Mostrando entradas con la etiqueta Sara Espígul. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sara Espígul. Mostrar todas las entradas

de JOSEP MARIA MIRÓ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MARINA GATELL, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, MÍRIAM ISCLA, LAIA MANZANARES, MALCOLM McCARTHY
duración 1h 20 min + 20min de entreacto + 55 min
fotografía MAY ZIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

No tendría que ser noticia, pero lo es, que una dramaturgo catalán (en masculino, voy a tirar cohetes cuando lo conjugue en femenino) estrene obra en la Sala Gran del teatro más importante del país. Ya por eso la sala debería estar abarrotada para en vez de ver el clásico de turno, admirar una obra contemporánea sobre un tema con el que desayunamos, comemos y nos vamos a dormir.

El todopoderoso miedo. A romper el orden establecido, a lo extranjero, a lo desconocido. Todo empieza con unas pintadas que amenazan a las mujeres de barrio, "Tornarem per violar a les vostres dones" (Volveremos para violar a vuestras mujeres). Todo al mismo tiempo que llega un (o dos) nuevo miembro a la comunidad, la Tau (Laia Manzanares), nieta de una de las vecinas.



Toda la acción pasa entorno a una comunidad de vecinos, donde unos empiezan a sospechar de los otros hasta el punto de querer cambiar todas y cada una de sus rutinas por culpa de este miedo atroz. Y, como siempre, las víctimas son las mujeres, y sus compañeros querrán decidir qué han de hacer, en una especie de paternalismo demodé, excesivamente cansino pero más actual que nunca. Al que se le une un racismo extremo de culpar los fallos propios siempre a los que vienen de fuera en vez de mirarse más el ombligo.



Temps salvatge es un montaje concebido bajo un suspense de hechos muy peculiar por lo que la parte técnica se iguala en importancia a la parte más artística. Con una escenografía imponente de Lluc Castells, una iluminación de Ignasi Camprodon que resalta aún más el clima de agobio constante al que se ve sometido el espectador y un diseño sonoro de Jordi Bonet que corta el aliento y consigue que no puedas apartar ni un segundo la vista de lo que pasa en escena. Brutal. Una combinación perfecta que hace "sufrir" y disfrutar al público al mismo tiempo.



La parte artística la comanda una encantadora y fascinante Laia Manzanares, de la que es imposible no caer rendida a sus pies. Desde el primer minuto su mirada inocente y sus inquietantes acciones atrapan al espectador que espera con ansia cada nueva aparición en escena. De entre los más veteranos destaca Míriam Iscla, que retrata a la perfección un mujer que se niega a dejarse llevar por el miedo y que opta por salvarse a base de coraje y agallas.

Josep Maria Miró es todo un especialista en desgranar los miedos, la estructura de Temps salvatge nos recuerda a una de sus obras más elogiadas y representadas, El principi d'Arquimedes donde la amenaza era un beso. Sea como fuere, Temps salvatge es una obra para ir a verla por muchos motivos, pero sin miedo. Al fin y al cabo todo es mentira, ¿o no?

TEMPS SALVATGE

by on 19:23
de JOSEP MARIA MIRÓ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MA...


TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...

Font: ara.cat
'De quan somiava', del director i autor Jordi Prat i Coll, es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 9 al 27 d'octubre, dins el cicle Aixopluc. El repartiment compta amb Màrcia Cisteró, Sara Espígul, Berta Giraut i Fiona Rycroft (i Mireia Piferrer i Tilda Espluga en algunes funcions) com a intèrprets.
Estrenada el maig de l'any passat a l'Atrium, 'De quan somiava' és la història d'una actriu soltera aturada que no la truquen ni per feina. Els espectadors compartiran amb ella una mena de diari que ens farà descobrir les seves vivències, pensaments i escrits. Alhora, la protagonista explica els somnis que tenia i té de feina, d'amor i de futur que no s'adiuen amb la vida que viu. Per fugir de tot aquesta realitat que l'oprimeix canta a viva veu cançons del Festival d'Eurovisión per alliberar‐se. 
Així, en rigorós 'playback', les quatre actrius reviuran, sense nostàlgia, temes eurovisius com ara 'Lady, Lady' –que ha donat nom a la companyia–, 'Quién maneja mi barca', 'En un mundo nuevo' o 'Bandido'. Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) dirigeix l'espectacle, que es va estrenar a la Sala Atrium la temporada passada.

