Mostrando entradas con la etiqueta Marta Angelat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marta Angelat. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY LUENGO, ÀUREA MÁRQUEZ, MARC RIUS, MANUEL VEIGA, DAVID VERT y ANNA YCOBALZETA
DURACIÓN: 2h 10min
FOTO: ALBERT ALEMANY
PRODUCCIÓN: ELS TEATRE AMICS
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De familias tenemos todos, mejores o peores, con las que nos llevamos mejor o peor, de esas que esconden los secretos debajo de la alfombra o de las que se lo gritan a la cara. Hay tantas tipos como familias existen. Jordi Casanovas cierra con Vilafranca su trilogía sobre la identidad catalana volviendo a sus orígenes, a su Vilafranca. 

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. 

Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. 

Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.

Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

VILAFRANCA

by on 18:14
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS INTÉRPRETES: MARTA ANGELAT, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, LLUÏSA CASTELL, GEORGINA LATRE, VICKY...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agrada molt riure's d'ells mateixos, “i a nosaltres també... ens agrada riure'ns d'ells”, ironitzava ahir en la roda de premsa. Aquest dissabte comencen les funcions prèvies de Sí, primer ministre, un èxit teatral a Londres que ha estat tres anys en cartell i del qual ara es veurà una adaptació catalana al Condal amb Joan Pera de primer ministre. L'estrena oficial serà el 28 de gener.
L'adaptació teatral britànica va allunyar-se dels capítols de la sèrie per no allargar les anècdotes de la tele. Amb els personatges, van construir un guió nou a partir de les preocupacions actuals. La versió ha tingut tant ressò que s'ha decidit reprendre la sèrie mítica dels vuitanta amb els actors que van donar vida als personatges en el teatre. La temàtica versa sobre l'escalfament global, la crisi econòmica, la necessitat de trobar matèria primera i les dificultats de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Folk, que ha fet l'adaptació catalana, va descartar traslladar-ho al Parlament de Catalunya. En part, perquè els temes són prou globals (“ells ja els han resolt”, comenta amb sarcasme el director de continguts de Focus, Jordi González) i, en part, perquè aquesta distància permet riure sense incomoditats. Però Folk considera que es tracta d'una comèdia seriosa perquè, ja des de la primera lectura (còmica per les rèpliques intel·ligents i lúcidament sarcàstiques), els mateixos actors van tenir una conversa política posterior sobre els temes de què tractava la peça. Per Folk, és necessari que el públic rigui de la intel·ligència de la comèdia però que trobi un moment de conversa interessant entre els que l'han vist sobre les conseqüències de la política: “Els anglesos tenen l'estranya habilitat de parlar de coses tremendes amb humor”, sentencia el director, que ja va debutar amb una comèdia típicament britànica (Mentiders, al Borràs, 2005). I no hi ha cap referència a Catalunya, aprofitant aquests moments de debat identitari i de confrontació amb el govern estatal? El director només insinua que “hi ha un moment en què l'obra abandona gairebé la ficció del tot per esdevenir gairebé realitat del tot.”
Sí, primer ministre era en realitat una sèrie que dinamitava els privilegis d'una burocràcia inamovible que constatava els canvis de primers ministres, de partits, de corrents polítics amb l'única esperança de poder refugiar-se a la Borgonya per a una vellesa daurada, que mai podria somniar un polític professional. Pera admet que el ministre, al qual només li interessa l'educació i la sanitat si li donen vots per sobreviure al seu poder provisional, és el més humà d'aquesta maquinària freda, interessada, sense gaire escrúpols. El primer ministre és tecnòcrata, no es decanta ni pel conservadorisme ni pel laborisme. Paradoxalment, tots aquells personatges evocaven una empatia que convidava a dur-los a casa per compartir-hi un esmorzar d'ous amb bacó.
Repartiment contrastat
El protagonista compta amb Carles Canut (el cínic sir Humphrey), Dafnis Balduz (el secretari privat del ministre), Victòria Pagès (la consellera política del govern) i, com a convidats especials, Ferran Rañé (ambaixador del Kumrasnistan) i Marta Angelat (directora de la BBC). És un repartiment consistent que ha treballat perquè els personatges tant siguin reals i seriosos com paròdics. Folk no ha deixat que s'acomodessin en personatges que ja haguessin treballat. El director entén que els codis de l'humor mediterrani no coincideixen amb els del britànic i per això ha treballat en una fusió. Pera, doncs, no té oportunitat per incloure improvisacions. No té temps, diu. Perquè les desgràcies i les crisis de govern s'acumulen i no hi ha opció al descans, diu exhaust.

