Mostrando entradas con la etiqueta Sílvia Bel. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sílvia Bel. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdut, Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerrados, Alatriste, Soldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de Kennedy, Viejos tiempos, Un tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXTO: HAROLD PINTER
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL
DURACIÓN: 1h 20 min
PRODUCCIÓN: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA i el GREC 2014 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT

Tercer montaje de un texto de Harold Pinter de la temporada, tras Terra de ningú (TNC), L'Encarregat (Lliure), ahora nos llega Vells Temps (S. Beckett). Si en los dos anteriores por circunstancias ajenas al texto no habían acabado de atraparme, Vells Temps lo ha conseguido. Quizás los enigmas por los que transcurre la dramaturgia que dejan al espectador a la espera de más, de arañar los minutos para que le expliquen qué está pasando realmente por la mente de los personajes, han ayudado a mi hechizo.

Magnífica traducción, como ya es costumbre del gran Joan Sellent, que deja en manos de Sergi Belbel un bombón envenenado. Una dirección que mantiene la pulsión del misterio que guarda el texto hasta los minutos finales, pero que a su vez muestra ciertos desajustes, el más simbólico dejar a los personajes a espaldas del público en algunas escenas, donde nos gustaría estar al otro lado para ver las reacciones.

Pero el gran misterio de la obra, ya no es ni lo que se dice ni lo que no se dice, sino como Max Graenzel ha concebido la puesta en escena. Aturdidos nada más entrar en la sala, un teatro que publicita la cercanía con el público, la relación entre intérpretes y espectador, y que en esta obra ha decidido poner una pared invisible y alejar la obra del espectador. Más allá de conseguir ampliar la capacidad de la Sala Beckett, no encuentro justificación a un escenario demasiado alzado y alargado que provoca que el espectador intente abarcar toda la acción en repetidos golpes de cuello, sin realmente conseguirlo.

Ha ayudado sin embargo que los intérpretes asuman el juego escénico a la perfección. Después de asistir a una primera función con público, puedo asegurar que los tics que normalmente acompañan a los tres actores han desaparecido por arte de la magia de la dirección de Sergi Belbel. El más sorprendente es Carles Martínez que nos hace olvidar sus habituales ademanes y nos regala a Deeley, con templanza, calma y la comicidad justa y necesaria cuando el texto lo requiere sin estridencias. Sin embargo, Silvia Bel necesitaría, en algunos momentos calmar el happy flower que desprende una felicidad que no acaba de encajar con el texto y la situación. Míriam Alamany va con altos y bajos metiéndose en la piel de un personaje al que le hace falta más empaque y más capas interpretativas.

Más allá de la comicidad o de la puesta en escena, Vells Temps es un montaje que entra, con el que ríes, y del que algunas de las preguntas que se te van formulando, quizás o no tengan contestación antes de que baje el telón. Las teorías son tan infinitas como las opiniones y todas están como flotando a la deriva.

