Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Clemente. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Clemente. Mostrar todas las entradas

ELLA
de LALI ÁLVAREZ
con IMMA COLOMER

NOMÉS UNA VEU
de LLÀTZER GARCIA
con IVAN BENET

SUPREMACISTES
de CRISTINA CLEMENTE
dirección MÒNICA BOFILL
con JÚLIA BARCELÓ y LAURA CONEJERO

CAPITÀ MANDRAKE
de CLÀUDIA CEDÓ
con ALEJANDRO BORDANOVE y MIQUEL GELABERT

YOU SAY YOU WANT A REVOLUTION
de HELENA TORNERO
con AHMAD ALHAMSHO, ALICIA G. REYERO y MANAR TALJO

LA SOLITUD DE L'U
de SERGI BELBEL
dirección ISRAEL SOLÀ
con ALEJANDRO BORDANOVE y LAURA CONEJERO

Volvemos a ponernos en modo procés para encarar el segon vespre de dramaturgia entorno a este tema han realizado. En la segunda tanda no ha habido autoridades pero si algunas de las caras que nos encontramos el pasado lunes y otras nuevas.

Entramos a sala y nos encontramos antes de llegar a la platea con un recibimiento inesperado. Imma Colomer saluda a su público, casi uno por uno, no podíamos tener mejor anfitriona. Esto está a punto de empezar, aunque siempre hay algún rezagado.



Una silla, una mochila y varias bolsas ya nos indican que este no va ser el procés que nos imaginamos. Las dramaturgias de Lali Álvarez siempre ponen el dedo en la llaga y nos hace cuestionarnos la realidad. Una mujer mayor nos pide ayuda. Está a punto de ser deshauciada y necesita ayuda. Los paralelismos entre el proceso de desahucio y el proceso político son numerosos y significativos: la solidaridad, la idea de que los catalanes construimos todo entre todos, la negociación y la organización de la gente... Con luz o sin ella, Imma Colomer nos atrapa. Soberbio su papel, como lo es también el final del monólogo.

Como quien pasa página, Llàtzer Garcia comienza proyectando a Brecht mientras Ivan Benet se prepara para desgranar su monólogo, ya que su personaje no cree en el diálogo sino en la defensa de uno mismo. La historia transita alrededor de si poner una bandera o banderola en el balcón te hace pertenecer a un bando. Només una veu juega al mismo juego del texto de la semana pasada de Esteve Soler, Pàtria. En aquella ocasión, Soler cuestionaba el patriotismo de unos y de otros, aquí Llatzer cuestiona la democracia, la libertad y el amor por la patria, eso sí quizás sin forzar tanto la máquina, desde un punto de vista más filosófico.

Volvemos al diálogo con Supremacistes de Cristina Climente, dirigida por Mònica Bofill, donde Júlia Barceló y Laura Conejero interpretan a dos profesoras de primaria, un poco bastante obsesionadas con el procés, los unionistas y el independentismo. En la misma línea que la semana pasada apuntaba Marc Artigau en La Peixera, Clemente fuerza la situación obsesiva hasta convertirla en víctimas y verdugos de la que ellas denuncian. Sin duda, es la pieza más cómica de toda la velada y asistimos a un repaso de odios unionistas de campeonato. Sin duda uno de los aciertos es el ritmo de lectura, con unas Júlia Barceló y Laura Conejero sensacionales. Prueba de ello, los vítores en modo de aplausos.

Del realismo del día a día, pasamos a la dramaturgia de la Claudia Cedó que opta por la sátira y por alejarnos de Catalunya y nos hace viajar a un país inventado en Capità Mandrake, con una zona que se quiere independizar, Branceslavia. Miquel Gelabert interpreta a un presidente en horas bajas, aferrado a su silla (de ruedas) y con un asesor (Alejandro Bordanove) que le pone al día de las decisiones que debe tomar, tapar la corrupción con una cortina de humo y odio hacía esta parte del país utilizando a la población y a los medios de comunicación para ello. Me viene sonando que dicen.

Dejamos los mundos inventados y nos ponemos revolucionarios a golpe de notas de Revolution de The Beatles. Una pija, una revolucionaria (de las de antes) y un inmigrante ponen voz a las numerosas personas que asisten a las manifestaciones pro independencia. Helena Tornero se remonta al 1967 para explicarnos qué es una revolución y cómo de diferente se ve desde los ojos de los que normalmente no se revolucionan por nada (la pija), aquellos que lo llevan haciendo desde siempre y por cualquier injusticia y aquellos que nacieron con la revolución incorporada y casi dan la vida por ella (inmigrante, de Siria).

Sergi Belbel, dirigido por Israel Solà, cierra el ciclo con una dramaturgia que narra los sentimientos de una señora mayor (Laura Conejero) instantes antes de ser golpeada por un piolín (Alejandro Bordanove). Mientras que el policía alude a El jovencito Frankestein para comenzar a describir sus sentimientos, la mujer hará lo propio con Star Wars y Darth Vader. Un reflejo del odio inexplicable el que le han inculcado a este agente de la ley que por mucho que esta mujer le recuerde a su madre y por mucho dudas que le provoque su acto, al final actuará y se sentirá héroe de una democracia que no existe. Además de los sentimientos de uno y de otro, lo más significativo de la pieza es la verborrea increíble del personaje de Laura Conejero. Atónitos delante de tal manera de leer e interpretar a una velocidad de crucero. Sin respiración. Tanto o más aún que el golpe.

