“El cinema té por del teatre”, deia el dramaturg i guionista Albert Espinosa en una entrevista el 17 de febrer del 2006 a aquest diari. Es referia al fet que els productors de Madrid no volien que coincidís una obra teatral amb l'explotació al cine perquè la gran pantalla hi sortiria perdent. La tendència, fins ara, era que alguns dramaturgs provessin sort a les telesèries i, en menys mesura, al cinema. Espinosa n'és un clar exponent. Josep M. Benet i Jornet va obrir el camí perquè els dramaturgs es fessin amos de la coordinació de les telesèries. Ho va fer ell amb Poblenou, Sergi Belbel amb Secrets de família i, avui, David Plana a La Riera. La presidenta de l'associació de guionistes de Catalunya (GAC), Sandra Gómez, confirma que “són temps difícils per als guionistes” (un 40% dels seus associats professionals estan sense feina, calculen). Per això, insinua que “si no es pot viure de la televisió, sembla lògic que es busqui sortides en altres disciplines, que es diversifiqui”. Paradoxalment, la cartellera teatral cada cop és més receptiva a l'autoria contemporània. L'escena, doncs, és un terreny adobat per a l'entrada de nous autors.
Efectivament, Enric Nolla, del departament de dramatúrgia de l'Institut del Teatre, confirma que “les filtracions”, que abans eren del teatre a la televisió, ara poden tenir un reflux, un camí de tornada; avui “són gèneres que es retroalimenten”. La cartellera busca textos per a públic jove. Cal llegir el canvi de paradigma: “Al teatre hi ha l'espai de la paraula, i al cinema no hi existeix de manera desenvolupada.” Pel que fa a l'accés a la cartellera de nous autors, Nolla comenta que “la professionalització teatral és un mite”. Hi coincideix l'autor i guionista Guillem Clua: “El teatre no dóna per menjar. Es tracta d'aconseguir una trajectòria, un projecte a llarg termini.”
L'obrador de la Sala Beckett proposa aquest curs dos seminaris sobre els guions que imparteixen David Plana i Mercè Sàrrias. S'han sorprès de l'èxit de convocatòria entre els professionals de la televisió i el cinema. També han constatat, puntualment, demandes d'exalumnes de cine per ingressar en cursos de dramatúrgia, però en comptes d'inscriure's en un de bàsic, s'apunten a cursos per a alumnes avançats: la selecció dels alumnes al final “és criteri del professor”. El guionista Francesc Orteu, però, no troba prou exemples de guionistes que vagin al teatre. Opina que, per poder accedir a les productores, cal conèixer gent. Per contra, defensa les gravacions perquè, a partir de la trama i de l'actitud irònica, busquen agradar: “En teatre pot estar molt bé una obra i no ser comercial; en la televisió no es pot ser ambigu.” L'alternativa a la baixada de feina dels guionistes? La literatura o, com insinua Mercè Sàrrias, que Barcelona accedeixi també a escriure guions de produccions estatals.
Sergi Belbel és un altre veterà de l'escena. És un coguionista d'Eva. Comprova el valor que té un autor teatral davant d'un guionista. El primer, que “quan escriu no té impediments”, amb un text escrit pot trobar la complicitat d'un actor i aconseguir estrenar una alternativa. Un guionista, en canvi, depèn de la direcció del productor de cinema i això li marca el camí. Més exemples: el pes es distingeix també en l'entrega de premis Max o Goya; un autor de teatre pot prohibir una estrena si no es considera òptima la posada en escena, però un guionista signa un contracte. A Belbel li agrada molt poder alternar per poder-se estalviar, de tant en tant, el pes del dramaturg.
