Mostrando entradas con la etiqueta Sala Trono. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sala Trono. Mostrar todas las entradas

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboració amb el TEMPORADA ALTA 2012
TEATRE POLIORAMA

Si trobàvem a faltar al Pere Riera, aquest any tenim tres ocasions de gaudir de les seves dramatúrgies, Red Pontiac que encara està en cartell en el Poliorama és l'obra que va ser finalista a la primera edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. La Míriam Iscla i la Cristina Cervià van ser les dos actrius que la van llegir primer, i sembla uns papers escrits especialment per elles.

Una història aparentment senzilla de dos mares que es troben en un banc del parc i comencen a parlar mentres els seus fills juguen es converteix en una comèdia eixelebrada on les intencions marquen el camí i res pot ser el que ens havia semblat en un primer moment.

El text és precís i funciona com un rellotge suís gràcies a una direcció acurada i unes actrius brillants. Una magnífica Míriam Iscla que torna a la comèdia després d'uns anys més propera al drama i una Cristina Cervià que treu un punt tragicòmic per contrarrestar la força de riures que desprèn de la platea la seva companya de tablas.

Malgrat que el muntatge funcioni bé a l'escenari del Poliorama, en el cas dels muntatges petits sempre ens agrada tenir les actrius més a la vora, no pujades a l'escenari sino a ras de terra. En aquest cas és impossible, però les interpel·lacions de les actrius segur que guanyarien força.

Sigui com sigui, afanyeu-vos a riure que només teniu fins al 17 de març. Hi ha tot un món amagat darrera d'una patata Red Pontiac i Pere Riera ens ho ha descobert. Un muntatge imprescindible que deixa molt bon sabor de boca però que al mateix temps convida a reflexionar.

RED PONTIAC

by on 17:40
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ DURADA: 70min PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboraci...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXTO: PERE RIERA
DIRECCIÓN: NELSON VALENTE
INTÉRPRETES: MARIELA ROA, DIEGO BRIZUELA, JOAN NEGRIÉ, ROSER BATALLA
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: SALA TRONO, BANFIELD TEATRO ENSAMBLE i IBERESCENA
SALA BECKETT

Malditos tiempos estos en los que una obra sólo nos acompaña apenas dos semanas. Llegas a ella po casualidad, casi en sus últimos días de representaciones. Ves la sala casi vacía, debido a mil factores, pero se ha hablado poco de ella, porque quizás no ha dado tiempo. Se estrena todo a la vez, hay demasiada oferta y un público disperso que antes de rascarse el bolsillo tiene que elegir. Pocas recomendaciones, los valientes, les suena el nombre de Pere Riera, sólo por eso ya vale la pena el riesgo.

El texto de Pere Riera sorprende, ya no sólo porque estamos acostumbrados a ver sus montajes en catalán. Y en este caso ya no sólo deja su lengua materna sino que experimenta en castellano, y dos de sus personajes son argentinos y hablan su español propio. Y la dramaturgia funciona, las palabras fluyen, en el idiomas que sean, y las acciones también. Eso sí, no se si a causa de la dramaturgia o de los actores hay momentos en que la acción se encalla, le falla el ritmo y se vuelve un poco complicada de digerir. Apenas diez, después el final lo soluciona todo.

Los dos personajes argentinos son fácilmente reconocibles, quizás cumplen demasiado con el tópico, ella no calla es analítica hasta la saciedad, él da protagonismo a su mujer, la aguanta y ambos dos cumplen el papel de terapeutas de su amigo. Una simple reunión, una cena, se convertirá en un ciclo de conversaciones y momentos absurdos. El texto deja un montón de frases/titulares como: "Hay que rajar el melón para saber si es dulce", "¿Vas a pasar lo que te queda de vida auto estimando?".

Un gran comedia necesita actores que la sepan llevar. Aquí quien se lleva la palma en la magia de las sonrisas del público es Joan Negrié, sensacional, agudo, sus muecas (con o sin palabras) despiertan las carcajadas más sonoras. Su personaje por diferentes factores es el más cercano, reconocible para el público. Magnífica Roser Batalla gestionando el misterio, el absurdo de su personaje. Y un descubrimiento, Mariela Roa que por momentos me recordó a la gran Fernanda Orazi, a la que el papel le hubiera venido que ni pintao.

