Mostrando entradas con la etiqueta Poliorama. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poliorama. Mostrar todas las entradas


Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Sí, vuelve ser agosto y muchos cambiamos las plateas por las playa para hacer borrón y cuenta nueva de cara a septiembre, a finales de agosto para los que no se puedan esperar y necesiten comenzar con esta "droga" legal llamada teatro. Pero antes de ir a buscar las olas hagamos memoria de lo que ha dado de sí esta temporada en la que la recuperación de las plateas se ha notado, más para unos que para otros, y el que siempre sale ganando, el señor Montoro y compañía, porque, y aunque no sea 21 de mes todavía, ahí sigue día a día, machando la cultura.

La temporada 15-16 ha sido sensacional en números para el Teatre Lliure y para el Teatre Nacional de Catalunya, que ha dado un salto de público importantísimo. Ambas dos han presentado unas temporadas 16-17 que a los teatreros se nos hace la boca agua. En lo referente a las obras ha habido de todo como en botica. Ya se nos han olvidado las decepciones, soy de olvido fácil.

Empezamos la temporada con una joyita, André y Dorine (Teatro Poliorama) nos robó el corazón con una historia emotiva, que al más duro le hizo llorar y una de las pocas veces que la máscara no era importante porque la humanidad que destilaban los muñecos la hacía desaparecer desde el minuto uno. FiraTàrrega nos regaló un montaje que ha estado en boca de todos durante toda la temporada, Las Gallinas, como popularmente de le conoce a Most of all, you've got to hide it from the chicks, Carla Rovira nos convirtió en niños y nos quitó el miedo a hablar de cualquier cosa, aunque sólo fuera durante lo que duró el espectáculo.

Es la temporada de los monólogos protagonizados por mujeres, y aunque hay uno que ha sobresalido por encima del resto, no nos olvidemos de la tremenda interpretación de Anna Alarcón que va devolver a la vida de manera magistral a Sarah Kane en Psicosi 4.48 y Míriam Iscla hizo lo propio con Anna Politkóvskaia en su Dona no reeducable. Bravo a las dos!

Personalmente, ha sido la temporada de la reconciliación con la dramaturgia de Jordi Casanovas, después de algunos montajes con los que no había acabo de conectar, Vilafranca (Teatre Lliure) me devolvió a sus primeras dramaturgias tras su boom. Más tarde, en el Grec, Port Arthur consiguió mantener una tensión similar a la que viví en los primeros montajes de la Sala FlyHard.

Los buenos números de TNC empezaron a notarse con el sold out de Molt Soroll per no res, que en la próxima temporada regresa con un reparto renovado y que consiguió ganarse a adultos y jóvenes. Nunca Shakespeare había sido tan divertido ni había sonado tan bien. Una que yo sé ya tiene fecha y hora para repetir.

Al novembre un nombre acaparó todos los titulares habidos y por haber, Clara Segura, sin duda la actriz del año, conseguia dejarnos ojipláticos con su magnífica interpretación de una madre 24/7 y su Conillet (Teatre Lliure- Romea) que aún hoy sigue teniendo pilas. Y no había acabado el mes y nos llegó una maravilla, Top Girls (Teatre Akademia), magníficamente dirigido e interpretado por la compañía Projecto Ingenu, sin duda la compañía teatral del año. Top Girls, Hamlet (Sala Atrium) y Romeu i Julieta (La Seca Espai Brossa) dan buena muestra de ello.

Mención especial lo que consiguió Àlex Rigola en la Sala Gran del TNC con El Público, una de las obras más difíciles de representar de Federico García Lorca y como si fuera magia, consiguió trasladarnos al universo de Lorca con un magnífico montaje del que sólo pudimos disfrutar poco más de diez días.

Y no hay que olvidarse tampoco de Xavier Bobés y su mini espectáculo lleno de magia, Cosas que se olvidan fácilmente, donde sólo 5 afortunados espectadores por función se dejan llevar por un sinfín de sorpresas. Esta temporada, la magia continua, no te olvides!

Temporada de clásicos como viene siendo habitual, destacar uno, Fuenteovejuna de la companyia Obskené en una Seca completamente desconocida y con una adaptación que se olvida del aburrimiento de este tipo de obras y sumerge al espectador en una fiesta para los sentidos.

Otro de los nombres propios que suena y resuena es Oriol Pla, su Ragazzo (Teatre Eòlia) que la temporada que viene se podrá volver a ver al Lliure fue uno de los éxitos del boca-oreja. Y por si teníamos poco, nos regaló un espectáculo indescriptible lleno de música, clown, teatro físico, Be god is donde queda claro que es uno de los nombres imprescindibles de la nueva hornada de actores.

Y la Sala Beckett abandonó Gràcia... Y al septiembre será una de las programaciones, que falta por descubrir, que con más ganas se esperan. La Beckett, Temporada Alta, el Festival TNT... Y en poco más de un mes el maratón teatral de la temporada comienza irremediablemente en FiraTàrrega. Agendas listas y maletas preparadas, que esto no ha hecho más que empezar. Feliz agosto!

DRAMATURGIA: GARBIÑE INSAUSTI, JOSE DAULT, IÑAKI RIKARTE, EDU CÁRCAMO, RONALDO SAN MARTIN
DIRECCIÓN: IÑAKI RIKARTE
INTÉRPRETES: JOSE DAULT, GARBIÑE INSAUSTI y EDU CÁRCAMO
MÁSCARAS: GARBIÑE INSAUSTI
DURACIÓN: 1h 20min
FOTO: GONZALO JEREZ
PRODUCCIÓN: KULUNKA TEATRO
TEATRE POLIORAMA

He de decir de entrada que no soy especialmente fan del teatro de máscaras, las experiencias previas que había tenido con él no habían sido del todo satisfactorias porque las máscaras no se modulan como una cara y la pérdida de gestualidad afectaba negativamente a la interpretación del montaje, pero el caso que nos atañe no ha sido así. Las máscaras que ha diseñado Garbille Insausti nos hacen olvidar que son máscaras y nos permiten ver e imaginar personajes, uno detrás de otro, tan humanos que incluso hasta asustan.

André es escritor, Dorine violinista, juntos han llegado a esa edad en el que las manías forman parte de la vida cotidiana y la hacen más llevadera. De repente, el protagonista principal hace acto de presencia, el Alzheimer, Dorine se empieza a olvidar de las cosas más básicas y es André y su hijo quien la tienen que ayudar a recordar.