Cierre brillante, fuera de la sala nos volvemos a encontrar con la realidad de los desahucios, para un experimento dramatúrgico de lo más enriquecedor. Una bocanada de aire fresco y de la realidad más inmediata. La vida sigue, por suerte, dentro y fuera de un teatro. 

EN PROCÉS 2

by on 22:05
ELLA de LALI ÁLVAREZ con IMMA COLOMER NOMÉS UNA VEU de LLÀTZER GARCIA con IVAN BENET SUPREMACISTES de CRISTINA CL...


Font: Belen Ginart (ara.cat)
Sergi Belbel, Jordi Casanovas, Cristina Clemente i Blanca Bardagil són còmplices d'un crim. No és ben bé que tinguin les mans tacades de sang. Són el que els informes policials designen com a autors ideològics. Coautors, en aquest cas. Entre els quatre han perpetrat l'obra amb què l'Atrium Viladecans celebra aquest cap de setmana el seu desè aniversari. El títol no pot ser més explícit: Assassinat a Atrium Viladecans. El que ja no és tan previsible és la manera en què es desenvolupa la història: tres espais reals de l'equipament acolliran les diferents escenes del relat. Els sospitosos són molts. L'obra aplega una quinzena de personatges. I tots tenen motius per haver volgut desempallegar-se de la víctima.
ESCENARIS REALS
En arribar al teatre, el públic rebrà la macabra notícia: algú ha acabat amb la vida de... Bé, la identitat del mort no la sabreu fins al final. Però els fets han tingut lloc justament el dia en què tothom s'havia vestit de festa per commemorar l'aniversari de l'Atrium. Per aclarir els fets, un petit viatge en el temps. Breu, molt breu. Dividits en tres grups, els espectadors seran convidats a presenciar què estava passant a la pista de pàdel, la piscina i el teatre que conviuen a l'Atrium mitja hora abans de la seva arribada. La gràcia de l'obra és justament que utilitza espais reals (per on el públic anirà desfilant de manera rotatòria: cada peça es representarà tres vegades en una mateixa funció). "Aquest és un dels elements engrescadors de la proposta perquè ens ajuda a trencar amb el que fem habitualment", explica Cristina Clemente.
Cadascun dels autors s'ha ocupat d'un dels escenaris. "La meva obra és la que passa a la pista de pàdel", aclareix la dramaturga. Aficionada a l'esport i interessada pels temes de dopatge, ha utilitzat aquest element com a possible mòbil de l'assassí. "M'encurioseix molt el fet que si ets esportista es pressuposa que has de donar exemple i jugar net i, en canvi, aquesta exigència no es trasllada a altres àmbits. Ningú fa debat del fet que l'obra de Sarah Kane o Antonin Artaud hagi estat escrita sota els efectes de certes substàncies", planteja.
AUTORS I DIRECTORS
Els quatre dramaturgs van pactar unes consignes a l'hora de fer la feina. Però a partir d'aquí han treballat lliurement. La gràcia, diuen, és precisament el fet que es percep l'estil de cadascun en les diferents peces. Sergi Belbel ha treballat l'escenari de la piscina. En la seva proposta, el mòbil de l'assassinat podria ser un ERO entre els treballadors de l'equipament. Segurament l'encara director del TNC coneix ben de prop el malestar laboral provocat per la crisi. Blanca Bardagil s'ha centrat més en les grans passions humanes, i ha imaginat un culpable motivat per gelosies amoroses. L'espectador tindrà la possibilitat de dir-hi la seva i votar qui creu que és el culpable. Les respostes a aquest misteri, però, són a les mans de Jordi Casanovas, el dramaturg que s'ha ocupat de lligar totes les trames i escriure la part final de l'espectacle. Cada peça està dirigida pel seu autor. I el misteri d'aquesta obra efímera s'esvairà per sempre diumenge vinent, quan acabi l'última representació.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)
Jordi Casanovas, Blanca Bardagil, Cristina Clemente i Sergi Belbel són dramaturgs que escriuen també per a espais no convencionals. Divendres, dissabte i diumenge presenten Assassinat a l'Àtrium, una manera original de traslladar la dramatúrgia catalana fora dels teatres. I també una manera esplèndida per celebrar els deu anys d'un equipament que engloba dos escenaris i unes instal·lacions esportives. Els espectadors (pràcticament ja s'han exhaurit les 1.200 entrades de les tres funcions) hauran de fer d'Agatha Christie i endevinar qui ha estat l'assassí del director del complex. Novel·la negra passada pel tamís teatral, amb grans dosis d'emoció i d'humor.
L'autor i director Jordi Casanovas és un defensor de multiplicar els centres on es puguin crear històries teatrals. Tothom pot ser generador de productes propis, no cal limitar-se sempre als productes que estan en gira. En uns anys en què els mateixos centres d'arts escèniques, impulsats pel Departament de Cultura, tenen limitacions pressupostàries, els municipis poden fer-se forts. De fet, ja fa anys que la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega impulsa les creacions en espais no convencionals, més enllà de les animacions més o menys lúdiques de carrer. Però són treballs als quals no accedeix, habitualment, el dramaturg, un aspecte que reivindica Casanovas. A Assassinat a l'Àtrium l'acció es realitza a través d'accions sense paraules i de text (“quan els personatges són a tocar del públic”).
El muntatge disposa d'uns quatre-cents actors per sessió. Però, després d'una introducció, el públic es divideix en tres grups que viuen els vint minuts abans del crim en espais diferents: la piscina (s'aborden motivacions del món laboral per matar una persona), escrit per Belbel i dirigit per Isra Solà; la pista de pàdel (el món competitiu dóna raons per al crim), escrit i dirigit per Bardagil, i la sala petita de l'Àtrium (explota el món afectiu de la venjança). L'obra, amb un ampli repartiment d'actors, és difícilment traslladable a cap altre escenari, però Casanovas no amaga la possibilitat de moure-ho fent, sempre, les adaptacions imprescindibles.
Jugada d'estalvi
Cristina Cervià, de la companyia La Mentidera, confia que el seu primer treball fora de l'espai no convencional els doni possibilitats per fer gires. Mgogoro el van estrenar al Temporada Alta, a la Casa de Cultura de Girona. El públic, en grups d'unes 40 persones, saltava d'espai a espai. Cervià defensava aquest treball, un cant còmic a l'optimisme, com a alternativa a la crisi dels teatres municipals. Hi ha, segons comenta Cervià, ajuntaments que no poden obrir el teatre per l'elevat cost de manteniment. Encara que les companyies s'arrisquin actuant a taquillatge, la sala suposa unes pèrdues que la regidoria de Cultura no pot assumir. en aquest sentit, actuar en equipaments actius (residències, escoles, cases de cultura) aporta nous espais per continuar respirant teatre, encara que sigui fora del seu lloc natural.

