Mostrando entradas con la etiqueta Illes Balears. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Illes Balears. Mostrar todas las entradas



DRAMATURGIA: TONI GOMILA
INTÉRPRETES: TONI GOMILA y CATALINA FLORIT
DURACIÓN: 50min
FOTO: MARIA BEL LLULL
PRODUCCIÓ: PRODUCCIONS DE FERRO
LA SECA ESPAI BROSSA


Toni Gomila ha tardado mucho en volver. Ha vuelto repetidas veces con Acorar, el éxito que todavía en la misma sala volvió a repetir la semana pasada. Pero había ganas de verlo en otro registro. Estaba vez también habla de carne, pero el "puerco" tiene dos piernas en lugar de dos patas.

Nos sumergimos en el mundo de las pornorondalles, una especie de fábulas verdes breves de monseñor Alcover, llenas de violencia, sexo, mujeres, hombres. Un dato curioso, que ocurrió durante mi sesión (y que a una le pone los pelos de punta) mientras se explican historias de violencia física o psíquica hacia las mujeres, los hombres ríen. El resto de la pieza es muy cómica, pero en ese punto la risa es peligrosa. 

El despiece de miembros es similar al porcino, pero aquí las partes escabrosas parece que se han eliminado, o al menos así lo decía monseñor. El que no se ha excluido es la sonoridad del mallorquín, que esta vez resulta igual de atractivo para los oídos y un poco más fácil de entender, lo cual se agradece.

Y se agradece también el juego con la lingüística: ay, las vocales neutras! o el juego de diferentes acentos, imperdible el momento de Adam i Eva. La comedia está servida y la risa no tiene lenguaje que le marque el ritmo.



La puesta en escena de Joan Miquel Artigues, Martí Gomila y Margalida Munar, no puede ser más simple, con el público en círculo entorno a un mini escenario donde un pequeño "altar" en forma circular se halla. Una ambientación mitad iglesia, mitad infierno por las luces rojas y el humo nos recibe. Que los espectadores estemos en círculos y a unos centímetros de la escena permite difuminar en un abrir y cerrar de ojos la cuarta pared.

La iluminación de Dani Noceda es uno de los puntos claves del montaje. Acentúa aquello que es necesario y sobre todo, en los momentos de escasa luz, convierte sus leves toques en experiencias sensoriales magníficas.


De sobra es conocida la maestría de las actuaciones de Toni Gomila, pero Peccatum nos tiene preparado una sorpresa, Catalina Florit. Una actriz nacida en Barcelona, pero cuya carrera se ha desarrollado entre Ses Illes y Alemania, hasta ahora casi desconocida para el público barcelonés. Seductora, juguetona, con sólo una mirada es capaz de convencer hasta el espectador más cerrado.

En esta ocasión hay un elemento tan importante como la interpretación, el movimiento físico. El juego no sería el mismo si se eliminará los movimientos que los actores ejecutan en escena, cómo la rondallas cobran vida, y ayudan a hacer más entendedor (si cabe) el texto. Una "pura" delicia.

PECCATUM

by on 17:39
DRAMATURGIA: TONI GOMILA INTÉRPRETES: TONI GOMILA y CATALINA FLORIT DURACIÓN: 50min FOTO: MARIA BEL LLULL PRODUCCIÓ: PRODUCC...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Como viene siendo habitual el Teatre Tantarantana comienza la temporada con el VI Cicle de Companyies en Xarxa, que bajo los mismo parámetros del Cicló, pretende mostrarnos una representación del teatro contemporáneo y que busca nuevos lenguajes escénicos fuera de Catalunya. Andalucía, el País Valencià, la Comunidad de Madrid y las Islas Baleares son los elegidos para esta edición.

Del 27 al 30 de agosto-Para que no te me olvides-Lupa Teatre, País Valencià

Para que no te me olvides habla sobre la muerte y la pérdida. Es un ejercicio de memoria que juega contra el olvido y el vacío que nos deja la muerte. Sin alardes, sin rencores, sin dolor y con todo el dolor del mundo. Juega con los diferentes prismas que ofrece un proceso de duelo, muestra las partes y reflexiona sobre la pérdida desde lo personal y a golpe de flamenco. El flamenco como excusa, como elemento conductor, como hilo narrativo. La Lupa nace en 2010 con el flamenco entre su DNI, con dramaturgias propias y con una particular mirada que bucea en el mundo de la realidad y la ficción.

