Mostrando entradas con la etiqueta Joan Pera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joan Pera. Mostrar todas las entradas


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agrada molt riure's d'ells mateixos, “i a nosaltres també... ens agrada riure'ns d'ells”, ironitzava ahir en la roda de premsa. Aquest dissabte comencen les funcions prèvies de Sí, primer ministre, un èxit teatral a Londres que ha estat tres anys en cartell i del qual ara es veurà una adaptació catalana al Condal amb Joan Pera de primer ministre. L'estrena oficial serà el 28 de gener.
L'adaptació teatral britànica va allunyar-se dels capítols de la sèrie per no allargar les anècdotes de la tele. Amb els personatges, van construir un guió nou a partir de les preocupacions actuals. La versió ha tingut tant ressò que s'ha decidit reprendre la sèrie mítica dels vuitanta amb els actors que van donar vida als personatges en el teatre. La temàtica versa sobre l'escalfament global, la crisi econòmica, la necessitat de trobar matèria primera i les dificultats de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Folk, que ha fet l'adaptació catalana, va descartar traslladar-ho al Parlament de Catalunya. En part, perquè els temes són prou globals (“ells ja els han resolt”, comenta amb sarcasme el director de continguts de Focus, Jordi González) i, en part, perquè aquesta distància permet riure sense incomoditats. Però Folk considera que es tracta d'una comèdia seriosa perquè, ja des de la primera lectura (còmica per les rèpliques intel·ligents i lúcidament sarcàstiques), els mateixos actors van tenir una conversa política posterior sobre els temes de què tractava la peça. Per Folk, és necessari que el públic rigui de la intel·ligència de la comèdia però que trobi un moment de conversa interessant entre els que l'han vist sobre les conseqüències de la política: “Els anglesos tenen l'estranya habilitat de parlar de coses tremendes amb humor”, sentencia el director, que ja va debutar amb una comèdia típicament britànica (Mentiders, al Borràs, 2005). I no hi ha cap referència a Catalunya, aprofitant aquests moments de debat identitari i de confrontació amb el govern estatal? El director només insinua que “hi ha un moment en què l'obra abandona gairebé la ficció del tot per esdevenir gairebé realitat del tot.”
Sí, primer ministre era en realitat una sèrie que dinamitava els privilegis d'una burocràcia inamovible que constatava els canvis de primers ministres, de partits, de corrents polítics amb l'única esperança de poder refugiar-se a la Borgonya per a una vellesa daurada, que mai podria somniar un polític professional. Pera admet que el ministre, al qual només li interessa l'educació i la sanitat si li donen vots per sobreviure al seu poder provisional, és el més humà d'aquesta maquinària freda, interessada, sense gaire escrúpols. El primer ministre és tecnòcrata, no es decanta ni pel conservadorisme ni pel laborisme. Paradoxalment, tots aquells personatges evocaven una empatia que convidava a dur-los a casa per compartir-hi un esmorzar d'ous amb bacó.
Repartiment contrastat
El protagonista compta amb Carles Canut (el cínic sir Humphrey), Dafnis Balduz (el secretari privat del ministre), Victòria Pagès (la consellera política del govern) i, com a convidats especials, Ferran Rañé (ambaixador del Kumrasnistan) i Marta Angelat (directora de la BBC). És un repartiment consistent que ha treballat perquè els personatges tant siguin reals i seriosos com paròdics. Folk no ha deixat que s'acomodessin en personatges que ja haguessin treballat. El director entén que els codis de l'humor mediterrani no coincideixen amb els del britànic i per això ha treballat en una fusió. Pera, doncs, no té oportunitat per incloure improvisacions. No té temps, diu. Perquè les desgràcies i les crisis de govern s'acumulen i no hi ha opció al descans, diu exhaust.

Pera, primer ministre

by on 19:33
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El director Abel Folk celebra que una de les grans virtuts de la cultura anglesa és que els agr...


