Mostrando entradas con la etiqueta Mercè Sampietro. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mercè Sampietro. Mostrar todas las entradas

Font: Thaïs Gutiérrez (ara.cat)
“Era una funció que coincidia amb un partit important de la Champions, ho recordo perfectament. Estàvem fent El rei Lear, al Lliure, i després de la mitja part jo començava amb un monòleg. Ja era dalt de l’escenari, els llums estaven apagats però d’entre el públic sortia un soroll, alguna cosa molesta, que no s’aturava. Em vaig adonar que hi havia un espectador que estava escoltant el partit del Barça!” Ho explica Julio Manrique, encara bocabadat per aquella falta de respecte. L’actor, amb molta paciència, va aturar l’obra i va decidir esperar que l’espectador apagués la ràdio. Allò va provocar que els altres espectadors increpessin l’aficionat al futbol, que va acabar sortint de la sala, avergonyit, i no va tornar a aparèixer. Manrique reconeix que ha notat un augment dels sorolls a les sales de teatre -des dels mòbils fins als atacs de tos- i creu que s’ha de fer entendre als espectadors que els actors necessiten silenci per poder concentrar-se i fer la seva feina. “El teatre demana una postura activa als espectadors. Perquè l’espectacle sigui maco i màgic els assistents han de col·laborar, han d’estar disposats a escoltar i, per tant, a desconnectar”, reclama l’actor i director, que també es queixa de la llum de les pantalles dels telèfons i de les tauletes, que molesten molt des de dalt de l’escenari.
Els mòbils, el gran problema 
I és que els mòbils són el gran problema actual. Ho confirma l’actriu Mercè Sampietro, que ho qualifica de fenomen “horrorós” i de “falta d’educació brutal”. Actualment està fent l’obra Fedra, al Teatre Romea, i explica que fa menys d’una setmana a un espectador li va sonar el telèfon al mig de la representació. “A això ja hi estem acostumats, és un desastre però és així. Els mòbils sonen -diu amb resignació-, però és que aquell espectador va respondre al telèfon i es va posar a parlar al mig de l’obra -explica-. Jo crec que a aquella persona l’haurien d’expulsar de la sala. És una falta de respecte enorme”. No és l’única vegada que li ha passat. Fa poques setmanes, en un recital de poesia, va viure una escena similar: “Vaig deixar de recitar fins que aquella persona va deixar de parlar. Era impossible concentrar-me”.
Per a Sampietro, l’única solució a aquest problema és prohibir l’entrada dels telèfons a les sales. Ella recorda que fa anys es deixava entrar el públic quan la funció ja estava començada -“Era una cosa terrible per als actors, desconcertava molt”- i es va acabar prohibint. “Ara qui arriba tard a la funció no entra. Tothom ho sap. Doncs amb els mòbils hauria de ser igual. Qui tingui el mòbil engegat, no entra”, conclou.
Un altre dels sorolls que més molesten als artistes és la tos. “És una cosa molt molesta, que ens destorba molt i ens dificulta la concentració”, diu Salvador Brotons, director de la Banda Municipal de Barcelona. “Crec que és un tema d’educació. Com més culte és un país, menys sorolls hi ha als teatres i a les sales de concerts. Jo això ho he pogut comprovar en països com Alemanya i Anglaterra, on hi ha més respecte i més educació i molt més silenci a la platea”. Per a aquest director d’orquestra, el problema és que els espectadors no s’imaginen que estan molestant: “Nosaltres des de l’escenari ho sentim tot, fins i tot quan algú desembolica un caramel, i la nostra feina requereix molta concentració i això ho trenca”.
Julio Manrique també considera la tos una gran enemiga dels artistes: “A nosaltres ens molesta molt i, a més, com que té un efecte encomanadís, ens trobem que comença a tossir una persona i n’acaben tossint vint”.
L’actor, a més, ha après a diferenciar els tipus de tos i assegura que no totes es deuen a constipats -“Aquestes les entenc i no hi podem fer res”- sinó que en molts casos és tos nerviosa, “de gent a qui no li agrada estar tancada molta estona, que s’avorreix, que ha perdut l’interès, i tus”.
Brotons no és partidari d’encarar-se amb els espectadors com han fet alguns artistes, però creu que la responsabilitat recau sobre els organitzadors dels esdeveniments: “S’ha de dir abans de començar el concert, s’ha de recordar en el programa, tantes vegades com faci falta, perquè la gent es conscienciï de la importància del silenci”.
Una societat individualista
Rosa Maria Buxarrais, professora de teoria i història de l’educació a la UB, creu que l’augment de tots aquests sorolls en espais de cultura es deu “a l’individualisme i l’egoisme que cada dia imperen més en la nostra societat”: “Només ens preocupem de nosaltres mateixos, no es fomenten els hàbits de respecte i no preocupa que la nostra conducta pugui molestar. Ara mateix impera el jo per sobre de tot”. A més, aquesta experta assegura: “Falta ordre i educació sobre l’ús de les noves tecnologies, com el mòbil, que són un fenomen recent però han entrat a totes les esferes de la nostra vida. Cal regular-les”.
La solució, segons diu la professora universitària, és treballar l’educació i la conscienciació dels espectadors i considera positiu que els actors, els músics i els artistes en general es rebel·lin contra aquestes situacions que suposen una falta de respecte a la seva feina. “Crec que és positiu que un actor aturi la funció si algú es posa a parlar per telèfon. És una manera de demostrar que allò està malament, i així aquella persona passarà vergonya i molt probablement no ho tornarà a fer”.
Un cinema sense crispetes 
El director Ventura Pons, responsable de la reobertura dels Cinemes Texas, tenia clar que en aquesta sala al barri de Gràcia no hi hauria crispetes. “És horrorós estar veient una pel·lícula i sentir com algú menja constantment”, diu el director, que va decidir renunciar als guanys econòmics del menjar i el beure a favor del silenci. I és que Pons creu que la sala de cinema és “com una capella sagrada”, on el silenci és una forma de respecte cap a les pel·lícules. En aquesta mateixa línia, Coca-Cola va engegar una campanya a Dinamarca per lluitar contra els sorolls al cinema en què es fotografiava els espectadors sorollosos i se’ls incloïa en els fotogrames de la pel·lícula. D’aquesta manera, una escena romàntica es veia trencada pel soroll d’un espectador bevent o un altre responent al telèfon.