André y Dorine es una tragicomedia donde el Alzheimer se trata con un cuidado extremo. La ternura, la emoción y un punto de comicidad en las acciones son las notas más características de la obra. No hay sentimentalismo, se huye de la lágrima fácil aunque no cabe duda que algunos espectadores tendrán que recurrir a un pañuelo para secárselas porque la emoción que despiertan algunas escenas se deja notar a flor de piel.

Maravillosas interpretaciones, no hay texto, toda la intensidad de la obra se juega en el apartado gestual, que con sumo cuidado desgranan los actores. La música sin letra acompaña a los cambios de escena. La escenografía, un poco alejada de la boca del escenario, en un principio, deja de parecerlo cuando el juego de luces hace su aparición. 

André y Dorine es una obra única, que emociona, invita a pensar y reflexionar lo duro que es asumir que nos hacemos mayores y que poco a poco dejamos de ser uno mismo, con o sin enfermedad. Aunque siempre habrá alguien a nuestro lado para recordárnoslo. Con el corazón en un puño, a la salida sientes unas ganas terribles de llamar a tus padres para decirles "os quiero", para recordárselo, por lo que pueda pasar. 

ANDRÉ Y DORINE

by on 18:50
DRAMATURGIA: GARBIÑE INSAUSTI, JOSE DAULT, IÑAKI RIKARTE, EDU CÁRCAMO, RONALDO SAN MARTIN DIRECCIÓN: IÑAKI RIKARTE INTÉRPRETES: JOSE...

Font: ACN via elpuntavui.cat | Foto: ACN
La companyia de teatre gestual i d'humor Vol-Ras ha decidit posar punt final als seus 35 anys de trajectòria. La disminució de la contractació per part dels ajuntaments i teatres de tot l'Estat amb motiu de la crisi i la no renovació de l'ajut del conveni triennal són els motius que han obligat els fundadors del grup a prendre aquesta decisió. Joan Faneca i Joan Segalés han reconegut que prendre la decisió “costa molt” però afirmen que volen acabar la història de Vol-Ras “dignament”. Per això, oferiran una gira de comiat per diversos municipis catalans amb el seu darrer espectacle, Da Capo, que al desembre farà estada al Teatre Poliorama.
L'adéu als escenaris com a parella artística de Joan Faneca i Joan Segalés, fundadors, creadors i actors de la companyia Vol-Ras, deixa enrere més de tres dècades de teatre gestual i d'humor. 19 espectacles amb més de 3.400 funcions i un milió d'espectadors seran el llegat de la popular companyia, que s'acomiadarà al desembre al Teatre Poliorama.
La disminució dels pressupostos en cultura dels ajuntaments i teatres de tot l'Estat sumat a la no renovació per part de la Generalitat del conveni triennal són els motius que esgrimeixen per justificar el tancament de la companyia.
‘Da Capo', el seu particular adéu
Da Capo és el darrer dels espectacles de Vol-Ras, que es va estrenar el 3 d'octubre de 2013 al Teatre Arbolé de Saragossa i que ha recorregut teatres de Toledo, València, Estagel (França), Màlaga, Ceuta o Reus, entre d'altres. Al desembre, Vol-Ras celebrarà les seves darreres representacions al Teatre Poliorama.
Joan Faneca i Joan Segalés han explicat que Da capo és un “homenatge” a l'ofici de tècnic. En l'espectacle, Faneca i Segalés es converteixen en dos tècnics d'escena que mostren com es viu al backstage d'un concert: la seva preparació, els imprevistos, els conflictes que sorgeixen entre ells, la rebel·lió dels objectes o el servei de la funció. L'obra, que s'inspira en Familie Flöz, Federico Fellini, John Cage i en la vida mateixa del teatre i dels músics, és un recorregut des del silenci cap a la música, sense paraules i amb humor.
Da capo significa tornar al principi. Un fa un recorregut i aquest es pot frenar. De cop, el món et cau a sobre, però el missatge de l'obra és optimista, tot i que potser és contradictori amb la nostra decisió final”, ha reflexionat Faneca.
Pels fundadors, després de la crisi econòmica s'ha de “tornar a començar” per crear nous públics, una situació similar a la que es van trobar ells mateixos fa 35 anys, quan van engegar el projecte. “No hi havia públic, ni espectacles, ni teatre enlloc. Entre tots, vam anar creant públic i el públic ens va crear a nosaltres. Després de la crisi, s'ha de tornar a començar, sobretot fora de les grans ciutats”, han reflexionat Joan Faneca i Joan Segalés.
Vol-Ras: 35 anys als escenaris
Vol-Ras va néixer a Barcelona l'any 1980 i és una de les companyies pioneres a l'estat espanyol en el teatre gestual. La precisió tècnica en els moviments, la varietat de recursos humorístics i una posada en escena acurada són la base sobre la qual la companyia ha creat un estil propi.
Vol-Ras ha volgut jugar sempre amb situacions i personatges que el públic pogués reconèixer: el món que els envolta ha estat sempre la seva principal font d'inspiració i d'observació, especialment les relacions humanes que mostren com de ridícules poden ser les persones en diverses situacions. Un segon ingredient ha estat posar en escena els objectes, vestuari i escenografia mínima i indispensable per tal que l'obra funcioni, evitant sobrecarregar l'escena.
El malabarisme, les acrobàcies, els instruments musicals, els trucs de màgia, els monocicles, els equilibris i la pirotècnia han format part de l'ADN de la companyia.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al Teatre Gaudí Barcelona amb temporada tancada, fins al 31 d'agost. Són 20 actors i 5 músics que han embrancat tot un equip de professionals, Daniel Anglès al capdavant, en aquesta aventura d'entusiasme. Per sobre de totes les coses és la il·lusió que aquests intèrprets (molts pràcticament debuten) i també l'emoció d'aquest jove personatge que es reconeix homosexual en un internat catòlic i nota com la seva parella és incapaç d'afrontar la seva condició, per por de perdre el futur que ja imaginen els pares: universitat, família, progrés. Aquesta setmana també arrenquen les funcions de Los miserables, que Stage Entertainment presenten al Liceu (del divendres fins al 3 d'agost) i va fent darreres funcions (fins diumenge, si no hi ha pròrroga) d'un dels títols més desinhibits d'aquest Grec: Merda d'artista, al Poliorama. I, en un ambient molt més íntim, el grup Els Pirates signen, fins a l'1 g'agost, Les golfes del Maldà, al Círcol Maldà.
Anglès ho deia des de bon començament. Aquesta obra és inviable perquè hauria de tenir un pressupost de 600.000 euros. I com que el director només la imagina en un espai de proximitat (i, per tant, un aforament no superior als 200 espectadors) resulta pràcticament impossible cobrir despeses. És inviable però es fa pel concepte de “teatre de trinxera”. Anglès s'ha afegit a la iniciativa perquè hi veia l'entusiasme, “però això només és una flamarada si al darrere no hi ha determinació”. El fre del cost no els ha rendit.
Bare (l'original que ha traduït amb prou encert Marc Gómez (Deudeveu i Un cau de mil secrets) és una òpera-pop del 1991. Anglès ha mantingut l'època i ha obviat els telèfons mòbils. Les trucades amb el fix de casa i les notes amagades tenen tot el pes en una obra de secret, de pensaments controvertits entre la creença catòlica i el descobriment de la sexualitat personal. Com a La llamada (després d'un any voltant per Madrid va fer provatura de tres funcions al Barts, al juny) la religió és un punt clau en la trama de la peça. Però es presenten uns personatges ambigus per no judicar res. De fet, a Per sobre de totes les coses, la monja (Lucy Lummys, Los productoresChicago) canta un Déu ho fa tot bé per justificar l'amor entre dos nois mentre el mossèn de l'internat (Eduard Doncos, Germans de sang) prefereix amagar la controvèrsia de la sexualitat, que acabarà resultant fatal. Els papers principals són per a Marc Flynn (Un cau de mil secretsGerónimo Stilton), en el paper de Peter; Jan Forrellat en el paper de Jason (que ha estat la descoberta del càsting i que consta la peça com el seu debut) i Anna Herebia (La flauta màgica-Variacions Dei Furbi) fent d'Ivy. També destaca Ester Bartomeu (ChicagoOff BroadwayMerrily we roll allong), que és la mare de Peter, que també mira d'obviar l'homosexualitat del fill perquè veu que el farà patir. L'obra, tot i poder-se considerar un musical de culte pel col·lectiu homosexual, i que també podria ser la comèdia romàntica de Smiley de Guillem Clua, en realitat és per a molts més públics. Perquè hi ha la mare que pateix; els companys que són fidels, al final de tot; la noia que s'enamora; la que no té mai la resposta que voldria dels pares i de la colla: en definitiva, personatges que es troben en el creuament de camins de l'adolescència.
Ben diferent és Los Miserables. Va ser al BTM on es va fer el debut internacional de la nova posada en escena del musical del productor Cameron Mackintosh, quan feia 25 anys de l'estrena. En la nova versió s'hi s'incorporaven il·lustracions del propi Víctor Hugo com a decorat de fons. Stage Entertainment deebuta al Gran Teatre del Liceu. La gran productora de musicals internacional, torna a Barcelona, tot i que sigui només per uns dies, després de la seva època al BTM, on sí que va aconseguir triomfar amb Mamma mia i La Bella y la bestiaLos miserables és la peça més ben acabada que ja parteix d'un original tràgic i controvertit, que es complementa amb una partitura èpica i romàntica.
I diferents són també els dos últims casos d'uns musicals que ja tanquen la seva estada a Barcelona. Per una banda, hi ha Merda d'artista, al Poliorama, que aguantarà fins al 27 de juliol. Creada pels impulsors dePegados (una parella es queda enganxada fent l'amor i han d'anar a urgències perquè els deslliurin), en aquest nou títol parteixen del fet real de Piero Manzoni, un artista conceptual que es va fer famós venent llaunes amb els seus propis excrements. La peça, hilarant i desbarrada, és intel·ligent quan manté el diàleg entre el músic i els personatges. El Círcol Maldà proposa una obra amb música dels anys 50 presentant un cabaret estival (cançons, coreografies, crítica, humor i striptease) amb la presència de tres actrius, un actor i una pianista. També auguren sorpreses diàries amb l'aparició d'artistes convidats.

