Mostrando entradas con la etiqueta Marta Domingo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marta Domingo. Mostrar todas las entradas

AUTOR: JOSE SANCHIS SINISTERRA
TRADUCCIÓN: RAIMON MOLINS
DIRECCIÓN: RAIMON MOLINS
INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO (OLGA), MIREIA TRIAS (MASHA) y PATRÍCIA MENDOZA (IRINA)
DURACIÓN: 1h 10min
FOTO: SALA ATRIUM
PRODUCCIÓN: ATRIUM PRODUCCIONS
SALA ATRIUM

Ay, Moscú, siempre tan lejano. Esa vuelta de tuerca que los humanos nos pasamos la vida buscando.  Reducción a la mínima expresión la que ha hecho Sanchís Sinisterra en esta adaptación del clásico de Chéjov, sólo la voz de las tres féminas, que mediante un juego (el de las charadas) nos apuntan entre bromas el resto de los personajes. No hace falta nada más, porque, y aunque nunca lo había pensado, los personajes masculinos de esta obra (que siempre había visto montada entera, la de Chéjov) son de lo más superfluo, meros floreros o comparsas que acompañan lo importante, las vidas de estas tres hermanas que impasiblemente esperan el devenir de la muerte.

El original de Chéjov es una obra lúgubre, llena de expectativas rotas, de amores imposibles y de deseos frustrados. Sin embargo, la adaptación de de Sanchís Sinisterra está llena de luz, incluso en los momentos donde el montaje ha optado por apagarla queda centelleando en los ojos de las protagonistas. Existe esa larga espera por un Moscú que no llega, pero mientras esperamos vemos que hay vida, no hay apatía, hay una lucha por desprenderse de lo que finalmente será, ese futuro que nadie desea, en medio de una soledad, de la nada.

El traje le sienta a la perfección a una Marta Domingo que últimamente se prodiga poco por los escenarios. Ha roto con las seriedad de un personaje y ha liberado de la coraza que Chéjov atribuye a Olga para mostrarse seductora y exquisita. Mireia Trias dibuja una Masha a la que siempre le costó volar, centrada en los convencionalismos, pero que poco a poco se desata y deja volar su imaginación. Como Irinia, Patricia Mendoza, que la descubrimos en la inocencia tardía de haber vivido siempre entre algodones, y que poco a poco descubre que la vida ha cortado su alas, y decrecen sus ansias de buscar la felicidad.

Raimon Molins demuestra una vez más ese gusto por dejar limpia la escena, por fijarse en los detalles que el mismo texto descubre y nos regala una precisa dirección, llena de simbolismo con un maravilloso ritmo en el que en poco más de una hora todas las piezas encajan sin costuras e incluso la lectura de las acotaciones es todo un placer para los sentidos.  

En una escenografía llena de relojes, que son los que marcan el ritmo de la obra, que más da si ha pasado una hora o años delante de nuestros ojos, el piano sigue sin sonar y Moscú nunca se encontró más lejos. Pero el sueño sigue llenando nuestros pensamientos, aquellos que en poco tiempo han visto cómo dejaban de sonar sus cuerdas. Se encienden las luces, y los aplausos, nos devuelven a la realidad de una tarde de domingo y pienso hoy estoy más cerca de Moscú. Bravo!

TEXTO y DIRECCIÓN: SERGI POMPERMAYER
INTÉRPRETES: MARTA DOMINGO, PABLO LAMMERS, SERGIO MATAMALA y CONCHA MILLA
DURACIÓN: 1h 25min
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
SALA FLYHARD

Quan no tens res a perdre l'únic que pots fer és guanyar... Sería una gran frase para los que llegamos tarde a algunos espectáculos. Después de oír opiniones para todos los gustos, decido verlo con mis propios ojos y emitir la mía. Sorpresa: he ganado.

No reconocerlo sería faltar a la verdad, pero después de una temporada bastante irregular, la Flyhard da por fin en la diana. Un texto muy actual, una situación disparatada pero que tal y como están los ánimos no me parece tan lejana y una puesta en escena que sorprende son los elementos que han conseguido atraparme hasta el final.

Como telón de fondo, la crisis y sus efectos: despidos, paro, hipotecas sin pagar, desalojos, bancos, preferentes... nada que no sepamos ya, hay miles de caras y de ojos a los que atribuirles el papel de víctimas y verdugos. Pero también es cierto que por miles de historias que hayamos escuchado nos siguen estremeciendo. New Order es una suma y sigue donde las aparentes víctimas se convertirán en verdugos, y los verdugos... han nacido para ello.