Silenci, Sisplau!

by on 15:53
Font: Thaïs Gutiérrez ( ara.cat ) “Era una funció que coincidia amb un partit important de la Champions, ho recordo perfectament. Està...

Fuente: Jacinto Antón (elpais.com)
Hija de Minos, rey de Creta, y de la zoofílica reina Pasifae, que concibió al monstruoso Minotauro tras satisfacer mecánicamente (!) su pasión con un toro, Fedra es uno de los grandes personajes femeninos de los mitos griegos. Eurípides la elevó a gran figura de la tragedia al llevar a escena su amor incestuoso y malhadado por su hijastro Hipólito, tema que recogieron después Séneca y Racine, añadiendo el segundo variantes, como los celos y la fuerza fatal de la pasión, y cambiando el significado último de la historia. La Phédre (1677) de Jean Racine está considerada una de las cimas del teatro francés por la belleza y virtuosa precisión de sus versos, de métrica perfecta y la forma genial, de profundo conocedor del alma humana, con que el dramaturgo desarrolló la inconveniente pasión de Fedra.
Tras Núria Espert, que la encarnó en la versión de Espriu (Una altra Fedra si us plau, 1977) y Rosa Novell, que protagonizó el montaje de Joan Ollé de la obra de Racine estrenado en 2002 en Almagro y el Grec de Barcelona, otra gran actriz catalana se enfrenta al personaje. Emma Vilarasau (Sant Cugat, Barcelona, 1955) es la Fedra del espectáculo del mismo título que dirige Sergi Belbel , autor también de la nueva traducción al catalán para la ocasión, y que arranca sus representaciones el próximo martes en el Teatro Romea de Barcelona.
Vilarasau, uno de los rostros más conocidos de la escena catalana, ganadora de un Goya en 2005 (sic), está sentada en uno de los sillones del vestíbulo del Romea, entre un ensayo y una prueba de peluquería y vestuario. Se la ve algo desvalida y un punto melancólica en este gran espacio vacío y esta tarde que languidece. Pero enseguida sonríe y muestra esa alegría pícara que es una de sus características desde que era una jovencita estudiante en el Institut del Teatre de Barcelona hace ya, ay, tantos años. Su marido, el también famoso actor Jordi Bosch, interpreta a Gloster en el Rey Lear que se estrena esta noche en el Lliure. Gloster —al que le arrancan los ojos como a Edipo— y Fedra… habrán estado entretenidos en casa. “Sí, sí”, ríe Vilarasau, “estamos un poco rayados, los dos somos muy obsesivos y no hemos parado de hablar de nuestros papeles”. Pasamos a la familia de Fedra, por ir adentrándonos en el tema, y le recuerdo la historia de cómo Dédalo construyó a su alocada madre, Pasifae, a la que Poseidón había inspirado un violento deseo por un bonito toro, un simulacro artificial de vaca de forma que pudiera meterse ella dentro y consumar su antinatural y bestial unión. Vilarasau arquea las cejas. Con una madre así —y una tía como Circe— no es raro que Fedra sea dada a las pasiones extremas, sugiero. “Es hereditario, esa influencia torcida de Venus, ¡y recuerda que era medio hermana del Minotauro!”. Con Racine, sin embargo, estamos en otro terreno, lo mitológico lo deja de lado para concentrase en lo humano. Una historia de deseo de fémina madura por jovencito tan eterna como la de la mujer de Putifar y la de Mrs. Robinson.
En cuanto a de qué trata la Fedra de Racine, Vilarasau lo tiene claro: “Habla de deseo y de culpa. Y de la culpa del deseo sobre todo. El deseo sexual inspira mucha culpabilidad, vergüenza y autodesprecio. Ese deseo es de las pocas cosas que no eliges; luego puedes someter a la voluntad su realización o no, pero el deseo mismo es una fuerza poderosa, muy irracional, animal”. Ahí estamos en el terreno del Minotauro que todos llevamos dentro, apunto. “Es algo que seguimos teniendo sin solucionar, la culpa de desear a quién no tienes derecho a hacerlo, a quien no te toca”. En la Fedra de Racine, continúa la actriz, “el deseo no consumado por su hijastro Hipólito se convierte en obsesión”. Vilarasau juzga peor esa obsesión que la consumación del deseo. “La transgresión crea culpa pero la obsesión es más insana psicológicamente”.
En realidad, lo de Fedra con Hipólito (Xavier Ripoll), al fin y al cabo hijo de su marido Teseo (Lluís Soler) con una amazona, no hubiera sido tan pecaminoso. “En puridad no hubiera sido incesto, y además Racine incluye el rumor de que Teseo habría muerto, pero para los griegos, y para él, era algo igualmente aberrante”. En Eurípides, y perdonen el viejo spoiler, Fedra se ahorca sosteniendo en la mano una tablilla en la que, despechada, acusa ante su marido a Hipólito de tratar de violarla. “Racine cambia eso y hace que Fedra se envenene en escena no sin antes proclamar la inocencia de Hipólito, así que la redime”. Es tarde para Hipólito, que desterrado, ha muerto ahogado huyendo de un monstruo marino (quien sabe si su propio deseo). Es curioso recordar que Racine fue sospechoso de envenenar a su antigua amante, Du Parc.
¿Encuentra alguna identificación Emma Vilarasau con Fedra? “Todos tenemos culpa, todos hemos deseado, y Fedra tiene una edad. Siente este deseo brutal y posiblemente es la última vez. Eso es muy comprensible para una mujer”. A Emma Vilarasau se la considera en cierta manera la heredera natural de la desaparecida Anna Lizaran. "No, no, Anna era ella absolutamente irrepetible, inimitable. No me considero para nada su heredera, no puedo serlo ya que no puede serlo nadie. Igual que no ha dejado heredero Fabià Puigserver y no lo dejarán Lluís Pasqual o Núria Espert". La actriz se entristece. "la oigo aún en Agost, tan adorable y gamberra. Era de las actrices que tenían más claro todo lo que esto", dice con un gesto vago que abarca al teatro y a la vida, "tiene de juego".