VELLS TEMPS

by on 8:39
TEXTO: HAROLD PINTER TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL ...
Publicado por en 9 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que estigui obert a la gent, un to imprescindible per a un aristòcrata i intel·lectual que va saber connectar amb la classe mitjana i popular. L'acte d'homenatge serà el 23 de gener al Palau de la Música amb un “passeig per la vida i l'obra de Sagarra”, en paraules del director del muntatge, Joan Ollé.
El Departament de Cultura també ha previst que es faci una actuació, adient al tipus de connexió que va tenir el poeta, dramaturg i periodista a Madrid: Es tracta d'una ponència a l'Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid que obrirà el coordinador Lluís Permanyer amb una ressenya biogràfica i que també comptarà amb una lectura de textos del director Mario Gas i i la participació del director de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, José Manuel Blecua, que repassarà passatges de les memòries de Sagarra que fan referència a l'estada a Madrid.
El conseller de Cultura Ferran Mascarell aclaria ahir que cal donar un tomb a la fórmula de la Generalitat d'organitzar homenatges als artistes. Han de ser “institucionals i populars” a partir d'ara. Cal que aquests actes fets per la Generalitat en nom de Catalunya siguin de fàcil accés per al públic. Mascarell insinua que l'acte per a Josep Maria de Sagarra obre una sèrie, “tindrà continuïtat pels pròxims anys”.
Sagarra torna al Palau de la Música. Ja que el 1931 el mateix autor va oferir un recital a partir del Poema de Nadal. Ollé aventura que serà una peça molt musicada. I és que, a més d'incloure els versos que Sagarra va escriure pels músics de l'època, també s'incorporen les peces que van compondre autors com Lluís Llach, Ramon Muntaner, Toti Soler o Ovidi Montllor, que van convertir en cançons alguns dels seus versos. Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català hi posaran la música.
Pel que fa als textos seleccionats, el director explica que s'han recollit fragments d'allò que va crear (poemes, novel·les, teatre, poemes satírics, correspondència o articles en premsa) i que es presenta, per regla general de manera cronològica. Els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa i Lluís Soler donaran veu als textos. És la manera més evident de narrar la vida d'aquest autor que, sovint és relacionat únicament amb les tertúlies a l'Ateneu Barcelonès. Per a Ollé, un dels encerts de Sagarra va ser no menystenir la relació amb la intel·lectualitat de Madrid. Del seu fet biogràfic revela els viatges de joventut per París i Itàlia promoguts pel seu pare i la sortida cap a l'Atlàntic, arran de les amenaces de mort d'alguns anarquistes per la publicació de poemes satírics a El be negre. El resultat d'aquest viatge és l'obra literària La ruta blava.
El mèrit més gran de Sagarra és que, sent un home d'enorme cultura va aconseguir ser popular, diu Ollé. En 20 anys va escriure 40 obres de teatre, algunes de tan populars com La corona d'espines, L'hostal de la Glòria, El cafè de la Marina o La Rambla de les floristes. Són obres populars, de gran “habilitat poètica”.

I el TNC?
Joan de Sagarra, fill del poeta, va agrair la voluntat de la Generalitat d'homenatjar el pare, una efemèride que el Teatre Nacional de Catalunya ha obviat. Tampoc Joan Ollé no entén el descuit: “No entenc que en el recompte hagi quedat Maragall, 2 i Sagarra, 0.” Per contra, Ollé celebra que el Lliure, “que no li toca” pel parer del director, hagi programat Vida privada, amb dramatúrgia de Xavier Albertí, i programi per dos copsRosa Maria Sardà diu Sagarra. Pel conseller, cal valorar globalment la programació de Sergi Belbel al TNC, criticat per Joan de Sagarra. Mascarell considera que Belbel “ha fet molt bona feina en conjunt”.
Font: www.elpuntavui.cat

Una ‘ruta' per Sagarra

by on 14:18
Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que e...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

TEXT: MARTIN CRIMP
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, JOAN CARRERAS, MÍRIAM ISCLA i DIANA GÓMEZ
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i TEMPORADA ALTA
SALA BECKETT

Els éssers humans porter a dins petites ciutats, nuclis vitals que anem construint amb trossos d'experiències pròpies i inventades. Però la realitat, normalment no tan perfecta del que la nostra imaginació voldria. Martin Crimp reconstruiex aquestes ciutats interiors en la seva obra La ciutat. En ella ens presenta a una parella, la Clair (Sílvia Bel), escriptora, i el Christopher (Joan Carreras), que acaba de perdre la feina. 

Crimp barreja crisis personals, de parella, amb la crisi econòmica i introdueix un element pertorbador entre mig, la Jenny (Míriam Iscla), veïna de la parella que amb una història peculiar farà que allò que a la parella separava, aquesta presència estranya en forma de Jenny els torni a unir.

De qualsevol manera, la força de La ciutat resideix en el text. Perfectament mil·limetrat, un teixit de situacions inconnexes que van a parar a un final que posa les coses en ordre. Victor Muñoz i Calafell ha deixat que el text faci i desfaci, no hi ha una direcció clara, simplement es juga a que els actors siguin el vehicle per conduir la història fins al final.