Font: Laura Serra (ara.cat)
Tres reunions secretes tenen lloc al mateix temps. En una, un grup d'antisistema estudien emprendre accions clandestines per denunciar la deriva dels mitjans de comunicació i la cultura occidental. Volen muntar una campanya perquè artistes de tot el món signin amb el mateix nom. En una altra reunió, un grup selecte de guionistes elabora una ficció, per encàrrec de no se sap qui, que doni respostes a la crisi de valors de la societat. I la tercera reunió la protagonitza una mena de Club Bilderberg ultrasecret que ha de resoldre un conflicte que podria fer trontollar el sistema. Totes tres reunions tenen alguns elements comuns, un dels quals és el nom enigmàtic de George Kaplan. Aquest personatge, que s'inventa la CIA a la pel·lícula Perseguit per la mort de Hitchcock, és un dels esquers de les teories conspiratòries.
L'espectacle analitza "el lloc de la ficció al nostre món", explica el dramaturg francès Frédéric Sonntag (Nancy, 1978). "La ficció és dominant, no només per la indústria de Hollywood i les famoses sèries de televisió, sinó que genera un imaginari col·lectiu, influencia la nostra manera d'entendre el món, els mitjans i els poders i condiciona la nostra actuació", diu l'autor, un dels joves valors de la dramatúrgia europea que apadrina l'Obrador de la Sala Beckett. George Kaplan s'estrena avui a Catalunya, fins i tot abans que ell la dirigeixi a França.
Sonntag tracta "problemes de rabiosa actualitat"- diu Toni Casares- "fa teatre polític però no de tesi moral", destaca el director de l'adaptació -traduïda per Carles Batlle- que farà temporada tot el mes a la Sala Beckett, dins el festival Grec. "És un text interessant, divertit i emocionant i que no té complexos a l'hora de fer servir el gènere per connectar amb el públic", diu. L'estructura fragmentada de l'obra fa que l'espectador es generi preguntes constants: fins a quin punt la ficció és una eina de poder?, pot fer-se servir per donar instruccions morals?, hi ha algú que mou els fils en secret?, podria ser que fins i tot la revolta social estigui planificada? "Fins a quin punt a vegades la teoria de la conspiració és una excusa per no intentar canviar les coses?", apunta Casares.
Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús protagonitzen aquesta comèdia revolucionària amb una narrativa no convencional en què l'autor assegura que hi ha introduït més humor que mai. La coprodueix la Sala Beckett amb el Theater Konstanz alemany, mostra del bon ull de la sala catalana. De fet, fins i tot Frédéric Sonntag assegurava que va ser després de participar com a autor a l'Obrador d'estiu que les seves obres es van començar a traduir a altres llengües. "Hi ha un abans i un després", afirma.
La Beckett no tanca Gràcia
Toni Casares també va confirmar que, malgrat que l'Obrador i les oficines de la Sala Beckett ja s'ha traslladat a la seu del Poblenou, el teatre no tancarà. Va assegurar que, de moment, l'espai d'exhibició té assegurada una temporada més a l'històric espai del carrer Alegre de Dalt, on es va fundar El Teatro Fronterizo el 1989. El teatre va perdre el litigi que mantenia amb el propietari de l'edifici, Núñez y Navarro, però ha arribat a un acord per no haver de marxar d'immediat.