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
L'antic desert teatral que tradicionalment s'instal·lava a Barcelona durant el mes d'agost comença a tenir alguns cactus i palmeres. Onze teatres obriran les portes aquest mes. Tots són sales privades que proposen una cartellera farcida de comèdies o espectacles de dansa -algunes dins el cicle Dansalona, que es presentarà demà-. Les xifres ratifiquen que és rendible: l'any passat 28.500 persones van anar al teatre durant l'agost. Amb només un 1,6% de l'aforament que hi ha disponible durant l'any, es recapta el 0,7% de la facturació anual, al llindar dels 500.000 euros.
1. Casament a La Cubana
'Campanades de boda' al Tívoli
La Cubana va ser pionera a fer l'agost. L'any en què van estrenar Cegada de amo r (1994) van estar ininterrompudament 18 mesos en cartell a Barcelona. I van repetir l'estratègia a Madrid i amb altres obres, com Nit d'òpera . No es tanca a l'estiu. "Pel tipus d'espectacle que fem, ens va bé. Hem allargat perquè seguim tenint el teatre ple al 80%", explica el director, Jordi Milán.
2. Dones tarantinianes
'Perras callejeras' al Versus
El Versus és un altre dels teatres que es van apuntar ja fa anys a obrir a l'estiu. El 2000, el director Ever Blanchet pràcticament estava sol en la croada per mantenir l'activitat escènica. Ara el cicle d'estiu està consolidat. Aquest any compartiran cartellera Absent , de Fermí Casado (fins al 12); Records de Broadway (a partir del 21), i Perras callejeras (a partir de demà). "És una comèdia tarantiniana de quatre hostesses de vol que són lladres professionals", expliquen les actrius. Per a una companyia debutant, l'agost és una esquerda per entrar al circuit. Estaran dos mesos en cartell amb "una proposta molt fresca que t'enganxa en 5 minuts".
3. El clàssic: Joan Capri
'Joan Pera, Capri' al Condal
"Vaig debutar l'estiu del 1972 al Romea i ja era especial treballar a l'agost", recorda Joan Pera. Des de llavors ha passat molts estius a l'escenari. "Fa un temps magnífic i el públic hi està més predisposat. Hi ha gent que aprofita per baixar a Barcelona. Amb la meva dona somiem fer vacances un estiu, i no ha passat mai, però a mi ja m'agrada, tot i que no l'hi dic, a ella", bromeja. Pera interpretarà el seu alter ego Joan Capri fins al 19 d'agost al Condal i llavors el traurà de gira, cada dia en un poble diferent.
4. L'experiència Llantiol
Tastets teatrals a bon preu
Visitar el Cafè Teatre Llantiol ja és en si mateixa una experiència digna de turista. Fins al 13 d'agost el teatre manté la seva activitat, nodrida d'espectacles de llarg recorregut i eficàcia provada davant d'un públic molt eclèctic, que va des d'un comiat de solteres fins a una parella que vol copa i espectacle.
5. Dansa celestial
'Dios menguante' a La Villarroel
Primer la companyia Thomas Noone Dance (del 13 al 26) i després la de Mar Gómez (a partir del 27) es colaran a la cartellera de La Villarroel. "L'estiu obre nous públics: els que ja ens coneixen, els curiosos i els que vénen perquè s'hi està fresquet -afirma-. I els teatres s'arrisquen a programar dansa, cosa que passa poques vegades si no és una companyia molt popular o de fora". Ella hi presentarà de nou Dios menguante , premi Ciutat de Barcelona.
6. Baralles de galls
'Hermanos de baile' a l'Alexandra
Danses urbanes i un toc d'humor es combinen en aquest muntatge que ha aconseguit 50.000 espectadors i encara la cinquena temporada en cartell. Ballarins de flamenc, hip-hop i claqué s'uneixen en un muntatge energètic que pot acostar el públic jove a la dansa.