El don de las sirenas ha tenido un paso fugaz por Barcelona. Espero que al menos que haya algunos bolos para que alguien más pueda disfrutar y reírse a gusto con esta historia que se merece más días de éxito.

EL DON DE LAS SIRENAS

by on 17:07
TEXTO: PERE RIERA DIRECCIÓN: NELSON VALENTE INTÉRPRETES: MARIELA ROA, DIEGO BRIZUELA, JOAN NEGRIÉ, ROSER BATALLA DURACIÓN: 75min ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
Font: L.S. (ara.cat)

 L'any 2010, en un hotel de Sitges, es van reunir les 130 persones més poderoses del món. Es tractava de la conferència anual del Club Bilderberg, una associació elitista i envoltada de secretisme que -es creu- decideix guerres, fallides i bombolles. Hi solen acudir els líders empresarials, polítics i intel·lectuals de tot el món i les reialeses europees. A partir d'avui, cada nit, a la Sala Muntaner el poder l'ostenta el públic. Són el Bildelberg Club Cabaret.
Oriol Grau i Toni Orensanz són els culpables d'aquesta reunió d'urgència que posa l'espectador en la tessitura d'haver de prendre decisions compromeses d'efectes devastadors a escala internacional, com ara on s'ha d'invertir el capital o quin país s'ha d'arruïnar abans. "És una paròdia, però no fem concessions amb els poderosos", afirma Grau. En un exercici de fregolisme, ell, Fermí Fernández i Paloma Arza interpreten fins a 20 personatges, que són els conductors i ponents de la reunió. L'espectacle, basat en fets reals -"no sabem si tot el que diem és cert, però ho hem llegit", garanteix Grau-, tracta temes seriosos però amb un to de cabaret: els actors trenquen la quarta paret des del principi i el muntatge inclou números musicals amb cançons originals a ritme de twist, xarleston, country i tango.
La Sala Trono ocupa Barcelona
Bildelberg és una producció de la tarragonina Sala Trono. Es va estrenar la temporada passada i se'n van fer 50 funcions. "És l'obra que més èxit ha tingut", assegura el director del teatre, Joan Negrié. A causa de les retallades públiques, la sala es va plantejar el tancament el 2012. Van decidir, com a mínim, celebrar enguany el desè aniversari fent produccions pròpies, que han sigut un èxit. Una carambola fa coincidir a Barcelona, a més de Bildelberg , El don de las sirenas a la Sala Beckett i Red Pontiac al Poliorama. "La crisi pot ser un revulsiu", diu Negrié.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)

 En els últims anys, les sirenes que tempten amb els seus cants els dramaturgs i actors catalans sempre tenen accent porteny. El teatre argentí cada vegada té més influència sobre el teatre que es fa a Catalunya: fins i tot l'austeritat que gasten allà connecta amb l'actual ecosistema teatral català. Per això, quan l'actor i director de la Sala Trono de Tarragona, Joan Negrié, va descobrir a prop de Buenos Aires la companyia Banfield Teatro Ensamble, que dirigeix Nelson Valente, va quedar enlluernat i va decidir que els havia de fer aterrar com fos a Catalunya.
Per això va idear un projecte catalano-argentí que alhora ha servit per celebrar els deu anys de la Sala Trono, un dels referents teatrals fora de Barcelona i que encara fa de centre de producció. De fet, coincidiran en cartell a Barcelona dos muntatges més amb el segell de la Trono: Red Pontiac, també de Pere Riera, al Poliorama, i Bilderberg, a la Sala Muntaner.
Negrié va encarregar a Pere Riera que escrivís una comèdia i va demanar a l'argentí Nelson Valente que la dirigís. El don de las sirenas compta amb un repartiment mixt: Joan Negrié i Roser Batalla juguen a casa i Diego Brizuela i Mariela Roa són els visitants. La companyia va començar els assajos a l'Argentina, va continuar-los per Skype i hauran acabat passant dos mesos junts a Catalunya per assajar i representar l'espectacle, que es va estrenar al gener a Tarragona i farà estada a la Sala Beckett del 20 de febrer al 3 de març. A finals d'any viatjarà a Buenos Aires.
La història que es va inventar Pere Riera estava condicionada per la singularitat de l'encàrrec. Es va imaginar un periodista argentí i la seva parella que vénen a Barcelona per motius laborals. Aquí es troben amb un amic català que, en un sopar, els demana un favor davant la seva imminent operació de cor. De sorpresa, apareix una veïna amb una petició estrambòtica que és el detonant del conflicte. "Fa plantejar alguns dilemes als personatges, com ara els límits de l'amor i l'amistat, i com afrontem grans decisions motivades per l'amor, l'amistat, el desig o l'atracció", explica Riera. El don de las sirenas fa referència als recursos que fan servir els personatges per engalipar "algú que estimes d'una manera o altra perquè no et deixi i, si fa falta, creui un oceà", diu l'autor.
Nelson Valente, dramaturg i director de la seva pròpia companyia en els últims dotze anys, va acceptar el desafiament d'aquest projecte trilingüe perquè hi reconeix molts paral·lelismes amb les històries que ell mateix escriu. "És una obra a temps real, una situació quotidiana que et porta a un conflicte que et toca, amb uns diàlegs brillants", diu Joan Negrié. I resumeix: "És una obra com l'expliquen els argentins i com l'escriu Pere Riera".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Carina Filella (elpuntavui.cat)

