Mostrando entradas con la etiqueta Alícia Puertas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alícia Puertas. Mostrar todas las entradas


DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CLÀUDIA CEDÓ
INTÉRPRETES: DANI ARREBOLA, ÀLEX BRULL, CLARA COLS y ALÍCIA PUERTAS
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
SALA FLYHARD

Largo tiempo desde la última vez que pise la FlyHard, falta de tiempo y una temporada de reposiciones, pero después de tanta recomendación, era visita obligada, el descubrir que se escondía detrás de Tortugues. Clàudia Lledó, una dramaturga totalmente desconocida firma un texto que mezcla realidad y ciencia-ficción con un ritmo vertiginoso, en el que si parpadeas te lo pierdes.

Tortugues habla de amor, de la relación de pareja, de ritmos vitales, de motivación y de un afán por superación y de ambición, que en ciertas dosis puede llegar a ser letal. A pesar de los toques científicos de la pieza que nadie se asuste porque aquí una de letras entendió que la química subyace a cualquier formula incomprensible.

Ternura, auto compasión y ciertas dosis de nerviosismo es lo que despierta la brillante interpretación de Dani Arrebola, un actor al que no le dejan prodigarse mucho por los escenarios, pero traspasa su vis cómica y nos regala momentos para la risa y otros donde el surrealismo toca lo lacrimógeno. Sin bien es el gran centro de atención del montaje, el personaje interpretado por Alícia Puertas también destaca sobre todo en sus momentos de "encantadora de serpientes".

En la intimidad de la Sala Flyhard se nos presenta una puesta en escena espectacular, desde la propia escenografía de Elisenda Pérez, una simple y ampliamente decorada habitación al increíble diseño de iluminación de Lluís Robirola y Xavi Gardès, que han sabido sacar provecho de cada uno de los pequeños espacios. Creo que es la primera vez que veo tantos focos en esta sala, de sobra justificados.

En otro orden de técnicas esta la narrativa de la dramaturgia, fuera del texto, la dirección de Clàudia Cedó ha apostado por la mezcla de lenguajes, el teatro confluye con el cine más allá de la imagen. Por ello desde bien comenzada la representación, la manera de introducirnos que veremos, lejos de proyecciones sobre una pared, el quién es quién es toda una grata sorpresa. Más adelante disfrutaremos de un Fast Foward de lo más cómico y con una ejecución sobresaliente.

Clàudia Cedó y sus Tortugues han realizado un perfecto swing entre la comedia y la ciencia, dejando que los espectadores completen el puzzle de sentimientos que les quedarán durante y después. Nada de desacelerar partículas, la puesta en marcha de un nuevo nombre dramático del que seguramente no tardaremos en volver oír hablar se ha iniciado. 

TORTUGUES

by on 17:50
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CLÀUDIA CEDÓ INTÉRPRETES: DANI ARREBOLA, ÀLEX BRULL, CLARA COLS y ALÍCIA PUERTAS DURACIÓN: 1h 20min PROD...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: ALÍCIA PUERTAS i SANTI RICART
DURADA: 1h
PRODUCCIÓ: LA TROCA
TEATRE GAUDI

Quan fa gairebé un any va quedar finalista, medalla de plata, del Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta ja es parlava de que el text de la Cristina Clemente tenia entitat suficient per ser muntat i representat professionalment. La Troca ha decidit muntar-lo i ara arriba al Teatre Gaudi de Barcelona.

La història, amb un fort component autobiogràfic, explica la vida d'una parella des de que es plantegen tenir el primer primer fill fins al darrer dels seus dies. Però sempre amb aquell plantejament de tragicomèdia que la Cristina Clemente tan bé maneja.

La veu cantant la té el personatge de la mare, l'Alícia Puertas, brillant, ella condueix tota la història. Santi Ricart, té un paper secundari, però malgrat tot aconsegueix donar-li el seu particular to, amb un humor i unes ganyotes que fan despertar les riallades del públic.

Una escenografia simplista però que amb quatre coses sap aprofitar l'essència del text. Aquí els veritables protagonistes no és on siguin els personatges, sinó que els intèrprets sàpiguen què diuen i com ho diuen. Aquí és on la direcció de la mateixa Clemente sap recollir i encunbrar el seu text als altars on només resideixen uns poc escollits.

Torneig a banda, Cristina Clemente ja s'ha consolidat com una de les millors dramaturgues de Catalunya. L'autora de Nit de ràdio dos punt zero ja té successor amb La nostra Champions Particular. Cristina Clemente ha guanyat la seva Champions Particular per golejada i ara ens ha compartit el seu trofeu amb el públic. Esperarem el proper torneig amb delit. Enhorabona!


