Mostrando entradas con la etiqueta Aina Clotet. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Aina Clotet. Mostrar todas las entradas

de MARIANA DE ALTHAUS
dirección CAROL LÓPEZ
intérpretes NAUSICAA BONNÍN, JOEL BRAMONA - JAUME SOLÀ, AINA CLOTET, MARC CLOTET y GUILLERMO TOLEDO
duración 1h 10min
fotografías KIKU PIÑOL
producción TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Tengo la extraña sensación de haber visto un experimento, un working progress más que un espectáculo totalmente montado y estrenado. Pocas veces siento una desconexión tan fuerte entre lo que está pasando en el escenario y lo que eso me hace sentir. He de reconocer que los 15 primeros minutos fueron como si hubiera entrado en una realidad paralela, cómo si no entendiera ninguna de las palabras que los intérpretes soltaban por su boca.

Sentada en una de las cuatro gradas que rodean el escenario me preguntaba el porqué de todo junto. Quién decidió montar esta obra, cuya estructura dramática parte de una anécdota que no desarrolla y que decora con cuatro tópicos sobre la familia y sus reuniones. Con este inicio hay miles de obras, la mayoría más interesantes de la que acabo de ver.



Carol López ha optado por una puesta en escena a la 'argentina' pero con actores catalanes en su mayoría + Willy Toledo, que todo dicho sea ya por anticipado es quien mejor sale parado. La naturalidad que destila el teatro argentino queda aniquilado en esta función. Buena parte de culpa la tiene haber optado por no traducir la obra al catalán, o dicho de otra manera por no haber educado a los actores en la entonación. Salvo Nausicaa Bonnín y Willy Toledo el resto de intérpretes defenestra el idioma, en entonación porque el texto es el que es, pero... 



Si el lenguaje le resta veracidad a los actos, las interpretaciones siguen el mismo camino. No me creo nada, y no creo además que haga falta caer en la trampa de que la única forma posible de interpretar los problemas mentales/psíquicos como es el caso de Edurne (Aina Clotet) sea a grito pelado. 
Para ser honesta, esta vez la inocencia gana a la verdad y, en este caso, Jaume Solà, el más pequeño del reparto, se come con patatas a las grandes figuras que integran el cartel. 

Con una escenografía tan minimalista como el texto, la voz cantante de la puesta en escena se la lleva el diseño de iluminación de Mingo Albir, un halo de esperanza en una obra donde la oscuridad tiende a hacerse presente a la fuerza.



Y aunque la última escena (que no desvelaré) me saque de la homogeneidad de toda la pieza, una flor no fa estiu y ya hacía tiempo que mis pensamientos me llevaban por otros derroteros. Salgo de sala acordándome de todas las dramaturgas catalanas con textos potentes, no como éste, que no pueden estrenar en el Lliure (ni en otros teatros), y me cabreo, me cabreo mucho.