Marta Domingo realiza la interpretación más interesante de las cuatro, su papel es el que más jugo tiene, además sus discursos van directos al estómago. No llega a ser brillante pero sí lo suficientemente convincente para que en cada réplica los ojos de los cuarenta espectadores recaigan en ella y se abandonen del resto de la escena. Marta Milla dibuja con pequeños altibajos su papel, pero nos deja cinco minutos finales que dan ganas... de pensar y mucho. Sergio Matamala recupera su rol cómico, del que ya estamos acostumbrados, al igual que Pablo Lammers, pero sus personajes nos saben a papel excesivamente conocido.

Sergi Pompermayer dirige su mejor dramaturgia hasta la fecha. La puesta en escena y la disposición de una sala donde la proximidad es el pan nuestro de todos los días ayudan a que salgas con buen sabor de boca de la sala pero con un golpe en el estómago, de esos que por suerte o por desgracia no dejaremos de sufrir en mucho tiempo.

NEW ORDER

by on 20:03
TEXTO y DIRECCIÓN: SERGI POMPERMAYER INTÉRPRETES: MARTA DOMINGO, PABLO LAMMERS, SERGIO MATAMALA y CONCHA MILLA DURACIÓN: 1h 25min ...

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MARTA DOMINGO, PEP SAIS, ANNA YCOLBAZETA, MARGALIDA GRIMALT-REYNÉS, ALBERT AUSELLÉ, JOAN VALENTÍ, PERE EUGENI FONT, ÀLVAR TRIAY, SANTI PONS, MARTA BETRIU, PEP AMBRÒS, JOAN DÍEZ, JORDI LLOVET, DAVID ORTEGA,ORIOL RUIZ, JOSEP SOBREVALS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Aquest Mercader no ven i com a espectadora no compro. Hi ha decisions errònies que fan insalvable el conjunt final. La primera i més òbvia que no sé per quina raó s'ha decidit fer una adaptació a l'època actual sense tocar el text. Per tant ens estan parlant de vaixells del 1600 vestits d'Armani del 2012. Incongruències a part, no és normal que s'hagi optat per aquesta decisió, deixant tot el muntatge sense cap tipus de credibilitat.

És una comèdia de 2 hores i mitja a un total de dos rialles petites. No és la millor obra del mestre Shakespeare, però el muntatge tampoc ajuda a fer-la digerible. Segon error: la escenografia. Una espècie de mur de les lamentacions que dóna un estatisme contraproduent a l'obra. Joc de llums i foscors, personatges que entren i surten amb Segway (monopatins elèctrics) i algun element amagat, però tot el conjunt massa inútil per fer entendre la història.

Gran interpretació de Shylock a càrrec de Ramon Madaula, sobretot a la primera part, i d'un inspirat Pep Ambròs com Lancelot Lobbo. La resta d'interpretacions queden diluïdes pel ritme del muntatge i algunes com la de l'Anna Ycolbalzeta arriba a tal grau d'histrionisme que la fa insuportable. Tant o més com el moment drag queen (som moderns, hem de tenir una quota gai) ballant a ritme de l'Amy Winehouse, del tot prescindible i absurd.

Volem ser moderns, creatius, saber que qualsevol text sigui de l'època que sigui és adaptable als temps actuals, però després ens oblidem que un muntatge no només són els focs artificials que puguin sortir d'escena, sinó que la base que tot ho suporta és el text i la seva conjugació amb la posada en escena. I aquí fallen tots dos elements, i el teló cau per alliberar-nos del suplici. Molts més ganivets necessitem per fer complir el tracte de: 'Així mai més'.

EL MERCADER DE VENÈCIA

by on 19:35
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MAR...