Actuar sense teatre

by on 19:02
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.com ) Jordi Casanovas, Blanca Bardagil, Cristina Clemente i Sergi Belbel són dramaturgs que escriuen ...


Fuente: Begoña Barrena (elpais.com)
Blanca Bardagil, Sergi Belbel, Jordi Casanovas y Cristina Clemente son los autores de cuatro piezas que, a modo de rompecabezas, estructuran Assassinat a Atrium Viladecans,una propuesta inspirada en las novelas de Agatha Christie y con la que el equipamiento municipal celebrará 10 años el próximo fin de semana. A los personajes, representados por una quincena de intérpretes, se suman algunos de los usuarios de las instalaciones del Atrium, como el equipo de básquet femenino y varios nadadores, e incluso el público, según señaló Carles Ruiz, alcalde de Viladecans, durante la presentación de este experimento. “El Atrium reúne servicios deportivos y culturales en un único centro y la fórmula para celebrar los 10 años, conjuga todos esos espacios”.
Jordi Casanovas dio algunas pistas sobre este misterioso asesinato. “Los espectadores estarán asistiendo a los actos de celebración de las instalaciones y, de repente, aparecerá un cadáver; por grupos y guiados por un par de maestros de ceremonias, visitarán la sala pequeña de teatro, la pista de pádel y la piscina que es donde se desarrollarán las historias que ilustrarán tres aspectos de la víctima y los motivos de los sospechosos para asesinarle”. La pieza de Blanca Bardagil tendrá lugar en la sala de teatro y trata sobre cómo la sociedad afronta el amor y la muerte; Cristina Clemente, aborda el dilema moral del dopaje en la pista de pádel; Sergi Belbel plantea un expediente de regulación entre los trabajadores de la piscina; y Casanovas se encarga de resolver las tres tramas y darles un final.
Todos ellos dirigen sus propios textos a excepción del de Belbel, que será dirigido por el joven Isra Solà, incorporado al proyecto a última hora.
La colaboración de todos ellos lleva el inconfundible sello Flyhard, pues nació como suelen hacerlo los montajes de la pequeña sala del barrio de Sants, que viene a ser “un laboratorio en el que todo se cocina a fuego lento y después, si funcionan, los espectáculos saltan a otras salas más grandes”, en palabras de su director. Casanovas añadió que espera que “este experimento sea la semilla para que otros teatros, y no hace falta que estén en Barcelona, se animen a producir propuestas parecidas”.

Asesinato a ocho manos

by on 16:17
Fuente: Begoña Barrena ( elpais.com ) Blanca Bardagil, Sergi Belbel, Jordi Casanovas y Cristina Clemente son los autores de cuatro pi...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: ALÍCIA PUERTAS i SANTI RICART
DURADA: 1h
PRODUCCIÓ: LA TROCA
TEATRE GAUDI

Quan fa gairebé un any va quedar finalista, medalla de plata, del Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta ja es parlava de que el text de la Cristina Clemente tenia entitat suficient per ser muntat i representat professionalment. La Troca ha decidit muntar-lo i ara arriba al Teatre Gaudi de Barcelona.

La història, amb un fort component autobiogràfic, explica la vida d'una parella des de que es plantegen tenir el primer primer fill fins al darrer dels seus dies. Però sempre amb aquell plantejament de tragicomèdia que la Cristina Clemente tan bé maneja.

La veu cantant la té el personatge de la mare, l'Alícia Puertas, brillant, ella condueix tota la història. Santi Ricart, té un paper secundari, però malgrat tot aconsegueix donar-li el seu particular to, amb un humor i unes ganyotes que fan despertar les riallades del públic.