Del 28 al 30 de agosto-La imposibilidad de la muerte en la mente de alguien vivo-Teatro Xtremo, Andalucia (Àtic22)

Un homenaje a Damien Hirts y a su obra The Physical Impossibility of Death in the mind of someone living, un tiburón tigre de 4,26 metros de largo inmerso en una virtina con formol. Un diálogo intenso y sin tregua de la compañía Teatro Xtremo con la obra de Hirts. Esta compañía se mueve desde 2005 entre la escena, la plástica, la música, la informática. Usa vídeos, cámaras, textos, trabajo físico para buscar nuevas formas de expresión no convencional desde una concepción del teatro como arte específico, como un arte del todo.

Del 1 al 3 de septiembre-L'Augment-Estudi Zero- Islas Baleares

En un momento en que los sueldos se están cuestionando, en el que cada vez se exige más esfuerzo para tener un suueldo mínimo y en el que las diferencias entre los sueldos más altos y los más bajos son abismales, l'Augment de Georges Perec es una reflexión sobre la necesidad de equilibrar los salarios. Un hombre se enfrenta con una gran empresa, una narración llena de humor despiadado e inconfundible. Los actores son el engranaje, el público es el empleado. El engranaje se dirige al público para descomponer todos sus pensamientos. Estudio Zero quiere generar emociones y reflexiones abiertas, sorprender y hacer partícipe al mismo público que se verá inmerso en el conflicto de los propios personajes, viviéndolo en primera persona.

Del 4 al 6 de septiembre-La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística (periferia)-La Inestable- País Valencià

¿Quién pone en tu boca tus palabras? ¿Por qué nos estamos cansando tanto?¿Cuánto de inútil es todo esto? ¿Empiezan a gastarse nuestros actos? Necesito ojos nuevos. ¿Alguien me puede decir cuál es mi drama? La libertad es la cárcel más grande de todas las cárceles. 
Tres autoras y un autor escriben esta historia para cuatro mujeres y una cantante. Cuatro mujeres descoloradas e incómodas que nos contarán sus pensamientos. Una cantante, creadora de espacios sonoros, interviene en la historia. Un bailarín escribe desde el cuerpo y dinamizar lo físico. Una directora confecciona este traje de retales de vida, de pensamientos, de insomnios, de sentimientos. Un universo femenino y periférico.

Del 8 al 10 de septiembre-Proyecto sombra-Masa Confusa- Comunidad de Madrid

Como hacemos con las personas indeseables, ocultamos, encerramos, e incluso aniquilamos nuestro lado oscuro, nuestros demonios, nuestras células enfermas. Encontrarse con la sombra no es fácil, pero es, sin duda, una aventura apasionante. Proyecto Sombra se mueve entre la ceremonia y el cabaret, lo sagrado y lo profano, el teatro y la perfomance para descubrir la manera de transmitir al espectador una experiencia tan personal, llegando más allá de lo concreto, ahondando en lo arquetípico y jugando con lo mundano. Un espacio-tiempo compartido, donde, quien se atreva, puede asomarse.

Del 11 al 13 de septiembre-Romnia-Cia. Belen Maya- País Valencià

Romnia, “mujeres” en romanó, es una celebración de la gitanidad, sin victimismos, pero con una mirada a veces compasiva, a veces alegre al infortunio de unas mujeres cuyo coraje para sobrevivir le han llevado a un nuevo compromiso ético y estético. En Romnia está presente la biofilia romaní, las duquelas, el frío histórico, el dolor y la alegría del devenir del Pueblo Gitano a través de las mujeres, tantas veces discriminadas doblemente: mujeres gitanas que siguen sufriendo, gritando, luchando, bailando y cantando. Música gitana sin oles, Belen Maya realiza un ejercicio artístico retroprogresivo: sus movimientos van hacia el origen y hacia el futuro.