Afamats de musicals

by on 17:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al...


Fuente: Justo Barranco (lavanguardia.com)

Ya no son aquellos jovencitos que hace 34 años montaron el grupo de teatro gestual Tricicle. Tras ocho exitosos espectáculos que comenzaron con Manicòmic, las largas, larguísimas giras, y estar lejos de casa, de la familia, dicen, les pesa bastante más ahora. Así que Joan Gràcia, Paco Mir y Carles Sans creen que Bits, la obra con la que aterrizan hoy en el teatro Poliorama después de año y medio de gira por toda España -y de nada menos que 150.000 espectadores pese a la crisis que sufrió el teatro en la pasada temporada- va a ser su última creación. No es que se despidan de los escenarios, puntualizan. Por un lado, a Bits, su actual obra, le queda mucho recorrido, y no sólo en Barcelona. Por otro, para cuando acabe Bits y se acerquen a los 40 años de Tricicle, planean una gira de cierre con sus grandes éxitos, sus mejores gags. Y además, recuerdan, Tricicle seguirá vivo como marca, creando obras que no protagonizan ellos, como ya han hecho estos años dirigiendo -con mucho éxito- los musicales Spamalot o Forever young.

Así que por ahora queda Tricicle para rato. Quedan muchos gags por delante, como los que ahora presentan en Bits, una comedia inspirada en el nuevo mundo de internet. Una pieza que definen irónicamente como "un espectáculo digital en código de gags trinario". Y en la que los tres intérpretes arrancan vestidos de bits, de esas unidades de información que circulan por la red para darle vida: esto es, van vestidos a medio camino entre una feria y un peculiar hombre del futuro, con trajes repletos de centenares de luces led que cambian de color a voluntad, y con las que lo mismo muestran sus jocosos estados de ánimo que juegan a crear banderas. Pero aún hay una última novedad muy importante: de vez en cuando, ¡hablan!