Una comèdia sobre els límits entre l'amor i l'amistat, El don de las sirenas, escrita pel català Pere Riera i dirigida per l'argentí Nelson Valente, és la desena producció pròpia de la Sala Trono, que coincideix justament amb la celebració del desè aniversari d'aquesta sala de teatre de petit format de Tarragona. Però ara no ho fan sols, sinó en coproducció amb el Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires: “És una obra al 50% catalana i 50% argentina: autoria catalana, direcció argentina, dos actors catalans i dos d'argentins”, segons Joan Negrié, gerent de la Trono i també un dels quatre protagonistes, juntament amb Roser Batalla, Mariela Roa i Diego Brizuela. El don de las sirenas és la història d'un matrimoni argentí –ell periodista i ella biòloga– que per motius de feina es trasllada a viure a Barcelona. Aquí es retroben amb un amic català, també periodista, que els anuncia que l'han d'operar del cor. “És una comèdia molt contemporània, de caire realista, que aprofundeix en la frontera entre l'amistat i l'amor, en aquesta època de crisi”, va explicar ahir Nelson Valente. L'obra s'estrenarà dijous a la Trono, on s'han previst deu representacions, fins al 27 de gener. Després passarà per Granollers, Girona i Barcelona, i a l'estiu arribarà a Buenos Aires.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,
Font: Carina Filella (elpuntavui.cat)
Deu anys, deu produccions. La Sala Trono de Tarragona estrenarà el dia 17 la que serà la seva desena producció pròpia, coincidint amb la celebració del desè aniversari de l'obertura del teatre. Es tracta d'El don de las sirenas, un text creat especialment per a l'ocasió pel dramaturg Pere Riera. L'argument, que parteix dels maldecaps que viu un jove matrimoni argentí que es trasllada a viure a Barcelona, parla dels “límits entre l'amistat i l'amor”, segons Joan Negrié, gestor de la Sala Trono, que també protagonitzar aquest muntatge, juntament amb la catalana Roser Batalla i els argentins Mariela Roa i Diego Brizuela. El don de las sirenas és una coproducció amb el Banfiend Teatro Ensamble d'Argentina, i després de les quinze funcions que s'han previst a Tarragona (del 17 al 27 de gener) i de la gira que farà per Catalunya, s'estrenarà a Buenos Aires.
La Trono ha programat fins al març nou representacions més, entre les quals hi ha La pasión de Shirley, amb direcció i interpretació de Josep Ferré; i Fa una mica de soroll, una producció de la sala gironina La Planeta.