Una escenografia simplista però que amb quatre coses sap aprofitar l'essència del text. Aquí els veritables protagonistes no és on siguin els personatges, sinó que els intèrprets sàpiguen què diuen i com ho diuen. Aquí és on la direcció de la mateixa Clemente sap recollir i encunbrar el seu text als altars on només resideixen uns poc escollits.

Torneig a banda, Cristina Clemente ja s'ha consolidat com una de les millors dramaturgues de Catalunya. L'autora de Nit de ràdio dos punt zero ja té successor amb La nostra Champions Particular. Cristina Clemente ha guanyat la seva Champions Particular per golejada i ara ens ha compartit el seu trofeu amb el públic. Esperarem el proper torneig amb delit. Enhorabona!


Font: Laura Serra (ara.cat)
Tard o d'hora, a la majoria de parelles els arriba el dilema: és l'hora de tenir fills? L'Aina i el Bernat noten que s'acosta el dia de la gran decisió perquè l'entorn els ho demana a crits. Ells, però, fan el ronso: no volen tenir canalla perquè es perdran els partits del Barça. La dramaturga culer que s'ha inventat aquesta excusa és Cristina Clemente -guionista, autora d'espectacles com Vimbodí vs. Praga i Nit de ràdio 2.0 i coautora de la pel·lícula Eva-. "Quan vaig escriureLa nostra Champions particular estava embarassada i necessitava escriure un text per entendre què passaria a partir de llavors -explica-. Jugo a inventar-me un futur del qual no en tinc ni idea".
Va estrenar l'espectacle al Festival Temporada Alta del 2011 dins el Torneig de Dramatúrgia Catalana i va quedar finalista per davant de primeres espases com Sergi Belbel (considerat el seu mestre), Josep M. Benet i Jornet, Pau Miró, Guillem Clua, Pere Riera i Llàtzer Garcia. Només la va batre un pes pesant com Jordi Galceran. Així que aquella comèdia, que havia condensat en poc més de 30 minuts i per a només dos actors, es va convertir en l'embrió d'un nou espectacle que s'estrena aquest vespre al Teatre Gaudí Barcelona.
La nostra Champions particular manté la senzillesa escènica: només dos actors i alguns objectes com a attrezzo. Però han canviat alguns elements de la realitat perquè "no ha passat el que havia previst", diu Clemente. L'espectacle comença el 2012 i va avançant al llarg de tota la vida d'aquesta parella reconvertida en família. "És una història d'herois quotidians", defensa, pensant en l'atreviment de dur un nou ésser humà en un món en plena crisi. Són tan normals que ell té una botiga de mobles i ella és cantant d'una orquestra de patxanga.
"Per mi és una història d'amor tot i que no diuen mai «t'estimo». És un repte que m'havia imposat", explica la dramaturga. En el fons, és un calc del que passa a moltes famílies convencionals, en què es viu amb sobreentesos i gestos més que amb grans declaracions. Els dos personatges, de fet, no parlen entre si. L'Aina i el Bernat (interpretats per Alícia Puertas i Santi Ricart) s'alternen els papers en un monòleg dividit o dos monòlegs. "És una lluita d'ells contra les adversitats que vénen de l'exterior. Estimar-se és ser una sola persona i pràcticament és com si fos un sol personatge explicant la mateixa història", diu Clemente.
"És una comèdia, però al final potser no tant", apunta. En els diferents roundsdel Torneig de Dramatúrgia, l'autora va anar accentuant les anècdotes i els gags -que donen millors resultats si es té menys temps al ring - i també va canviar el final, que no defuig l'emoció i certa tristesa. Fins i tot un toc de ciència-ficció: el gran perill que hem de témer com a societat és el bad wifi.


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
“Quan parlem d'herois, sempre pensem en personatges com ara Indiana Jones. I moltes vegades no ens adonem del sacrifici que representa per a una parella tenir un fill: és tota una heroïcitat, i més encara en aquest moment de crisi. Per això, Cristina Clemente afirma que aquesta és una història d'herois quotidians”, diu l'actor Santi Ricart, que interpreta juntament amb Alícia Puertas la parella formada per en Bernat i l'Aina que protagonitza La nostra Champions particular. Amb una versió esbossada d'aquesta obra, la dramaturga i directora Cristina Clemente va quedar finalista ara fa un any de la primera edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta, del qual justament ahir va començar la segona edició, a la sala La Planeta de Girona. I dissabte vinent, La nostra Champions particular torna a Temporada Alta per estrenar-se al Teatre de Bescanó, en una versió més llarga i completa, d'una hora i escaig, que segons Ricart no serà tampoc la definitiva: “Des del torneig, la Cristina ha anat treballant en l'obra, afegint i canviant coses, perquè aquesta també és una obra que ho permet molt i, de fet, crec que serà un canvi constant.” Per començar, des del torneig han canviat dues coses fonamentals: els actors.
La nostra Champions particular narra la història d'una parella que, un dia qualsevol, decideix tenir un fill. Així de senzill, i així de convuls. “El moment en què es plantegen ser pares és el punt de partida de tota una sèrie de canvis en la seva relació, com si fos la gota que fa vessar el got. És una comèdia, però amb un final més aviat de comèdia negra”, afirma Santi Ricart, actor de llarga trajectòria que, des de finals dels vuitanta, ha participat en nombroses produccions del Lliure, el Teatre Nacional, etc. L'estiu passat va estrenar al Grec El principi d'Arquímedes i, en televisió, ha treballat en diverses sèries, com araInfidels. Al desembre actuarà a Ball de titelles, al Nacional.
Abans d'arribar a Bescanó, s'han fet prèvies de La nostra Champions particular, el 21 de setembre a Badalona i, la setmana següent, a la sala Trono de Tarragona. “Havíem de provar-lo abans de l'estrena perquè aquest és un espectacle que necessita molt del públic perquè funcioni. De fet, estem parlant d'un parella que està explicant directament la seva vida a la gent que té al davant. I hem pogut comprovar que la gent s'ho passa molt bé, segurament perquè se sent molt identificada amb la història: segur que un setanta o un vuitanta per cent de la platea s'ha platejat en algun moment tenir un fill.”
Aquesta producció de La Troca es podrà veure al Teatre Gaudí, de Barcelona, de l'1 de novembre al 2 de desembre, abans de començar a fer sortides, amb un muntatge escenogràfic senzill que ho facilita.
Com bé afirma el Toni Casares, "el teatre contemporani necessita una renovació constant", per això a partir d'aquesta setmana la Sala Beckett ens ofereix un cicle de teatre jove format per dues obres: Limits i Dinou i altres activitats com una taula rodona (Teatre per a joves o teatre?) demà dijous a les 19h, tallers d'escriptura gratuïts per a joves a càrrec de la Cristina Clemente, el Víctor Muñoz i Calafell i el Jordi Prat i Coll el divendres 20 i el diumenge 22 d'abril i trobades amb les companyies de Límits i Dinou.