Carles Sans explica que para el nuevo espectáculo tenían muchas ideas de tipo muy distinto y que la idea de los bits, de internet, les ha ayudado a incluirlas todas, porque de hecho la red "es un gran cajón de sastre donde se encuentra de todo a golpe de ratón a una enorme velocidad". Una velocidad que, remarca, es la que precisamente siempre busca Tricicle en sus creaciones. De hecho, la obra, dice Joan Gràcia, está formada por sketches "de hechos cotidianos que le pueden suceder a cualquiera", situaciones, eso sí, a las que dan un toque surrealista, como un policía enfrentado a una manifestación con un solo manifestante. Y en ella rinden incluso homenaje a personajes de obras anteriores, como las tres viejecitas de Exit, del año 1984, o como a algunos de sus referentes artísticos, sean Les Luthiers, "con los que hace años hablamos de hacer un espectáculo nuevo pero por fechas nunca pudo ser", o el maestro Jacques Tati.

Paco Mir puntualiza que formalmente Bits está más emparentado con Manicòmic o Garrick porque presenta gags que no tienen nada que ver unos con los otros y que sólo están unidos por la red. Eso sí, como dice Sans, tras muchos espectáculos a sus espaldas, con 34 años de profesión, "la nueva propuesta parte de la desinhibición y la relajación, hemos hecho lo que nos ha dado la gana sin cuestionarnos si era ortodoxo o no, así que hablamos un poco más que de costumbre, hemos perdido el respeto a que todo se tenga que hacer a través de la gestualidad, y si ya nos habían oído onomatopeyas, ahora nos oirán alguna frase". "Pero monologuistas no somos", bromea Gràcia.

En cuanto a su retirada, Sans recuerda que "Tricicle hace un tipo de teatro muy físico" con el que suelen ir de gira entre tres y cuatro años, y que ya están en una franja de edad en la que hay que ser realista sobre la posibilidad de seguir haciendo espectáculos a la altura de los que han hecho y que no quieren convertirse en una de esas viejas glorias que ocupa el escenario hasta el último aliento. Además, añade, que estar lejos de casa y de la familia "pesa un poquito más ahora y te lo vas planteando". Eso sí, "estamos como nunca", y dice que el público de todas las ciudades en las que han estado ha recibido Bits sin parar de reír y que además no se trata sólo del público de siempre sino que se va renovando y se incorporan las nuevas generaciones. En ese sentido, concluye, su particular mirada crítica y surrealista sobre la cotidianidad sigue funcionando, una mirada en la que, explica, no buscan dar soluciones sino en la que la solución es el humor.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL
MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES
INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PETER VIVES i JOAN VIVES
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: ANEXA i GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE POLIORAMA

Arriba un moment a la temporada que ja no serveix tot, has vist obres dolentes i molt dolentes, i de tant en tan una petita joia. Alguns hem vist més de cent i els nostres ulls, les nostres orelles necessiten experiències noves i no el mateix teatre de sempre. Som al juliol portem tota la temporada al darrera, portem un Grec 2013 força interessant, però acabem d'encallar-nos.

Puc entendre que s'hagi de fer teatre comercial, però si ben no recordo de la sessió d'ahir amb el Simó vol un teatre comercial que faci pensar que plantegi preguntes a la gent. Aquí l'única pregunta que se'm passa pel cap és: "Quan dius què falta?"

D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).

Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.

A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.

Millor no parlem del moments musicals. La veu no es salva però guanya la partida algunes "coreografies" tretes de muntatges d'una altra època. Tots fem comèdia és un muntatge dels que fa quinze haguessin passat amb nota però que en el 2013 i a finals de temporada no arriba ni a l'aprovat. 

TOTS FEM COMÈDIA

by on 23:30
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PET...

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

P.F. |Quant temps fa que et dediques a aquest noble, valent, insegur, incert, inestable ofici?
R.B. |Vaig ingressar a l'Institut del Teatre el 1974 i vaig debutar com a professional al Grec 1976. Ja fa 37 anys i em sembla que va ser ahir.
I quant fa que no treballaves a Barcelona?
L'última cosa que vaig fer va ser El ángel exterminador al Grec 2008. Durant aquests últims 5 anys he treballat a Madrid.
Per què t'embranques a produir espectacles?
Perquè estic torrat, perquè m'agrada i perquè una sèrie de coincidències m'hi van empènyer. Com deia un amic meu: "Només em penedeixo de tot allò que no em vaig atrevir a fer per culpa de la por".
L'ànima d'aquesta producció és la teva dona, Liza.
Sí, absolutament. És el motor, la benzina, les rodes i el que faci falta. Treballa per alguna cosa més que els diners, i sempre amb un somriure als llavis.
¿Sense la direcció d'en Paco Mir també hauries tirat endavant La banqueta ?
La banqueta va començar a caminar el dia que el Paco es va implicar en el projecte. No només n'és el director artístic, també és el capità del vaixell.
¿Creus que després de compartir escenari durant tant de temps no se'ns farà petit?
Crec que no. Portem moltes hores de vol i compartim uns valors semblants: som treballadors, som sensibles i, per què no dir-ho, som bones persones.
¿Creus que les nostres baralles en escena recorden les de qualsevol matrimoni "consolidat i ben avingut"?
Sens dubte. Amb qui ens barallem? Amb les persones que més estimem i més necessitem. Ens barallem amb la dona, els fills, els pares, els amics.
Saps tocar el piano?
Vaig estudiar solfeig, harmonia, etc. al conservatori del carrer Bruc. Vaig intentar-ho també amb el piano, però era molt dolent i vaig deixar-ho córrer. El meu fill Roger sí que té aptituds. Fa poc va tocar a L'Auditori i em queia la bava.
¿Et costa molt desafinar amb el violoncel?
Gens. Crec que en aquesta disciplina sóc un dels millors. Amb el violoncel, desafino molt bé.
Digue'm el millor actor/actriu amb qui has treballat mai.
Com deia Billy Wilder: "Tu ets un dels dos millors actors amb qui he treballat".
¿Al final d'una actuació infles el pit o respires alleugerit?
Inflo el pit. Però no ho diguis a ningú.