7. Embolics de faldilles
'Tu digues que m'estimes' al Gaudí
El TGB va obrir les portes el 2008 i sempre ha programat a l'estiu. La seva fórmula es diu Ivan Campillo, un autor i actor de comèdies de parella que té un remei per a tots els mals, fins i tot les banyes: Tu digues que m'estimes (del 3 d'agost al 30 de setembre). A partir del 7 d'agost faran David i Sara a la sala petita, i Lulú en sessisó golfa a partir del 10.
8. Petons des de Cuba
'Bésame mucho' al Victòria
L'energia de l'Havana desborda l'escenari del Victòria. S'encomana a la platea el ritme caribeny d'una companyia que interpreta, amb música i ball, boleros clàssics i música llatina actual. Una història d'amor -amb temes com Perfidia ,Quizás Quizás , Toda una vida , Solamente una vez Contigo aprendí amb arranjaments moderns- és l'excusa argumental. Trenta intèrprets cubans han tornat a Barcelona per passar l'estiu, fins al 2 de setembre.
9. Improvisacions letals
Màgia i 'Impro-fighters'
El Teatreneu continuarà la programació infal·lible de màgia, humor i improvisacions a l'agost. La companyia Planeta Impro proposa un concurs d'asos d' Impro-fighters cada divendres i Impro-shows els dissabtes i diumenges. Els seus fans es compten per legions.
10. L'esperit d'Amaya
Goya i 'Carmen (Ballant a la sorra)'
La companyia de Maria Rovira és per quart any un altre clàssic estiuenc. Porten al Goya (del 3 d'agost al 2 de setembre) l'espectacle que han estrenat al Grec, un homenatge a Carmen Amaya. "És una aposta de la companyia d'anar a taquilla, però és que una companyia en part subvencionada té drets i obligacions", apunta Rovira, i una és mantenir el ritme cultural de la ciutat. La dansa, i sobretot l'aroma flamenca de Carmen , segurament portarà turistes al Goya. "A l'estiu i sempre s'ha de treballar per al públic, que és qui paga l'entrada i subvenciona directament la cultura", raona.
11. Selecció forana
Complicitats al Tantarantana
El Tantarantana combat la crisi fent amics i compartint produccions amb teatres alternatius d'Espanya. A partir del 15 hi passaran els muntatges Pareja abierta (Andalusia), El desencanto (València) i El río de las palabras(Extremadura).


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Avui es deu sentir una mica viudo d'aquesta estranya parella .
Feia temps que ho vèiem venir, tot i que el desig era de tornar a fer comèdia junts. No fa ni 15 dies que vam estar parlant de quina obra faríem, i que ell aniria amb cadira de rodes i encara faríem riure més. Ara t'adones que vam passar uns anys extraordinaris teatralment i personalment.
Quina era la clau de l'èxit de La extraña pareja ?
La comèdia no ens agradava gaire, però va ser pujar a l'escenari i va sorgir la complicitat. Ens enteníem molt bé, tot i que érem molt diferents i parlàvem diferent. Jo vaig fer parlar català al Paco! I això a la gent li agradava moltíssim. El director ens deia "Feu massa riure!"
Van ser cinc anys seguits d'èxit.
Sense vacances. Cada dia. Fins i tot els dilluns, que teníem festa, anàvem a fer bolos. Ens agradava.
Com era la seva relació?
A l'escenari ell era el rondinaire i jo el pusil·lànime. A la realitat també: ell era decidit, llançat i valent, i jo anava dos passos enrere perquè m'ho solucionava tot. Ens hem estimat molt sense interferir-nos.
Aquella obra els va marcar.
La extraña pareja és la comèdia que ha fet riure més gent i un públic molt heterogeni. La gent la té gravada i se la mira quan està deprimida. Ha quedat a la memòria popular. Encara m'atura gent que em parla de La extraña pareja . Donàvem la imatge de dues persones molt reals.
Com definiria el seu humor?
Quotidià. El trèiem de qualsevol cosa. Per això ens sortien el que en dèiemmorciles . No necessitàvem un gag elaborat ni un acudit.
Això que ell no semblava un còmic.