Pera, primer ministre

by on 19:33
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: MIKE BARTLETT
TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEMOLINS i BLAI LLOPIS
PRODUCCIÓ: LA LLUNA NOVA
SALA CAPITOL

Hi ha tants tipus de relacions com persones habiten aquest món. Un món que es dedica a classificar tot, fins i tot l'amor, tan si estàs com no enamorat/ada has de portar una etiqueta. D'aquest absurda creença surt bona part de la història de Cock (polla en anglès). La parella H (l'Albert Triola) i el John (Pau Roca) es trenca i entra en escena un tercer, la D (Mar Ulldemolins) per la que el John es sent atret. A partir d'aquí una sèrie de històries entrellaçades i certament, algunes d'elles massa absurdes, donen joc per muntar una història massa freqüent i gens fictícia.

Text i història contemporània plens d'alts i baixos i amb unes opcions de direcció no sempre encertades, com l'escena sexual entre el John i la D, que sembla sortida més d'un conte infantil que del que seria una relació adulta. El millor element del muntatge són les escenes protagonitzades per l'H. Albert Triola broda el seu paper i fa que el públic no pari de riure tota l'estona. Sense ell, Cock, seria una història més, avorrida i monòtona. Tot el contrari del que ens ofereix en Pau Roca, amb un paper força pusil·lànime, hi ha moments que sembla que passi pel paper i no decideixi quedar-se, molt en la seva línia dels seus últims treballs.

Escenografia minimalista i s'ha optat per donar protagonisme al text i a la interpretació dels actors. Tres seients quadrats de llum, un fons i una catifa de pell de teleñeco. Funciona perquè el text no sembla demanar res més. Simplement, l'espectador ha de decidir si entra o no en el joc, com sempre.

El que més impressiona de Cock és el títol, fora d'ell pot ser una història de tantes. On les promeses de l'inici es compleixen a mitges i caldrien certs retocs en la direcció i en l'adaptació del text. Més enllà del text, fan falta més històries semblants en una lluita per la igualtat i l'excés de prejudicis per tractar segons quins temes.

COCK

by on 17:29
TEXT: MIKE BARTLETT TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEM...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,


John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus somnis i se li planteja la disjuntiva, ha de decidir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el conflicte servit en aquesta peça que el dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titular de manera molt provocativa Cock (Polla). Va ser precisament aquest títol el que va despertar l'interès de l'actriu i directora Marta Angelat: “Vaig tenir curiositat per saber què hi havia al darrera d'allò –diu Angelat–, i m'hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants, àgils, que no donaven treva a l'espectador i d'una temàtica molt contemporània en la manera de plantejar-la, amb personatges molt interessants que em van atrapar.” Angelat, que estrenarà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Planeta de Girona, no vol desvetllar gaire coses de la història per no rebaixar l'interès del públic o explicar alguna cosa inconvenient que esguerrés l'expectativa, només explica que la temàtica són “les relacions, la manipulació que es port produir en aquestes i determinats problemes amb la identitat, que a vegades és possible estimar dues persones a l'hora”. Identitat sexual? “No, no es planteja mai, no es teoritza en cap moment si l'homosexualitat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es consideren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interessar. Es tracta únicament d'una decisió i l'evolució de com s'arriba a prendre aquesta decisió.” Per a Angelat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no convencional, ja que té un final àcid i el plantejament de la qüestió és igualment àcid”.
Bartlett trasllada a Cock la temàtica de la parella heterosexual a la parella homosexual, amb una sèrie de rols que es repeteixen. S'arriba a la conclusió que els problemes que afecten la parella no són massa diferents.
Angelat, que afirma que va descobrir la peça per internet, compta en el repartiment amb Pau Roca i Mar Ulldemolins, amb els quals ja va presentar Londres a Temporada Alta l'any passat, a més d'Albert Triola i Carles Velat. L'element nou és que tots ells han format companyia, La Marroneta, que és la que produeix el muntatge. Aquesta és una mostra de les complicitats que es van teixir a Londres, i Marta Angelat explica que Triola i Velat, els darrers a afegir-se al projecte, han encaixat perfectament.
L'estructura de Cock barreja el present, en una escena final, a temps real, mentre que els passatges anteriors són un passat pròxim indefinit. La qüestió cronològica no hi té massa transcendència, i la directora explica que una de les poques acotacions que fa l'autor és que no hi hagi escenografia, mobles o objectes “de manera que és tot força atemporal, només hi ha escenes que situen l'espectador en una història concreta i en un moment determinat, i a partir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Angelat explica que, essent així, el treball interpretatiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Londres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'adones que funciona, perquè quan les situacions són potents així com la interrelació amb els personatges, no cal, t'endús sobretot la història. De fet és el que més m'interessa quan dirigeixo, els actors i la feina d'aquests.”
El procés ha estat laboriós, segons explica Angelat –“hem anat molt endavant i endarrere”, diu–, perquè el text no té acotacions, només hi ha diàleg i les situacions es poden imaginar de moltes maneres, de manera que cal construir-ho amb la dificultat afegida que no hi ha objectes: “La complicació ha estat trobar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem treballat i la dificultat ha estat el repte, l'al·licient, perquè has d'inventar i fer que tot lligui, de manera que hi ha una vessant molt creativa.”
La directora afirma que el ritme, un element clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sempre l'ha obsessionat: “En qualsevol funció em preocupa, que tingui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objectiu, però ara necessitem l'element definitiu i indispensable, que és el públic.”
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Triangle de comèdia

by on 16:43
John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus s...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


