Mostrando entradas con la etiqueta Mercè Pons. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mercè Pons. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdutEls dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerradosAlatristeSoldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de KennedyViejos tiemposUn tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol

AUTOR: DAVID LODGE
TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS
DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER
INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: UTOPÍA GLOBAL
SALA MUNTANER

Hay muchas razones por las que acabas por ocupar una butaca de teatro, una de las más comunes es que conozcas poco o mucho la trayectoria de alguno/todos participantes de la obra. Este es el caso, la sola presencia de Àlex Casanovas ya me llevó hasta la Muntaner. Sabía que el cóctel de ciencia y amor era arriesgado pero entendí que sería más química y razón en todo caso.

De sobras es conocido que el escenario de la Muntaner no es el más adecuado para hacer obras de proximidad, en este caso le vuelve a pasar una flaca factura a la obra. Noto demasiada distancia entre el espectador y el escenario, me gustaría estar más cerca. En una ocasión he visto el escenario en medio de la sala, creo que simplemente esa elección hubiera creado un ambiente diferente y necesario al que el público se encuentra.

De todas maneras, el montaje empieza, y el engranaje al que le cuesta unos minutos arrancar, con una falta clara de naturalidad en la dicción y entonación de los personajes. Escuchamos mucha ciencia, en algunos casos sin venir a cuento, porque con palabras más directas y sin que nos vayamos por las ramas entenderíamos mejor lo que les pasa por la cabeza a los personajes. Una vez comenzada la relación, la obra llega a su cumbre, allá ya habremos caído en su red, por un momento nos tiene atrapados.

Primera dirección del actor Lluís Soler, que según cuentan ha dejado libertad a sus actores, aunque por exigencias del guión, los continuos cambios de escena y de escenografía, convierten a los personajes, a veces, en meras figuras estáticas, falta sentimiento, falta pasión, y sobran demasiadas palabras.

Àlex Casanovas y Mercè Pons interpretan de un modo muy científico los personajes, en algunos momentos les falta química y en otros simplemente te los crees sin más, pero echo de menos esa magia que buscamos encontrar siempre en el escenario y que en este caso brilla por su ausencia. Les falta algo que también le falta al texto, deja demasiado a la imaginación y juega poco con la comedia. Drama tampoco hay, simplemente es la vida que pasa, pero que no te atrapa.

PENSAMENTS SECRETS

by on 17:05
AUTOR: DAVID LODGE TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS DURA...