No ho era. Era seriós i adust, molt bona persona. El públic l'ha estimat molt, però ell ha entregat molt. Ha sigut un professional de cap a peus.


Joan Pera (1948) s'acosta a l'edat de jubilació i, en canvi, la seva carrera està més viva que mai. El seu últim espectacle ha durat quatre mesos en cartell. En el pròxim, que estrena demà al Teatre Condal, es posa a la pell del mític humorista Joan Capri -amb qui va treballar a la sèrie Doctor Caparrós - per interpretar alguns dels seus monòlegs més populars: El pobre GonzálezNàufragsEl maniàtic , etc., amb frases tan cèlebres com "L'amor se'n va, però ella es queda".
Diumenge acaba les funcions de Violines y trompetas i demà arrenca Joan Pera Capri .
És que no m'ho he hagut d'estudiar! Els monòlegs del Capri ens els sabem de tota la vida, vam créixer amb ells. Són a la memòria històrica de la gent. Hem fet una selecció dels monòlegs més del moment o dels més significatius, d'entre una quarantena. És una aventura entranyable.
¿Al final de la funció l'identificaran a vostè amb Capri?
És que perquè siguin caprians, els monòlegs han de tenir la seva actitud. Era un home seriós, molt preocupat, molt enfadat, emprenyat, i he agafat aquest aire per explicar El matrimoni El nàufrag o que es troba com un vell repatani. Jo no sóc un imitador, no en sé, però no puc deixar de dir-los amb el seu estil. Però també hi he posat pinzellades Pera, amb el seu permís.
Una cosa singular de Joan Pera i de Capri és la veu.
Però no teníem la mateixa veu, per constitució. No és tant el timbre de veu com la manera de parlar. Amb Woody Allen també em passa: no té la mateixa veu que jo, però en agafar-li l'actitud fa que sembli que sigui ell. Jo crec que en l'humor bo, i evidentment el del Capri ho era, el més important és que hi hagi un personatge al darrere, si no es queda tot en una colla d'acudits.
Capri no feia gags, feia teatre. Josep Pla deia a l' Homenot que li va dedicar que "és l'únic actor real i autèntic que ha aparegut en el nostre país en els últims 50 anys".
En aquella època el teatre que hi havia a Barcelona era de patacada. I sortia aquell home i transmetia realitat. Això és el que jo he buscat tota la vida, també. Tothom reia, i no feia acudits. Era un gran actor. Això ho sap poca gent: però jo l'he vist a escena plorar, però plorar, quan tocava.
¿L'empremta de Capri ha quedat en humoristes posteriors?
Tots. L'Eugenio va agafar la manera de dir del Capri, i les pauses, que n'era el mestre. L'Eugenio bevia en les pauses, el Capri no, per no gastar. Tots els xòumans de després n'han agafat coses. El Capri és el paradigma de l'humor català. Catalunya és un país de grans actors, però còmics de categoria no n'havíem tingut mai. Surt ell i les generacions posteriors en bevem. El gran humor és el que d'una cosa quotidiana en fa categoria, l'humor que rebaixa el rei... el fa tothom. Imagina't si ha deixat petja que hi ha un polític que parla com ell.
Pujoleja, vol dir?
O Pujol caprieja! No és ben clar si la gent imitava el Capri o el Capri imitava la gent. Perquè era un home que es fixava moltíssim en la vida quotidiana. Vivia al centre, anava a la Boqueria i al Romea, que era un teatre purament popular.
Els monòlegs són dels anys 60.
En va anar traient fins als 80, perquè tenien èxit. Per seleccionar 40 monòlegs els vaig haver d'anar copiant d'oïda, perquè no estaven escrits. M'interessava molt sentir com els interpretava, amb un domini del llenguatge extraordinari.
Com era Capri quan vostè era jovenet i va començar a treballar amb ell?