Límits serà la primera obra que es representarà des de dijous 12 fins a diumenge 15 d'abril a l'horari habitual, ja que per les condicions de la sala no es poden canviar els horaris normals. L'obra parla de la síndrome de l'Emperador, on els fills maltracten als pares física i psicològicament. Límits està escrita per Marta Solé Bonay i barreja el teatre amb el cinema tant en la seva escriptura com la seva posada en escena en un intent per apropar la història al públic jove. Pel Miquel Àngel Raio, el seu director és un exemple de "teatre de reconciliació de joves, ja que permet, a la sortida de la funció, obrir un debat entre pares i fills sobre el que han vist. Límits segueix un model realista i de conflicte social."

A partir del 19 d'abril i fins el 29 del mateix mes es podrà veure Dinou de Ferran Joanmiquel i que dirigeix Carles Fernández Giua. Dinou es el viatge que inicia el Cesc, el seu protagonista, de la recerca d'un mateix després de la mort sobtada del seu pare tres anys abans en un accident de cotxe. Segons el Carles Fernández Giua a tots els personatges els falta alguna cosa, són inestables. La mort està present en aquest viatge i es tracta d'una manera força èpica. Aquesta absència del pare ho condiciona tot. Al igual que en Cesc que pensa que tot és possible. Per acabar-lo d'arrodonir, el pare del Cesc treballava en una agència espacial i l'obra conserva aquestes pinzellades científiques.

La Sala Beckett ha llençat un preu especial pels menor del 25 anys, que tindran entrades a 6€, presentant el DNI a taquilla.

El Toni Casares intenta que amb aquest nou cicle es posi la primera pedra perquè a Barcelona hi hagi més sales amb programació estable de teatre jove com passa a d'altres països com Alemanya. La pedra està posada ara cal esperar aviam si d'altres d'uneixen a la iniciativa.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)