Equilibrio entre palabra y emoción

¿Cómo llevan la obra a escena? ¿Se ha cortado? “Nada, absolutamente nada. No es una obra larga, no llega a las dos horas. Sergi Belbel ha hecho una adaptación maravillosa, en verso blanco. Racine es muy directo, usa las palabras con una precisión absoluta”.
Fedra, el personaje, tiene un montón de esos versos. “¡Mil y pico!”. ¿Y cómo los dice? “¡Como puedo!”, bromea la actriz. “Desde luego no à la Comédie, pero respetando el verso, su ritmo y su pulsión, el verso te lo marca todo. Las palabras en Racine están vivas. Sergi nos dice: ‘Me gustaría poder tocar las palabras’, han de tener contundencia. Es al revés que otras obras en las que pones el sentimiento por delante de la palabra; aquí es la palabra la que debe arrastrar la emoción. Pero no basta solo con decirlas. Hay un equilibrio fragilísimo entre palabra y emoción”.
El montaje de Belbel es muy clásico, con escenografía aparentemente muy simple y un vestuario mixto: ellos, de militares; ellas, con prendas vagamente alusivas a la tragedia. “No inventamos nada nuevo, esta Fedra no es un superespectáculo, el espectáculo en sí es el texto”.
Emma Vilarasau está entusiasmada con el verso. “Nunca lo había hecho antes, excepto precisamente el fragmento de Fedra que recitaba en Barcelona de Pere Riera (2013), en la que interpretaba a una actriz. El proyecto actual viene de ahí. Me leí otra vez toda la obra de Racine, y cuando Borja Sitjà me preguntó si tenía algo en la cabeza para el Romea le dije que, puesto a escoger, Fedra”.
Fedra, pese al título y la importancia central del personaje, es, subraya la actriz, muy coral. “Hipólito, Teseo, la amada prohibida del primero, Aricia (Queralt Casasayas); la nodriza confidente de Fedra, Enona (Mercè Sampietro, nada menos)… Hipólito tiene en Racine el mismo problema que Fedra, ama a alguien a quien no puede: aunque los jóvenes están aprisionados en algo más, el afán de castidad, algo que quizá sea una influencia del jansenismo en Racine”.
Font: Belen Ginart (ara.cat)
Totes tres són actrius. I, a més, comparteixen nom amb la copatrona de Barcelona. Mercè Pons, Mercè Arànega i Mercè Sampietro, un trio d’intèrprets amb dècades d’ofici per explicar que també tenen en comú l’amor per una ciutat que està a punt per començar la seva festa major. Cadascuna té les seves raons per estimar-la. Els hem demanat que ens les expliquin, i que ens parlin dels seus racons favorits, sense obviar la cara menys amable de la ciutat.
Les tres Mercès disfruten passejant per la Barcelona dels barris, de la distància curta, de descobrir nous racons amagats en una ciutat que, malgrat tenir unes dimensions humanes, saben capaç de sorprendre fins i tot els que la coneixen millor. Però també deploren la massificació turística, la pèrdua de personalitat que se’n deriva i la retallada en serveis en nom d’una crisi que, denuncien, assola també amb cruesa el món al qual es dediquen. Totes tres, en definitiva, comparteixen igualment la passió per l’ofici i la sort, de vegades esquiva, d’estar treballant en allò que els agrada.
Mercè Arànega: “M’encanten els barris que tenen illes de vianants”
L’actriu Mercè Arànega no s’hi ha de pensar dos cops a l’hora de decantar-se per una de les moltes propostes del programa de la Mercè: el correfoc. Durant molts anys, s’oferia per portar-hi els fills dels amics: els infants i els valents són els que més disfruten del ball enfurismat dels diables. “Quan era jove no me’n perdia cap, ara ja no hi vaig”, diu, malgrat que la seva vitalitat i la brillantor dels seus ulls contradiuen la pressa del calendari. Ja no es veu amb cor de córrer sota la pluja d’espurnes, però cada any es reserva algun dia per viure les festes de la patrona, ja sigui assistint a algun concert, ja sigui fent una volta pel Parc de la Ciutadella, un dels escenaris que més li agraden per l’ambient que s’hi genera.