Font: Laura Serra (ara.cat)
Ha costat Déu i ajuda poder reunir aquests cinc actors en un únic espai i dia. Bon senyal: tenen les hores lliures comptades i molta feina. Arriba del Kurdistan Aina Calpe, on ha guanyat el premi a la millor actriu pel monòleg Nix tu Simona, i arrenca la sessió subterrània a la cocteleria Milano: vestir, maquillar, pentinar, posar i retratar. Al teatre català no li falta glamur, quan cal. Rubén de Eguía apareix -ve de Madrid- i es presenten. No es coneixien, però no els costa gaire imaginar-se al plató de Mad men i posar-se en la pell d'una parella fent un old fashioned. Maria Rodríguez Soto i Sara Espígul aterren després, quasi alhora, amb il·lusió i ganes de deixar-se guiar per les estilistes. Amb Pol López -que arriba puntual perquè avui no l'han trucat per anar a rodar al Polònia- fan pinya. Demanen còctels acolorits i brinden amb cava. El 2013 els atraparà contents.
Tots cinc són alumnes avantatjats d'una quinta d'actors cridada a sacsejar el teatre català. Els seus companys d'institut formen part del que s'anomena ara la generació perduda. Ells, que es van dedicar a la feina més atractiva i inestable del món, no paren de treballar. Però són actors del segle XXI, habituats a la crisi: fan protagonistes al teatre, persegueixen càstings de televisió i, mentrestant, busquen cursos per perfeccionar-se i s'inventen la seva pròpia companyia.
La sort del principiant
Rubén de Eguía recorda que era el 30 d'abril del 2008 quan va rebre dues trucades crucials. Participaria a El bordell de Lluïsa Cunillé al Teatre Lliure i al costat de Calixto Bieito en l'espectacle de l'Expo de Saragossa. "Acabava l'Institut del Teatre i tenia un avantatge: tenia 24 anys però semblava més jovenet. D'aquesta edat, sempre calen cares noves. De més gran costa més que apostin per algú nou", es queixa. Pol López i Maria Rodríguez Soto també van sortir de l'Institut amb feina. A ell el va descobrir Julio Manrique a American Buffalo al Teatre Lliure: "Dir que em va donar un cop de mà és poc. Vaig aprendre veient-lo actuar i dirigir, perquè té en compte les coses més importants del teatre: joc, rigor, imaginació, minuciositat i ritme". Per a ella el talismà va ser "el mestre" Manel Dueso, que després la va escollir en un càsting per interpretar Misteri de dolor d'Adrià Gual al Teatre Nacional. "Em va ensenyar molt del que sé ara. Després tu evoluciones independentment", diu. Un actor, sobretot de jove, ha de prendre decisions de risc, amb menys marge de maniobra per imposar condicions. "Quan vaig llegir el text de L'habitació blava vaig pensar: «Això hauré de fer?!» [per les escenes de sexe]. Però tenia clar que ho havia de fer. El més complicat van ser els assajos. Quan has ensenyat les vergonyes als companys, ja t'és igual", diu l'actriu. Sara Espígul també va fer un salt estratosfèric: després d'actuar en l'adaptació d' El Rei Lleóde Toni Grané a la Sala Cabanyes, passar pel teatre familiar i, fins i tot, per sèries de televisió, Sergi Belbel la va triar per obrir temporada el 2011 ambUna vella, coneguda olor al TNC.
"Crec en el factor sort. Aquest món és força injust. Hi ha gent amb molt talent, però no es prioritza l'execució qualitativa d'un personatge, sinó que ha de donar la casualitat que en aquell moment busquin algú com tu", diu De Eguía. Calpe hi afegeix: "Si no et relaciones amb qui toca, no entres". Ella se sent al marge del sector: "Sempre he treballat i mai no he mogut res. El cinema independent tampoc no es presta a tenir representant: et busquen directament".
Com esportistes d'elit
"Per mi l'important no és si un actor és professional, si viu d'això, sinó si està professionalitzat: s'ha de tenir disciplina i entregar-se a l'ofici, no et pots permetre la ganduleria", opina Rubén de Eguía. Ells cinc són l'excepció que confirma la regla: aquest 2012 han tingut feina, tot i la crisi que castiga durament un sector habituat a la inseguretat i la precarietat. "Potser no hi ha projectes, però això no pot ser una excusa per no estar ocupat millorant-me. Quan et truquin, has de tenir l'instrument afinat", diu el Rubén. La Sara té un lema: "Has de fer entre una i tres coses al dia que et puguin generar feina en un futur". És una manera de sistematitzar els progressos en una carrera que és "una lluita en sentit positiu" -diu De Eguía- contra un mateix. "Ser actriu per mi no és una professió. No penso «Sóc actriu» -diu amb estranyesa l'Aina-. És un camí d'autoconeixement". "En cada muntatge fas un pas endavant, o dos o tres, i en d'altres fas un pas enrere. Em marco fites a curt termini que pugui assolir. I disfruto del camí", diu la Maria.
Una cosa tan intangible com la vocació i una de tan difícil com la persistència és el que els uneix. Joves, preparats, i amb paciència. "Els últims anys a l'Institut del Teatre van ser un rotllo. Va ser dur però vaig aprendre'n, d'això. I quan vaig fer el càsting i vaig conèixer Ivan Benet, Norbert Martínez, Marc Rodríguez i el Manrique vaig notar que parlaven el mateix llenguatge que jo: devoció pel teatre. Compartim la visceralitat", diu Pol López. L'Aina també s'enfronta al teatre amb una dosi d'irracionalitat. Creu més en les taules que en les teories: "Em flipa l'energia que pot desprendre un actor valent. Sóc molt instintiva. Un actor pot tenir una tècnica molt sorprenent però estar buit i, en canvi, algú no preparat pot tenir una energia..."
Teatre en temps de crisi
"El Pou [Josep Maria] tenia raó: s'ha de currar, currar...", diu el Rubén. Que la inspiració t'atrapi treballant. "La crisi també té la cara positiva. La gent s'acostuma a les grans produccions, però quan no tens diners veus si hi ha talent o no", planteja l'Aina. Els canvis només els poden anar a favor. "El que era inamovible ja no ho és" i el gra es pot destriar de la palla sense interferències. Potser no hi ha luxe. Però és el mal menor.
"La gent que comencem ens ajuntem molt. Potser no cobres, o fas 100 euros de la taquilla, però et realitza. I són coses importants per mantenir la flama que ha tingut el planter teatral català", diu la Maria. El projecte Aixopluc del Lliure, la Nau Ivanow i la Sala Atrium són espais que han acollit primeres creacions de companyies joves. "És el clàssic do it yourself. Hem de fer xarxa perquè la crisi no pugui amb nosaltres. I hem de reivindicar el paper del teatre, una professió bonica i, sobretot, necessària.