“Estem en una piscina sense aigua”


La incertesa plana sobre la continuïtat del teatre tarragoní. El fet que la Generalitat hagi “suspès” les subvencions, i que ara per ara cap altra administració pública no hagi garantit aportacions, posa la Trono “en una piscina sense aigua”, segons el seu gestor, Joan Negrié. “El teatre no es pot sostenir sense ajuts”, lamenta Negrié, que indica que aquest 2013, l'any del desè aniversari, podria ser l'últim amb les portes obertes. I això que en l'últim any l'assistència d'espectadors ha augmentat un 40%.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: ACN via ara.cat
La Sala Trono de Tarragona podria tancar si no rep ajuts econòmics per finançar la programació. Ara per ara només disposa d'una única subvenció just l'any en què celebra el 10è aniversari de la seva obertura. Malgrat la manca de diners, aquesta sala independent tira endavant la programació teatral de gener a març, desconeixent el futur que li espera.
Amb tot, els responsables de la Trono fan un balanç més que positiu del 2012. El volum de públic ha crescut en un 40% -un total de 4.814 espectadors- i el nombre de funcions, més d'un centenar, també ha estat superior que el 2011. La sala s'aferra al treball conjunt entre sales de la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya, que presideix.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"La Sala FlyHard és la més petita de Barcelona, però no fa un teatre petit. Fa un teatre que apel·la al gran públic", explica Guillem Clua, intentant regatejar l'etiqueta pejorativa de comercial. El dramaturg, que va estrenar l'última obra al Teatre Nacional, ara defensa Smiley en una sala de quaranta localitats al barri de Sants. La sala d'on han sortit èxits com Litus, Burundanga i Nit de ràdio 2.0, que després han saltat a altres teatres.
Les sales petites es disputen els autors catalans i, alhora, aquests dramaturgs -amb noms que més que promeses són realitats: Buchaca, Casanovas, Clemente, Riera, Miró- hi troben la complicitat i la cintura per poder-hi estrenar sense gaires problemes ni parafernàlies.
'Smiley': amor homosexual
Guillem Clua dirigeix a la Sala FlyHard una comèdia romàntica

Smiley és una de les obres de la temporada -juntament amb Red Pontiac i La nostra Champions particular- que va sorgir del Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Les condicions del concurs les fan idònies: són obres senzilles (dos actors i poca escenografia), s'arrelen a l'ara i aquí i, a més, han passat la prova de foc del públic. "És un dels punts en comú que tenim els autors de la meva generació: no parlem de coses abstractes i viatges interiors, sinó del que passa al carrer, del que ens preocupa". Per primera vegada Clua s'atrevia a escriure una comèdia, que, a sobre, és autobiogràfica, i a dirigir per primer cop. "L'amor està deixat de banda al teatre, i jo sóc dels que ploren al cine -confessa-. Volia explorar les relacions del món gai, com s'han pervertit i mecanitzat. S'ha perdut la seducció, tot és molt automàtic. Volia explicar com es viu l'afectivitat, la construcció d'una parella al segle XX. Però sense que sigui sectari ni apte només per a la nit a la sala Metro".
'Red Pontiac': amor matern
Pere Riera confronta dues maneres d'entendre la maternitat

Pere Riera és un altre autor Nacional que estrena en sala petita: dissabte va passar per La Planeta i del 14 al 16 anirà a la Trono de Tarragona. Red Pontiac(una marca de patates) compta amb les actrius que van llegir el text al Temporada Alta, Míriam Iscla i Cristina Cervià, i el dramaturg va fer créixer l'obra per al seu lluïment. "Són dues mares que es troben cada dia en un parc infantil i són dos extrems de la balança: una per massa i l'altra per massa poc", diu Riera. L'autor, que per edat està envoltat d'amics que es reprodueixen, ha agafat "estereotips" i els ha "electrificat" sense recórrer al traç gruixut.
'Navegants': amor virtual
Toni Cabré dubta de les relacions via Facebook al Teatre Gaudí

Noi coneix noia. Noia coneix noi. S'agraden i, per tant, es menteixen. Total, és Facebook. "Cometen la imprudència de començar a mentir i, quan es troben, es proposen continuar mentint -explica el dramaturg Toni Cabré-. Arriba un moment que aquesta perversió és una trampa que t'enxampa a tu mateix". Cabré va publicar Navegants el 1999 i va guanyar el premi Serra d'Or el 2000. Ara, amb lleugers retocs per adaptar-la al món de les xarxes socials, la jove companyia Factea, dirigida per Marc Molina ,la porta els dimarts i dimecres al Teatre Gaudí. "Les xarxes són grans avenços de la humanitat, però la humanitat no ha avançat tant!", opina Cabré.
'Victoria Falls': amor rebel
Sandra Simó munta el text guanyador del Premi Quim Masó

