Mostrando entradas con la etiqueta Boris Ruiz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Boris Ruiz. Mostrar todas las entradas

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.

TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Impressionant nou text i muntatge del Pau Miró. Com el fracàs ja no és que resulti proper, sinó que vivint amb ell dia darrere dia. El Pau Miro ha aconseguit donar-te d'una doble vessant a aquests quatre fracassats, primer situant l'acció en Barcelona, ja no només amb al·lusions al text, sinó amb un menjador d'una casa típica de l'Eixample. Però aquests perdedors professionals ens recorden a la ficció nord-americana dels anys 60, cosa que ajuda a reforçar la música de fons.

En Pau Miró s'ha fet gran, ha abandonat la frescor i la ingenuïtat que tenien els seus personatges d'anteriors muntatges com els de la trilogia animal i amb Els Jugadors la descripció i caracterització dels personatges és molt més detallada i precisa. En poc menys de mitja hora ja sabem de quin peu calça cadascú, sense gaires problemes per seguir la trama.

Escenografia estàtica, una cuina i un menjador amb una taula i cadires on passa tot, no és necessita res més, perquè la importància de les interpretacions i del text deixa que tota la resta sigui secundari. Estel·lar repartiment: un dels millors papers del Jordi Bosch dels darrers anys, un fracassat pusil·lànime que es deixa dur segons bufi el vent, l'Andreu Benito que sap com provocar l'empatia a l'instant, el Jordi Boixaderas és un brillant mentider i el Boris Ruiz fa de la tragicomèdia la seva arma predilecta.

Els Jugadors no han acabat la partida, només s'han pres una pausa. El segon combat arriba de nou al Llliure de Gràcia del 6 al 17 de juny amb les entrades que volen, perquè veure't reflectit no té preu i tots un dia o un altre som o serem una colla de desgraciats.

ELS JUGADORS

by on 20:20
TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-...


"Brindem?", pregunta el professor. "Per què brindem?", respon el barber. "Perquè encara queda ginebra!", li enclasta amb mala bava. Els personatges d'Els jugadors són perdedors. Perdedors al casino i en tots els aspectes de la vida. Al voltant del tapet hi ha un professor de matemàtiques suspès de sou i feina per apallissar un alumne (Andreu Benito), un enterramorts enamorat patèticament d'una prostituta (Jordi Bosch), un actor addicte a robar als supermercats (Jordi Boixaderas) i un perruquer que acomiaden de la seva barberia (Boris Ruiz). Són quatre tipus normals que han quedat fora de joc: als cinquanta anys ja no són atractius, no tenen èxit personal ni professional. Només troben consol, comprensió i companyia en els seus amics i les seves partides de cartes. La cita és al Teatre Lliure de Gràcia des d'avui i fins al 20 de maig.
Els jugadors ensenyen la cara més íntima i personal de la crisi, la que afecta l'alegria i la seguretat de cada casa. "Aquesta transformació que estem vivint i que no entenem ens obliga a renunciar a coses a les quals ens havíem acostumat, ens obliga a canviar el xip i no ho volem acceptar -diu l'autor i director del muntatge, Pau Miró-. Els quatre personatges se senten acorralats i van cap a un extrem per reaccionar, per sortir del coma".
El director deixa enrere la família -que va abordar en la trilogia Búfals , Lleons Girafes- i fa un retrat de les petites misèries quotidianes sense perdre el misteri dels seus anteriors muntatges, guanyant profunditat amb uns personatges de novel·la -i uns actors extraordinaris- i amb el punt just d'amargor i humor. "Són personatges solitaris que es fan de la família: homes d'aquesta edat, sense gaire brillantor, es necessiten", explica Miró.
Deixar de ser útil
En la primera trobada dels quatre jugadors després de temps, el professor els reuneix perquè testifiquin en un judici. Més tard, quan els calés per comprar ginebra i pagar l'advocada s'acaben, els necessita per vendre fins i tot l'urna d'or on té les cendres del pare, que se li apareix a les nits. "Aquest fantasma de l'inconscient representa el pes literal d'un pare que t'ha imposat coses de les quals necessites desprendre't, però també simbolitza el fet que cada generació ha de pair que deixa de ser útil. Els quatre personatges no suporten ser menys útils per a la societat que els joves", explica el dramaturg. I l'enterramorts ho aboca així: "El que importa de debò és la violència. Algú ha de dir a les generacions que vénen que no és el seu torn", diu nerviós, amb desfici i ganes de matar el xulo de la seva prostituta.
Quan tanquen la barberia per reformes -"no hi ha feina, la gent es torna calva", justifica l'home- i quan els càstings per fer d'actor escassegen, un missatge del pare mort podria ser la solució dràstica als seus problemes. S'ho han de jugar: negres o vermelles. "Necessiten un estímul fort perquè tot ha deixat de bategar. O van a totes o res. No són herois d'acció, al contrari. Però si no, ¿quant de temps es pot aguantar el desastre? Ens pensem que això s'acabarà i és mentida. Això ha canviat, però nosaltres ens anem explicant històries per no acceptar-ho. Ens costarà".
Font: L. S. (www.ara.cat)

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.