Ivan Morales: “Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador”
A part d'escriure pel·lícules (El truco del manco, 2009) també ha dirigit curts i lectures, i ha fet d'actor de teatre. L'autoria era una feina que li quedava per fer. Si és més complicat ara avançar un film pel tipus de subvencions, “tampoc ha estat fàcil fer-ho al teatre”. “Hem buscat productor i no l'hem trobat. Hem tirat pel dret.” És com la preqüela que van fer amb un Iphone sense targeta que es van trobar pel carrer. Van rodar una mena de happenning amb amics: “Hem jugat amb la falta de recursos.” Si no havia escrit teatre abans, era perquè li feia respecte. El teatre és per a valents. Al cine sempre pots refer. L'experiència a La Seca ha estat fantàstica: “És una obra pensada per a petits espais, cal omplir cada dia i està agradant. Ho fem perquè creiem en aquesta manera d'afrontar la història. Ara hem comprovat que funciona.Ja fa un any que va la funció. Des que la vam començar a escriure, fa uns dos anys i no parem de corregir-la. Els actors han anat creixent amb els personatges.” Ara s'aventuren a fer bolos. A Catalunya, a l'Estat espanyol i tornar a Barcelona, però sense presses.“Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador; avui tot és molt mestís”, sentencia.
Mercè Sàrrias: “En pocs anys, hi haurà un ‘boom' de novel·la catalana”
Mercè Sàrrias alterna tant com pot el guió i el teatre. Ara, té clar que només es pot viure de treballar per a la televisió. Sí, en teatre l'autoria té molt respecte i, “en aquest país”, passa molt desapercebuda la feina de l'equip de guionistes. Ella va seguir les passes de Benet i Jornet i el llunyà Poblenou. Sí, hi ha molt poca feina de guionistes per la crisi i per les contínues promocions. Ella , de fet, imparteix un curs a la Beckett. Augura: “En pocs anys, hi haurà un boom de novel·la catalana.” Són molts guionistes els que estan provant d'escriure literatura com a alternativa.
Piti Español: “Fer teatre és més fàcil però de la ‘tele' es pot viure més fàcilment”
Té una carrera llarga com a guionista de sèries, de programes, de pel·lícules i també de llibres. Ara també s'ha decantat pel teatre i n'està satisfet: Un cau de mil secrets és un musical amb Joan Vives pensat per a La Pedrera. Jordi Galceran (El mètode Grönholm, Burundanga) el va impulsar també a l'escena. Va escriure Mans quietes, una comèdia que parla d'un pare que pega al fill a la porta de l'escola. S'ha vist a València, Madrid i té en cartera a El Capitol de Barcelona, els Estats Units i la República Dominicana. La diagnosi: “Fer teatre és més fàcil perquè la televisió és molt cara, però de la tele es pot viure més fàcilment.”
Mar Monegal: “No volia que ser mare em privés de debutar com a autora teatral”
Sempre havia alternat la seva professió d'infermera amb la vocació teatral. Quan va ser mare, va veure que havia de triar. A l'hospital del Mar li van oferir plaça fixa, però hi va renunciar. “No volia que el meu fill tingués la responsabilitat que jo mai no hagués estat autora de teatre.” Havia rebut un accèssit amb Sushial premi de textos de la Fundació Romea. Ara amb Oxigen ha trobat el públic.
Alberto Ramos: “Hi ha cine molt teatral i obres de teatre cinematogràfiques”
La seva peripècia teatral comença quan Jordi Casanovas –autor, director i ànima de la companyia Flyhard– busca un text per a quatre actors. El troba a internet: Els últims dies de Clark K. Ara fa un curs que dóna pistes de guió i teatre a la Sala Beckett. Reconeix que són llenguatges diferents, “però amb molts punts de contacte: hi ha cine molt teatral i
obres de teatre cinematogràfiques”.
L'autoria catalana suma el milió
El 2004, era una constant la demanda dels autors contemporanis de poder aparèixer a la cartellera. Segons les dades que recull des del 2002/2003 l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca), es pot constatar l'increment notable en nombre de produccions d'autors catalans, sigui de text, de circ o de moviment a la cartellera de Barcelona. Per primer cop, en la temporada 2010/2011 s'ha superat el milió d'espectadors amb títols d'autoria catalana. Dels 948 espectacles, 538 corresponen a creadors locals (siguin contemporanis o clàssics). El 2002/2003 hi va haver 186 obres catalanes (d'un total de 549).
En realitat, és des de la generació de Pau Miró, Marc Rosich i Victòria Szpúnberg (2005, aproximadament) que es té en compte l'autoria da casa: una mostra és la selecció de l'anterior T6, del TNC, amb dramaturgs joves que es van donar a conèixer com a generació Facebook, però que avui caldria anomenar grup de dramaturgs Twitter.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