Actors, que mantenen viva la història. la Míriam Iscla fascinant davant del personatge més complex mentres que a la Sílvia Bel, li sobren tics, i al Joan Carreras li falta una mica de força en algunes escenes. El fugaç pas de la Diana Gómez per l'escenari no deixa indiferents, simplement serveix com catalizadora del sorprenent final que ens espera.

La sòbria posada en escena culmina un muntatge on tot gira al voltant del text i és aquest qui el fa absolutament imprescindible pels amants del teatre de text.

LA CIUTAT

by on 18:05
TEXT: MARTIN CRIMP TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, JOAN CARRERAS, MÍRIAM ISCLA i DIANA GÓMEZ ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Si la sala Beckett ja va intuir que Martin Crimp era una de les veus més interessants de la dramatúrgia britànica el 2004, ara es constata amb l'èxit de La ciutat (Royal Court, 2008). Avui ja es parla d'ell com l'hereu de Harold Pinter, perquè és capaç de dibuixar uns espais amb molta tensió, tot i que l'escena sigui convencional. El mèrit de Crimp és que dissenya una trama servint-se d'un joc formal que aporta intriga, humor àcid i que obliga l'espectador a mantenir una gran atenció per cada detall que es pugui convertir en metafòric del que vindrà. L'obra, dirigida per Víctor Muñoz i amb un repartiment format per Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i Diana Gómez, s'estrena demà (21h) a La Planeta i farà temporada del 17 de novembre al 18 de desembre a la sala Beckett de Barcelona.
Una parella aparentment feliç amb una casa amb jardí a la ciutat i dos nens que creixen a casa es creuen dues notícies un vespre: que s'està revisant l'estructura de personal a l'empresa de l'home i que la dona (que treballa de traductora) ha mantingut una conversa de dues hores amb un escriptor que, habitualment es nega a qualsevol tipus de relació. Aquest és l'embrió del que serà la seva separació. A més, la veïna es presenta a casa demanant que procurin que la canalla no faci tant de soroll. Són els elements primaris per obrir una magrana de relacions que, sense pontificar res, desvela la complexitat de la societat actual, destapa totes les capes de la societat. Muñoz celebra que la intriga arriba a una escena final que, tot i ser desencisadora, no decebrà l'espectador.
Pel director de la Beckett, Toni Casares, aquest és un dels millors textos actuals per explicar “el momentsociopoliticoeconomic que viu Europa: “És un estilet molt potent que parla de com un món se'n va en orris”. Per Casares, amb La ciutat, es demostra que el teatre reacciona davant dels fets actuals.
Per Víctor Muñoz, el repte era aconseguir que fos normal l'estranyesa per on transiten els personatges. I és que Crimp els dota puntualment d'uns monòlegs inconnexos per arribar a formular una demanda feridora. És el joc que utilitza l'autor per captar l'atenció del públic i anar desplegant secrets dels personatges.
Martin Crimp va publicar El camp el 2000 (va ser una de les peces amb què es va presentar a Catalunya). En aquell passatge imaginava una parella que decidia sortir de la ciutat i refugiar-se al camp per retrobar-se amb la natura, la veritat. La fugida, però, seria inútil. Ara, a La ciutat Martin Crimp s'atreveix a posar la lupa en el centre del conflicte. Els personatges també troben un refugi en el camp de la creació, un altre miratge que resultarà fallit.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Intriga i desencís

by on 13:30
Si la sala Beckett ja va intuir que Martin Crimp era una de les veus més interessants de la dramatúrgia britànica el 2004, ara es const...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: IVAN TURGUÉNEV
TRADUCCIÓ: MIQUEL CABAL GUARRO
VERSIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, DIANA TORNÉ, CARME SANSA, MÍRIAM ALAMANY, HANS RICHTER, JOSEP MANEL CASANY, ROBERT GONZÁLEZ, JOAN RAJA, CARLES MARTÍNEZ, DAVID SEGÚ, TILDA ESPLUGA, IRENEU TRANIS, ALBA VALLDAURA, ORIOL AGELL/MAX JIMÉNEZ/ ADRIÀ ROCA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del TNC torna a obrir les seves portes, aquest cop només amb una llotja a una comèdia de saló, dirigida per Josep Maria Mestres, especialista en el gènere. Ivan Turguénev va ser precursor del teatre que més tard desenvoluparia Txékhov i ja retrata en Un mes al camp aquesta decadència i l'ociositat de la noblesa russa.