Titulada amb el nom d'una de les set meravelles del món, Victoria Falls es va estrenar dijous al festival Temporada Alta, i a l'estiu passarà pel festival Grec. És un text no convencional, perquè descriu l'amistat entre dos homes (un periodista d'èxit i un dramaturg perdedor, i també la seva dona i el seu fill) a través del text i la dansa. Està interpretada pels actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i els ballarins Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, que hi aporten "la segona veu". "Si a Hamlet el dilema era ser o no ser, en l'obra la qüestió se situa a ser o tenir", diu Simó.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

TEXT: JEZ BUTTERWORTH
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS i SALA TRONO
TEATRE GOYA

En una representació pot passar de tot i va passar, però fora dels petits detalls que poden fer trontollar una determinada funció, Parlour Song trontolla perquè al text li falta "chicha". Històries fragmentades sobre els tres personatges, una parella: Ned (Josep Julien), expert en demolicions i Joy (Victòria Pagès) i el seu millor amic Dale (Joan Negrié). Porten una vida aparentment de classe mitjana quan un dia alguna cosa deixa de funcionar i veuran com les seves relacions es veuen compromeses.

El text barreja entre comèdia (amb humor negre molt british) i drama no acaba de convéncer, les situacions que es plategem surten de la vida convencional dels protagonistes, però no tenen cap ganxo que faci a l'espectador despertar del seu letargia i enganxar-se a la història. Segons la Magda Puyo, Parlour Song és una història universal que tracta temes universals i fàcilment identificables, però la sensació amb la que surts després de noranta minuts és que la llunyania i la fredor de text i d'escenografia ha deixat l'universalitat de banda.

Previàment concebuda per La Villarroel, el canvi de teatre no l'afavorit en absolut. Aquest text i posada en escena necessita tenir al públic a prop i a poder ser a tres bandes. La llunyania que té l'escenari del Teatre Goya afavoreix la desconnexió més ràpida del públic.

Davant d'un text que no enganxa, poc poden fer els actors per salvar-lo, però és gràcies a ells que l'espectador no dormita en la seva butaca, amb moments força entretinguts com l'Scrabble de la Joy (Victòria Pagès).

Parloug Song s'acomiada del Goya amb més pena que glòria, però és el que té apostar que pots guanyar la partida o com en aquest cas perdre-la.

PARLOUR SONG

by on 19:36
TEXT: JEZ BUTTERWORTH TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ PR...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,