Des de fa 19 anys casa seva és fora de Barcelona, però la feina, els amics i les aficions, com anar al teatre o a veure una exposició, la porten sovint a uns carrers, unes places i uns equipaments que coneix pam a pam. Arànega va néixer a Buenos Aires el 1957. Als 10 anys va anar a viure a Badalona i es va instal·lar a Barcelona quan va començar els estudis a l’Institut del Teatre, en un edifici del carrer Elisabets que avui acull el Cidob i on ha elegit retratar-se en homenatge als vells temps. El seu domicili a la ciutat va anar canviant d’ubicació (“al carrer Portaferrissa, al de Còrsega, al davant del que ara és el TNC, al carrer Tordera…”) fins que va recalar en un pis gracienc on es va estar 15 anys. Gràcia, que ha vist canviar molt, continua tenint un lloc privilegiat entre els seus racons preferits de Barcelona. Però la seva llista de llocs on està a gust és extensa. “M’encanten els barris amb illes de vianants, com Sants i Sant Andreu”, explica.
Un altre lloc on li agrada escapar-se és la muntanya de Montjuïc. Hi va ser fa pocs dies, per visitar l’exposició del MNAC dedicada a Josep Tapiró, que la va entusiasmar, però també hi puja de tant en tant simplement per gaudir de les vistes sobre la ciutat. “El mirador és un espai meravellós”, diu amb la vehemència amb què defensa els seus personatges, que li ha valgut nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Nacional de teatre per la seva Dona Obdúlia a la Mort de dama dirigida per Rafel Duran.
Però també hi ha molts llocs de la ciutat on Mercè Arànega no està còmoda. Són aquells on la proliferació del turisme la fa sentir “com si fos en un parc temàtic”. La Rambla és, segurament, el que més li desagrada. “Em sembla horrorós el que han fet amb les antigues parades d’ocells i flors. Ara són botigues de souvenirs barats”. Per això defensa: “Hem de pensar bé quin model de ciutat volem. Jo no sóc la persona més adequada per dir què s’ha de fer, però sí per queixar-me, perquè sóc una ciutadana”. Un cop obert el pot de la queixa, a la Mercè Arànega se li enfosqueix la mirada pensant en tanta i tanta gent que les passa magres. “Ja ho entenc, que no hi ha diners. Però és que abans n’hi havia i els van robar. No sé d’on han de sortir els recursos, però d’entrada se’ls han d’exigir a la gent que els ha robat, d’aquest país i del país veí, que és Espanya”.
Mercè Arànega està indignada amb les causes i les conseqüències d’una crisi que també afecta de ple la seva professió. Però, per sort, després d’uns mesos en parada forçosa, se li obre una temporada plena de feina: dues obres al TNC ( El somni d’una nit d’estiu, al novembre, que espera amb la il·lusió que a un actor li fa sempre trobar-se amb Shakespeare, i al febrer L’hort de les oliveres, una obra molt contemporània i molt crítica de Narcís Comadira que li permetrà treballar amb el director Xavier Albertí) i The breath of live, de David Hare, al gener a la Sala Muntaner, amb la productora Q-Ars Teatre, que era “el projecte de vida” d’una gran amiga seva, l’actriu Mercè Anglès, morta prematurament aquest estiu, “així que és una obra molt sentida i especial”.
Mercè Sampietro: “El Liceu m’agrada molt: jo hauria volgut ser cantant”
La Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) treballava de secretària quan el destí la va anar a buscar: una companyia madrilenya de teatre li oferia feina i no s’ho va pensar dos cops. Així començava la sòlida trajectòria professional d’una actriu que, si no ho hagués sigut, s’hauria volgut dedicar al cant. “M’hauria fet molt feliç”, assegura, però també reconeix la sort de no haver-s’hi obsedit: “Canto fatal”. Sampietro té debilitat per l’òpera, i el Teatre del Liceu, que a més li sembla un edifici de gran bellesa, és un dels seus racons favorits en el seu itinerari íntim per la ciutat on va néixer.