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

R.B. |Què creus que li falta al teatre català?
P.F. |No res! Només que vingui més gent i que sigui un fet social quotidià, com anar als museus, als concerts, al cinema, a les exposicions... Però per això potser caldria facilitar-ne l'assistència (i no només per una qüestió de preu), no creus?
Què li sobra?
Egos, capelletes, un pèl d'altivesa i el 21% d'IVA, sobretot!
Ara que no ens sent... què opines del Paco Mir?
Director directe, directíssim! Té un clar sentit del ritme i del gag, i no té pietat si una cosa no li agrada. Ho acabem de patir en pròpia pell. De fet, hem col·laborat en tres muntatges de teatre, una pel·lícula i i algunes sèries i sempre és una satisfacció aprendre amb ell.
Què és el que més t'agrada de La banqueta ?
Que parla de les contradiccions de les relacions personals: l'amistat, l'amor, l'odi, la vanitat en l'art, la necessitat de ser estimats, el terror d'estar sols, el plaer d'estar sols, els fantasmes que tenim al cap... i molt més.
Què és el que menys t'agrada de La banqueta ?
Memoritzar-la (com en totes les obres!), però ara ja està. Canviar d'idioma (al castellà...) també serà divertit .
Quines tres coses t'emportaries a Schlern?
Bé, em sembla que a Schlern no m'hi quedaria, però si m'hi hagués d'endur alguna cosa important per a mi, segur que serien els meus fills. Ni que fos per sentir el silenci amb ells.
Què et va moure a fer-te actor?
Suposo (perquè encara no ho tinc clar) que va ser una manera clara i intuïtiva d'explicar-me a la gent, d'entendre-la i també, sobretot, de coneixe'm a mi mateix. I que m'ho passo de conya!
¿Tens alguna anècdota d'escena sobre canvis ràpids de vestuari, oi?
Fent el Dancing vaig treure un cum laude , perquè tenia 17 canvis de vestuari! Però ara amb La banqueta la cosa no sembla més fàcil: l'altre dia em vaig posar els pantalons a l'inrevés. No entenia què passava amb els botons i vam haver d'aturar l'assaig. Cal dir que el canvi és a les fosques i que la meva vista ja comença a fallar.
De tots els personatges que has fet, amb quin et quedes?
He gaudit i he patit amb molts, però em quedo amb l'últim, l'Andrei d'Afterplay , un personatge tendre a mans d'una directora entranyable.
Amb quin personatge públic t'agradaria tenir una xerrada?
Si pogués, demanaria audiència a Shakespeare perquè m'expliqués el perquè de tot plegat!

Font: Begoña Barrena (elpais.com)
El més recent dels joves Nao Albet i Marcel Borràs, la recreació de l’univers de Fellini, una coproducció del CDN i la màgia de Tamariz tanquen una temporada en l’àmbit del món de les arts escèniques que s’ha vist castigada per la crisi i per la pujada de l’IVA. Quatre espectacles que, d’una manera o altra, donen sortida a les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials en què ens trobem.
Amb Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, el muntatge que liquida el projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, dedicat a la dramatúrgia contemporània catalana, Nao Albet i Marcel Borràs sembla que proposin capgirar la situació abusiva per part dels que detenen el poder econòmic per la via ràpida: l’atracament d’un banc, amb hostatges, trets i caixa forta pel mig, en el més pur estil de les pel·lícules del gènere. Des que es van donar a conèixer el 2007, quan encara eren menors d’edat dins del cicle Radicals Lliure, amb el sorprenent Straithen con Freigthen, Albet i Borràs han anat trobant la manera d’expressar les seves inquietuds amb un estil tan desenfadat com imprevisible que ha sabut connectar amb el públic jove (i no tan jove). No acostumen a quedar-se només amb l’essència del joc; aquí la cosa esdevé un artifici metateatral amb referències a un corrent underground. Amb ells, però, mai no se sap. No els agrada donar a conèixer el resultat dels seus processos de creació abans d’hora. Sabem que compten amb un elenc encapçalat pels habituals de la companyia T6. I que les últimes paraules del text de presentació són: “That’s all motherfuckers”. Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita. Del 19 al 30 de juny.
L’últim d’Oriol Broggi, el director de La Perla 29, és més poètic. En el moment que vivim ens proposa “marxar lluny, buscar la bellesa, l’elegància, la seriositat i la disbauxa, el seny i la rauxa, i el més enllà” amb 28 i mig, el seu primer espectacle de creació; una recreació dels paradisos perduts de Fellini, un “sac foradat de poemes i imatges” amb la seva estètica, “un viatge cap a aquells moments i aquells temes que ens acompanyen al llarg de la vida”. L’acompanyen, en aquesta nova aventura, Clara Segura, Pablo Derqui, Xavier Boada, Pol López i Ernest Villegas, entre d’altres. I tots ells afirmen que s’han divertit molt. 28 i mig.Biblioteca de Catalunya. Des d’avui fins al 28 de juliol.
Del Centro Dramático Nacional arriba una coproducció amb la companyia extremenya Arán Dramática: Anomia, una obra escrita i dirigida per Eugenio Amaya, que presenta la procacitat amb què alguns s’han quedat amb diners públics a través d’un cas de corrupció urbanística que l’autor situa el 2007 en una capital de províncies. Ernesto Caballero, director del CDN, la defineix com “descarnada, intensa, demolidora”. Anomia. Teatre Tantarantana. Del 19 de juny al 14 de juliol.
El mag Juan Tamariz és capaç de fer-nos creure en els poders de la màgia i de fer-ho amb humor. Magia potagia, el títol de l’espectacle, que ha tornat a Barcelona renovat amb la col·laboració de la maga Consuelo Lorgia, és un recull de trucs al·lucinants que et deixen bocabadat, palplantat, esmaperdut. S’ha de veure per creure com, per exemple, un senyor emmordassat es posa l’americana d’un espectador en només uns segons. I si la màgia és possible, potser encara hi ha alguna solució per a tot plegat. Magia potagia. Teatre Poliorama. Fins al 22 de juny.