Del 16 al 18 de septiembre-Un recuerdo de Avignon-La Fundición + Síntesis-Andalucía

Tres actores, tres historias, tres vidas…Dos espacios, dos lugares, dos mundos….Con estas premisas se inicia la propuesta de Un recuerdo de Avignon. Tres personajes que nos van a descubrir su yo más íntimo a partir de la supuesta recreación de un ensayo teatral de un gran drama histórico. El escenario dividido en dos, la zona de ensayo y la realidad cotidiana servirá de espejo que nos hará dudar cuándo es realidad y cuándo es representación.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Cristina Ros (ara.cat)
Jaume Miró (Cala Millor, 1977) no sap com va arribar a escriure la seva primera obra de teatre, quan encara era un estudiant de la UIB. Aquella peça, Noctàmbuls, inspirada en la pintura Nighthawks, d’Edward Hopper, es va convertir amb el pas del temps en el nom de la seva companyia, amb la qual acaba de guanyar el guardó al millor espectacle teatral dels premis d’Arts Escèniques 2015, que atorga l’Associació de Teatres i Auditoris Públics, per l’obra Dels llargs camins. Ell, com a autor, ha guanyat el premi al millor text. En el seu haver ja hi ha més d’una desena d’obres de teatre i diversos premis, sobretot per les dues obres que responen al gènere del teatre documental i que estan centrades en la Guerra Civil: Dels llargs camins i Diari d’una miliciana (premi Teatre Principal 2012 i premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel 2013). Precisament aquesta darrera obra es representarà per primera vegada a Barcelona el 17 d’octubre, al teatre Porta4.
Diari d’una miliciana , tot i centrar-se a Son Servera, el poble mallorquí on vostè viu, té molt a veure amb Catalunya. 
Sí, és una obra que m’interessa molt que es vegi a Catalunya perquè sorgeix d’un diari d’una miliciana catalana, del qual l’historiador Josep Massot i Muntaner va trobar una còpia en un arxiu de València. La miliciana fou una de les cinc joves assassinades a Manacor en temps de la Guerra Civil. Qui les va capturar? Què passà després? L’objectiu era descobrir la identitat exacta de la miliciana, però només hem aconseguit saber que havia treballat a telègrafs a Sabadell o a Barcelona. Ella escriu el diari en castellà però amb molts catalanismes, i a les seves pàgines parla de les germanes Daria i Mercè Buixader, assassinades amb ella. Tampoc no s’ha trobat l’original del diari. I com més vegades es representi l’obra, sobretot a Catalunya, més possibilitats hi ha d’identificar-la.
Vostè forma part de l’associació Memòria Històrica de Mallorca. 
Hi ha famílies de Catalunya que es posen en contacte amb nosaltres per trobar els cossos dels seus familiars. Cerquen com tancar un capítol. Hem treballat molt en les fosses, i s’ha de tenir en compte que bona part de les fosses de Son Servera són de catalans. A la platja de Son Servera hi ha una fossa que deu contenir entre 300 i 600 cadàvers.
Gairebé no se’n parla, d’això. La sorra ho ha cobert tot. 
A Son Servera els qui hi vivim ara venim d’una generació que va decidir no parlar-ne, per causes polítiques però sobretot per motius psicològics.
Diria que fa un teatre ideològic? 
No vull fer teatre ideològic. El que faig, almenys en les obres com Dels llargs camins i Diari d’una miliciana, és un teatre documental. Investigo i escric sobre el que m’interessa. M’ajuden a definir-me i a entendre com és el lloc on visc. Puc habitar en un municipi petit, però als llocs petits sovint s’hi troben les grans històries. I, en tot cas, el que vull és intentar posar llum on hi ha ombra.
Què ens diu de fer teatre i, en particular, de fer-ne a Mallorca? 
A mi m’agrada escriure teatre perquè és el vessant més sociable de la literatura. A més, té molts efectes col·laterals: pots escriure, dirigir, fer l’escenografia, actuar... Normalment jo prefereixo no dirigir les meves obres. En primer lloc, per distanciar-me’n, però també per poder centrar-me a escriure. Pel que fa al teatre a Mallorca -és sabut-, les condicions són molt difícils. Aquí l’escenografia ha de caber dins una furgoneta, no només pels costos sinó per poder canviar d’escenari cada dos per tres. Si ho miram en positiu, Mallorca és un centre de creació que et permet créixer molt perquè has de començar i moure’t força temps a baix de tot.
Li diran que la nostra illa és turisme. 