Els nous actors de moda

by on 20:07
Font: Laura Serra (ara.cat) Ha costat Déu i ajuda poder reunir aquests cinc actors en un únic espai i dia. Bon senyal: tenen les hore...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
ESPAI LLIURE

La factoria de la Flyhard no para de fer èxits un darrere un altre. Al juliol passat en plena voràgine del Grec ens trobaven aquesta petita joia que ha tingut una segona oportunitat al recuperat Espai Lliure. Ben és cert que passar d'una sala com la Flyhard de gairebé 40 butaques a l'Espai Lliure amb més de cent, l'obra perd proximitat i el grau d'angoixa es veu minvat. Però Litus segueix funcionant i emocionant als espectadors.

La majoria del públic és jove, fet positiu que al menys un cert tipus de teatre convoqui a part de la nova generació d'espectadors. Ho cert és que és una obra força generacional, ideal pels Peter Pan que s'aproximen als trenta o que ja visquin en aquesta dècada. Segur que hi ha persones majors que l'entenen, però a d'altres que no comparteixen univers els pot xocar.

El germà del Litus reuneix als 5 amics per entregar-les una carta que el seu germà va deixar-li abans de morir. A partir d'aquí l'espectacle serà una muntanya russa emocional que passa del riure al plor en qüestió de segons i que no deixa a cap espectador indiferent. Havent vist les dues versions, a la Flyhard amb l'Anna Alarcon enlloc de la Sara Espígul i el Jacob Torres enlloc del Sergi Torrecilla es poden observar els canvis que ha tingut el muntatge. A la versió Flyhard tot era més intens, també perquè l'Anna Alarcón és més intensa que la Sara Espígul que és més dramàtica però des d'una aparent tranquil·litat. El mateix succeïx amb el Sergi Torrecilla que resulta un personatge més introvertit que el Jacob Torres.