Font: ara.cat
El projecte Viu el teatre del Poliorama i la Fundación Planeta Imaginario organitzen demà diumenge una sessió especial de teatre amb motiu del Dia Mundial de l'Autisme. Es tracta d'una iniciativa que es proposa donar veu als nens per als quals no és fàcil comunicar-se.
La veterana companyia Sebastià Vergés presenta un innovador muntatge de titelles sobre la història El màgic d'Oz. Dorothy, el Llenyataire de Llauna, l'Espantaocells i el Lleó Poruc s'encaminen cap a la ciutat de les Maragdes per mirar de trobar solució als seus problemes. Allà el màgic d'Oz els hi ha de resoldre tot. Mentrestant, pel camí, ensopegaran amb tota mena de gent i tot tipus d'aventures.
La Fundación Planeta Imaginario és un centre clínic, de formació i d'investigació que ofereix programes d'intervenció conductual, primerenca i intensiva per a criatures amb trastorn generalitzat del desenvolupament. Atén nens diagnosticats dins de l'espectre autista (TEA) amb un programa d'intervenció global.e
El món d'Oz amb l'autisme
Teatre Poliorama
Diumenge 7 d'abril
12.30 hores www.viuelteatre.com
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Molt abans del boom de l'envàs, on vas (que va ser trending topic en els carnavals d'enguany), l'autor i director Àlex Mañas va descobrir l'ambició de The Mamzelles en un concert a Luz de Gas. Exalumnes de l'escola Eòlia, i estudiants de l'Institut del Teatre, arriben al debut de demà al vespre al Poliorama sent receptives a les casualitats. Aquest musical, que es programa en segona hora després del T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, preveu l'estada fins al 28 d'abril. En clau de comèdia, els personatges de The Mamzelles debaten entre la veritat i la mentida. Pel debut teatral, han triat, doncs, la mentida. S'han tret, això sí, la perruca delook de fa dècades que les caracteritza.
My Sweet Country és el retorn de Mañas al musical després del seu Què amb Manu Guix i Àngel Llàcer (2007). Fruit d'improvisacions amb les actrius, han creat tres personatges que podrien tenir la clau per a esdevenir les salvadores del seu país. Quin? Un d'indefinit que pot ser des de Grècia fins als Estats Units, comenta Mañas. Les tres noies, que aspiraven a ser presentadores de televisió de programes del cor de tarda, acabaran entrant en una xarxa de prostitució d'alt standing i establint contacte amb les forces vives del país, entre les quals, el mateix president. Passen de l'austeritat del seu barri al luxe més indecent.
L'obra arrenca al menjador d'un pis, quan elles es plantegen si han de fer públic els secrets que han descobert en aquestes trobades furtives, amb amor inclòs. Sense voler transmetre un missatge revolucionari, els personatges fan una revolució rosa i un punt ingènua, una mena de “terrorisme naïf”, descriu Mañas: “Tot es diu de l'esperança”, cosa que fa que el públic empatitzi amb uns personatges que, d'entrada, provoquen rebuig. L'obra es representa en castellà (la llengua en què habitualment escriu Mañas i amb la qual van despuntar a parlar els personatges arran de les improvisacions, apunten les tres actrius).
El director i dramaturg planteja algunes preguntes en el text, com ara relativitza el que avui s'entén per austeritat a Occident (a molts altres punts del món se seguirà veient com una actitud acomodada). La crisi, hi és, ocultadament, sense especificar a quin territori es refereix el country del títol. També és una constant, per als girs dramatúrgics, el joc entre la realitat i la ficció, entre la veritat i les mentides. Potser menteixen per fer-se veure i ser famoses. La incògnita no es resol, d'entrada.
Música en directe
The Mamzelles, alternaran ara els concerts (dissabte van actuar a Reus i divendres, a Granollers presentant el disc Que se desnude otra) amb el teatre. El muntatge inclou una desena de temes composats per les actrius amb el suport de Mañas. Elles confessen que, puntualment, han presentat algun tema en els concerts en directe. I no amaguen la seva voluntat de gravar un disc amb els deu temes del My sweet country, cosa que avala el mèrit de les cançons, que no es limiten a projectar les emocions d'un muntatge musical convencional. En l'obra són les noies que toquen en directe la guitarra i l'ukelele, els únics instruments que acompanyen les tres veus de les actrius.Mañas admet que quan va oferir-los l'ajuda només se'ls veia l'ambició, però no tenien la popularitat actual. Ara veu alguna relació amb les T de Teatre, que també van sortir de l'Institut del Teatre com una companyia que renovava el llenguatge escènic, tenia molta connexió amb el públic del carrer, estava format íntegrament per noies i demostrava una estabilitat que presagiava èxit. També Las divines són tres i estan a cavall entre el teatre i la música en directe, però les membres de The Mamzelles, molt desinhibides i espontànies, no se senten hereves de cap de les dues referències. Això sí, se senten privilegiades pel boom que els ha proporcionat la seva participació en aquest anunci. El mateix Toni Albadalejo, membre del Trsx3 que les acull al Poliorama, admet que van tenir interès en l'obra a partir del reclam de l'anunci de reciclatge, “però ens va persuadir molt més, quan vam llegir l'obra”. El Poliorama ja té cartell previst per després de The Mamzelles. Tornarà la companyia Sixto Paz, de Pau Roca, que imagina una trobada entre Whitney i Elvis.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboració amb el TEMPORADA ALTA 2012
TEATRE POLIORAMA

Si trobàvem a faltar al Pere Riera, aquest any tenim tres ocasions de gaudir de les seves dramatúrgies, Red Pontiac que encara està en cartell en el Poliorama és l'obra que va ser finalista a la primera edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. La Míriam Iscla i la Cristina Cervià van ser les dos actrius que la van llegir primer, i sembla uns papers escrits especialment per elles.

Una història aparentment senzilla de dos mares que es troben en un banc del parc i comencen a parlar mentres els seus fills juguen es converteix en una comèdia eixelebrada on les intencions marquen el camí i res pot ser el que ens havia semblat en un primer moment.

El text és precís i funciona com un rellotge suís gràcies a una direcció acurada i unes actrius brillants. Una magnífica Míriam Iscla que torna a la comèdia després d'uns anys més propera al drama i una Cristina Cervià que treu un punt tragicòmic per contrarrestar la força de riures que desprèn de la platea la seva companya de tablas.

Malgrat que el muntatge funcioni bé a l'escenari del Poliorama, en el cas dels muntatges petits sempre ens agrada tenir les actrius més a la vora, no pujades a l'escenari sino a ras de terra. En aquest cas és impossible, però les interpel·lacions de les actrius segur que guanyarien força.

Sigui com sigui, afanyeu-vos a riure que només teniu fins al 17 de març. Hi ha tot un món amagat darrera d'una patata Red Pontiac i Pere Riera ens ho ha descobert. Un muntatge imprescindible que deixa molt bon sabor de boca però que al mateix temps convida a reflexionar.