Font: Borja Duñó (text) | Danide (Il·lustració) per ara.cat
Mercè Pons entrevista Àlex Casanovas
Com és Lluís Soler com a director?
Treballar amb ell ha sigut molt còmode i molt fàcil. Segurament perquè ha utilitzat totes aquelles coses que li agradaria trobar quan està fent un personatge. No hi ha hagut cap pressió, ni tensions, ni nervis… Ens ha deixat arribar a la nostra manera als llocs on ell volia que arribéssim, sense dir-nos què havíem de fer. Una altra cosa és si a ell li quedaran ganes de repetir. 
Què pot aportar un actor a la direcció?
El seu punt de vista del personatge, de l’espectacle, que bàsicament és la raó per la qual ha decidit fer aquella obra i aquell personatge. També pots limitar-te a ser el mitjà a través del qual el director explica la història, però sempre és més fàcil si s’arriba a un denominador comú. El que aportes són les teves vivències, la teva manera de ser, perquè al capdavall els personatges es mouen i parlen com tu els fas moure i els fas parlar. 
T’atreviries (potser ja ho has fet) a dirigir? 
No. Ser director és molt complicat. Has de treballar amb aquests éssers tan complicats que són els actors i les actrius, que cadascun és d’un pare i d’una mare diferent i, per funcionar, a cadascú ens va bé que ens diguin les coses d’una manera diferent. Hi ha gent que li agrada que li diguin què fa bé, altres el que fan malament, altres necessiten arribar a punts crítics per tirar endavant… I a més has de controlar quin tipus d’espectacle vols, la llum, el so, el vestuari… és un sarau. 
Què en penses dels secrets? ¿Se n’han de tenir? La sinceritat està sobrevalorada?
Crec que tothom té secrets, i per molt bé que estiguis amb una altra persona, hi ha coses que segurament no hem explicat mai. I això de la sinceritat, depèn. Perquè, ¿quantes persones diuen “Si mai passa res digue-m’ho, que jo ho entenc” i quan ho dius l’has cagat i ha petat tot? Crec més en les mentides pietoses, mira què et dic.
La Helen i el Ralph, els personatges de Pensaments secrets, són molt diferents. Ella pensa en l’esperit i ell en els àtoms. Què hi ha en tu de cadascun d’ells?
Sempre m’ha agradat saber d’on vénen les coses però sense oblidar la part animística. Una bona combinació és tenir la barreja dels dos, de la part científica i espiritual.
Com t’has preparat el personatge?
Jo sempre encaro els personatges de la mateixa manera, a partir de la primera impressió que en trec quan els llegeixo. I poques vegades se’n diferencien gaire. Aquí és on entra el director i sobretot els altres actors o actrius que comparteixen escenari amb tu. Moltes vegades modifiques coses en funció de qui tens al davant i de com et diu la rèplica que a tu et permet contestar. 
Àlex Casanovas entrevista Mercè Pons
Lluís Soler: quina veu! ¿I com a director què tal?
Molt bé, ha sigut una bassa d’oli, perquè et fa arribar al que ell vol d’una manera sempre tranquil·la, amb molta serenitat, i m’ha donat una llibertat a l’hora de crear el personatge que no m’havia trobat mai. M’ha donat un temps, m’ha deixat fer i m’he sentit amb un punt extra de llibertat.
I això t’ha fet estar més còmoda?
No, al principi no. No hi estic acostumada. Normalment no passa, però després ho he aprofitat i he pogut provar més coses. Hem trigat una mica més a prendre decisions però ha sigut molt agradable.
¿Has notat diferència amb directors que no hagin sigut actors?
Ja m’hi he trobat altres vegades i crec que sí que hi ha diferència. Són diferències petites, però hi ha una part de l’actor director que es posa a la teva pell en alguns moments delicats, en situacions en què potser saben llegir més la incomoditat i la problemàtica que et pot suposar, per exemple, un canvi d’últim moment, i és d’agrair.
T’ha passat pel cap dirigir alguna vegada?
Sí, vaig començar molt jove i a més a més vaig començar amb tu, perquè vaig fer una ajudantia de direcció en què tu hi eres. Tenia la inquietud de dirigir, però ho vaig veure tan difícil que ho vaig deixar. He de reconèixer que encara no m’ho he tret del cap, perquè tinc molta imaginació i quan llegeixo teatre sempre em passa que me l’imagino com seria muntat, amb els actors… 
I els secrets, què? S’han de tenir secrets? S’ha de ser sincer?
Tot en la seva mesura. Els secrets són bons en alguns casos i terriblement nocius en alguns altres, no es pot generalitzar. I les mentides també són necessàries, en molts casos són molt beneficioses. A algunes persones la mentida els ha salvat d’estar bé o malament.
Si no acabaríem com misantrops. “És que sempre he de dir la veritat…”, i acabes sol. 
Sí, ser sempre sincer no és intel·ligent, perquè et porta al desastre.
Has escrit mai algun diari?
No, mai de la vida. No m’ha interessat i li he tingut sempre com una tírria... Mai ho he entès i per tant aquesta part del meu personatge me l’he hagut de currar, perquè no la tinc. 
Per què teatre? 
M’hauria agradat ser corredora de ral·lis, però faig teatre. Té aquesta cosa del directe, de l’intercanvi amb el públic, i aquest acte que repetim cada dia però que és irrepetible. La repetició irrepetible de cada dia és molt atractiva.
Font: Belen Ginart (ara.cat)
Totes tres són actrius. I, a més, comparteixen nom amb la copatrona de Barcelona. Mercè Pons, Mercè Arànega i Mercè Sampietro, un trio d’intèrprets amb dècades d’ofici per explicar que també tenen en comú l’amor per una ciutat que està a punt per començar la seva festa major. Cadascuna té les seves raons per estimar-la. Els hem demanat que ens les expliquin, i que ens parlin dels seus racons favorits, sense obviar la cara menys amable de la ciutat.
Les tres Mercès disfruten passejant per la Barcelona dels barris, de la distància curta, de descobrir nous racons amagats en una ciutat que, malgrat tenir unes dimensions humanes, saben capaç de sorprendre fins i tot els que la coneixen millor. Però també deploren la massificació turística, la pèrdua de personalitat que se’n deriva i la retallada en serveis en nom d’una crisi que, denuncien, assola també amb cruesa el món al qual es dediquen. Totes tres, en definitiva, comparteixen igualment la passió per l’ofici i la sort, de vegades esquiva, d’estar treballant en allò que els agrada.
Mercè Arànega: “M’encanten els barris que tenen illes de vianants”
L’actriu Mercè Arànega no s’hi ha de pensar dos cops a l’hora de decantar-se per una de les moltes propostes del programa de la Mercè: el correfoc. Durant molts anys, s’oferia per portar-hi els fills dels amics: els infants i els valents són els que més disfruten del ball enfurismat dels diables. “Quan era jove no me’n perdia cap, ara ja no hi vaig”, diu, malgrat que la seva vitalitat i la brillantor dels seus ulls contradiuen la pressa del calendari. Ja no es veu amb cor de córrer sota la pluja d’espurnes, però cada any es reserva algun dia per viure les festes de la patrona, ja sigui assistint a algun concert, ja sigui fent una volta pel Parc de la Ciutadella, un dels escenaris que més li agraden per l’ambient que s’hi genera.