"Tothom ha tingut ganes de matar el seu cap o la veïna del costat. Però la gent, generalment, no ho fa. Tothom es reprimeix. Si ens deixéssim endur per desitjos més animals i ordinaris, el món seria insuportable... o no", reflexiona l'actriu Victòria Pagès. Aquests desitjos ocults i reprimits són el fang que remena el britànic Jez Butterworth a Parlour song. Música de fons . Magda Puyo dirigeix un espectacle en què una tragèdia latent pot acabar explotant a la cara dels protagonistes, còmplices d'un prototípic triangle amorós.
Per primer cop s'estrenarà a Catalunya una obra de Butterworth, en una coproducció de la Sala Trono i el CAER. L'anglès és un deixeble de Harold Pinter -reconegut pel mestre- i ha sigut l'últim fenomen mundial del teatre de text gràcies a la seva aclamada Jerusalem . Parlour Song , que s'estrena demà al Teatre Goya, és "inquietant i ambigua com ha de ser el bon teatre", defensa Josep Maria Pou, director de la sala. L'autor hi volia explicar una idea senzilla, una història que podria ser la tornada d'una cançó: "Com la persona que estimes s'està allunyant de tu", explica Puyo.
"En aquesta societat tan fràgil, necessitem aferrar-nos a coses materials, diners, casa, cotxe, i ens pensem que amb això estem protegits. Però dins nostre hi ha un animal molt proper a la naturalesa que pot sortir en qualsevol moment. Posem capes de pintura a les pors i als desitjos, però si la pintura s'esquerda, poden sortir grans tragèdies", explica la directora. L'originalitat de l'obra és que l'autor inventa uns personatges i una estructura de comèdia mentre per sota, de música de fons, deixa sonar l'engany, la frustració, la destrucció, l'amor, l'amistat, el drama. "En algun moment de l'obra sents que estan parlant de tu, perquè la gent normal passa per grans passions i aventures que volen amagar i acaben emergint", diu Puyo.
Una tragèdia domèstica
L'argument l'explica a l'espectador el Dale (Joan Negrié), propietari d'una empresa de rentat de cotxes i vèrtex d'un triangle en què s'ha de situar també la seva veïna, la insatisfeta Joy (Pagès), i el seu feliç i innocent marit, el Ned (Josep Julien), un expert en demolicions. "Hauria de fer una voladura de la seva vida, perquè és en un cul-de-sac, però es veu incapaç de fer-ho. Al contrari, el que fa és implosionar: viu una ruïna interior", descriu Julien.
La mirada de Butterworth a la relació és asèptica, "no pretén demostrar res", diu l'actor, i la depuració també és formal, al text, amb un joc molt contemporani que salta de narració a diàleg, de comèdia a drama. L'altre joc al qual es repten els personatges és el sexy scrabble , en què els jugadors han de fer el que manen les fitxes, l'excusa per revelar fantasies.
Victòria Pagès, que és qui va descobrir el text original, diu que Parlour songsona a un blues, a tragèdia domèstica. "En les nostres vides hi ha situacions límit, tragèdies que s'acaben produint, o no. Aquí la tragèdia és que no es produeix una catarsi. Mentre que a les obres clàssiques la història acabaria amb sang i fetge, aquí els personatges es carreguen la merda a la motxilla i segueixen caminant", sentencia l'actriu.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
La Sala Trono de Tarragona ha organitzat una “mini programació” teatral per a la temporada de primavera, però ja avança que si no li arriben les subvencions que tenien compromeses amb l'Ajuntament i amb la Generalitat haurà de tancar les portes. L'actor Joan Negrié, gestor de la sala, destaca que encara no han cobrat la subvenció de l'Ajuntament de Tarragona corresponent a l'any passat, de 23.800 euros, ni tampoc la d'enguany. I no tenen el compromís de la resta d'administracions i patrocinadors per enguany. Únicament han rebut un ajut de 15.000 euros de l'empresa Repsol. Des del 2007, el nombre d'espectadors i la quantitat de companyies que han passat per l'escenari gairebé s'ha doblat: “Són xifres que avalen la feina que hem fet amb els pocs diners que rebem”, apunta el responsable de la sala, que hi afegeix que la de primavera serà la darrera temporada de la Trono si les coses no canvien.

Font: Carina Filella (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Hay un oasis en el panorama escénico de Tarragona, que vive momentos desoladores. Es la Sala Trono, fundada en 2003. El teatro lleva colgando desde hace meses el cartel de “aforo completo”. Sus montajes triunfan, salen de gira y cosechan buenas críticas. La prueba es que, tarde tras tarde, decenas de personas se agolpan a sus puertas cruzando los dedos para que quede un asiento libre. Bildelberg Club Cabaret, de producción propia y dirigida por Oriol Grau, lleva representándose desde el año pasado.
Sin embargo, la caja registradora de la Sala Trono apenas tiene dinero. Hasta hace unos días no sabían si podrían programar durante la primavera porque las Administraciones les han retirado la mayoría de las subvenciones argumentando que las arcas públicas están vacías por la crisis. La Diputación de Tarragona les ha cancelado el 100% de las subvenciones. El Ayuntamiento les ha rebajado en un 58% sus aportaciones. Este año solo cuentan con 10.000 euros del Consistorio, que aún les debe 23.800 de 2011. La sala espera subvenciones de la Generalitat, aunque el año pasado ya fueron recortadas el 15%. Con este panorama, hoy sobreviven exclusivamente con lo recaudado en taquilla. “No tenemos ni un euro público, intentamos subsistir con las entradas de los espectadores, nos dicen que no cerremos y eso nos anima”, explica Joan Negrié, uno de los responsables del teatro. Estos meses la sala ha alcanzado casi un 100% de ocupación, pero el teatro tiene 50 butacas, con lo que la recaudación no da para mucho.
“Somos el único teatro de la ciudad que ha abierto cada fin de semana desde el 15 de septiembre de 2011”, argumenta Negrié. De hecho, de no ser por la Sala Trono, ir al teatro en Tarragona sería casi una misión imposible. El Metropol, de titularidad pública, apenas abre entre semana y muchos sábados y domingos ha permanecido cerrado en los últimos meses. Incluso sus taquilleras tiraron la toalla, rebelándose por los impagos. “Es inaceptable que una capital de provincia esté en esta situación, y en teoría somos la capital de la cultura catalana este año”, añade Negrié. A duras penas, la Sala Trono sigue adelante por las giras de sus espectáculos, como La marató de Nova York y Killer, por Cataluña.
La Sala Trono estrenó ayer en el teatro Bartrina de Reus Parlour song (Música de fondo), una coproducción con el Centro de Artes Escénicas de Reus (CAER). Es un texto del dramaturgo londinense Jez Butterworth. Dirige el montaje Magda Puyo y lo interpretan Negrié, Josep Julien y Victòria Pagès. En Parlour song se entremezclan la diversión y la comedia negra. La obra explora la frustración con el engaño y la locura, tan bien disimulados en la sociedad del bienestar. Tras su paso por Reus, el montaje recalará en el teatro Goya del 13 de abril al 13 de mayo. Del 18 al 27 de ese mes se representará en la Sala Trono.
Fuente: Mercè Pérez Pons (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)