TEXT: INGMAR BERGMAN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA i FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: FRANCESC ORELLA, MÒNICA LÓPEZ, MIQUEL CORS, MARTA ANGELAT i AINA CLOTET
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i TEATRO ESPAÑOL DE MADRID
SALA PETITA (TNC)


El TNC ha gosat a programar Ingmar Bergman, tot un mestre de la intimitat que amb racionalitat i intel·ligència treu a la llum les diverses emocions humanes. Ens presenta les passions fora de tota lògica, només basant-se en els mateixos actes. La vida de parella exposada a la mirada pública sense cap tipus de tabús.

Amb una excel·lent primera part, on els tempos, les interpretacions, la cuidada direcció i l'escenografia de Graenzel/Cervià funcionen a la perfecció. Francesc Orella i Mònica Lòpez aconsegueixen guiar-nos de manera força convincent pel viatge des de una parella aparentment perfecta fins a l'esquerda que suposarà el començament del final. Francesc Orella, Johan, mostra un cop més tot el seu potencial de la seva maduresa artística. li acompanya una Mònica Lòpez, Marianne, que comença de manera desigual, però que quan va avançant l'obra guanya fortalesa, per acabar a l'alçada de la seva parella.

De Escenes d'un matrimoni passem a Sarabanda a la segona part i tota la brillantor que havíem gaudit en la primera part s'esfuma. Miquel Cors pren el lloc de Francesc Orella i dóna vida a un vell Johan que a perdut no només la força del seu predecessor sinó que a pesar de l'amargor i la malícia, no aconsegueix que el seu to pesi per sobre de tot la resta. La nuesa que haurien de mostrar els personatges no va més enllà del físic i ens deixa personatges sense persona.

Marta Angelat es reserva el paper de la vella Marianne, que després de la primera part, torna reconvertida en un monòleg amb si mateixa i amb la resta de personatges, però que pel camí ha perdut tot com a persona i com a personatge. Francesc Orella és Henrik, fill del Johan que si Escenes d'un matrimoni va ser un pes pesat ara no va més enllà de la ploma. I per acabar de arrodonir-lo, Aina Clotet apareix convertida en Karin, la filla de Henrik, una noia sense personalitat que viu a l'ombra del seu pare. Karin hauria d'estar a punt de volar del niu i sortir a la realitat, però sembla ser que no tingui més de sis anys i continuï jugant amb nines.

Tots els riscos necessiten terra ferma per poder arribar a l'èxit. Escenes d'un matrimoni la té, no obstant això Sarabanda no trepitja més que sorres movedisses de principi a fi. Només caldria una miqueta de maquillatge als personatges de la primera part per convertir-los en vells per millorar tota la peça.

Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MARTA BUCHACA
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PERE MOLINA, MONE, ALBERT CARBÓ, ALBERT JOSEPH, JAUME MADAULA, VICKY LUENGO
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT
Fa uns any sens despertàvem amb la tràgica notícia de que uns adolescents havien matat a una dona que vivia en un caixer. Després d’aquest fet, Marta Buchaca se li va encendre la llumeneta i va escriure una obra sobre el tema i la va titular Plastilina com una ironia amarga dedicada a aquells progenitors que creuen haver educat als seus fills ho millor possible per a comprovar que s’han convertit en uns bàrbars descerebrats.
Malgrat que Plastilina podria haver sigut una bona peça dramàtica, no convenç, li manquen molts peròs, tan a nivell dramàtic com a nivell interpretatiu, responsabilitat que ja no recau en Marta Buchaca. La direcció d’aquesta peça li manca una mica d’ordre, masses canvis d’escena en un text tan curt, que fa que el ritme es perdi des del primer minut.
Ho millor de l’obra és en Pere Molina, que malgrat no brillar, és el que més convenç damunt de l’escenari. Potser Plastilina era un bon projecte, però s’ha quedat en això, no ha crescut fins a convertir-se realment en una obra de teatre.

PLASTILINA

by on 14:03
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MARTA BUCHACA DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PERE MOLINA, MONE, ALBERT CARBÓ, ALBERT JOSEPH, JAUME MA...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,