El Teatre Goya i La Villarroel van ensenyar ahir les cartes que amagaven per a la recta final de la temporada. I tenen una mà guanyadora basada en quatre noms propis de la dramatúrgia contemporània. El Goya es quedarà amb dos potents autors anglesos, seguint la màxima d'apropar el millor teatre que s'està fent al món a Barcelona, i La Villarroel seguirà apostant pel talent local, amb dos autors catalans d'èxit. Sumats, fan pòquer.
'Parlour song'
Jez Butterworth, nova estrella anglesa, grata en els desitjos ocults
Magda Puyo dirigirà Parlour song. Música de fons , l'obra d'un autor anglès de cognom quasi impronunciable, Jez Butterworth, que ha enlluernat al món amb Jerusalem , una visió desafiant i audaç de la vida a l'Anglaterra del segle XXI. Fill del Royal Court, Butterworth també retratava a Parlour song els anhels insatisfets de la classe mitjana que acaben explotant. "Els desitjos generen petits monstres, i la comèdia àcida es converteix en comèdia negra perquè reprimir-se fa fer disbarats. Comprar cases, cotxes i aparells mòbils no és la solució", explicava ahir Puyo. L'espectacle, una producció del CAER i la Sala Trono, havia d'anar a La Villarroel, però recalarà al final al Goya el 13 d'abril.
'Celobert'
Torna l'èxit de David Hare interpretat per Josep Maria Pou
El 2003 es va estrenar al Romea Celobert , de David Hare, i va ser un èxit tan brutal que l'any següent es va reposar l'obra. Quasi una dècada després Josep Maria Pou té ganes de tornar a posar-se a la pell d'aquell personatge i d'agafar-ne la direcció, que va fer aleshores Ferran Madico. "Com a actor, no sóc el mateix que llavors, he anat creixent, a la vida i a través dels personatge. El millor actor és sempre el més vell -defensa Pou-. A més, en aquests anys s'ha afegit molt públic nou al teatre". Hare és un dels dramaturgs anglesos essencials de les últimes dècades, sobretot perquè s'ha encarregat de posar en qüestió l'estructura política, social i moral del seu país. " Celobert forma part del cos de teatre polític d'Europa. Hare ha esdevingut tan radical i compromès que ja només el representen en teatres més petits, no va al National com abans", explica Pou. Amb Celobert Hare analitzava l'època tatcheriana, "però en rellegir-la quedes esparverat perquè sembla escrita avui", assegura l'actor. Roser Camí li tornarà a donar la rèplica per confrontar les tesis d'esquerres i dretes, al Goya a partir del mes de maig.
'Nit de ràdio 2.0'
Cristina Clemente enceta les hores golfes de La Villarroel
La directora de La Villarroel, Carol López, atenta al pols teatral de la ciutat, ha captat per al seu teatre dues de les obres que van morir d'èxit a la minúscula Sala FlyHard. Una és aquesta Nit de ràdio 2.0 escrita i dirigida per Cristina Clemente amb els actors de la companyia de Jordi Casanovas. L'obra utilitza les xarxes socials com a metàfora per parlar de les coses importants de la vida. Aquesta bomba de rellotgeria radiofònica s'estrena el 12 de març i tindrà uns horaris atípics: diumenge i dilluns al vespre.
'Burundanga'
La comèdia de Jordi Galceran sobre ETA troba una sala gran
El retorn més esperat: el gran públic podrà veure per fi la comèdia sobre la hipotètica fi d'ETA que es va inventar Jordi Galceran. Casanovas la va dirigir al Temporada Alta i va passar fugaçment per la seva sala, però no n'hi va haver per qui en va voler. La solució ha estat saltar a una sala comercial sense tocar pràcticament res, ni un text "brillantíssim", diu el director, ni cap dels cinc actors entre els quals hi ha Carles Canut. Burundanga és l'única obra del gran dramaturg català actual que s'ha estrenat abans a Madrid que a Barcelona. Arribarà a La Villarroel el 6 d'abril.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

Amb la Sala Planeta de gom a gom de públic ansiós de teatre, vam sortir a escena els dos contendents de la nit (dintre d'un ring aquesta vegada real): en Jordi Galceran a qui ajudaven Lluís Soler i Francesc Albiol a defensar el seu text hilarant El crèdit i la Cristina Clemente que amb la ajuda de la Rosa Renom i el Pere Arquillué defensaven La nostra Champions particular. El premi: un àpat al Celler de Can Roca a Girona.

Els pronòstics es van complir i el guanyador va ser el mestre Galceran, amb menys marge del que s'esperava perquè els canvis d'última hora que la Cristina Clemente va introduir al seu text li van atorgar una gran agilitat i a més els intèrprets van estar molt brillants. El crèdit era dramatúrgicament més rodó però a una servidora el tema del que tracta La nostra Champions particular li toca més.

El Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta que va començar a principis d'octubre com un experiment sorgit de la imparable ment del Jordi Casanovas, s'ha convertit en la seva primera edició en tot un èxit de públic. Si ben és cert que s'haurien de fer canvis per properes edicions i la més notable d'elles seria l'horari, per a que pugui anar públic de tot arreu. Una possibilitat, que no crec que als teatreros els molestés és fer-la els diumenges al matí enlloc dels dilluns al vespre. Seria més estricta en els temps assignats a cada text, pel que fa als lectors/actors, la selecció hauria d'estar sempre equilibrada (que no sempre ho ha estat) i queda pendent el tema de potenciar la capacitat pel monòleg del presentador de les vetllades, Jordi Casanovas, tot un descobriment.

Sigui com fora, no es una inciativa per deixar-se perdre i que quedi només en una edició. Espero que només hagi estat una posada a punt d'un engranatge que pot funcionar molt bé, millorant el present, en futures ocasions. I alguns encara es pregunten per a què serveix? Per donar a conéixer nous dramaturgs, intentar crear nous seguidors de la dramatúrgia catalana, crear noves vies per als dramaturgs i que aquests puguin representar les seves obres... de res serveix tenir-les tancades en un calaix (obres i idees), esperant oportunitats, com aquesta de fer-les visibles.

Esperarem amb candeletes una propera edició, i animem a que es creen noves iniciatives per veure més projectes dramatúrgics que puguin convertir els riscos en èxits.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Després de dues mesos d'enfrontaments, el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, comandat pel Jordi Casanovas arriba a la gran final. La Cristina Clemente amb La nostra Champions particular i en Jordi Galceran amb El Premi són els dos finalistes que batallaran aquesta tarda a les 20h a la Sala Planeta, amb les entrades exhaurides des de fa dies, pel premi final: un àpat al Celler de Can Roca de Girona.

A la gran final hi haurà sorpreses, ja no només perquè el sorteig de torns es farà en directe, sinó perquè el cartell d'actors/lectors no podria pintar més bé. El text de la Cristina Clemente serà llegit per Rosa Renom i Pere Arquillué, mentrestant el del Jordi Galceran el llegiran Francesc Albiol i Lluís Soler.

Una altra de les sorpreses que ens espera és si en Jordi Casanovas seguirà la tradicció de començar la velada amb un dels seus apreciats monòlegs. Jo ja aviso que té futur com a monologuista.