Demolicions vitals

by on 16:27
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el mar...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


No han cobrat la subvenció de l'Ajuntament de Tarragona corresponent a l'any passat i no tenen el compromís de la resta d'administracions i patrocinadors per a l'exercici d'enguany. Això ha portat la Sala Trono de Tarragona a una situació de feblesa econòmica que fins i tot fa plantejar als seus responsables, els actors Oriol Grau (director) i Joan Negrié (gestor), la possibilitat d'haver de tancar les portes a partir de la primavera: “Si les coses continuen així ens veurem obligats a tancar, com a mínim durant una temporada”, apuntava ahir Joan Negrié, que hi afegia que aquesta sala alternativa de teatre “és la que rep menys aportacions públiques de Catalunya, quan té una activitat molt més alta que moltes altres”.
El pressupost de l'any passat era de 130.000 euros, dels quals 41.000 euros van ser aportats per la Generalitat, 6.000 per l'empresa Repsol, i 23.700 que hauria d'haver abonat l'Ajuntament de Tarragona, segons el conveni anual establert amb aquesta sala, i que encara no ha pagat. La Diputació, que habitualment també subvencionava la Trono, el 2011 “no ha donat ni un euro”. “És impossible sostenir la sala”, puntualitzava el seu gestor. Una de les accions que han emprès és l'augment del preu de l'entrada, que passa dels 12 als 15 euros.
De moment, ahir es va presentar la temporada d'hivern, que arrenca amb noves funcions de l'espectacle Bildelberg Club Cabaret, de Toni Orensanz i Oriol Grau, de la qual s'han programat 14 funcions (fins al 19 de gener), per la bona acollida des de l'estrena. Altres muntatges programats són La marató de Nova York, amb direcció de Juan Carlos Martel (del 13 al 22 de gener), la comèdia Més enllà de la foscor(27 i 28 de gener) i Descartables (3 i 4 de febrer).
Font: Carinla Filella (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


TEXT: EDOARDO ERBA
TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ
DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL
INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA
PRODUCCIÓ: SALA TRONO
LA VILLARROEL


Primera obra de la temporada i primera sorpresa, agradable. La Marató de Nova York, que només hi serà fins diumenge 26 a la cartellera barcelonina, combina a la perfecció l'humor amb un puntet de dramatisme.

Aquesta carrera de preparació d'una de les curses més importants del món ens permetrà descobrir les singularitats de l'amistat dels dos protagonistes. Tota una carrera d'obstacles entre seguir corrent i/o parar i donar la volta.

Només dos actors damunt l'escenari, buit com mai havíem vist abans (al menys de manera professional), vestits amb malles per a córrer i disposats a fer-ho durant l'hora que separa l'inici de la tan anhelada meta.