Des de fa 19 anys casa seva és fora de Barcelona, però la feina, els amics i les aficions, com anar al teatre o a veure una exposició, la porten sovint a uns carrers, unes places i uns equipaments que coneix pam a pam. Arànega va néixer a Buenos Aires el 1957. Als 10 anys va anar a viure a Badalona i es va instal·lar a Barcelona quan va començar els estudis a l’Institut del Teatre, en un edifici del carrer Elisabets que avui acull el Cidob i on ha elegit retratar-se en homenatge als vells temps. El seu domicili a la ciutat va anar canviant d’ubicació (“al carrer Portaferrissa, al de Còrsega, al davant del que ara és el TNC, al carrer Tordera…”) fins que va recalar en un pis gracienc on es va estar 15 anys. Gràcia, que ha vist canviar molt, continua tenint un lloc privilegiat entre els seus racons preferits de Barcelona. Però la seva llista de llocs on està a gust és extensa. “M’encanten els barris amb illes de vianants, com Sants i Sant Andreu”, explica.
Un altre lloc on li agrada escapar-se és la muntanya de Montjuïc. Hi va ser fa pocs dies, per visitar l’exposició del MNAC dedicada a Josep Tapiró, que la va entusiasmar, però també hi puja de tant en tant simplement per gaudir de les vistes sobre la ciutat. “El mirador és un espai meravellós”, diu amb la vehemència amb què defensa els seus personatges, que li ha valgut nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Nacional de teatre per la seva Dona Obdúlia a la Mort de dama dirigida per Rafel Duran.
Però també hi ha molts llocs de la ciutat on Mercè Arànega no està còmoda. Són aquells on la proliferació del turisme la fa sentir “com si fos en un parc temàtic”. La Rambla és, segurament, el que més li desagrada. “Em sembla horrorós el que han fet amb les antigues parades d’ocells i flors. Ara són botigues de souvenirs barats”. Per això defensa: “Hem de pensar bé quin model de ciutat volem. Jo no sóc la persona més adequada per dir què s’ha de fer, però sí per queixar-me, perquè sóc una ciutadana”. Un cop obert el pot de la queixa, a la Mercè Arànega se li enfosqueix la mirada pensant en tanta i tanta gent que les passa magres. “Ja ho entenc, que no hi ha diners. Però és que abans n’hi havia i els van robar. No sé d’on han de sortir els recursos, però d’entrada se’ls han d’exigir a la gent que els ha robat, d’aquest país i del país veí, que és Espanya”.
Mercè Arànega està indignada amb les causes i les conseqüències d’una crisi que també afecta de ple la seva professió. Però, per sort, després d’uns mesos en parada forçosa, se li obre una temporada plena de feina: dues obres al TNC ( El somni d’una nit d’estiu, al novembre, que espera amb la il·lusió que a un actor li fa sempre trobar-se amb Shakespeare, i al febrer L’hort de les oliveres, una obra molt contemporània i molt crítica de Narcís Comadira que li permetrà treballar amb el director Xavier Albertí) i The breath of live, de David Hare, al gener a la Sala Muntaner, amb la productora Q-Ars Teatre, que era “el projecte de vida” d’una gran amiga seva, l’actriu Mercè Anglès, morta prematurament aquest estiu, “així que és una obra molt sentida i especial”.
Mercè Sampietro: “El Liceu m’agrada molt: jo hauria volgut ser cantant”
La Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) treballava de secretària quan el destí la va anar a buscar: una companyia madrilenya de teatre li oferia feina i no s’ho va pensar dos cops. Així començava la sòlida trajectòria professional d’una actriu que, si no ho hagués sigut, s’hauria volgut dedicar al cant. “M’hauria fet molt feliç”, assegura, però també reconeix la sort de no haver-s’hi obsedit: “Canto fatal”. Sampietro té debilitat per l’òpera, i el Teatre del Liceu, que a més li sembla un edifici de gran bellesa, és un dels seus racons favorits en el seu itinerari íntim per la ciutat on va néixer.