Si us heu quedat sense entrades, recordeu que podeu seguir-lo a través de


Hashtag: #TorneigTA


"Em costaria molt escriure una obra sobre una família rica o tipus Desclassificats, perquè m'agrada més parlar d'una classe més propera"

"Sóc molt autocrítica. Ara estic canviant coses per guanyar al Galceran"

"No busco el riure, surt així. L'objectiu més gran del teatre és emocionar. De vegades vull que el públic plori i de sobte riu"

"Per mi és imprescindible que el públic no s'avorreixi, l'objectiu és entretenir sense ser banal, amb qualitat"

"Sóc lenta escrivint, si no tingués data no acabaria mai l'obra, de tants canvis que faria"

"Si la idea no és bona ja pots estar-hi anys que no sortirà res"

"No he escrit mai per a que moho dirigueixi un altre, encara que no m'importaria. La gran responsabilitat és el text, no la direcció"

"El millor director pal teu propi text és un mateix"

"Fem teatre per agradar, si no ve gent és molt trist. És molt més fort que una crítica"

Quan menys temps s'aguanti una obra millor. El meu teatre vull que sigui efímer. No penso que es pugui representar en 50 anys"

"El procès no s'acaba quan s'estrena. M'agrada veure la reacció del públic que ve cada dia a la sala. I perquè no ve."


Propera cita
El proper dijous dia 1 de desembre a la Sala/Obrador Beckett ens espera el Pere Riera. Ja sabeu per seguir-lo en directe:


Hashtag: #10autors

Dramaturga i guionista de sèries de televisió com El cor de la ciutat o La Riera, Cristina Clemente parlarà dels seus èxits teatrals com Vimbodí vs Praga, Volem anar al Tibidabo o la més recent Nit de ràdio dos punt zero aquesta tarda a l'Obrador de la Sala Beckett.

Com sempre podeu seguir-lo en directe a Twitter:



I mitjançant el hashtag #10autors

Demà farem una recopilació dels seus 10 millors tuits.

Us hi esperem! 

El primer Torneig de Dramatúrgia Catalana de la història torna avui a la palestra, amb la celebració de la primera semifinal, entre Cristina Clemente i Pere Riera. Riera va resultar vencedor del duel amb Josep Maria Benet i Jornet, amb el text Red Pontiac, que van llegir les actrius Cristina Cervià i Míriam Iscla. Per la seva banda, Clemente va derrotar el seu mestre, Sergi Belbel, amb el text La nostra Champions particular, llegida per Joan Carreras i Alícia Pérez. Aquests dos textos seran els que es tornaran a llegir avui, però l'al·licient de la qüestió, a més de veure quina de les dues obres –dues comèdies amb rerefons familiar– en surt vencedora, és que els intèrprets no són els mateixos que en la primera fase. Avui, a la Sala La Planeta, a partir de les vuit del vespre, faran la lectura d'aquests dos textos, sense que se sàpiga què llegirà cadascú fins a tres hores abans del combat, Sílvia Bel, Rosa Boladeras, Mercè Martínez i David Selvas. L'àrbitre serà, com sempre, Jordi Casanovas. L'altra semifinal la disputaran el dramaturg gironí Llàtzer Garcia i Jordi Galceran, l'únic dels autors consagrats que ha aguantat l'embat dels joves, en aquest cas, del bon text de Guillem Clua.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

I Butaques i Somnis hi serà per explicar-vos de primera mà tot el que passi. Ja sabeu a partir de les 20h us hi esperem a Twitter:





Els dramaturgs Cristina Clemente (Barcelona, 1977), que vindria a assumir el rol d'aspirant, i Sergi Belbel (Terrassa, 1963), que defensarà el títol, protagonitzaran avui (20.00 h) la tercera eliminatòria dels quarts de final del 1r Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta, que se celebrarà a la sala La Planeta. Clemente i Belbel coneixeran avui els intèrprets que defensaran els seus textos, que l'organització ha comunicat que seran, sense especificar qui llegirà què, Àngels Bassas, Lluís Villanueva, Joan Carreras i Alícia Pérez. Els textos han de ser d'un màxim de 45 minuts i, una vegada llegits tots dos, el públic present a la sala votarà. El guanyador d'aquest combat s'enfrontarà a Pere Riera i el seu text, Red Pontiac. La primer semifinal del torneig tindrà lloc el 14 de novembre a La Planeta. L'altra semifinal, que es durà a terme el 21 de novembre, la disputaran el gironí Llàtzer García, que va derrotar Pau Miró amb Vida i mort d'un talp, i el guanyador del combat Clua-Galceran.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Clemente ‘vs' Belbel

by on 14:35
Els dramaturgs Cristina Clemente (Barcelona, 1977), que vindria a assumir el rol d'aspirant, i Sergi Belbel (Terrassa, 1963), que de...


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: CLARA COLS, PABLO LAMMERS, SERGIO MATAMALA, ALÍCIA PUERTAS i BLANCA CAMINAL
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


Homenatge volgut o no el de la Cristina Clemente al món radiofònic, virtual i a tots aquells que ens passen mitja vida amagats sota un perfil en qualsevol de les xarxes socials existents. Si per una cosa es caracteritza la SalaFlyHard és per la proximitat amb el públic i la frescor que destil·len els seus dramaturgs. La Cristina Clemente aprofita tot això i crea un espectacle fresc, amb un ritme vertiginós i amb una joc de llenguatge realment sorprenent.