Perfectament interpretada per Joan Negrié i Albert Triola, tota una demostració del domini dels dos actors dels recursos còmics. Gestos que busquen l'empatia amb el públic que agraeix l'esforç físic i mental d'una hora de "training" amb una merescuda ovació final.

Després de sorprendre'ns amb El Lleig, la Sala Trono torna a produir teatre amb un segell propi de qualitat sense estridències. Aquest cop, Joan Negrié i Albert Triola marquen un pas segur i amb bon ritme d'èxit rotund i assegurat allà on vagin.

LA MARATÓ DE NOVA YORK

by on 17:08
TEXT: EDOARDO ERBA TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA PRODU...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MARIUS VON MAYENBURG
TRADUCCIÓ: EDUARD BARTOLL
INTÈRPRETS: Pep Muñoz, Joan Negrié, Neus Umbert, Oriol Grau.
PRODUCCIÓ: SALA TRONO i TEATRE TANTARANTANA
TANTARANTANA TEATRE


Lette és lleig. Tan lleig que el seu cap li prohibeix presentar el seu nou invent, a la següent conferència d’enginyeria. L’efecte de la seva fisonomia en els fabricants podria ser devastador. En lloc de Lette serà el seu assistent Karlmann qui presenti la clavilla. Lette decideix passar a l’acció i buscar a un cirurgià plàstic. Tal i com es desperta de la anestesia, res és com abans. El doctor ha aconseguit una obra mestra i li proporciona una inimaginable carrera professional, econòmica i noves oportunitats romàntiques. Un succés rere un altre el catapulta a una completa i excitant nova vida. I la carretera de tornada al què va ser queda literalment tallada.

En una època on només es valora la imatge per sobre d’altres valors més importants i sobretot més humans El lleig ens avisa de fins on podria arribar tota aquesta exageració de la cultura estètica. La autenticitat envers la standarització. Ara ser normal és anormal. I ser lleig un handicap per prosperar. Amb humor intel·ligent aquesta obra caricaturitza l’ús i abús de les pràctiques de cirurgia estètica, la falta de criteri i personalitat i sentit crític de l’individu. No hi haurà sortida. Només un cap ben moblat arribarà a sobreviure.

En el fons de l’obra no hi ha més que una crítica absolutament constructiva al cànon de la bellesa física i a tot el que això implica. Guapo per fora, guapo per dintre. Hem canviat l’ordre. Aquesta vida és incapaç de fer per triomfar a una persona lletja. Si el triomf depèn de la bellesa hem begut oli. De fet crec que ja fa temps que hem begut oli. Però què passaria si tots fóssim guapos? I si fóssim absolutament igual de guapos? I si tinguéssim de fet la mateixa cara?



“-Tu ets lleig. És una realitat. Ningú no pot pensar res més, quan et veu. No entenc que no ho sàpigues.

- Com ho he de saber, si ningú m’ho diu?

- Perquè salta la vista.

- D’acord. Potser no sóc fantàstic. Però que per això no pugui anar al congrés de Brig em sembla absurd.”


Amb un discurs que en un principi pot semblar fàcil transcorre una trama que fa que ens plantegem fins a quin punt donem importància a la bellesa, i com passar de no tenir-la a no suposa un greu problema emocional. Un gran text que mitjançant certs pinzellades de comèdia ens desvetlla la duresa de que una vida somiada pot no ser tan fantàstica com sembla en un primer moment.

Un gran Joan Negrié dóna vida al lleig, quina cara ens permet visualitzar les transformacions emocionals que pateix el seu personatge quan canvia d’aspecte. Li acompanyen Pep Muñoz, Neus Umbert i Oriol Grau que queden una mica a l’ombra de la seva excel·lent interpretació.

El pla dramàtic ve acompanyat amb una austera escenografia, on els actors pugen i baixen de espatlleres de gimnàs. Cal destacar la gran labor dels tècnics de so, que són els que marquen el fi de les escenes amb efectes sonors i de llums.

Una obra que explica molt més del que a primera vista pot semblar. Ofereix al públic una perspectiva de la societat actual que no deixarà indiferent a ningú.

EL LLEIG

by on 1:56
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MARIUS VON MAYENBURG TRADUCCIÓ: EDUARD BARTOLL INTÈRPRETS: Pep Muñoz, Joan Negrié, Neus Umbert, Oriol...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,