L'escenografia és la mateix, però amb més amplitud que aporta aquest espai. El text ha canviat, perquè a la Flyhard els moments de riure estaven concentrats al principi del muntatge. A l'Espai Lliure el text s'ha destensat i es pot riure ben bé fins a gairebé el final de l'obra. Tots els personatges aporten a l'obra un toc de comicitat però sense dubte el millor és el David Verdaguer, que arrenca les riallades més grans.

Marta Buchaca s'ha posat el llistó molt alt per la seva propera obra i ha entrat amb pas ferm com una de les dramaturges que cal seguir de ben a prop. Ens cal més teatre com aquest: proper, honest, amb un bon text i uns bons actors que el sàpiguen defensar. Ni més ni menys.

LITUS

by on 16:52
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER ...

TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS
DRAMATÚRGIA: PERE RIERA
DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIMET PLA, BORJA ESPINOSA, ENRIC ARQUIMBAU, CARLES ROMERO, PEP CRUZ, JEP BARCELÓ, ROSER CAMÍ, AINA RIPOL, MONTSE SAGUÉS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Toca recuperar clàssics i de vegades sense cap ordre ni classificació possible. Un bon exemple el vam trobar amb aquest Rei i Senyor. La història de una noia, eternament enamorada del seu pretendent a qui el pare de la noia li agafa mania i la obliga a casar-se amb un altre. Història que en paper i muntada dóna per poc més de tres quarts d'hora, i la hora i un quart restant només hi ha palla i més palla sense res important que mostrar.

Molt ben ambientada amb un altra escenografia del genial Max Glaenzel, amb el menjador d'una casa de pagès, que fan que la Sala Petita es faci gran per acollir-la. Pere Riera, adapta el text, però la llarga duració del mateix impedeix degustar la poètica i l'èpica del text. 

Gran interpretació de la majoria del repartiment especialment el Pep Cruz, el Quimet Pla i la Sara Espígul, que torna un cop més a trepitjar la Sala Petita del Nacional on va conquistar a públic i crítica amb la seva interpretació de Una vella, coneguda olor. 

En Toni Casares considera necessari la recuperació d'aquest text com a nova dramatúrgia. Més aviat vella, d'aquelles que es troben en un calaix creant pols i que alguns voldríem que encara romangués allà, perquè de poc ha servit rescatar-la. Amb la gran fornada de dramatúrgia catalans que tenim actualment no cal rescatar velles glòries sinó donar l'oportunitat a les noves.

REI I SENYOR

by on 21:18
TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS DRAMATÚRGIA: PERE RIERA DIRECCIÓ: TONI CASARES INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIME...