RED PONTIAC

by on 17:40
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ DURADA: 70min PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboraci...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Barcelona procura recuperar el to de capital del musical amb una nova producció del T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré que ja va triomfar el 2000. Els productors de Vània ja fa temps que hi anaven al darrere i no els fa por assumir aquest risc, ja que es tracta d'un musical de petit format, amb només quatre actors i dos músics. La periodista Elisenda Roca repeteix responsabilitat a la direcció (ja va debutar com a directora el 2006 amb Misteriós assassinat a Manhattan). L'obra s'estrena avui i té prevista l'estada al Poliorama fins al 28 d'abril.
T'estimo... fa un retrat de les relacions de parella des de l'adolescència fins a la vellesa. Ho fa amb una vis còmica i alhora lúcida, sempre fidel al lema que tothom, per dolorós que hagi estat el trencament anterior, sempre vol estimar i sentir-se estimat: busca instintivament una nova relació en què sentir-se acollit. Roca compta, pràcticament, amb la mateixa traducció del 2000 (tot i que s'ha actualitzat l'escena incorporant el Whattsap i les gravacions dels telèfons mòbils) d'Anna Ullibarri i Roser Batalla.
Del repartiment d'actors destaquen Mercè Martínez i Frank Capdet, que ja van participar en l'anterior producció. Per Martínez, va ser la primera feina professional. Va rebre la trucada d'Elisenda Roca el dia de Reis. Només han tingut cinc setmanes d'assaig. En comptes d'exclamar-se de la proposta d'emergència, Martínez, en saber que l'oferta era reposar aquest títol, li va respondre: “estàs trigant a proposar-m'ho”. Jordi Vidal (ho compagina amb funcions del Món Brel) i Muntsa Rius són les dues noves incorporacions. Sembla, d'entrada, una temporada molt curta al Poliorama, tenint en compte l'èxit del 2000. Però és que tant Capdet (actualment en gira a La Bella y la bestia) com Vidal (també formava part d'A la ville... de Barcelona) tenen compromisos que poden ser incompatibles amb el T'estimo...
Pel que fa a l'orquestració, disposen del treball del pianista Andreu Gallén (La vampira del Raval) i el violinista Víctor Pérez. Joan Maria Segura és el responsable d'una coreografia que juga amb totes les passes possibles, fins construir una excèntrica situació de revista. La il·lustradora Paula Blanco és l'autora de l'espai escènic que s'anirà projectant al fons de l'escenari.
Com que aquest musical té una durada inferior a les dues hores, el Poliorama incorpora una altra funció a la cartellera. Fins al 17 de març es faran sessions a partir de les vuit del vespre de la comèdia Red Pontiac, de Pere Riera. Mes endavant, hi haurà una sessió golfa amb The Mamzelles. Anna Rosa Cisquella, representant de 3xtr3s, entén que cal donar espai a la quantitat de bones propostes que hi ha buscant teatres on actuar.
Els altres musicals
Encara que de baixa intensitat, Barcelona manté títols de musical. És el cas de l'enèsim retorn de Grease, dirigit per Coco Comín (coincidiran fins a l'abril amb el retorn del llibret de DiPietro) però també amb peces de petit format. Per exemple, a l'Almeria Teatre està triomfant una peça bàsicament cantada en què es van desgranant temes de Jonathan Larsson: Over the Moon. També és de petit format la proposta Le llaman copla al Versus. Per últim, figura com a musical La família irreal, basada en la caricatura als personatges monàrquics del Polònia, trufats amb adaptacions musicals dels germans Ten. Aquesta setmana es presenta l'obra més ambiciosa al Teatre Gaudí Barcelona (17 actors i 4 músics). Pugen a escena un èxit de l'Off Broadway: The wild party (La festa salvatge) d'Andrew Lippa. Destaquen com a protagonistes Roger Berruezo (Cop de rock), Xènia García (Los miserables), Xavi Duch (Spamalot) i Maria Santallusia (Rudiggore).

Musical de butxaca

by on 14:06
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Barcelona procura recuperar el to de capital del musical amb una nova producció del  T'est...


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
L'espera ansiosa d'una trucada, els dubtes, les primeres cites, els equívocs, la tendresa, les mentides, el desig, la rutina, el matrimoni... Des de fa segles l'amor és una font d'inspiració inesgotable per a creadors de tota mena, i quan els sentiments més idealitzats es desgranen en les grandeses i en les petites misèries de la gent corrent sorgeixen obres com T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré. Aquest musical de Joe DiPietro i Jimmy Roberts és recordat a Barcelona perquè va ser un fenomen quan es va estrenar a finals del 1999 de la mà del director Esteve Ferrer al Teatre Poliorama, i demà Elisenda Roca n'estrena una nova producció al mateix teatre. Tretze anys després, com canten els quatre protagonistes, "Ja hi tornem a ser", amb la dosi d'humor, ironia i mala bava amb què les cançons tracten el món de la parella.
Hi tornen a ser Frank Capdet, que va fer la gira del muntatge anterior, i Mercè Martínez, que va debutar com a professional aleshores. "Ara l'agafo amb tretze anys més d'experiència", explica Elisenda Roca, que ha comptat amb dues de les veus més solvents del musical català: Muntsa Rius i Jordi Vidal. "La Muntsa tenia moltes ganes de fer l'obra el 1999, però estava embarassada. Ve de fer un paper més melodramàtic, la Sally de Follies. I Jordi Vidal és extraordinari. Em va captivar a Món Brel The black rider, i la seva capacitat per transformar-se. Aquí serà una sorpresa", avança la directora. "Les cançons acompanyen molt bé les escenes, n'hi ha algunes que pràcticament són una cançó", explica l'actriu Roser Batalla, que el 1999 i ara s'ha encarregat, juntament amb Anna Ullibarri en aquesta ocasió, de traduir les cançons. Tretze anys després els temes no han perdut vigència, i només ha calgut posar-los al dia amb detalls com l'aparició de les noves tecnologies i els canvis en les joguines -les consoles s'han imposat- que s'esmenten als temes.
Un espectacle frenètic
Elisenda Roca es va reunir amb Joe DiPietro a Nova York abans de posar-se a treballar. T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré té algunes acotacions, però la directora ha tingut prou marge per deixar-hi el seu segell. "El muntatge té algunes acotacions, molt ben marcades. Una de les escenes, L'autopista de l'amor -que relata el típic viatge en cotxe de tota una família-, s'ha fet en totes les versions, inclosa la catalana, amb cadires d'oficina amb rodes", explica Roca, que ha pogut potenciar a l'escena els diferents ritmes de la música: jazz, foxtrot, gòspel, rock, swing i country.
"T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré és una obra endimoniada, Fregoli total, cal un equip molt compenetrat. A més de ser bons cantants i bons actors, els intèrprets han de tenir la capacitat de fer els canvis d'escena molt ràpidament", afegeix Roca. El muntatge es desenvolupa en un escenari net, i els actors van introduint els mínims elements de mobiliari que caracteritzen cadascuna de les 21 escenes que el formen. A més dels mobles, en aquesta ocasió, els llocs on succeeixen les accions estan suggerits per un seguit d'il·lustracions de Paula Bonet que es projecten al fons de l'escenari. "Hem treballat molt estretament. Volia donar una altra imatge a l'espectacle. Ella no havia fet mai un treball d'aquest tipus. Ha sigut tot un repte", explica Roca.
A més de la renovació d'un fenomen teatral, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré també suposa el retorn a la direcció teatral d'Elisenda Roca després de Misteriós assassinat a Manhattan, la versió teatral de la pel·lícula de Woody Allen que va estrenar el 2006. Des d'aleshores altres compromisos la van mantenir allunyada de l'escenari. "M'havien ofert un altre projecte que m'engrescava, però la televisió no em va permetre dedicar-m'hi absolutament com m'hi he pogut centrar ara", diu la periodista. "Espero que la gent s'ho passi molt bé. En aquests temps tan negres no hem de deixar que el teatre i la cultura es paralitzin. Ens hem de sobreposar i tirar endavant aquests projectes sigui com sigui", conclou.