La vida dels protagonistes consisteix en jugar a les cartes, en llegir, en passejar pel camp i Natàlia (Sílvia Bel), la protagonista, totes aquestes divertiments l'avorreixen. El seu marit, Arkadi (Xavier Boada) sempre està ocupat i el seu etern pretendent, Rakitin (Josep Manel Casany) ja no li fa massa cas. Fins que arriba a la casa el nou professor del seu fill, Aleksei (Robert González) Natàlia perdre el cap per ell.

Com passa amb Txékhov darrera d'aquesta calma es brollen uns forts sentiments i anhels dels seus protagonistes per aconseguir allò que desitgen. Gairebé dues hores i mitja, massa llargues per a dictaminar i acabar de desentramar els embolics que la pròpia protagonista s'encarrega de formar. Entremig d'una història de gelosia inesperada i totalment simple en contra de la seva pupil·la Verotxka (Diana Torné) pel suposat amor de Aleksei.

Una obra irregular, massa llarga per explicar una història amb una clara manca de substància. L'escenografia de Pep Duran és massa previsible del que estem acostumats a veure a la Sala Gran del TNC. Sílvia Bel i Carles Martínez destaquen entre un repartiment força irregular, amb cares noves que suporten gran pes de l'obra com és el cas de la jove Diana Torné que se'n surt amb més o menys gràcia.

Un mes al camp sembla una obra de farciment dintre d'una temporada de crisi teatral que malgrat tot ha demostrat que amb el que hi ha es pot sortir airosa amb exemples com Agost o Pedra de Tartera. Deixarem passar aquest mes al camp, i esperarem tornar a l'èxit amb el clàssic de Molière, El Misatrop, la propera estrena.

UN MES AL CAMP

by on 14:10
TEXT: IVAN TURGUÉNEV TRADUCCIÓ: MIQUEL CABAL GUARRO VERSIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JOSEP MARIA MESTRES INTÈRPRETS: X...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARLES MARTÍNEZ, LLUÍS SOLER, PEP ANTON MUÑOZ, XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, ALBERT AUSELLÉ, ISAAC ALCAYDE, MANEL SANS, SERGI MISAS, CONXITA SESÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es converteix durant mes i mig en una platja. Un dels grans coneixedors d'aquesta sala, Josep Maria Mestres, es torna a aliar amb Alfons Flores, dissenyador escenogràfic, per transformar un espai inhumà com aquest en un teatre més proper i íntim.

Un altre cop Joan Sellent torna a traduir al català les paraules shakesperianes amb total mestratge i sense sortir-se del vers. Tot un expert en matèria, que signa amb brillantor una excel·lent adaptació.

Els perills d'aquesta sala són ben coneguts per tots els mortals que algun cop a la seva vida l'han trepitjada, però aquesta vegada el so és clar, i els miralls que conformen part de l'escenografia no deixen gaires espais on l'ull de l'espectador no arribi. Un impressionat espai escenogràfic, clar, sense gaires mobles, unes quantes cadires de xiringuito de platja per jugar i algun altre cop amagat, dintre de la mateixa escenografia, permeten que ho important sigui que els actors juguen amb la força paraula.