Mallorca, en bona mesura, s’ha convertit en un parc d’atraccions. A l’estiu tenim plens que es fan insuportables i una feinada. I a l’hivern bona part de la població no té res a fer. Seria molt important engegar un debat sobre el turisme i els límits. Pens que no es pot plantejar aquest debat només des de l’òptica capitalista, sinó que ho hem d’analitzar des de l’ètica, des del punt de vista mediambiental i també des de la raó. A vegades pens que ens fa falta un bon novel·lista de ciència-ficció que ens faci veure Mallorca d’aquí cent anys i així potser ens adonem que cal que hi hagi un equilibri entre la qualitat de vida i el turisme.
Un plantejament que va fer a L’Atlàntida.
En cert sentit sí. Vaig intentar esbrinar com pot afectar el turisme a Mallorca. Pens que els creadors hem de fer utopies i distopies, tenim l’obligació de generar preguntes, i el que voldria és que l’espectador trobi respostes als interrogants i dilemes que els planteges en cada obra. Com a autor treball per trobar respostes. El teatre, la literatura, és coneixement, i això els fa necessaris. Si saps on és l’estrella Polar passaràs més gust de contemplar la nit.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Font: Cristina Ros (ara.cat)
Encara que arribis d’hora a l’entrevista, intueixes que Josep Ramon Cerdà t’esperarà. El trobes que ja s’ha pres el cafè; remena el mòbil. Deu tuitejar o potser posa deures als seus alumnes. És professor d’institut i a la vegada és una de les persones més actives del teatre a Mallorca. Josep R. Cerdà (Palma, 1971) ha dirigit més d’una quinzena d’espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Autor i actor, també ha fet adaptacions d’Ibsen, de Txékhov i de Shakespeare, a qui va dedicar la darrera temporada de Jardí Desolat, una iniciativa de teatre en espais alternatius i format proper. Guardonat amb el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ara mateix prepara la tercera sèrie de Jardí Desolat, que dedicarà al cinema rodat a Mallorca. Mentrestant, dóna classes, actua, col·labora en totes les iniciatives culturals que pot, i tuiteja. Abans d’acomiadar-nos em demana si podem publicar el seu usuari al Twitter. Aquí el teniu: @pepcerda. 
Com a professor i dramaturg, troba a faltar el teatre en l’educació?
El teatre i els audiovisuals haurien d’estar introduïts en l’ensenyament perquè el llenguatge que més fem i farem servir és teatral i audiovisual. Hem de saber estar davant la càmera, perquè tenim més probabilitats d’haver-nos de veure en un vídeo que no pas escrivint. A l’escola no donem prou importància al llenguatge oral i escènic, que és el que més emprem.
Creu que els plans d’estudis no s’adeqüen a la vida real?
Crec que els alumnes veuen que el món ja no és com els expliquem. Hi ha massa temes als quals no troben el sentit, i s’hi avorreixen. ¿No creu que almenys és tan útil saber què va fer George Orwell com Rosalía de Castro? Idò d’Orwell no hi ha ni una línia als llibres de text. I n’hi ha infinits, d’exemples com aquest. Si tots ens limitéssim a seguir els plans d’estudis, encara seríem a l’època de les cavernes. Jo, que som optimista per naturalesa, veig que la realitat de l’escola és infinitament millor que els plans d’estudis.
Amb això que diu, pensa que no són útils matèries com la història?
Jo no he dit que no sigui útil. El que vull dir és que cal relacionar les matèries amb l’actualitat. Els alumnes creuen que la història no té res a veure amb ells. En canvi, si els fas veure que tot això és als videojocs, al cinema o a les sèries, ja s’hi interessen més. Ara bé, com a professor, després t’has de preocupar que puguin vomitar el rotllo perquè passin l’examen de selectivitat.
Una prova que, pel que diu, s’hauria de replantejar, no?
Tot s’ha de repensar. S’hauria d’arribar a un consens sobre el que una persona necessita saber en acabar el batxillerat. Ens hem de demanar si té sentit memoritzar allò que després ni recordaràs, avui que tot ho pots consultar al mòbil. ¿No és més important conèixer les fonts, saber relacionar, pensar...? El fet és que no hi ha consens social sobre tot això. El mateix telèfon mòbil: per uns, és el diable; per altres, multiplica les teves possibilitats d’informar-te i fomenta unes habilitats digitals que són imprescindibles ara mateix.
I vostè, com a professor, vol que els alumnes tinguin el mòbil a classe?