I va ser justament un naixement, en aquest cas el de la seva primera néta, el que va empènyer l’actriu cap a un barri que fins aleshores només coneixia de passada, Sant Andreu. “El meu fill i la meva jove hi vivien”, precisa la matriarca de La Riera. “El meu marit i jo vam decidir traslladar-nos-hi per estar a prop de la nena”. No és que Sampietro no conegués el barri, esclar. Però més enllà de la Rambla, la plaça d’Orfila i el carrer Gran hi havia passejat poc, per no dir gens. “O sigui que puc dir que el vaig descobrir fa pocs anys, i m’encanta”, diu la intèrpret, una dona vitalista amb interessos múltiples, entre els quals l’arquitectura (“especialment el racionalisme; el Modernisme no m’entusiasma, tot i que considero Gaudí un geni; i m’encanta la Torre de Collserola”).
A l’hora d’enumerar els encants de Sant Andreu, n’hi surten un reguitzell: “Està molt cuidat i molt rejovenit. M’agraden els carrerons, les cases baixes, l’espai Can Fabra, que ha quedat preciós i encara té molt potencial, i, per descomptat, la plaça d’Orfila”. Per raons de feina, Sampietro s’ha passat tota la vida a cavall entre Madrid i Barcelona, i té casa als dos llocs. Però confessa que a la capital espanyola hi troba a faltar una mica l’ambient proper i càlid d’aquí. “M’agrada molt la vida de barri, el tracte familiar dels botiguers, que la gent es conegui”, diu la intèrpret, molt amiga d’anar al mercat i a comprar a botigues on se sent ben tractada.
Però a la llista de Mercè Sampietro no tot són lloances. Dotada d’un admirable esperit crític, no s’està de dir també les coses que no li agraden. I quan s’hi posa n’hi surten una pila. Una de les que més la indignen és la brutícia i la desatenció de tot el que no sigui el centre, tant del districte on viu com de tot Barcelona. “La ciutat en conjunt està molt descuidada. Es cuida molt el circuit del turisme i prou. Ara tot s’atribueix a la crisi, però l’excusa no serveix”.
També parla amb preocupació dels problemes derivats de la massificació turística, que és “espantosa, carregosa”. “Cal descentralitzar el turisme, però el risc és que la massificació arribi als barris. És un problema difícil de resoldre”. En qualsevol cas, ja fa temps que el centre de la ciutat no forma part del centre vital de Mercè Sampietro. Sí que ho era en els seus anys d’estudiant. “Quan tenia 20 anys vaig viure molt Ciutat Vella, el Born, però ara no hi passejo: sempre penso que amb tant turisme no es pot veure res”. El Liceu, que visita de tant en tant, és una excepció. I una curiositat: podeu estar segurs que, per molt que li vingui de camí, per arribar al Liceu la Sampietro no ha passat mai pel mig de la plaça de Catalunya. “Em fan por els coloms. No he travessat mai la plaça, és un lloc on de ben segur que no m’hi trobaran”. Tampoc li agraden les aglomeracions i aquesta és una raó per la qual ha viscut “poquíssim” la Mercè; a més, sovint les festes l’agafen de viatge, treballant.
Bé, últimament és més difícil que li passi perquè La Riera ocupa el gruix del seu temps. “Quan vam començar ens pensàvem que duraria un any o dos. I ja anem per la sisena temporada. Tots els que la fem no parem de donar gràcies, perquè en temps d’incertesa com aquests tenir feina continuada és un regal”. Quan pot, busca forats per treballar en teatre: el seu pròxim projecte és un paper en el repartiment d’una Fedra que Sergi Belbel dirigirà al Romea a partir del gener. “Em fa molta il·lusió”, reconeix, abans d’acomiadar-se entre presses, i malgrat tot satisfeta, perquè la seva agenda treu fum.
Mercè Pons: “Barcelona sempre té alguna sorpresa amagada”
Els assajos de l’obra que acaba d’estrenar a la Sala Muntaner, Pensaments secrets, han permès que l’actriu Mercè Pons (Arbúcies, 1966) hagi pogut fer un descobriment que la té captivada: les instal·lacions de l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda, on la companyia ha assajat uns quants dies. Li agrada especialment la magnífica biblioteca, que a més guarda certa relació amb el seu personatge a l’obra, la d’una professora d’escriptura creativa. Però l’estricta normativa de l’ateneu impedeix que li puguem fer allà la fotografia per a aquest reportatge. Pons acaba posant a l’encisador jardí romàntic, un regal d’arbres, plantes, aigua i peixos de colors, a recer del ritme embogit dels carrers del centre de Barcelona. “Una de les coses que m’agraden de la ciutat és que sempre té alguna sorpresa amagada -afirma-. Malgrat que és petita, mai l’acabes de descobrir del tot”.