El millor d'aquest joc, Quimet Pla, que dintre de la seva obligada borratxera permanent, cuida al detall cadascuna de les seves intervencions. Li acompanyen en les seves marxes, un magnífic Carles Martínez i una notable Mercè Comes. Anna Ycobaltzeta mostra una cara diferent a la típica rossa maca i presumida dels seus últims treballs. Sílvia Bel dibuixa una transformació de dona que es converteix en home, sense histrionismes ni altres patologies estranyes i pròpies d'aquestes transformacions. Pep Anton Muñoz, Lluís Soler, Pep Planas i Isaac Alcayde fan allò que millor saben fer i ho fan molt bé, tots sota un meravellós guió.

Desprès de El ventall de Lady Windermere i La casa dels cors trencats, Josep Maria Mestres demostra amb Nit de Reis que avui en dia és el millor director per omplir de rialles de qualitat tota la immensa platea de la Sala Gran del TNC.

NIT DE REIS

by on 22:00
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: OSCAR WILDE
TRADUCCIÓ: JORDI SALA
ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, CARME BALAGUÉ, ABEL FOLK, CAMILO GARCÍA, JOEL JOAN, MERCÈ PONS, ANNA YCOBALZETA.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Robert Chiltern és un marit ideal per a la seva dona Victoria Chiltern, un polític brillant i un perfecte cavaller. Davant de tota la resta de la societat ambdós es mostren com un matrimoni feliç. Aquesta harmonia es veurà amenaçada quan irromp la malèvola i seductora Mrs. Cheveley que vol fer xantatge a Robert Chiltern amenaçant-lo amb revelar un obscur secret del seu passat que li va permetre forjar la seva admirable carrera política i el seu matrimoni. Assetjat, demana consell al seu gran amic, Arthur Goring, conegut en l’alta societat per la seva intel·ligència i els seus abillaments: tot un dandi.

Un marit ideal és una comèdia de saló amb un estil irònic ens presenta les dobles morals, les mitges veritats, els prejudicis de l’alta societat de qualsevol país. Fins aquí, res el podem retreure. El problema arriba quan volem anar un pas més lluny. Oscar Wilde era un autor romàntic, que va viure a finals de segle XIX, on no existien ni els sms, ni els mails, ni una idea d’Europa amb Parlament inclòs. I qui li anava a dir al senyor Wilde que escriuria la vida d’una tal Paris Hilton, Gina Chiltern, abans que aquesta naixés.

Josep Maria Mestres la va encertar fa un parell de temporades quan va recuperar El ventall de Lady Windermere, també de Wilde. La temporada passada ens va regalar un gran Bernard Shaw amb ‘La casa dels cors trencats’, però no esperen veure una representació com aquestes dues citades en ‘Un marit ideal’, perquè diuen que les comparacions poden ser odioses.

Les idees d’Oscar Wilde, molt vigents encara, com les que expressa en el text original de Un marit ideal no calen ser actualitzades per un espectacle que busca més l’espectacle per l’espectacle que fer un bon muntatge d'un bon text. L’adaptació de Jordi Sala i Josep Maria Mestres li passa el mateix que a la majoria de clàssics actualitzats perden bona part d'allò que els va convertir en clàssics. Si se'm permet un bon espectador de teatre sap que al segle XIX, quan va ser escrita aquesta obra, no hi havia ni mòbils, ni per tant sms, ni gairebé telèfon.

Els actors intenten conduir el vaixell a bon port i alguns fins i tot ho aconsegueixen. Un clar exemple, és un brillant Camilo García, totalment desconegut per a molts espectadors i que hauria de deixar-se veure més sovint damunt d'un escenari, per a delectar-nos no només amb la seva perfecta dicció de bon doblador sinó amb el seu mestratge d'actor consagrat. Li acompanyen Abel Folk i Joel Joan sempre correctes. Una gran Mercè Pons, que juntament amb Camilo són el millor de l'obra. Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta i Carme Balaguer mostren intermitents signes de correció.

Una de les grans apostes teatrals de la temporada es queda en aposta a l'espera que el públic decideixi o no pujar-la als altars.

UN MARIT IDEAL

by on 21:19
FITXA ARTÍSTICA TEXT: OSCAR WILDE TRADUCCIÓ: JORDI SALA ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTR...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,