El 1918 l'obra encarregada d'obrir la temporada del Teatre Romea va ser la "tragèdia domèstica entres actes" de Josep Pous i Pagès Rei i senyor. La història narra un conflicte a tres bandes entre Andreu Reixac, un terratinent d'entre l'Empordà i la Garrotxa autoritari i tradicional; la seva filla Remei, a qui obliga a separar-se del seu enamorat per casar-se amb un altre home, i en Narcís, l'hereu i germà de la Remei, que torna a casa carregat d'idees noves després de passar quatre anys estudiant a l'estranger.
Malgrat que la crítica va destacar tant la qualitat del text com la feina de la companyia d'Enrique Jiménez, al llarg de gairebé un segle no es va fer cap més muntatge professional de l'obra. Fins avui. El Teatre Nacional estrena demà a la sala petita una nova posada en escena de Rei i senyor dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Lluís Soler, Pep Cruz, Carles Romero, Roser Camí, Quimet Pla i Sara Espígul. L'estrena coincideix amb el centenari de la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , l'obra més coneguda de Pous i Pagès.
"Hem volgut recuperar el batec que Rei i senyor tenia al seu temps, perquè si Pous i Pagès la veiés avui la reconegués", diu el dramaturg de l'obra, Pere Riera. "La meva feina ha consistit a passar inadvertit. L'estructura és molt eficaç, seria una pena sacrificar-la. M'he limitat a posar una mica d'ombra damunt la càrrega didàctica de l'obra en benefici de l'acció dramàtica. Només ha calgut treure-li la pols", afegeix. "És una obra escrita amb molta saviesa. Pous i Pagès va posar un gir a cadascuna de les escenes que fa que no et puguis moure de la butaca", subratlla Casares. Rei i senyor no és el primer clàssic que Casares puja als escenaris del TNC. El 2006 va dirigir Valentina , l'obra de Carles Soldevila en una versió de Jordi Galceran, i el 2007 va dur la batuta de la versió escènica que Josep Maria Benet i Jornet va fer de La plaça del Diamant. En aquesta ocasió es mostra especialment satisfet per la modernitat que ha trobat en Rei i senyor . "Durant els assajos parlàvem dels possibles referents de l'obra i ens venien al cap Shakespeare, Ibsen, Maeterlinck i García Lorca", recorda Casares, que assegura que la sorpresa per la qualitat del text, el respecte i, finalment, la veneració, han guiat el treball de tot l'equip.
Un drama rural universal
"No tinc la sensació d'estar fent un drama rural. Si em diuen que som a Elsinor -fent referència a Hamlet, de Shakespeare-, m'ho crec. Ens falta autoestima a l'hora de posar en valor les nostres obres", afirma l'actor Lluís Soler, encarregat de donar vida al patriarca Andreu Reixac. "És esgarrifós i a la vegada encoratjador que encara puguem trobar aquestes sorpreses en el teatre català", afegeix Pep Cruz. Per Sergi Belbel, el director del TNC "fer una obra com aquesta als anys 80 era impensable", i recorda que la tasca de normalització del repertori del teatre català la va començar Domènec Reixac, el seu predecessor al TNC, quan va dirigir el Teatre Romea els anys 80.
Rei senyor va tenir la sort de topar amb Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana contemporània a la Universitat de Girona i membre del comitè assessor del Teatre Nacional. Va ser Casacuberta qui va suggerir a Belbel que la recuperés. "L'estrena de l'obra va coincidir amb un moment de crisi del Noucentisme, que havia bandejat del seu programa cultural la novel·la i el teatre, els gèneres que tocaven la realitat. En aquell moment es va haver de tornar a potenciar aquests gèneres per recuperar el mercat de la cultura catalana i es va encetar una nova etapa en què es volia donar la màxima volada al teatre català", recorda Casacuberta, per qui Josep Pous i Pagès s'ha de reivindicar perquè és l'exponent d'una tradició intel·lectual catalanista d'esquerres que avui dia ha desaparegut.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)

Rei i senyor és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pretenen trencar amb l'autoritarisme gratuït. L'actor Lluís Soler avisa que, si el conflicte es produís a Elsinor, on es discuteix el futur de Dinamarca, “també hi encaixaria”. L'obra, de Josep Pous i Pagès, data del 1918 i havia quedat arraconada per la història injustament, segons el parer del Teatre Nacional de Catalunya. Es representa des de dimecres fins al 29 d'abril, i és dirigida per Toni Casares. En el repartiment, també destaquen actors com ara Pep Cruz, Roser Camí, Quimet Pla i Enric Arquimbau. Margarita Casacuberta, assessora del TNC, va recomanar repescar aquesta obra, que significa l'intent d'aixecar el teatre català (va obrir la temporada al Romea, fet que il·lustra la seva ambició), després que el noucentisme l'hagués bandejat juntament amb la novel·la. Pous i Pagès, conegut per la novel·la La vida i la mort de Jordi Fraginals (aquest 2012 fa cent anys de la seva edició) repeteix el conflicte entre pares i fills. La dramatúrgia de Pere Riera ha permès que el patriarca, Andreu Reixac, no sigui malèvol com en la novel·la ni tan obtús com en la versió teatral. És una bona persona que es farà estimar, tot i que l'audiència desaprovi les seves decisions. Sara Espígul és la noia que veu com el pare trenca el prometatge que volia com a conseqüència d'una acció heroica d'en Miquel, d'Aiguaviva (Borja Espinosa). Narcís, l'hereu de la casa del Reixac (Carles Romero), torna a casa i pretén portar un món nou en les relacions estàtiques familiars. I no entén que una revenja de poder atempti contra l'estimació vital. La força de l'amo pretén imposar-se a la de l'amor.