Mercè Pons va créixer entre Arbúcies i Arenys. Quan era adolescent, les Festes de la Mercè suposaven el final de festa perfecte a l’estiu amb la colla: “Recordo haver passat moltes nits de concert i després, al matí, sense dormir, agafar el tren per tornar a Arenys”.
Reconeix que ha viscut molt la dimensió musical de les festes, però que la seva condició de mare li ha fet valorar el programa d’una altra manera. “Enguany hi portaré per primer cop la petita, que té tres anys”, diu. L’actriu confessa que la notorietat de la seva onomàstica té un valor afegit: cada any rep trucades d’amics i coneguts amb qui fa molt que no es veu. Tothom recorda que és el seu sant i volen felicitar-la i, de passada, reforçar uns llaços que potser les obligacions quotidianes van desfent. “El dia del meu sant me’l passo al telèfon”, confessa, agraïda per aquesta allau de felicitacions-retrobament.
Fent un salt enrere en el temps, Mercè Pons admet que la seva relació amb Barcelona ha anat variant amb el pas dels anys i l’acumulació d’experiències. “Quan no hi vivia em semblava excessiva i incòmoda. Després, quan vaig començar a viatjar i a conèixer altres llocs, em vaig adonar que en realitat és petita i meravellosa, ofereix moltes opcions i té un ambient que m’agrada molt”, explica. També en destaca l’oferta cultural, no només pel que fa al teatre sinó també a “la seva arquitectura meravellosa i els museus”.
Pons va començar a viure a la ciutat quan va debutar professionalment en el món de la interpretació, quan tenia 23 anys. Si es descompten els sis anys que va viure a Madrid, porta gairebé vint anys a Barcelona. La major part del temps, casa seva ha estat a la part de sota del passeig de Sant Joan. “Un dels meus indrets preferits de Barcelona, que he vist canviar molt”, destaca. Encara no fa un any es va instal·lar amb la seva família al barri de Gràcia. N’està enamorada. “I això que l’Eixample m’encanta”, diu. Però als carrerons graciencs hi ha trobat el caliu de la distància curta, la vida de barri que la reconforta. “Suposo que perquè sóc de poble. I aquí l’ambient és molt familiar”, afegeix. Li agrada passejar-hi, anar al mercat, portar els fills al parc, vagarejar-hi amb el seu gos.
Si ha de triar una cosa que no li agrada de la ciutat, destaca “l’excés de turisme en determinades èpoques” i el fet que alguns serveis semblin més orientats als visitants que als ciutadans, tot i que entén que “criticar és molt fàcil” i també que “el turisme és necessari”. I entre les incorporacions recents a la fesomia de la ciutat, n’hi ha una que la disgusta especialment: l’Hotel Vela, que ha transformat el perfil marítim i ha trencat la línia neta de l’horitzó: “Visualment, em molesta”.
Però hi ha una altra cosa que encara molesta més la Mercè Pons: la crisi dins la crisi que viu la seva professió. “Els treballadors de la cultura ho estem passant molt malament. Ara hi ha molt poca feina i s’estan vivint situacions personals molt dramàtiques. I el pitjor és que gairebé ni se’n parla”, es lamenta l’actriu.
De moment, el seu horitzó laboral passa per aquests Pensaments secrets que coprotagonitza a la Sala Muntaner juntament amb Àlex Casanovas. Escrita per David Lodge, és una comèdia romàntica “que no fa riure, sinó més aviat somriure” on es contraposen dues maneres d’entendre el món. L’obra ha arribat als escenaris per la perseverança del seu traductor i productor, Llorenç Rafecas. I suposa el debut en la direcció de l’actor Lluís Soler. “Que et dirigeixi un actor és un privilegi. El Lluís ens ha donat molta llibertat”, diu l’actriu, encantada amb la feina, el personatge i un espectacle al qual desitja llarga vida.