A les meves classes de l’institut està prohibit no dur el mòbil. És evident que amb nens no ho pots fer, però a l’institut tothom en té. Jo faig servir el Google Classroom per a tot: els hi poso les tasques, les notes, els enllaços a temari, hi lliuren els treballs, dubtes, etc. Amb el mòbil a classe es documenten, cerquen al diccionari o comentem les notícies. És innegable la seva utilitat, però les autoritats educatives no hi creuen. I això que, avui, ja no s’hauria de fer cap despesa en llibres. S’haurien de substituir per tauletes.
Ens hem posat a parlar d’educació i vostè és tant o més conegut com a dramaturg. Com està el nostra panorama teatral?
Està molt interessant, però és dur. Com tota la indústria cultural, el teatre s’està reconduint. Ens vàrem quedar quasi sense suport públic i ens hem hagut de cercar la vida per altres vies. Aquí feim microteatre, hi ha Teatre de Barra, Jardí Desolat, Cultura a Casa, El Virus, CultSurfing... Ens hem adonat que altres formes de teatre són possibles. No crec que mai hi hagi hagut tants autors vius estrenant. Hem passat a una cultura més propera i col·laborativa, d’espais alternatius que fan una funció de gran interès.
Quan es tingui ben armada la cultura col·laborativa, ¿les institucions públiques oblidaran la seva responsabilitat?
Que trobem altres sortides no vol dir que la situació sigui bona. No ho és ni per a la gent del teatre ni per a la cultura del país. La cultura col·laborativa propicia una implicació molt gran de tots els agents artístics, tant per guanyar com per perdre. Però és molt necessari que hi hagi una implicació de l’administració. I en el moment que s’hi tornin a implicar, cal una col·laboració més fluida, que es disposi d’infraestructures i que nosaltres assumim part del risc. A Barcelona s’entén la importància d’una incubadora com l’Institut de Cultura, que ho fa molt bé perquè comprèn la funció de viver per donar aire a les iniciatives culturals. A Mallorca no tenim res d’això. En tot cas, el que no pot fer l’administració és posar-nos bastons a les rodes. El 21% d’IVA és un fre total per a la cultura.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Fuente: Andreu Manresa (elpais.com)
Teatro clásico con entrada libre, previa reserva, y con pago final, a voluntad. Cuatro montajes sobre obras de Antón Chéjov se representan desde este jueves a lo largo de julio en Can Alcover, en los jardines de la casa del histórico poeta Joan Alcover sobre las murallas de Palma, ante la bahía. Es un proyecto germinal de un posible festival de teatro y en verano en Mallorca. Una operación civil, alternativa, en plan horizontal, cooperativo, sin paraguas institucional. Can Alcover es la sede de la Obra Cultural Balear, entidad catalanista vetada por el actual poder conservador.
El dramaturgo Josep R. Cerdà es el padre del proyecto que ha bautizadoJardi desolat, para evocar al poeta Alcover que escribió algunos versos con posible paralelo con el gigante ruso. Hasta treinta actores de distintos equipos y compañías confluyen en programa. Estos grupos, precisamente, coincidieron a principios de años al trabajar, de manera independiente, en textos del clásico autor. Vania será la primera obra representada, en el jardín, sin un escenario ni platea clásicos. Algunas piezas ocuparán diferentes habitaciones del caserón reformado.
La primera idea teatral se fijó en la iniciativa de la Casa de la Portera, una sala de Madrid que lanzó el actor mallorquín José Martret. El momento actual, la crisis social y política, en opinión de Cerdà estaban retratados con humor por Chéjov. “Humor con amargura, personajes que han perdido su lucha con el mundo, mientras ven como los mediocres y tramposos sobresalen. Es inevitable pensar en lecturas contemporáneas”, manifesta el director Josep R Cerdà.
La siguiente representación —todas en catalán— será Ivanov, ya no hay moscas, bajo la dirección de Sergi Baos. El montaje A la espera del Valhalla (Tres hermanas) cuenta con dramaturgia de Joan Fullana y Albert Mèlich. El último espectáculo La gaviota estará a cargo del colectivo teatral Set Sibèries.
No habrá vestuario de época y si cercanía al público. Cerdà busca que su programa gire por los pueblos de Mallorca (Calvià, Sencelles, Sa Pobla, Pollença Lloseta), que el microteatro cale entre el público y establezca un fluido de complicidad, nuevas fórmulas y hábito de consumo cultural.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Carles Capdevilla (ara.cat)

