en onze cants) de Peter Weiss, el 23 i 24 de febrer, amb dramatúrgia de Miró. L'autor va acudir als judicis d'Auschwitz com a testimoni. Miró diu que, tot i ser un tema molt tractat, “cada vegada que el llegeixo em deixa tocat”: una mostra de la crueltat humana directa a la vena de l'espectador, sense cap filtre dramatúrgic.
Finalment, Rosa i Queco Novell presenten el 28 de maig i el 3 i 4 de juny Fragments de converses (epistolari Eduard Toldrà i Manuel Clausells). Toldrà va ser un músic que va haver de sobreviure tocant cada nit en un local. Clausells, avui desconegut, va ser un activista que buscava reptes artístics. En les seves cartes, que van des de l'època de la dictadura de Primo de Rivera al 1935 retraten, sense saber-ho, els elements que provocarien la Guerra Civil. Clausells, avi dels Novell, va ser assassinat l'any 1937. Els néts l'han descobert reordenant les cartes. Fins llavors, era un dolor silenciat al cor de la seva mare.

Una lupa per a Europa

by on 16:41
Font: J.B. ( elpuntavui.cat ) L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carri...

TEXT: HATTIE NAYLOR
TRADUCCIÓ i DIRECCCIÓ: PAU CARRIÓ
INTÈRPRET: POL LÓPEZ
DURADA: 1h
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Hi havia alguna cosa en Ivan i el gossos que em va atreure a anar-hi. Seria molt fàcil ara pujar-se al carro de les lloances i dir que és una de les revelacions teatrals de la temporada, que ho és. I per això ha aconseguit quatre funcions extres al Lliure al gener-febrer, després de que les sis que havia programades la setmana passada fossin un èxit.

Ivan i els gossos és un monòleg que ens parla d'un Mowgli del segle XXI. El nostre protagonista enlloc d'estar envoltant de micos o està de gossos. Amb una història força dura i narrada en primera persona, ens explica el perquè des dels quatre anys la seva única família va ser canina.

Escenografia buida, només un enorme llençol de plàstic negre al terra. El joc de llums és impressionant i l'atmosfera que crea única. La resta és obra de Pol López. Aquest jove actor que ja apuntava maneres fa unes temporades amb American Buffalo, aconsegueix amb Ivan i els gossos la seva consagració definitiva.

Un hora de intens monòleg, els espectadors romanen aterrats als seus seients, escoltant incrèduls aquesta història que fa que no puguis respirar, ni moure't, tan sols escoltar mentres reps una muntanya russa de sensacions i se't posa la carn de gallina.

Ivan i els gossos és un conte per adults molt agredolç però que la força interpretativa del Pol López aconsegueix convertir en tendra, divertida, enginyosa i molt emocionant. Tot un disfrute per aquells que no necessiten res més que un bon text i una bona interpretació. No us la perdeu. Auuuuu!

IVAN I ELS GOSSOS

by on 18:20
TEXT: HATTIE NAYLOR TRADUCCIÓ i DIRECCCIÓ: PAU CARRIÓ INTÈRPRET: POL LÓPEZ DURADA: 1h PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE TEATRE LLIURE (...


Aquest migdia Lluís Pasqual ja ha desgranat tota la temporada 2012/13 del Teatre Lliure. Els dos conceptes que l'engloben, segons el director, és el "xoc de generacions" –es confessa preocupat pels joves a la vintena– i "fer teatre contra la por". Per això assegura que ha volgut fer una temporada "il·luminista" amb gent que sigui capaç de mirar la realitat "amb certa tendresa i humor". Ha programat 31 espectacles –entre grans coproduccions i petits espectacles de lectures dramatitzades– i  també ha encetat un apartat de concerts. A més, promet reobrir l'Espai Lliure per a què hi actuïn joves que comencen a fer teatre, sense que això signifiqui un sobrecost pel teatre, que té un pressupost per al 2012 de 7,6 milions d'euros. D'entre els noms que destaquen per la temporada que ve en seleccionem 10. 
Francesc Orella: L'actor protagonitzarà tres espectacles al Lliure. Farà de candidat de president de la Generalitat a Pàtria de Jordi Casanovas. També protagonitzarà L'estranger de Camus dirigit per Carles Alfaro i podrà ser a la reposició de Hedda Gabler on aquesta temporada no va poder actuar perquè es va trencar un peu.
Pau Miró. Lluís Pasqual ha recuperat la figura de l'autor resident. Serà Pau Miró, autor de l'èxit d'aquesta temporada Els jugadors. S'ocuparà de fer dramatúrgies per encàrrec i, a més, està preparant un text d'Alan Bennett on previsiblement Anna Lizaran farà de sense sostre. 
Lluís Pasqual. Hi serà per partida doble. Dirigirà una obra que fa temps que acarícia Blackbird de David Harrower (sobre una història d'amor i pederàstia) i dirigirà Els feréstecs, un Goldoni que assegura que li ha demanat el públic. Els feréstecs seran Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz, Xicu Masó i torna al teatre Laura Conejero.
Miguel del Arco. És l'últim director-dramaturg de moda a Madrid. Autor de les dues obres que han triomfat als Max, Veraneantes i La función por hacer. Com que 'Veraneantes' no ha pogut arribar a fer estada al Lliure perquè han hagut de tancar la companyia per culpa de la crisi, Pasqual l'ha fitxat amb un altre espectacle: Juicio a la Zorra, on Carmen Machi interpreta l'Helena que dóna una nova visió de la Guerra de Troia. 
- Pau Carrió: El jove director torna a ocupar-se del cicle de lectures dramatitzades. Aquest any giraran al voltant de la memòria europea. Hi haurà nou espectacles dirigits per David Selvas, Juan Carlos Martel, Lluís Pasqual, el mateix Carrió, Carme Portaceli, Pau Miró i els germans Queco i Rosa Novell.  Un d'aquests espectacles, el que dirigeix Pasqual, sorgirà d'un taller per a actors.
Daniel Veronese. El director argentí que vam descobrir amb Àlex Rigola –absent a la programació– torna al Lliure amb Los hijos se han dormido, una versió de 'La gavina' de Txèkhov.
Josep Maria Mestres. El director dirigeix un Mark Ravenhill anomenat Dispara. Agafa tresor. Repeteix. amb actors de la seva 'troupe' com Sílvia Bel o Àlex Casanovas o Carmen Machi que no eren habituals del Teatre Lliure.
David Albet. El nou conseller del CoNCA dirigeix la BCN216, el grup instrumental que serà resident al Teatre Lliure. A més d'inaugurar la temporada el 10 d'octubre amb Songs of wars I have seen, faran un cicle de concerts al foyer i participaran en una ràdionovel·la de L'estranger.
Tortell Poltrona. La Hedda Gabler de David Selvas i Laia Marull torna per tancar la temporada que ve, després d'assolir ple absolut aquesta temporada. També torna la cuidada programació familiar, amb tres espectacles, dos dels quals ja s'han fet aquesta temporada, Un bosc de cames i Lava. I també tornarà Tortell Poltrona per Nadal però no amb el circ sinó amb Grimègies un solo on reflexiona sobre la mort. 
Blanca Portillo. És l'altra actriu de l'escena espanyola que farà temporada al Lliure ni més ni menys que amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Interpretarà La vida es sueño de Calderón de la Barca. Ella serà Segismundo. 
Font: Laura Serra (www.ara.cat)