La trama transcorre en un emissora de ràdio, els protagonistes són els membres d'un programa de matinada que ajuda als oïents a trobar coses (Ho busco però no ho trobo) que volen fer el programa de la tarda perquè consideren que poden donar molt de sí mateixos en un altre tipus de format. L'Anna (l'Alicía Puertas) és la becària que aprofita aquella nit per demostrar que ella també pot fer antena. A partir d'aquí, els protagonistes deixaran de ser els oïents que truquen per demanar ajuda psicològica i les metàfores digitals serviran per ajudar-nos a conèixer els quatre protagonistes que s'amagen darrere el micròfon.

La SalaFlyhard es caracteritza pels seus espectacles plens de frescor, proximitat amb el públic i quotidaneitat, elements que ha sabut conjugar a la perfecció la Cristina Clemente en aquest muntatge. La història ben tramada, amb un llenguatge que fila prim, no permet en cap moment que l'espectador s'avorreixi i el fa romandre ben atent, gairebé sense poder parpellejar, a cada jugada. Clara Cols, Pablo Lammers, Sergio Matamala i Alícia Puertas aconseguixen un cop més captivar al públic amb les seves interpretacions des del primer minut de funció.

La SalaFlyhard torna a fer diana després d'una primera temporada d'èxits: Un home amb ulleres de pasta, Els últims dies de Clark K, Volem anar al Tibidabo i ara Nit de ràdio dos punt zero. Cristina Clemente ha creat la millor teràpia d'aquest estiu i ens ha fet addictes, perquè això enganxa, i molt. Fins al 8 d'agost tens l'oportunitat de caure en la seva xarxa. Segur que clickaràs 'me gusta' sense pensar-t'ho dues vegades.



TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS i ALÍCIA PUERTAS
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L
SALA FLYHARD


Volem anar al Tibidabo és un bon exemple de com convertir una situació, aparentment, dramàtica en una comèdia. Dues germanes de vint i pocs anys reben la notícia de que la seva mare pateix Alzheimer. Amb l'objectiu de que la seva mare i el seu pare siguin feliços, els amaguen la trista notícia. Amb un punt important d'immaduresa començaran a solucionar tots els inconvenients que trobaran en el seu camí.

Meravellós joc amb el públic el que estableix el text de la Cristina Clemente, ben tramat, en cap cas sotmet a l'espectador a un nombre encadenat d'escenes, aquí tot té un perquè que es comença a entendre segons avança el ritme de l'obra. No hi ha gaire temps entre escenes, l'obra t'atrapa de tal manera que quan arriba l'escena final sembla que faci cinc minuts que es van apagar els llums.

Clara Cols, Roser Blanch i Alícia Puertas estan a l'alçada interpretativament, la naturalitat amb la que actuen domina per complert a l'espectador, que en cap cas deixa de seguir el fil de la història i es crea una excel·lent complicitat entre actrius i públic.

Volem anar al Tibidabo segueix el segell que van deixar Un home amb les ulleres de pasta o Els últims dies de Clark K, una nova dramatúrgia que fuig de la convencionalitat de sales més comercials i que aposta per un llenguatge urbà i apte per a tots els públics, que busquen una alternativa de qualitat als estrenes de la cartellera convencional. La propera proposta a finals de juny amb Candela, signada i dirigida per la mateixa Cristina Clemente, ja l'estem esperant amb candeletes.

VOLEM ANAR AL TIBIDABO

by on 21:16
TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS i ALÍCIA PUERTAS PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L SA...


TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, ANNA MILNER, MERCÈ BOHER, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, ROSA BOLADERAS, DAVID VERT, ÀNGELS POCH i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Alcem de nou el teló per donar pas a una altra edició del T-6 del Teatre Nacional de Catalunya. Obre foc Cristina Clemente amb Vimbodí vs. Praga una comèdia sobre les festes de Gràcia. La història explica com dos carrers Vimbodí i Praga preparen els guardiments per guanyar el proper concurs. Entremig una nova veïna que, malalta terminal de càncer, vol engalanar el seu carrer com l'últim desig a la seva vida.

Potser s'esperava més de Cristina Clemente que al 2009 va guanyar el Premi de la Critica de Barcelona amb Volem anar al Tibidabo. No hi cap dubte que a l'obra li falta ritme i li sobra costumbrisme i algunes escenes carregades sucre sentimentaloide. Però les interpretacions, la salven.

Recordem que això és un taller d'escriptura i que el seu premi final és la representació professional de l'obra. La història, força propera per a tots els espectadors, aconsegueix el que es proposa, emociona a estones, fa riure a unes altres, però no té un pes suficient que et deixi completament satisfet i es que falten elements que facin capgirar la història.

Maria Molins i Anna Moliner sobresurten de la resta dels seus companys. Elles porten el timó de la història i ho fan amb una saviesa i amb un excel·lent gust artístic. Àngels Poch i Oriol Genís obtenen una notable actuació.

Haurem d'esperar al seu proper estrena (a la Sala FlyHard) per veure els progressos d'aquesta jove autora. De moment, el T-6 continua a finals de mes amb Gang Bang de Josep Maria Miró.

VÍMBODÍ VS. PRAGA

by on 18:28
TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, ANNA MILNER, MERCÈ BOHER, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, ROSA BOLADERAS, D...