Font: Jordis Bordes (www.elpuntavui.cat)

La força de l'amo(r)

by on 16:08
Rei i senyor   és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pre...
Actors sobre un escenari, sense escenografia ni el vestuari de l'espectacle, en un espai relativament petit. A l'Ateneu Barcelonès s'ha pogut veure aquest divendres un assaig obert de 'Rei i senyor', de Josep Pous i Pagès, dirigit per Toni Casares, que es representarà del 21 de març al 29 d'abril a la Sala Petita del TNC. Rei i senyor tracta, com ha explicat el seu director, sobre "enfrontaments generacionals, d'un món que s'acaba i la necessitat d'escapar". 

Casares ha recalcat que fer aquests "experiments serveixen per adonar-se de la importància d'un bon espai, d'un bon vestuari i d'una bona il·luminació, que no és una qüestió merament estètica, sinó que veus que una bona escenografia i ben pensada t'ajuda a acabar-la d'explicar". Així mateix, el director teatral ha recalcat que amb aquest assaig s'ha vist a actors que coneixen molt bé els personatges que estan fent i les emocions per les quals passen.

El director de l'espectacle ha remarcat que l'obra tracta sobre "la duresa d'aquest món rural que es tancava en ell mateix i vivia com una contaminació l'arribada l'aire fresc de fora". En aquest sentit, el muntatge parla d'un fills que topen contra els usos i hàbits autoritaris d'un món gairebé feudal que s'ha mantingut segle rere segle i com l'única manera de trencar amb això és amb una actitud rebel de forma individual". En concret, es produeix el conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent acostumat a manar, i la seva filla Remei, que desafia l'autoritat paterna quan el seu pare l'obliga a trencar el prometatge amb el seu enamorat. A l'obra hi apareixen Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montserrat Garcia Sagués, Quimet Pla, Aina Ripol, Carles Romero i Lluís Soler. La dramatúrgia és de Pere Riera.

Font: ACN via www.ara.cat



TEXT i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÉRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA i SUSANNA GARACHANA
PRODUCCIÓ: VERSUS TEATRE
VERSUS TEATRE


Marta Buchaca torna a la cartellera després del seu oblidable T6 amb una proposta que trenca la seva dramatúrgia tradicional. Una obra de poc més d'una hora concebuda com una sola peça, sense la fragmentació que ens té acostumades i que es força visible en altres obres seves com Plastilina o la més recent A mi no em diguis amor.

Si més no aquesta característica juga a favor durant tot el transcurs de la peça i fa que l'espectador es mantingui concentrat i no perdi el fil en cap moment. Màxima tensió de principi a fi amb una història que enganxa, un drama vestit de comèdia sobre la violència de gènere.

Res és el que sembla en un principi on tres personatges es troben en una sala d'espera a l'espera de notícies dels seus familiars després d'un accident de trànsit. Poc a poc tots els àngels acaben convertint-se en dimonis i el que semblava una bassa d'oli, deixarà de ser-ho.

Susanna Garachana es posa a la pel d'una mare que mai ha sabut comprendre a la seva filla però com totes les mares pateix pel que li passi a la seva filla. Sara Espígul representa una de les milers de filles separades que poblen el món i que no s'entén amb la seva mare, comparteix casa amb el seu pare, però res més. Enmig de les dues, un noi, Borja Espinosa, preocupat per l'estat de la seva núvia. Tres personatges misteriosos que lluiten por amagar allò que sempre s'acaba sabent i que a la llum del dia resulta monstruós.

Buchaca posa el dit sobre la nafra fins a fer-la sagnar. No és el que s'explica, sinó allò que roman ocult, el que converteix a aquesta obra en una història especial.