Així com l'economia ha colonitzat els titulars dels diaris, fins i tot els titulars culturals, l'espectacle que va presentar ahir el director del Lliure, Lluís Pasqual, parla exclusivament d'economia, no de problemes morals. Quitt , una obra de Peter Handke del 1974, és "un poema violent que tracta i maltracta l'espectador", descrivia el director. "No és una metàfora de la bogeria del capitalisme, sinó que n'és una descripció crua i descarnada".
Herman Quitt és el pitjor tauró en l'oceà del mercat. A la primera part de l'obra, situada a finals dels anys setanta (a l'inici de l'era Thatcher, Reagan i de l'Escola d'Economia de Chicago), aquest empresari en crisi existencial pacta amb altres dirigents monopolitzar el mercat i desplaçar la producció a l'Orient. A la segona part, situada en un espai oníric i un temps indefinit però actual, aquesta bèstia egoista, desenfrenada i sense escrúpols entra en una espiral que el porta a la destrucció dels altres i d'ell mateix. Aquesta aparent trama avança en paral·lel a la destrucció de la dramatúrgia i dels personatges teatrals convencionals propi de Handke: els actors no representen la col·lectivitat, sinó que encarnen els personatges.
Pasqual va insistir en una idea: "Qualsevol explicació fa semblar que l'obra sigui figurativa, i no ho és. És un quadre abstracte, un mirall que es trenca i que té trossos de la realitat que produeix ecos a l'espectador -explicava-. Fins i tot així, sembla lògica, i no ho és. És directa i crua, com els diaris". Fet l'avís, afegia: "Handke no ho posa fàcil a ningú, no vol ser amable, ni fa cap esforç. Potser no s'entén tot, però s'entén". L'obra s'estrena demà a Montjuïc i estarà un mes en cartell.
Per sobre de la complexa estructura -en una escena amorosa és capaç d'incloure una diatriba sobre publicitat-, mostra un empresari al màxim del seu poder que embogeix, cau i s'esberla. "Et compadeixes d'un tipus que et semblava un fill de puta", diu Pasqual. Eduard Fernández és el malparit que "encarna el capitalisme, que és conscient de la seva maldat i l'aprofita per treure'n una cosa que al final acaba explotant". Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Marco, Andreu Benito, Boris Ruiz, Marta Marco i Míriam Iscla són els altres peixos temibles al mar capitalista.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