Ell anava a la seva i et deixava fer. No tenia por que ningú li robés protagonisme ni et demanava un acudit per lluir-se. Estava content de fer riure la gent i que la gent fos feliç amb ell. No reia mai i considerava que no era feliç, però el seu eslògan de vida era fer riure els altres. Tampoc no era un home expressiu ni simpàtic, era un home preocupat i depressiu. No era un home de grans amors però tampoc feia mai cap maldat de res, i això en teatre ja és molt!
Quin remei donaria per a la societat d'avui el doctor Caparrós?
Hi ha un monòleg que he inclòs que diu: "Hem de protestar, hem de cridar, que avui en dia no passa res, no et fiquen a la presó. Avui pots protestar contra el polític, que no et posen a la presó. A ell tampoc, per això".
Va inventar el concepte de català emprenyat .
Li podrien fer un monument com el primer català emprenyat! A més, ell era molt matemàtic, molt garrepa. Les caixes i bancs no haurien tingut res a fer amb el Capri, perquè els perseguia perquè li diguessin on eren 30 cèntims. Ho he vist! No començava la funció fins que el del Central no li deia on els tenia. Jo l'anava a buscar en cotxe al carrer Ferran i em feia passar per la Rambla per assegurar-se que el Central encara era a plaça Catalunya.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Joan Pera estrenarà a Manresa el seu nou espectacle 'Joan Pera, Capri', basat en monòlegs de l'humorista i monologuista català Joan Capri (1917-2000). En el muntatge, Pera interpretarà sis dels quaranta monòlegs que Capri va fer al llarg de la seva carrera professional i que ha seleccionat en un treball "de formigues".

Pera i Capri van treballar junts a principis dels vuitanta en la sèrie de Televisió Espanyola 'El Dr.Caparrós', però malgrat els lligams que els uneixen i la dedicació compartida a la comèdia teatral, Joan Pera té clar que no vol "imitar Joan Capri, sinó "agafar-li l'ànima i creure'm el seu personatge". Pera també ha explicat que la voluntat d'aquest nou espectacle és que sigui "de somriures i no de rialles". "La rialla és un accident, mentre que el somriure és una actitud de la vida, i jo i en Capri en som uns clars defensors", ha dit. L'espectacle es podrà veure el proper dilluns 7 de maig en dos passis al teatre Kursaal, a les sis i a les nou del vespre.
Font: ACN via www.ara.cat
Joan Pera i Paco Morán van fer mític el Borràs en presentar el seu primer treball conjunt, La extraña pareja, l'obra més vista a Barcelona. Des de divendres que van començar les prèvies (tot i que l'estrena serà el 5 de març), Pera torna al Borràs, acompanyat per Ferran Rañé, Lloll Bertran i Anna Gras. La comèdia explica com la relació equilibrada d'un trio es desestabilitza quan apareix una jove estudiant de piano que enamora l'amant de la dona. L'obra, de Santiago Moncada, s'interpreta en el castellà original, tot i que Pera matisa que el seu castellà és molt català.
Joan Pera torna al Borràs, aquest cop, per interpretar el paper que va permetre a Paco Morán quedar-se a Barcelona el 1978 quan aquesta era una ciutat amb només quatre teatres oberts.Violines y trompetas va durar quatre anys en cartell a teatre Paco García Soria (anteriorment Talia), poc abans que un incendi el destruís. Es considera la segona obra més vista, just al darrere de La extraña pareja. Època estranya, el 1978, comenta Rañé: per aquelles dates ell marxava l'exili pel cas de La torna que representaven amb els Joglars.Morán sembla que no és gelós de cedir el paper. Li ha donat mil consells, al seu antic company d'escena però tots es resumeixen en un: “lo que hagas, que sea de verdad”.
El director del muntatge és Miquel Gorriz, que ja va començar a treballar amb Pera a Visca els nuvis. La comèdia d'ara és “delirant” (en paraules de Gorriz), no hi ha espai per a la tendresa d'una parella. Lloll Bertran és la pianista, dona del violinista (Pera) i amant del violoncelista (Rañé). És una “apassionada” que xucla la força de tots dos. L'arribada de l'estudiant de piano trencarà una relació pintoresca però assumida.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)