 Felicitats per Acorar, la teva criatura teatral, que acaba de rebre el premi Serra d'Or, i per l'altra criatura, la de veritat.

Gràcies. La meva filla té un mes. Acorar ja fa un any i mig que volta pels teatres.
Acorar, aquest monòleg teu sobre la identitat mallorquina, ja és un fenomen, també en reconeixements.
Ha estat una sorpresa molt gran el ressò que ha tingut. Ha tingut molt públic, n'hem pogut fer moltes funcions en molts territoris, ha rebut molts reconeixements... Tot això em supera.
"Toni Gomila fa molt més per la nostra cultura i el nostre patrimoni en 50 minuts que tots els discursos polítics de la darrera dècada", deia el suplement L'Espira, del Diari de Balears. Tu fas molt o és que els polítics fan molt poc?
No és tant perquè jo hagi fet una cosa molt important com per les mancances de les persones a qui correspon fer discursos. L'espectacle no és polític. Jo parlo d'una comunitat, la mallorquina, i de com es comporta com a tribu. És evident que té traducció política, però no és la intenció.
Situem-nos en el monòleg.
Té lloc durant una jornada en una casa particular, un dia de matança del porc. És una reflexió sobre la vida i la mort dels porcs, la vida i la mort dels amos, la seva cultura i la seva comunitat. I sobretot, una reflexió de la supervivència d'aquests valors culturals. És una activitat ancestral, un aprenentatge de segles, i ja només ho fan un grup de gent molt reduït, que després del boom del turisme no van canviar els seus hàbits.
Però suposo que fer matances està prohibit, no?
Sí, sí, està prohibit.
I se'n fan?
Evidentment. Hi ha unes normatives sanitàries que t'obliguen a matar el porc en un escorxador. Un cop sacrificat el portes a casa teva i allà el pots elaborar, amb control veterinari. Però hi ha aquell pagès que fa tres porcs per a tres famílies que l'hi han comprat. El que continua fent matances és la tribu natural, la gent que ha mantingut un fil secular. Per això era curiós agafar aquest fet.
Miquel Barceló també està bastant obsessionat amb la matança del porc.
Miquel Barceló és un gran matador. Cada any fa unes matances molt interessants. A mi el que m'interessa no és la supervivència de les matances com a fet folklòric. M'interessa la supervivència real, la vigència.
Autoretrates la teva societat.
És un autoretrat crític, irònic, divertit, punyent. Així ho veu l'espectador. I al mateix temps que es retrata la societat mallorquina s'hi poden veure reflectides altres societats, com la catalana. Però la paraula monòleg ha provocat alguna confusió, m'han trucat uns quants bars perquè hi vagi, perquè pensen que és un tio de negre amb un tamboret. I no, no és ben bé això, és un monòleg teatral. Jo interpreto un personatge, bé, moltíssims personatges, i el text té una poètica i una profunditat que no trobaríem en altres monòlegs.
Màrius Serra ha escrit que fas riure i pensar fins a la commoció.
Sí, però això ha estat sense voler. La intenció era explicar una història, i resulta que aquesta història m'ha superat una mica i la gent s'emociona. Tinc 40 anys, sóc d'una generació que està entre els pares de 70-80 anys i els fills. Em sento responsable de transmetre aquest bagatge cultural, i no en sóc capaç perquè el món dels meus pares i avis de cap manera és el meu món. Als anys 60-70, amb el boom del turisme, la gent marxa, deixa la societat agrícola, que es converteix en una societat de serveis, i això provoca uns canvis culturals que jo ja no sé transmetre. Aquest dolor és compartit. A mi m'agrada molt la literatura de mons que s'esvaeixen: Bearn, El Gattopardo, Cien años de soledad. Què passa? Que en la nostra generació el canvi és molt brusc. Bearn i Cien años de soledad intuïen un canvi a 50 anys vista. Nosaltres el veiem a 50 dies vista. No estem segurs que un iPhone d'aquí 50 dies no hagi estat superat per una altra andròmina. Per tant, quin bagatge transmetem?
Dius que la paraula és l'ànima del poble.