Un acto de amor tan sencillo como un beso puede transformarse en una entrada gratuita para ver el musical de éxito T’estimo, ets perfecte…ja et canviaré que se representará en el Teatre Poliorama de Barcelona. La Vanguardia.com ofrece la posibilidad de lograr un 2x1 para ver la obra a todos los lectores que el día de San Valentín se presenten a partir de las 17:00 de la tarde en las puertas del teatro con la noticia impresa y se den un beso. 

El musical, uno de los más exitosos de Broadway, ha sido adaptado por Vania Produccions, con el objetivo de convertirse en uno de los primeros éxitos del teatro catalán de este 2013. Con la dirección de Elisenda Roca, el reparto de aristas está formado por los actores Frank Capdet, Mercè Martínez, Muntsa Rius y Jordi Vidal, que estarán bajo la dirección musical de Andreu Gallén.

La comedia musical muestra las interioridades del mundo de la pareja. Una visión sarcástica e ingeniosa de experiencias que todos hemos vivido en algún momento de nuestra vida: la primera cita, el noviazgo, el matrimonio, la llegada del primer hijo o la crisis de los 40. Una revisión y actualización, con mucho humor y música, de las relaciones sentimentales que estará en el Teatre Poliorama hasta el próximo 28 de abril.


Font: ara.cat
Els avis de Forever Young van arribar ahir al Teatre Poliorama de Barcelona i s'hi quedaran fins al 3 de febrer. Aquesta comèdia musical, produïda, adaptada i dirigida per Tricicle, ja l'han vist més de 140.000 espectadors i porta més de 300 funcions.
Sis avis amb esperit rocker protagonitzen l'obra, on sonen grans èxits musicals que van des d''I love rock and roll', de Joan Jett and the Blockheads, o 'Barbie Girl', d'Aqua, fins a complicitats catalanes amb Sisa i Serrat. El mateix 'Forever Young', d'Alphaville, o fins i tot 'Dime que me quieres', de Tequila, acompanyaran cançons creades especialment per a l'espectacle. Des de la seva residència, on no paren de cantar, recuperaran els grans temes de la seva joventut, que provocaran rialles constants no exemptes de certa tendresa.
Els actors es van reunir ahir a la pista de gel 'Bargelona', de plaça Catalunya, amb Carles Sans i Joan Gràcia, de Tricicle, que van ser els seus monitors improvisats. Forever Young és una obra del suís Eric Gedeon, que Tricicle va descobrir a Oslo (Noruega). El musical ha estat guardonat amb el premi Teatro Musical al millor actor, atorgat a Armando Pita, i a la millor direcció, per a Tricicle, i va ser finalista dels premis Max en la categoria de teatre musical.

TEXT: TIM FIRTH
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, CARME BALAGUER, EVA BARCELÓ, IMMA COLOMER, ISABEL ROCATTI, CATALINA SOLIVELLAS, TERESA VALLICROSA
DURADA:2h 20min
PRODUCCIÓ: ANEXA
TEATRE POLIORAMA

Un grup de dones es despulla per fer una calendari benèfic. L'objectiu recaptar fons per comprar un sofà per la sala d'espera d'un hospital local. Història coneguda la de Noies de calendari, però que segueix fent riure i emocionant al públic nit rere nit. L'adaptació del Marc Rosich funciona a la perfecció, malgrat que la durada pugui semblar excessiva en un primer moment. 

Protagonisme dividit entre el joc escenogràfic, en un puja i baixa continu de mobles i parets. Sebastià Brosa aconsegueix dibuixar a la perfecció cadascuna de les estades del muntatge i ha dissenyat una escenografia realista fins al darrer detall. 

L'altre protagonisme del muntatge són les set protagonistes, en una obra molt coral on només es destaca per l'experiència i el savoir fair d'algunes d'elles en l'art de fer riure. Sobre tot, em refereixo a una gran Imma Colomer que broda amb fil d'or el seu paper i que desperta riallades notòries entre el públic. Fantàstiques també l'Anna Azcona, en el seu paper de "chica sexy, la Catalina Solivellas, qui té un paper que va del drama a la comèdia pràcticament en segons i la Teresa Vallicrosa, amb un paper que està de "vuelta de todo".

Una bona història, amb un bon text, bones interpretacions i una bona posada en escena. No veig cap motiu perquè Noies de calendari no es converteixi en un dels gran muntatges de la tardor. Tot això, si el públic ho vol, per descomptat.

NOIES DE CALENDARI

by on 18:23
TEXT: TIM FIRTH ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, CARME BALAGUER, EVA BARCELÓ, IMMA COLOMER,...