I va ser justament un naixement, en aquest cas el de la seva primera néta, el que va empènyer l’actriu cap a un barri que fins aleshores només coneixia de passada, Sant Andreu. “El meu fill i la meva jove hi vivien”, precisa la matriarca de La Riera. “El meu marit i jo vam decidir traslladar-nos-hi per estar a prop de la nena”. No és que Sampietro no conegués el barri, esclar. Però més enllà de la Rambla, la plaça d’Orfila i el carrer Gran hi havia passejat poc, per no dir gens. “O sigui que puc dir que el vaig descobrir fa pocs anys, i m’encanta”, diu la intèrpret, una dona vitalista amb interessos múltiples, entre els quals l’arquitectura (“especialment el racionalisme; el Modernisme no m’entusiasma, tot i que considero Gaudí un geni; i m’encanta la Torre de Collserola”).
A l’hora d’enumerar els encants de Sant Andreu, n’hi surten un reguitzell: “Està molt cuidat i molt rejovenit. M’agraden els carrerons, les cases baixes, l’espai Can Fabra, que ha quedat preciós i encara té molt potencial, i, per descomptat, la plaça d’Orfila”. Per raons de feina, Sampietro s’ha passat tota la vida a cavall entre Madrid i Barcelona, i té casa als dos llocs. Però confessa que a la capital espanyola hi troba a faltar una mica l’ambient proper i càlid d’aquí. “M’agrada molt la vida de barri, el tracte familiar dels botiguers, que la gent es conegui”, diu la intèrpret, molt amiga d’anar al mercat i a comprar a botigues on se sent ben tractada.
Però a la llista de Mercè Sampietro no tot són lloances. Dotada d’un admirable esperit crític, no s’està de dir també les coses que no li agraden. I quan s’hi posa n’hi surten una pila. Una de les que més la indignen és la brutícia i la desatenció de tot el que no sigui el centre, tant del districte on viu com de tot Barcelona. “La ciutat en conjunt està molt descuidada. Es cuida molt el circuit del turisme i prou. Ara tot s’atribueix a la crisi, però l’excusa no serveix”.
També parla amb preocupació dels problemes derivats de la massificació turística, que és “espantosa, carregosa”. “Cal descentralitzar el turisme, però el risc és que la massificació arribi als barris. És un problema difícil de resoldre”. En qualsevol cas, ja fa temps que el centre de la ciutat no forma part del centre vital de Mercè Sampietro. Sí que ho era en els seus anys d’estudiant. “Quan tenia 20 anys vaig viure molt Ciutat Vella, el Born, però ara no hi passejo: sempre penso que amb tant turisme no es pot veure res”. El Liceu, que visita de tant en tant, és una excepció. I una curiositat: podeu estar segurs que, per molt que li vingui de camí, per arribar al Liceu la Sampietro no ha passat mai pel mig de la plaça de Catalunya. “Em fan por els coloms. No he travessat mai la plaça, és un lloc on de ben segur que no m’hi trobaran”. Tampoc li agraden les aglomeracions i aquesta és una raó per la qual ha viscut “poquíssim” la Mercè; a més, sovint les festes l’agafen de viatge, treballant.
Bé, últimament és més difícil que li passi perquè La Riera ocupa el gruix del seu temps. “Quan vam començar ens pensàvem que duraria un any o dos. I ja anem per la sisena temporada. Tots els que la fem no parem de donar gràcies, perquè en temps d’incertesa com aquests tenir feina continuada és un regal”. Quan pot, busca forats per treballar en teatre: el seu pròxim projecte és un paper en el repartiment d’una Fedra que Sergi Belbel dirigirà al Romea a partir del gener. “Em fa molta il·lusió”, reconeix, abans d’acomiadar-se entre presses, i malgrat tot satisfeta, perquè la seva agenda treu fum.
Mercè Pons: “Barcelona sempre té alguna sorpresa amagada”
Els assajos de l’obra que acaba d’estrenar a la Sala Muntaner, Pensaments secrets, han permès que l’actriu Mercè Pons (Arbúcies, 1966) hagi pogut fer un descobriment que la té captivada: les instal·lacions de l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda, on la companyia ha assajat uns quants dies. Li agrada especialment la magnífica biblioteca, que a més guarda certa relació amb el seu personatge a l’obra, la d’una professora d’escriptura creativa. Però l’estricta normativa de l’ateneu impedeix que li puguem fer allà la fotografia per a aquest reportatge. Pons acaba posant a l’encisador jardí romàntic, un regal d’arbres, plantes, aigua i peixos de colors, a recer del ritme embogit dels carrers del centre de Barcelona. “Una de les coses que m’agraden de la ciutat és que sempre té alguna sorpresa amagada -afirma-. Malgrat que és petita, mai l’acabes de descobrir del tot”.

