Butaques i somnis: Norberto Ibero

Mostrando entradas con la etiqueta Norberto Ibero. Mostrar todas las entradas

TEXT: ANTON TXÈKHOV

VERSIÓ: DAVID MAMET

TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT

DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE

INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ, CRISTINA GENEBAT, MONTSE GUALLAR, NORBERT IBERO, NORBERT MARTÍNEZ, SANDRA MOSCLÚS, FERRÁN RAÑÉ, XAVIER RICART, DAVID SELVAS, ENRIC SERRA, ORIOL VILA, MARC AGUILAR i ENEKO RODRÍGUEZ

PRODUCCIÓ: FOCUS

TEATRE ROMEA

El 9 de novembre començava aquest repte pel Julio Manrique, poc abans s'havia conegut la notícia de que seria el proper director artístic del Teatre Romea, i estava a punt d'estrenar el seu primer muntatge per aquest teatre. L'expectació era màxima, tan gran com la decepció després de veure-ho. Els clàssics són sempre complicats de muntar perquè sempre hi haurà versions prèvies amb les que comparar. Però aquesta vegada els raonaments no cal sortir a buscar-los fora.

La versió de Mamet i la direcció de Manrique disten molt de que s'esperava d'ells. Mamet ha optat per restar importància a la part social de l'obra i es centra més en el procés de canvi dels personatges. Deixa l'obra com un vodevil de primera categoria sense context. Manrique ha intentant agafar el rumb d'un vaixell sense timó i evitant caure en convertir a l'espectacle en una farsa, fet que ha mig aconseguit.

El però més gran ho trobem a l'interpretació poc consistent dels actors. Especial és el cas de Montse Guallar, Lyubov Ranevskaya, sense força que no destila cap emoció, ni de pèrdua ni d'alegria i David Selvas, Yermolay Lopakhin, que no dota al personatge de profunditat i manté una linialitat absoluta durant tota la representació. Entre els personatges secundaris Oriol Vila torna a demostrar la seva vàlua independentment del grandària del paper que li toqui representar, en aquest cas un jove revolucionari molt convincent.

Lluc Castells dibuixa una detallada escenografia que acull de manera sublim i realista totes les estades interiors i exteriors de l'obra. Un petit entrebanc en la fulgurant carrera d'èxits que li espera a Julio Manrique dintre i fora del Teatre Romea.

L'HORT DELS CIRERERS

by Elisa Díez on 18:52

TEXT: ANTON TXÈKHOV VERSIÓ: DAVID MAMET TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ...

TEXT: ANTON TXÈKHOV

ADAPTACIÓ: MARTIN CRIMP

TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT

DIRECCIÓ: DAVID SELVAS

INTÈRPRETS: ROSA RENOM, BIEL DURAN, MANEL SANS, ALBA SANMARTÍ, NORBERTO IBERO, TILDA ESPLUGA, MARIA RODRÍGUEZ, JOSEP JULIEN, ANDREU BENITO i JACOB TORRES

PRODUCCIÓ: BITÒ PRODUCCIONS i CAER

LA VILLARROEL

Tancant una temporada excessivament carregada d'adapcions, poques se salven de la crema, ens arriba La Gavina de Txèkhov sota la lupa de l'anglès Martin Crimp. David Selvas es planta davant del seu primer gran muntatge com a director amb els ulls posats entre les noves generacions de directors, com Nao Albet i Marcel Borràs i d'altres més adobats com Daniel Veronese. Més a prop dels primers que d'aquest últim, La Gavina de Crimp/Selvas inicia el seu rumb sense ruta prefixada.

La Gavina, escrita al 1896, és una obra perfectament contemporània. La seva descripció d'emocions, de paisatges, d'il·lusions, d'esperances i d'una lenta i desesperada autodestrucció fan que la seva adaptació als temps actuals sigui del tot innecessària. Crimp ha decidit matar a 'la gavina', mostrant-nos el seu cadàver i després el seu cos dissecat. Aquest símbol malvat restarà present durant bona part de l'obra, per a que els seus personatges se sentin responsables de la seva insensibilitat en tot moment.

Selvas ha construït l'obra fent cas a les paraules de Konstantin al primer acte: "La vida no s'ha de representar tal com és sinó com se'ns apareix en els somnis". Aquest toc d'aire modern, 'made in' segle XXI, fet de somnis obliga a pintar escenes tals com una musical al so de Tintarella di Luna de Mina o tots reunits al voltant de la taula jugant al bingo i cantant Living on a prayer de Bon Jovi. Simples pinzellades que acosten l'obra als nostres dies i l'allunyen del meravellós clàssic que és.

Després de la no adequació de text i adaptació, els intèrprets no arriben a la força que els personatges de Txèkhov necessiten. La millor, Rosa Renom com l'Irina, una mare que ofega les il·lusions i esperances del seu fil, per seguir creient que ella encara és la diva que mai va ser. La resta de repartiment naufraga en la recerca d'uns personatges, menys definits en la versió de Crimp del que la ploma de Txèkhov havia traçat fa més d'un segle.

Després de cent anys, la versió original de La Gavina té més força i més plenitud que cap adaptació que es vulgui fer d'ella. L'etiqueta de clàssic no està feta per a amagar les obres en un calaix que no s'obrirà mai més, sinó per de tant en tant recuperar el seu esperit, sense que li manqui canviar cap coma. Selvas ha volgut fer un homenatge a Woody Allen, Bergman o Cassavetes sense adornar-se que a Txèkhov no li calen més cognoms.