Font: Laura Serra (ara.cat)
Tard o d'hora, a la majoria de parelles els arriba el dilema: és l'hora de tenir fills? L'Aina i el Bernat noten que s'acosta el dia de la gran decisió perquè l'entorn els ho demana a crits. Ells, però, fan el ronso: no volen tenir canalla perquè es perdran els partits del Barça. La dramaturga culer que s'ha inventat aquesta excusa és Cristina Clemente -guionista, autora d'espectacles com Vimbodí vs. Praga i Nit de ràdio 2.0 i coautora de la pel·lícula Eva-. "Quan vaig escriureLa nostra Champions particular estava embarassada i necessitava escriure un text per entendre què passaria a partir de llavors -explica-. Jugo a inventar-me un futur del qual no en tinc ni idea".
Va estrenar l'espectacle al Festival Temporada Alta del 2011 dins el Torneig de Dramatúrgia Catalana i va quedar finalista per davant de primeres espases com Sergi Belbel (considerat el seu mestre), Josep M. Benet i Jornet, Pau Miró, Guillem Clua, Pere Riera i Llàtzer Garcia. Només la va batre un pes pesant com Jordi Galceran. Així que aquella comèdia, que havia condensat en poc més de 30 minuts i per a només dos actors, es va convertir en l'embrió d'un nou espectacle que s'estrena aquest vespre al Teatre Gaudí Barcelona.
La nostra Champions particular manté la senzillesa escènica: només dos actors i alguns objectes com a attrezzo. Però han canviat alguns elements de la realitat perquè "no ha passat el que havia previst", diu Clemente. L'espectacle comença el 2012 i va avançant al llarg de tota la vida d'aquesta parella reconvertida en família. "És una història d'herois quotidians", defensa, pensant en l'atreviment de dur un nou ésser humà en un món en plena crisi. Són tan normals que ell té una botiga de mobles i ella és cantant d'una orquestra de patxanga.
"Per mi és una història d'amor tot i que no diuen mai «t'estimo». És un repte que m'havia imposat", explica la dramaturga. En el fons, és un calc del que passa a moltes famílies convencionals, en què es viu amb sobreentesos i gestos més que amb grans declaracions. Els dos personatges, de fet, no parlen entre si. L'Aina i el Bernat (interpretats per Alícia Puertas i Santi Ricart) s'alternen els papers en un monòleg dividit o dos monòlegs. "És una lluita d'ells contra les adversitats que vénen de l'exterior. Estimar-se és ser una sola persona i pràcticament és com si fos un sol personatge explicant la mateixa història", diu Clemente.
"És una comèdia, però al final potser no tant", apunta. En els diferents roundsdel Torneig de Dramatúrgia, l'autora va anar accentuant les anècdotes i els gags -que donen millors resultats si es té menys temps al ring - i també va canviar el final, que no defuig l'emoció i certa tristesa. Fins i tot un toc de ciència-ficció: el gran perill que hem de témer com a societat és el bad wifi.


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: CLARA COLS, PABLO LAMMERS, SERGIO MATAMALA, ALÍCIA PUERTAS i BLANCA CAMINAL
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


Homenatge volgut o no el de la Cristina Clemente al món radiofònic, virtual i a tots aquells que ens passen mitja vida amagats sota un perfil en qualsevol de les xarxes socials existents. Si per una cosa es caracteritza la SalaFlyHard és per la proximitat amb el públic i la frescor que destil·len els seus dramaturgs. La Cristina Clemente aprofita tot això i crea un espectacle fresc, amb un ritme vertiginós i amb una joc de llenguatge realment sorprenent.

La trama transcorre en un emissora de ràdio, els protagonistes són els membres d'un programa de matinada que ajuda als oïents a trobar coses (Ho busco però no ho trobo) que volen fer el programa de la tarda perquè consideren que poden donar molt de sí mateixos en un altre tipus de format. L'Anna (l'Alicía Puertas) és la becària que aprofita aquella nit per demostrar que ella també pot fer antena. A partir d'aquí, els protagonistes deixaran de ser els oïents que truquen per demanar ajuda psicològica i les metàfores digitals serviran per ajudar-nos a conèixer els quatre protagonistes que s'amagen darrere el micròfon.

La SalaFlyhard es caracteritza pels seus espectacles plens de frescor, proximitat amb el públic i quotidaneitat, elements que ha sabut conjugar a la perfecció la Cristina Clemente en aquest muntatge. La història ben tramada, amb un llenguatge que fila prim, no permet en cap moment que l'espectador s'avorreixi i el fa romandre ben atent, gairebé sense poder parpellejar, a cada jugada. Clara Cols, Pablo Lammers, Sergio Matamala i Alícia Puertas aconseguixen un cop més captivar al públic amb les seves interpretacions des del primer minut de funció.