Mercè Pons va créixer entre Arbúcies i Arenys. Quan era adolescent, les Festes de la Mercè suposaven el final de festa perfecte a l’estiu amb la colla: “Recordo haver passat moltes nits de concert i després, al matí, sense dormir, agafar el tren per tornar a Arenys”.
Reconeix que ha viscut molt la dimensió musical de les festes, però que la seva condició de mare li ha fet valorar el programa d’una altra manera. “Enguany hi portaré per primer cop la petita, que té tres anys”, diu. L’actriu confessa que la notorietat de la seva onomàstica té un valor afegit: cada any rep trucades d’amics i coneguts amb qui fa molt que no es veu. Tothom recorda que és el seu sant i volen felicitar-la i, de passada, reforçar uns llaços que potser les obligacions quotidianes van desfent. “El dia del meu sant me’l passo al telèfon”, confessa, agraïda per aquesta allau de felicitacions-retrobament.
Fent un salt enrere en el temps, Mercè Pons admet que la seva relació amb Barcelona ha anat variant amb el pas dels anys i l’acumulació d’experiències. “Quan no hi vivia em semblava excessiva i incòmoda. Després, quan vaig començar a viatjar i a conèixer altres llocs, em vaig adonar que en realitat és petita i meravellosa, ofereix moltes opcions i té un ambient que m’agrada molt”, explica. També en destaca l’oferta cultural, no només pel que fa al teatre sinó també a “la seva arquitectura meravellosa i els museus”.
Pons va començar a viure a la ciutat quan va debutar professionalment en el món de la interpretació, quan tenia 23 anys. Si es descompten els sis anys que va viure a Madrid, porta gairebé vint anys a Barcelona. La major part del temps, casa seva ha estat a la part de sota del passeig de Sant Joan. “Un dels meus indrets preferits de Barcelona, que he vist canviar molt”, destaca. Encara no fa un any es va instal·lar amb la seva família al barri de Gràcia. N’està enamorada. “I això que l’Eixample m’encanta”, diu. Però als carrerons graciencs hi ha trobat el caliu de la distància curta, la vida de barri que la reconforta. “Suposo que perquè sóc de poble. I aquí l’ambient és molt familiar”, afegeix. Li agrada passejar-hi, anar al mercat, portar els fills al parc, vagarejar-hi amb el seu gos.
Si ha de triar una cosa que no li agrada de la ciutat, destaca “l’excés de turisme en determinades èpoques” i el fet que alguns serveis semblin més orientats als visitants que als ciutadans, tot i que entén que “criticar és molt fàcil” i també que “el turisme és necessari”. I entre les incorporacions recents a la fesomia de la ciutat, n’hi ha una que la disgusta especialment: l’Hotel Vela, que ha transformat el perfil marítim i ha trencat la línia neta de l’horitzó: “Visualment, em molesta”.
Però hi ha una altra cosa que encara molesta més la Mercè Pons: la crisi dins la crisi que viu la seva professió. “Els treballadors de la cultura ho estem passant molt malament. Ara hi ha molt poca feina i s’estan vivint situacions personals molt dramàtiques. I el pitjor és que gairebé ni se’n parla”, es lamenta l’actriu.
De moment, el seu horitzó laboral passa per aquests Pensaments secrets que coprotagonitza a la Sala Muntaner juntament amb Àlex Casanovas. Escrita per David Lodge, és una comèdia romàntica “que no fa riure, sinó més aviat somriure” on es contraposen dues maneres d’entendre el món. L’obra ha arribat als escenaris per la perseverança del seu traductor i productor, Llorenç Rafecas. I suposa el debut en la direcció de l’actor Lluís Soler. “Que et dirigeixi un actor és un privilegi. El Lluís ens ha donat molta llibertat”, diu l’actriu, encantada amb la feina, el personatge i un espectacle al qual desitja llarga vida.