EL SISTEMA SOLAR

by on 18:22
de MARIANA DE ALTHAUS dirección CAROL LÓPEZ intérpretes NAUSICAA BONNÍN, JOEL BRAMONA - JAUME SOLÀ, AINA CLOTET, MARC CLOTET y GUILL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Tornes al teatre després de molt temps.
Últimament m’he dedicat al cinema, a la televisió, a viatjar. L’últim espectacle que vaig fer a Barcelona va ser Algo, a La Villarroel, fa dos anys. Després en vaig fer un altre, però als Estats Units, l’any passat.
Enyoraves l’escenari?
Sí, tenia moltes ganes de tornar-hi. Juan Carlos Martel em va passar aquest text i em va fer il·lusió fer-lo des del minut u.
Per què?
Em va atrapar la manera que té d’escriure Annie Baker, l’univers que genera, la capacitat de crear diàlegs extremadament reals, que no vol dir quotidians, perquè l’estranyesa i la incomoditat apareixen contínuament a l’obra.
De què parla Joc de miralls?
Són cinc personatges que viuen en un poblet i durant un estiu fan un taller de teatre en un centre cívic. Els exercicis són monòlegs en què cadascú interpreta un company del grup. És molt interessant, perquè et transmeten una informació objectiva, però també subjectiva, perquè parlen de com ells veuen aquella persona.
És a dir, els personatges no s’expliquen directament.
Es fan de mirall els uns als altres, i a través del joc tu els acabes coneixent i ells mateixos també s’acaben de conèixer. A la vegada, veus els personatges en les pauses dels exercicis del taller, i pots contrastar la informació que has rebut sobre cadascun. L’autora els porta al límit, diu que tots són a la vegada brillants i idiotes. Tan aviat els eleva a una dimensió meravellosa com els fa patètics i et mostra les seves pors i les seves inseguretats. És la grandesa d’Annie Baker, escriu teatre per a gent d’ara que el que vol és veure persones a l’escenari, i tots estem fets d’aquestes contradiccions.
Com és la Teresa, el teu personatge?
És una noia de 30 anys que ha vingut a viure al poble fa molt poc. És una noia que ha viatjat molt i que és actriu, però no n’exerceix perquè les coses no li han acabat d’anar bé amb la feina. Comences veient una noia totalment entusiasta, motivada, alegre, implicada, i acabes veient-li tots els fantasmes, totes les pors i tot el que no ensenya.
Quin és el to de l’obra?
És difícil de descriure, seria com el d’una sèrie de la HBO. No es pot dir que sigui comèdia, però crec que el patetisme dels personatges et porta a riure. I a emocionar-te, perquè empatitzes amb el dolor, amb la soledat, amb els problemes de cadascun.
De quina manera connecta amb tu aquesta història?
L’autora parla també del creixement personal, d’enfrontar-te a les pròpies pors, cosa que m’interessa molt. I parla de prendre’s la vida i el teatre com un joc. Un joc, això sí, molt seriós.
¿La proximitat de l’Espai Lliure li va a favor?
M’encanta la sala. Em sembla meravellosa, i és el millor espai per a aquesta obra, necessitem el públic a prop perquè els espectadors s’han de sentir part d’aquest taller de teatre. Qualsevol espectador que vingui se sentirà com si fos dins del taller amb nosaltres.
L’obra t’arriba amb l’estrena encara recent del teu últim film, Rastres de sàndal. ¿Com has viscut l’acollida que ha rebut la pel·lícula?
Ha sigut molt bonic veure com Rastres ha arribat a molta gent. He rebut cartes, m’han parat pel carrer, he tingut un retorn molt directe. Sempre fa il·lusió participar en projectes que transcendeixen les pantalles. I la pel·lícula està molt bé.
Com vas viure la gala dels Gaudí? ¿Va ser una decepció no guanyar el premi a millor actriu?
Vam guanyar el premi a millor pel·lícula i va ser una gran alegria. A més, va ser l’últim premi, ja no esperàvem res i va ser molt xulo.
Tens representant als Estats Units i a França. ¿El teu objectiu és fer carrera fora?
Vaig estudiar anglès i francès, m’agraden molt els idiomes i viatjar i aprendre. A Barcelona vaig fer un curs amb Neil LaBute i va ser ell qui em va animar a anar als Estats Units. He fet diverses estades a Los Angeles. I anar a França sempre em carrega les piles. Això és una carrera a llarg termini, aspiro a fer projectes bonics allà on siguin, al Lliure, a la Beckett, al garatge d’un amic, o a Los Angeles. 
'Joc de miralls', d’Annie Baker. Dir: Juan Carlos Martel. Amb Aina Clotet, Eduard Farelo, Jordi Martínez, Isabel Rocatti, Elena Tarrats. Espai Lliure (Barcelona). De l’11 de febrer al 15 de març
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


TEXT: INGMAR BERGMAN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA i FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: FRANCESC ORELLA, MÒNICA LÓPEZ, MIQUEL CORS, MARTA ANGELAT i AINA CLOTET
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i TEATRO ESPAÑOL DE MADRID
SALA PETITA (TNC)


El TNC ha gosat a programar Ingmar Bergman, tot un mestre de la intimitat que amb racionalitat i intel·ligència treu a la llum les diverses emocions humanes. Ens presenta les passions fora de tota lògica, només basant-se en els mateixos actes. La vida de parella exposada a la mirada pública sense cap tipus de tabús.

Amb una excel·lent primera part, on els tempos, les interpretacions, la cuidada direcció i l'escenografia de Graenzel/Cervià funcionen a la perfecció. Francesc Orella i Mònica Lòpez aconsegueixen guiar-nos de manera força convincent pel viatge des de una parella aparentment perfecta fins a l'esquerda que suposarà el començament del final. Francesc Orella, Johan, mostra un cop més tot el seu potencial de la seva maduresa artística. li acompanya una Mònica Lòpez, Marianne, que comença de manera desigual, però que quan va avançant l'obra guanya fortalesa, per acabar a l'alçada de la seva parella.

De Escenes d'un matrimoni passem a Sarabanda a la segona part i tota la brillantor que havíem gaudit en la primera part s'esfuma. Miquel Cors pren el lloc de Francesc Orella i dóna vida a un vell Johan que a perdut no només la força del seu predecessor sinó que a pesar de l'amargor i la malícia, no aconsegueix que el seu to pesi per sobre de tot la resta. La nuesa que haurien de mostrar els personatges no va més enllà del físic i ens deixa personatges sense persona.

Marta Angelat es reserva el paper de la vella Marianne, que després de la primera part, torna reconvertida en un monòleg amb si mateixa i amb la resta de personatges, però que pel camí ha perdut tot com a persona i com a personatge. Francesc Orella és Henrik, fill del Johan que si Escenes d'un matrimoni va ser un pes pesat ara no va més enllà de la ploma. I per acabar de arrodonir-lo, Aina Clotet apareix convertida en Karin, la filla de Henrik, una noia sense personalitat que viu a l'ombra del seu pare. Karin hauria d'estar a punt de volar del niu i sortir a la realitat, però sembla ser que no tingui més de sis anys i continuï jugant amb nines.

Tots els riscos necessiten terra ferma per poder arribar a l'èxit. Escenes d'un matrimoni la té, no obstant això Sarabanda no trepitja més que sorres movedisses de principi a fi. Només caldria una miqueta de maquillatge als personatges de la primera part per convertir-los en vells per millorar tota la peça.

Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,