Font: Luis Miguel Marco (elperiodico.cat)
“Jo és que parlo molt. Ja em tallaràs”. Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) és un torrent de veu. Una presència imparable. Una senyora d'ulls brillants i eixerits, que ara es mira al mirall i s'arregla la melena abans de posar per a les fotos. S'hi vol veure guapa. Ha arribat maquillada des de l'estudi on grava la telesèrie La Riera, que emet TV-3. I porta amb ella un parell de conjunts foscos per triar el que l'afavoreix més. Parlem de l'ofici d'actor i del seu nou espectacle: 9 maletes, que va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona, que s'instal·la a la Sala Muntaner de Barcelona des de dimecres que ve, 10 d'abril, fins al 5 de maig, i que a la tardor arribarà a Madrid en la seva versió castellana. Amb persones com ella és un gran plaer conversar, la veritat.
¿Necessitava fer teatre?
Per a mi és indispensable. Feia temps que tenia moltes ganes de tornar a posar-me davant del públic. Per a un actor és com un entrenament, una gimnàstica, física i mental. I amb aquesta funció em passa una cosa molt curiosa...
¿Què?
Doncs que m'ho passo realment bé. Començo a assajar amb l'Eduard Iniesta o a fer la funció i disfruto.
'9 maletes' és la continuació lògica de 'Sensualitats', on recitava poesia acompanyada musicalment per Eduard Iniesta?
Sí. És que ens vam quedar amb ganes de compartir més coses. Vam disfrutar tant d'aquella trobada... L'Eduard és un músic excepcional i ha escrit unes músiques meravelloses per a aquest espectacle. Però aquesta vegada és cosa de tres. També vaig enredar el meu amic Joaquim Oristrell perquè s'encarregués de la direcció i la dramatúrgia.
Diu que no volia un monòleg. ¿Per què?
No em venia de gust, volia fugir d'aquest format. Li tinc molt de respecte i penso que es necessita una excel·lència extraordinària per estar una hora o una hora i mitja sol davant del públic.
I d'on surten aquestes maletes i les cartes?
Doncs de donar voltes a una idea. En lloc de poemes, aquesta vegada volia uns textos diferents, de gent coneguda, personatges històrics. Per això van sorgir aquestes cartes, que són autèntiques. I aquí és on també entra Joaquim Oristrell, que ens ha confeccionat el vestit a mida que dóna sentit a aquestes 22 cartes. En la funció no em limito a llegir-les, les interpreto. I amb mi també hi ha un músic, l'Eduard. Aquí també hi ha una trama de novel·la negra, un suspens. 9 maletes és un thriller amb un toc de comèdia. Un joc.
Amb el segell Oristrell.
Sí. Com fa a les seves pel·lícules. Una història amb ritme, aparentment sense grans pretensions, amb tocs d'humor, però deixant anar de tant en tant càrregues de profunditat.
Anem amb les cartes... Xoca d'entrada ficar dins un mateix sac Franco i Marilyn, Einstein i Pla.
És el més divertit de tot. Ens interessava la privacitat dels personatges. I no hi ha res més privat que una carta personal. A vegades dóna una dimensió desconeguda d'un personatge, és una cosa que està al marge dels seus èxits.
Per les seves cartes els coneixereu.
És clar. Fixi's per exemple en algú com James Joyce, l'autor d'aquella obra magna que és l'Ulisses. Aquell home que apareix tan estirat als retrats. Doncs li escrivia a la seva dona, Nora, unes cartes eròtiques, escatològiques fins i tot. Jo llegeixo una de les més suaus i la gent es queda sorpresa. De veritat va escriure això Joyce?, es pregunten.
Einstein era un maltractador?
Jo no diria tant. Era despòtic, un tirà, si jutgem per aquesta carta. Naturalment, la seva dona, Mileva, li importava un rave. Li ordena com s'ha de comportar.
Què descobreix de Marilyn que no se sàpiga?
En aquest cas no gaire. És una carta que va escriure mentre va estar internada en un hospital amb una de les seves crisis nervioses. Era per a Ralph Greenson, el seu psiquiatre particular. Li explica que s'ha sentit atacada i maltractada per un altre metge que no l'està ajudant. És un exemple més de la fragilitat de la gran estrella.
De Frida Khalo, què en destaca?
Mostrem una carta d'amor al seu marit, el pintor Diego Rivera, en què diu el que representa per a ella, però amb un llenguatge i unes imatges preciosos. 'Ets la llum del llamp, la frescor de l'herba... El forat de les teves aixelles és el meu refugi'. És una carta d'amor pura i dura.
I qui són els destinataris de la carta del Che?
Els seus cinc fills. És l'última carta que va escriure abans de morir. També recollim la que li va escriure a la seva dona el president Lluís Companys un dia abans de la seva execució. Totes són molt intenses. I curtes. Cap ocupa més d'un foli. A mi m'entusiasmen totes.
Potser sorprèn la missiva de Josep Pla, coneixent la misogínia del personatge.
L'hi escriu a una nòvia que va tenir i que era suïssa. En aquella època es cartejaven. I en un moment, ell li aconsella una cosa fantàstica: 'Si vols ser feliç, deixa els somnis de costat i deixa't arrossegar per la sensualitat. Que la sensualitat entri a la teva vida. Entra al plaer. Jo, que tinc 35 anys, he somiat molt. M'he passat la vida somiant i sóc molt desgraciat”, li explica. Crec que dóna una dimensió increïble d'un intel·lectual com Pla: si vols ser feliç, entra en la vida. No és fantàstic?
Vostè ho subscriu?
Des del principi fins al final.
Ja no s'escriuen cartes com abans i com les d'abans.
No, ara la privacitat es mou d'una altra manera, va per altres camins. Seria interessant analitzar tot això i també portar-ho al teatre. Jo crec que ara s'escriu molt més que abans, però s'ha perdut la privacitat. En això i en moltes altres coses. La gent ara s'abraça i es grapeja al carrer o al metro i això abans era impensable. Hi havia un pudor.
Es porta bé amb les xarxes socials?
Això del Facebook i els grups d'amiguets és una cosa que m'avorreix sobiranament. 'Hola, bon dia, tinc mal de cap, me'n vaig a treballar. Aquesta nit juga el Barça'. Aquest nivell de comunicació no m'interessa gens ni mica i molt menys anar explicant les banalitats de la meva vida. Me'n vaig esborrar.
No li ha interessat que se sàpiga de vostè més que el que és imprescindible.
Cert. Jo ho resumeixo dient que m¿encanta fer el que em ve de gust i menjar pipes, que és la imatge amb menys glamur que existeix. Mai m¿ha agradat exposar-me gaire, no serveixo per a això. És una cosa que no em compensa i em suposa a sobre un gran esforç. No m¿agrada fer relacions públiques. És clar que aquesta elecció té un preu. Tot té un preu. Però, bé, ara ja sóc gran.
Gran fins al punt de dir que ja no compta per al cine?
Bé, potser va sonar una mica fort quan ho vaig dir, però és que és així. Llavors estava pensant en papers importants, de pes, com el de 'Lugares comunes', la pel·lícula d'Adolfo Aristarain que vaig fer amb Federico Lupi el 2002. Em refereixo que ja no s'escriuen papers importants per a nosaltres, ni tan sols un paper secundari amb algun interès. Aquesta qüestió crec que s'hauria de traslladar als guionistes. Vam desaparèixer de la nit al dia, i d'això ja fa temps. És injust, però aquest país no estima els seus actors. Crec que és un problema d'educació, com tot.
Almenys la seva trajectòria és honesta.
No sempre he pogut triar i m'hauria agradat fer més i més bons papers, però no ha estat malament, no. No recordo haver fet res que no volgués. Indigne, per descomptat, no he fet res.
Què va aprendre del seu pas per l'Acadèmia del Cine [del 2003 al 2006]?
Era un moment diferent de l'actual. No hi havia ni un duro i vaig acceptar ser presidenta perquè em van embolicar. És veritat que ningú m'hi va obligar, però després em vaig adonar que allò era un càrrec polític i jo no tenia cap vocació política. Em vaig menjar molts marrons, com la polèmica de l'estrena de La pilota Basca. El president actual, Enrique González Macho, ho està fent molt bé. El seu discurs a l'última gala dels Goya va ser encertat.
I subscriu el que va dir Juan Antonio Bayona, que el cine espanyol necessita pel·lícules grans, mitjanes i petites.
Naturalment. Jo esperava un to fins i tot més reivindicatiu per part d'alguns premiats. Tal com està la situació, em semblava el més lògic. La presentadora de la gala, Eva Hache, va estar càustica i divertida.
“La cultura, l'art, el cine, la seva exigència ètica, moral i el seu sentit principal d'existència és la capacitat crítica del món quotidià, de la denúncia del poder”. Això ho va dir vostè en un discurs dels Goya.
Ho recordo perfectament. L'actor es nodreix de la vida, del que passa al seu voltant. Té fins i tot l'obligació moral d'assenyalar amb el dit les injustícies. Perquè el sentit primer del teatre és comunicar, ensenyar al públic, ajudar-lo a entendre determinades situacions. Cada actor pot fer-ho com vulgui, evidentment, implicant-se més o menys.
Vostè ho va fer amb el seu curt, 'Turismo', una crítica amb el rerefons del comerç d'òrgans. Li van quedar ganes de repetir?
Allò era una història real. I és clar que m'agradaria dirigir-ne un altre. Però una de les meves frases preferides és: 'Falta temps, Mortimer'. Cada vegada més


Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Mercè Sampietro i Eduard Iniesta van presentar, fa prop d'un any, Sensualitats a la Sala Muntaner, un recital de textos i música. Va tenir molt bona rebuda. Per això van decidir fer un pas més, comenta l'actriu. Efectivament, corrobora el músic, tot citant Stravinsky: “Seguir un sol camí és retrocedir.” Des de demà i fins al 5 de maig signen 9 maletes (estrenat al Temporada Alta), que disposa del director de cinema Joaquim Oristrell com a dramaturg i director. La peça és a la carta perquè es nodreix d'una vintena de correspondències de personatges històrics que revelen una intimitat desconeguda, i perquè respon a la demanda dels intèrprets: construir una història a partir d'uns textos seleccionats i en què flueixi una música composta per a l'ocasió.
La trama és detectivesca perquè Oristrell planteja una història singular. Una dona a qui agradava col·leccionar cartes de persones famoses mor i deixa a la seva neboda en herència els set gats amb què convivia, milers de cartes que omplen nou maletes i unes joies amagades per valor de 250.000 dòlars. Per arribar al botí, caldrà detectar les pistes que ha deixat en algunes cartes. El veí, que és músic amb crisi d'inspiració, l'ajudarà en la recerca.
Hi ha cartes de Napoleó, Marilyn Monroe, Eva Braun(la dona de Hitler, que la va escriure dins del búnquer abans de morir) i Van Gogh (que revela al seu germà com ha entès la natura i que això li dóna la clau per pintar). També n'hi ha de catalans com ara Lluís Companys (la carta a la seva dona, poc abans de ser afusellat a Montjuïc), Pere Calders, Josep Pla o Salvat-Papasseit.

DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: MERCÈ SAMPIETRO i ERNEST INIESTA
PRODUCCIÓ: ABRIL TEATRE
SALA MUNTANER


Estem a Barcelona, però per uns minuts recorrerem tot el Mediterrani, amb música i paraula, farem petites excursions a Madrid o a Espanya, la que parla en castellà, la que escolta les seves paraules, no aquella que només viu en la seva pròpia bombolla. Un espai buit, amb tres faristols que suporten milers de paraules. A la dreta un conjunt de guitarres, molts estils. S'alça un teló imaginari de llums sensuals i un llum destaca només el rostre de la Sampietro i que ens llença "A tu, qui siguis", començament del poema homònim del Joan Brossa.

A partir d'aquí tenim una cita amb Ángel González, Gil de Biedma, Enric Casasses, Antonio Gamoneda, Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit, Marià Manent, Pedro Salinas, Rosa Leveroni, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, García Lorca, Joan Vinyoli, Estel Solé i Juan José Millás. Un ampli ventall de poesia concentrat en un hora i trencant silencis la música i veu cantada de Eduard Iniesta.

Poema darrera poema en una successió imparable i perfectament encadenada, la veu de Mercè Sampietro es una crida a la vida més enllà d'edats preestablertes. Una crida a la sensualitat humana, tot un menjar d'emocions. No és aparent ni forçada la complicitat amb l'Eduard Iniesta. I queda bé, com si fos una sensualitat més dintre del calaix que les aglutina totes.

L'ambient de la sala engresca a gaudir, llums tènues, canvis de ritme, barreja de estils i un denominador comú, la paraula. Un espectacle complert al que no li sobra res, i al que li manca una més llarga durada. "T'invito/a trobar les coses amb/la trascendental bellesa, /com jo les trobo, i tindràs el/ poema".

SENSUALITATS

by on 14:40
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: MERCÈ SAMPIETRO i ERNEST INIESTA PRODUCCIÓ: ABRIL TEATRE SALA MUNTANER Estem a Barcelona, ...