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Ramon Vinyes és un d'aquells personatges la història del qual ha quedat enterrada per la Història en majúscules. Va néixer a Berga el 1882 però la vida d'aquest escriptor va ser un exili continu, primer per motius professionals i després polítics. El 1913 va viatjar per primer cop a Barranquilla (Colòmbia) fart de les escomeses dels crítics i els companys d'ofici. Allà va fundar una llibreria que es convertiria en centre intel·lectual i de divulgació dels corrents europeus. Els intents de retorn a l'escena catalana topen tant amb un teatre encallat en la comèdia de bulevard com amb una situació política nefasta per a un home avançat als temps, que llegia Brecht i defensava un teatre antiburgès i modern. En canvi, a Colòmbia va formar part del Grup de Barranquilla, on va coincidir, entre d'altres, amb Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a Cien años de soledad retratant-lo com el "savi català", "l'home que ho havia llegit tot", "presoner de dues nostàlgies".
Malgrat una trajectòria tan extraordinària com sorprenent, des del 1939 no s'havia representat cap obra seva al teatre professional català. El director del TNC, Sergi Belbel, ha volgut saldar comptes amb la memòria de Vinyes abans d'acabar el mandat. Aquest dijous s'estrena al Nacional Ball de titelles, una de les millors obres de l'autor, escrita el 1930, i la més crítica amb els poders fàctics. Una elecció a consciència per dialogar amb el context actual.
Del teatre popular a l'ideològic
És nit de Nadal en un bordell d'un poblet de muntanya. Les forces vives hi fan cap: polítics, notables, notaris, poetes, periodistes, capellans, científics, representants d'esquerres i de dretes. "Vinyes intenta apropar els gèneres populars, la comèdia, la farsa, a un teatre d'idees antiburgès i anarquitzant: barreja la crítica social amb un teatre popular", explica el director de Ball de titelles , Ramon Simó. Per això aprofita el bordell per fer-hi desfilar un fresc de tota la societat i dedicar-li "una carícia". No queda canya dreta: "Denuncia la demagògia, els abusos del poder, el menyspreu de la cultura, l'oportunisme, la corrupció, la veritat oficial... Aprofundeix en una Catalunya republicana que ens resulta molt propera. Les seves idees i discurs són molt actuals", diu Simó.
A prop de ca la Remei, la madam del bordell, hi cau aquella nit una bomba que distorsionarà la pau del poble: un jove amb ales és caçat pel guardabosc. "És un símbol modernista, com Ícar, l'emblema de la llibertat". Vinyes inaugura "una mena de realisme màgic", perquè els personatges de seguida prenen per possible i real aquell ésser. Tots els parroquians del bordell se'l volen apropiar: "A casa nostra cada cop que apareixen dues ales hi ha deu mil tisores disposades a tallar-les", critica Simó. El noi "representa la nova vida, l'esperança, una nova manera de fer" que, a més, se situa en plena República; la pèrdua de les ales "es pot interpretar com la ideologia, la capacitat de fer el bé, el proïsme...", apunta el director. L'amor és l'únic redemptor de l'ambició, l'individualisme i l'engany. Però mentrestant, Vinyes llança dards a tort i a dret: "Tot és lícit mentre no ho denunciï l'escàndol comprovable", diu. O bé: "La veritat és de dretes".
Dinou intèrprets s'encabiran a l'escenari de la Sala Petita en una "macrofesta" d'estètica burtoniana que Ramon Simó ha inventat a partir del joc estètic que ja proposava Ramon Vinyes. Mercè Pons, Nao Albet, Jordi Banacolochoa, Rosa Cadafalch, Francesc Lucchetti o Jordi Martínez formen un repartiment de luxe d'una obra coral que reivindica en el fons un món més just.

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".