Les paraules són uns dipòsits que al mateix temps que expliquen un significat també tenen tot un bagatge d'aprenentatge i destil·lació. Cada comunitat s'ha arrelat a un paisatge, n'ha estudiat els elements i ha destil·lat una paraula que és més que una descripció numèrica, perquè té sentiments incorporats. Si prescindeixes d'això, què et queda? Estàs buit. Vaig als instituts a fer la funció i després fem col·loquis, i el vocabulari dels joves és com el dels barrufets. Barrufen. Com menys paraules utilitzes, més pobre ets.
Anem a buscar paraules. ¿Estàs desencantat amb el que passa a Mallorca?
Desconcertat. Els que estimem les nostres paraules hi veiem un atac furibund i sense sentit. La gent de dretes de Mallorca també està absolutament desconcertada amb el govern que ells han votat, perquè veuen que destina tota la seva energia a combatre la llengua i la cultura en lloc de combatre l'atur o la situació econòmica.
Una paraula per definir la teva professió.
Sóc un senyor que explica històries.
En quin moment ets més feliç?
Xerrant. I he d'anar molt alerta, perquè em posen un micro i em poso a xerrar, i això és molt perillós. Sóc feliç quan noto que hi ha aquella connexió amb la persona que escolta.
En relació a Mallorca, ¿et trobes més a prop de l'optimisme o del pessimisme?
Faig esforços per estar més a prop de l'optimisme. Quan sóc en un acte públic amb un micro a la mà, dic: "Mireu, en aquesta sala som 200 persones capaces d'entendre'ns en aquest idioma, per tant aquest idioma és viu". Tot això que està passant ara ens farà forts, perquè el contrari és la mort, i ningú la vol.
Com et tractem al Principat?
Ens teniu molt carinyo. Crec que els catalans principatins projecten una imatge d'imperialistes molt falsa. Quan parlen de les illes Balears, els meus amics de Catalunya diuen "les nostres illes", i allà s'interpreta com un sentit de propietat: "Les Illes no són seves." I jo ho interpreto en un sentit afectuós. Quan jo dic "la meva llengua", no dic que sigui meva i de ningú més. Vull dir que me la sento molt meva. Jo crec que vosaltres teniu apreci per la mallorquinitat o per les Illes en general, i jo ho he rebut molt bé. A vegades els mallorquins ens pensem que ens heu de tractar millor del que ens mereixen.
També pensem en les Illes com un lloc per anar de vacances.
Sí, com una reserva indígena, com dic jo a vegades. Aquest exotisme també us agrada molt. Potser teniu una imatge molt romàntica i molt exòtica dels mallorquins, com si penséssiu que quan ve una onada saltem perquè l'aigua passi per damunt de l'illa. Tampoc no és això. Potser ens teniu una mica estereotipats. Però això ho dic perquè m'ho fas dir tu. Jo noto que ens teniu molt de carinyo i em sento molt ben rebut.
I les illes entre les illes, com us porteu?
Això és un temasso. Hi ha un desconeixement absolut d'unes illes amb les altres. Hi té molt a veure el fet que tenim uns transports penosos. El Formentera de futbol va pujar a Tercera Divisió i tots els equips de Tercera es van posar les mans al cap. Per anar a Formentera, un equip de Menorca ha d'anar a Mallorca, d'allà a Eivissa, d'Eivissa a Formentera, jugar el partit de futbol i tornar. És una triple insularitat, terrible. Menorca i Eivissa tenen amb Mallorca una relació equivalent a la que pugui tenir Catalunya amb Madrid. A més hi ha el fet que, des de fora, hi ha una confusió de nom entre Mallorca i Palma: de tot Mallorca en diuen Palma, i això ens ofèn moltíssim als que no som de Palma.
I entre Palma i la part forana també hi ha aquesta relació, no?
Palma és un conglomerat molt estrany. Els senyors de Palma són una classe social que encara existeix i miren amb molta altivesa els que no són senyors. Viuen un provincianisme de voler ser de Madrid i envien els seus nens a escoles madrilenyes. Després hi ha la massa social de Palma, formada en part per palmesans de tota la vida i en part per gent arribada als anys 50. Hi ha un poti-poti que a vegades no té identitat. Tu xerres en castellà però no ets castellà. Per què renegues del que ets? Què ets, realment? Palma és com una massa amorfa molt rara, però en canvi els pobles sí que tenen una identitat de poble. Allà hi ha més solidesa.
Els de Manacor com sou?
Sisplau, som el poble dels Països Catalans amb més artistes per metre quadrat: Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera... I tenim un jove que despunta jugant a tenis i farà carrera, un tal Nadal. Tenim una roca damunt una muntanya que irradia una energia molt positiva i fa que sigui un poble d'artistes.