La crisis sacude a otra institución cultural emblemática de Cataluña. Por problemas presupuestarios, el Teatre Lliure de Barcelona acabará la temporada a finales de mayo y no volverá a alzar el telón de su programación habitual hasta mediados de octubre, aunque en julio la sede de Montjuïc ofrecerá algunos espectáculos correspondientes al festival Grec. Asimismo, también a causa de las penurias económicas, el Lliure ha decidido eliminar tres de los espectáculos anunciados a inicios de la temporada L’onada, de Ignacio García May (programada del 2 de mayo al 3 de junio), Amadeu, montaje de Albert Boadella sobre las zarzuelas de Amadeo Vives (12 al 22 de junio) y Bombollavà, con Pep Bou y Lluís Pasqual, coproducción en la que intervenía el Piccolo Teatro de Milán y que iba a formar parte del Grec. Así lo ha explicado hoy martes el director del Lliure Lluís Pasqual en una conferencia de prensa convocada para presentar el nuevo espectáculo del colectivo,Quitt, de Peter Handke, dirigido por el propio Pasqual.
El director del Lliure justificó las medidas por los “recortes brutales”. Explicó que en el Lliure los efectos recaen sobre la parte artística pues la estructura está ya tan debilitada, dijo, que no puede adelgazarse más. “Somos cuatro y el cabo”, ilustró. “No es el caso del Liceo, aquí no podemos hacer un ERE”. Según Pasqual las medidas han sido comunicadas ya a las administraciones de que depende económicamente el teatro (Generalitat, Ayuntamiento, Diputación de Barcelona y ministerio de Cultura). Pasqual matizó que aunque no se abra al público durante el periodo señalado, la actividad laboral continuará.
En cuanto a Quitt, la obra de Peter Handke que lleva a escena el Teatre Lliure en Montjuïc se subtitula Els irresponsables són en vies d’extinció(en realidad ese es su título original, Die Unvernünftigensterben aus) y viene como anillo al dedo, visto la que está cayendo. El personaje del título catalán, el protagonista, es un empresario que pretende ejercer de demiurgo del mercado en una atmósfera que recuerda poderosamente el desastre actual.
“La pieza es un objeto raro”, reflexiona Lluís Pasqual,que dirige el montaje, cuyo estreno tendrá lugar el jueves. “La obra de Handke se ha convertido con el tiempo en un poema. Es entrar en un mundo de astillas, violento, feo y duro,inarmónico. Nunca es amable”. Pasqual señala que Quitt es una “falsa obra de teatro”, hay en ella un hilo, “la historia de un empresario, Herman Quitt (Eduard Fernández), y su fin”. Quitt tiene planes, suelta sentencias, habla de los mercados, los precios, los salarios. Dice que habrá que pagar salarios más bajos. Es el propio capitalismo. Y acaba al final consigo mismo”. La obra es de 1974. Pero resulta escalofriantemente actual. “El personaje de Quitt propone deslocalizaciones y que se fabrique en Oriente. Venimos de unos que decidieron eso ya hace tiempo”.
Pasqual compara la pieza, por lo perturbador y lo que tiene de sugerente sobre nuestra contemporaneidad con“otro poema”, este cinematográfico, EyesWide Shut, la película de Kubrick. “Handke es un poeta muy mental, muy poco carnal, sus personajes son en realidad actores encarnando palabras. En Quitthay palabras, palabras, palabras. Y una metateatralidad constante. Habla del fin de un empresario y del fin del personaje teatral como entidad y concepto. Como algo que ya no representa al espectador. El personaje, nos dice Handke, ha muerto”.
El director considera que decir que Quitt habla de hoy “es una obviedad”. No se trata de una metáfora,“no es como Fuenteovejuna, es algo crudo, que tenemos delante, de lo que hablan cada día los diarios”. La primera parte es más realista, dice, “la segunda más onírica, aunque esta es una palabra que odio, como “mágico”. En pasajes habla de economía, de consumidores, de publicidad, de estrategias publicitarias, de empresarios”. Pasqual insiste en que es un espectáculo duro. “Formalmente tiene que doler. Hemos de ver ahí la locura inexplicable en la que hemos desembocado y que ha sido fabricada por gente concreta”. ¿Tiene algo de conspirativa la historia? “En Handke estamos en un contexto no realista. No le da forma a esa trama”, Pero ¿se ve la relación con la crisis actual? “Si quieres agarrarte a algo,puedes decir: ‘oh, venimos de ahí’ De ese momento en que a alguien se le ocurrió la idea, la deslocalización. Pero Handke no lo explica como si fuera Benavente. Es algo abstracto y tratar de definirlo es como intentar hablar con lenguaje figurativo de un cuadro que no lo es”. 
Quitt, con traducción al catalán de Feliu Formosa, cuenta con un gran reparto. Además de Fernández están Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco y Boris Ruiz. El espectáculo es una coproducción con el Centro Dramático Nacional y se verá en Madrid (Teatro Valle-Inclán) del 7 de marzo al 1 de abril.
Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)



TEXT: SANTIAGO RUSIÑOL
DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: BORIS RUIZ, MANEL BARCELÓ, DAVID BAGÉS, LLORENÇ GONZÁLEZ, GABRIELA FLORES, MONTSE PÉREZ, CARME GONZÁLEZ, ALBERT PÉREZ, CRISTINA SIRVENT, NEUS BERNAUS i els músics: DANI NEL·LO, JORDI PRATS, FRANCISCO SUÁREZ, MIQUEL ÀNGEL CORDERO i ANTON JARL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Després de dotze anys torna al Teatre Nacional de Catalunya el clàssic de Santiago Rusiñol. En els últims anys hem pogut veure versions de tot tipus, però mai una revisió de l'obra com la que han fet Pablo Ley i Carme Portaceli. De l'obra original publicada en 1907 i ambientada en les costums del segle XIX només en queda la història dels personatges. La nova versió s''ubica al segle XX, des de la dictadura de Primo de Rivera (1923) fins a la mort de Franco (1975).

Amb el canvi de dates, no només deixa de tenir sentit molt dels costums que apareixen en l'obra de Santiago Rusiñol, aquella forma de viure de la nova classe social burgesa, sinó que es perd bona part de la essència dels personatges. A més Pablo Ley i Carme Portaceli han donat excessiu protagonista a la Història, fent a les transicions resums excessivament llargs del que va passar social, política i culturalment durant aquells anys.

Si ens centrem en la història del personatges, la mateixa que a l'original de 1907, trobem a un genial David Bagés fent de Esteve, amb uns tocs magistrals de surrealisme. Miquel Barceló torna a brillar donant vida al Senyor Ramon i Boris Ruiz es regala un exquisit avi. De la resta del repartiment, una moderada Gabriela Flores com Tomaseta i un jove promesa a l'alça Llorenç González com Ramonet.

La Sala Gran s'obre un cop més a allotjar una escenografia majestuosa, que només es pot presenciar en una sala com aquesta. Amb un tractament visual extraordinari, una gran pantalla convertible ens mostra els fets històrics a base de projeccions i els músics compleixen la seva funció per fer més curtes les transicions.

Carme Portaceli signa aquesta renovació del clàssic amb encert i d'aquesta manera el TNC compleix la seva tasca de modernitzar els clàssics catalans i fer-los propers al públic.