La SalaFlyhard torna a fer diana després d'una primera temporada d'èxits: Un home amb ulleres de pasta, Els últims dies de Clark K, Volem anar al Tibidabo i ara Nit de ràdio dos punt zero. Cristina Clemente ha creat la millor teràpia d'aquest estiu i ens ha fet addictes, perquè això enganxa, i molt. Fins al 8 d'agost tens l'oportunitat de caure en la seva xarxa. Segur que clickaràs 'me gusta' sense pensar-t'ho dues vegades.



TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS i ALÍCIA PUERTAS
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L
SALA FLYHARD


Volem anar al Tibidabo és un bon exemple de com convertir una situació, aparentment, dramàtica en una comèdia. Dues germanes de vint i pocs anys reben la notícia de que la seva mare pateix Alzheimer. Amb l'objectiu de que la seva mare i el seu pare siguin feliços, els amaguen la trista notícia. Amb un punt important d'immaduresa començaran a solucionar tots els inconvenients que trobaran en el seu camí.

Meravellós joc amb el públic el que estableix el text de la Cristina Clemente, ben tramat, en cap cas sotmet a l'espectador a un nombre encadenat d'escenes, aquí tot té un perquè que es comença a entendre segons avança el ritme de l'obra. No hi ha gaire temps entre escenes, l'obra t'atrapa de tal manera que quan arriba l'escena final sembla que faci cinc minuts que es van apagar els llums.

Clara Cols, Roser Blanch i Alícia Puertas estan a l'alçada interpretativament, la naturalitat amb la que actuen domina per complert a l'espectador, que en cap cas deixa de seguir el fil de la història i es crea una excel·lent complicitat entre actrius i públic.

Volem anar al Tibidabo segueix el segell que van deixar Un home amb les ulleres de pasta o Els últims dies de Clark K, una nova dramatúrgia que fuig de la convencionalitat de sales més comercials i que aposta per un llenguatge urbà i apte per a tots els públics, que busquen una alternativa de qualitat als estrenes de la cartellera convencional. La propera proposta a finals de juny amb Candela, signada i dirigida per la mateixa Cristina Clemente, ja l'estem esperant amb candeletes.

VOLEM ANAR AL TIBIDABO

by on 21:16
TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS i ALÍCIA PUERTAS PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L SA...


TEXT: ALBERTO RAMOS
DIRECCIÓ i ESPAI ESCÈNIC: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: SERGI BRITTÁN, BORJA ESPINOSA, LAIA MARTÍ i ALÍCIA PUERTAS
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


Què passaria si Superman i Clark Kent fossin dues persones diferents? Alberto Ramos ens llença aquesta pregunta en la que és la seva primera obra teatral representada, i intentar contestar-la durant la funció. Els últims dies de Clark K és una comèdia que ratlla la línia entre realitat i ficció. Però aquest Superman del segle XXI no es conforma amb el paper d'heroi de còmic i ens proposa un debat entre el valor de les persones simplement pel que són i no pel que fan veure.

En una societat on s'alça a categoria d'heroi a tota aquella persona que fa alguna cosa fora del normal, resulta que ser l'alter ego de Superman està molt cotitzat i n'hi ha més d'un, això ser heroi també cansa i es necessiten fer vacances. Sergi Brittán i Borja Espinosa s'enfronten per aconseguir conquistar a la dama, que és allò que tot superheroi busca.

Laia Martí és Lois, que a diferencia del còmic es cansa de ser la xicota d'un superheroi i desitja viure més tranquil·la, sense que el seu home hagi d'estar dia i nit pendent de salvar al món. Martí dibuixa un personatge amb alts i baixos, una mica allunyada interpretativament parlant dels dos actors masculins.

Nova i arriscada producció de la SALAFlyHard, després de l'èxit "arrollador" que va aconseguir amb Un home amb les ulleres de pasta. En la seva recerca de noves promeses de la dramturgia catalana contemporània, ara li toca el torn a un desconegut Alberto Ramos, del que desitgem veure més peces perquè combina enginy, valentia i ganes de no deixar a ningú indiferent, cosa que, d'una altra banda, desgraciadament no abunda en el teatre català actual.

Amb la bona notícia de la prorrogació de les funcions fins al 28 de març, ja no hi ha excusa possible per deixar d'anar-hi. La SALAFlyHard torna a apostar per la qualitat, la frescor i l'originalitat que l'estan convertint en una de les sales de referència del circuit teatral independent a Barcelona.