I teniu l'autoestima alta, pel que veig.
Quan sortim a fora fem veure que sí.
Explica'm la vostra capacitat per acollir alemanys, anglesos, russos.
Deu ser bagatge històric. L'herència del fet de ser una illa de pas de tots els vaixells de la Mediterrània que anaven a la Península a comerciar. I que hi han continuat passant. I a nosaltres ja ens està bé mentre vinguin, ens deixin els bitllets de 500 euros i se'n vagin. A Acorarhi ha una frase de quan les terres s'estaven venent a alemanys als anys 90, que és: "No passis pena, no s'enduran cap cortarada". Tots aquests que han vingut se'n tornaran. Tu pensa en Adam i Eva: el paradís, fill meu, cansa perquè no ho suporten. Has d'estar preparat per viure aïllat, i la gent urbana que ve de vacances sabem que marxaran. Has d'estar disposat a conviure en el paradís, i hi ha moltes pomes i molts verins que fan que te'n cansis.
Heu permès molts desastres amb el paisatge.
A l'espectacle parlo d'esquizofrènia. Ningú estima més el paisatge que nosaltres, però si jo a la meva finca m'he de fer un xalet per llogar a alemanys i que em paguin 3.000 euros a la setmana, ¿ho he de poder fer o no? O aquell que té un hotel, ¿l'ha de poder fer vora la platja o no? O no hem de viure? Això podria tenir valors positius de lluita i d'evolució, però el que passa és que no té límit. El port d'Andratx és un desastre. A vosaltres us passa una cosa semblant a l'Empordà. Hi ha moltes finques venudes a estrangers. Però en el nostre cas això és més sagnant, perquè el nostre territori és més petit. Això ens porta un turisme horrorós que només ve a beure i a tirar-se pel balcó de l'hotel. Aquesta destrossa de territoris, de la qual Calvià seria un bon exemple, no s'ha traduït en una situació cultural millor. Una altra mostra és Llucmajor, que deu tenir 30 quilòmetres de costa urbanitzada amb hotels que paguen moltes contribucions però que no té ni teatre. Com és possible que hagin destrossat el territori d'esquena a la cultura? Quin ha estat el benefici? ¿Una casa de camp amb terra de marbre?
Com veus el teatre?
Aquest èxit d' Acorar el visc d'una manera una mica agredolça, perquè la gent del gremi no ho està passant bé, hi ha molt poca feina. A Mallorca tenim quatre directors generals dedicats a la cultura i no tenen pressupost per fer res. Doncs que dimiteixin, i el seu sou servirà perquè la gent tingui accés a la cultura.
¿El president balear, José Ramon Bauzá, podria ser un bon personatge per a una obra?
No, és un personatge absolutament patètic, esclau d'uns dogmes terribles. Un infeliç. Aquest senyor volia néixer a Madrid, però li va tocar néixer a Mallorca i fa tot el possible per caure bé a Madrid. No m'inspira gens per fer una obra de teatre.
En què creus?
En les persones i en la poesia entesa com la grandesa de les petites coses: saber cuinar un pollastre o saber oferir una ampolla de vi als teus.
Ara que la teva filla té un mes, ¿anticipes quina mena de pare seràs?
Intentaré ser un pare objectiu. Quan la meva dona estava embarassada jo anava fent; la meva filla podria ser això del seu pare, això de la seva mare, això del meu pare... Estava fent una carta als Reis per tenir una dona biònica perfecta. I vaig pensar, però i si agafa això de mi, això de la meva dona, això del meu pare, quin desastre. Així que com vingui estarà bé.
Què voldries que agafés de tu?
Una cosa de què estic molt content és que no sóc rancuniós. Em fan una putada i en mig any me n'he oblidat. I això és una de les poques coses bones que tinc. El meu sogre era una persona que no sentia enveja per res. Això és fabulós.
¿De què estàs content del que t'han ensenyat els teus pares?
Sóc fill únic i m'han donat molta llibertat, han confiat moltíssim en mi. Si m'he equivocat, ho he fet jo i a consciència. No els puc retreure res. El meu pare i la meva mare no són gens teatreros , són molt sedentaris, i jo sóc un nòmada total.
Molta sort.
També a vosaltres amb la nova edició balear de l'ARA, que esperem amb candeletes. Us ajudaré en el que pugui.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,