Venècia, al segle XV, era la capital del món: ciutat majestuosa, centre econòmic i port de mercaderies que arribaven i sortien cap a l'Àsia. Al segle XXI, la ciutat on es mastega el capitalisme és Nova York, amb l'epicentre a Wall Street, on el lobi dels jueus és l'amo i senyor de les botigues de tecnologia. No li va costar gaire al director Rafel Duran de fer l'analogia i decidir que l'encàrrec de Sergi Belbel per posar en escena El mercader de Venècia havia de transcórrer a la ciutat on es remenen les cireres avui.
La història del mercader que, per fer un favor a un amic especial, demana un préstec a un jueu usurer ric amb una lliura de la seva carn per penyora recorda molt al funcionament de la nostra economia: manca de liquiditat, hipoteques subprime , prima de risc i desnonaments. Per això Duran fa que el jueu més memorable de la literatura, Shylock (un barbut i melenut Ramon Madaula), aquí es vesteixi amb jaqueta i corbata, igual que el seu antagonista, Antonio (Àlex Casanovas), el mercader transformat en un banquer que s'ha picat els dits. "El món s'ha globalitzat, i el que passa a Nova York passa a Barcelona pocs mesos després. El tsunami del Japó, el 15-M i el pessimisme de la premsa i del carrer han afectat la meva visió del mercader", assegura Duran. Els iPhones, els vestits elegants, la música selecta, el glamur de classe i la borsa són només el marc d'aquesta comèdia amarga de Shakespeare: "Però el marc és el marc, i un Picasso sempre és un Picasso", assegura Duran. I el traductor de referència de Shakespeare -té set títols seus al currículum-, Joan Sellent, ho confirma: "El text no l'han canviat".
El mercat i la societat funcionen igual des de sempre: garrepes, classes altes, anuncis de colònia, contes de fades, corruptes, ambició, amor, judicis injustos i venjança. Tot passa a primer terme a la Sala Gran del TNC, davant d'un mur eclesiàstic i amb una companyia digna de teatre públic: 19 persones a escena, tot i la retallada del 10% del pressupost del teatre el 2012. "Fem els espectacles que no poden fer els privats, que són importants i donen feina. Amb la crisi farem menys espectacles, però no tocarem la qualitat", va defensar Belbel.
L'amor i l'economia
Al llenç que va pintar Shakespeare a finals del segle XVI hi havia un paisatge en què l'ideal amorós venç la usura, però si es grata la capa superficial "és una obra econòmica, perquè tots busquen la riquesa", opina Duran. Tot i que darrere de cada personatge hi ha molt més que el símbol del dòlar, Shylock vol venjança: "És un home humiliat per ser jueu, que quan té la possibilitat de treure tot l'odi acumulat es transforma en perillós, i acaba perdent la raó", diu Madaula -i algú anomena Mourinho!-. El cristià Antonio és amb qui tiba la corda del conflicte religiós i econòmic. "Sent un amor per Bassanio [a qui entrega els diners prestats] que està per sobre de l'amor de pare a fill. Però, tot i això, no és una bona persona per estimar, és un aprofitat", afirma Casanovas.
Una obra gai i antisemita
Així destapa una de les claus de l'obra: Duran juga amb l'amor homosexual d'Antonio cap al jove Bassanio (Roger Coma). "Està considerada l'obra gai de Shakespeare, però si se n'han anat al llit m'importa un rave. Per mi l'amor no és un sentiment romàntic, es demostra amb els actes. I el gest d'Antonio és un acte d'amor", defensa el director. El pobre i noble Bassanio es debat "per l'amor gayer d'Antonio" -diu Coma- i l'amor pel bon partit que suposa Pòrcia, rica, bella i intel·ligent (Anna Ycobalzeta), la dona més potent de les obres de Shakespeare.
L'altra clau de l'obra és l'antisemitisme, molt sovint manipulat. "És una comèdia antisemita però light . Després de l'Holocaust la lectura del mercader canvia i van ser incapaços de riure's de Shylock, però Shakespeare, que era anglicà, ho fa dels tòpics del jueu. L'obra és una guerra d'intolerància religiosa. Aquí no hi ha bons i dolents", resumeix Duran.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: HEINER MÜLLER
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: JORDI PRAT I COLL
INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO i RAIMON MOLINS
PRODUCCIÓ: ATRIUM PRODUCCIÓ
SALA ATRIUM


El problema d'asseure't en una platea amb les expectatives molt grans, és que puguis sortir totalment decebut. I ho sento però no s'hi val l'excusa de que el text és molt difícil de portar a escena. D'aquestos hi ha molts. Però, què ha fallat? Un bon resum de tot plegat, seria una seriosa manca de gosadia. El text, amb una poètica de vegades excessiva, convida a una posada en escena molt més arriscada que la que ha fet servir Jordi Prat i Coll.

Durant els primers minuts, el text és absolut protagonista, els actors es converteixen en simples instruments al seu servei. Feliu Formosa signa una traducció edulcorada, una mica barroca, que durant certs instants pot fins i tot impedir l'enteniment de parts del text. Per solucionar-ho, els actors fan ús de la tècnica, molta tècnica i pocs sentiments. Això si durant els quinze darrers minuts, tot es desborda, i la tècnica queda oblidada i oculta per les passions dels protagonistes.

La Marta Domingo està esplèndida. Tot un pecat i un delit pels sentits la seva interpretació de Merteuil. Sense dubte les millors parts del muntatge són les seves. El Raimon Molins li manca força en alguns moments (que no ràbia) i li sobren actituds amanerades. No és necessari que Valmont sigui un 'súper mascle', però en certes parts és massa efeminat.

El joc de miralls que estableix l'escenografia, de Ricard Prat, ajuda a l'espectador a suplir els moments de foscor de text i personatges. Un altre cop l'espai sonor de Damien Bazin treu en el moment de més somnolència del públic (joc d'intercanvi de papers). L'incorporació de la música trenca els discursos més intel·lectuals a ritme de Britney Spears i es passa d'un joc de realitats a un surrealisme una mica absurd.

Malgrat tot, seria convenient llegir-nos el text, potser ens ajudi a comprendre tot allò que ens hem perdut per voler encabir-ho tot en 75 minuts. Gosadia o no, calen més propostes com Quartett perquè segueixi creient que un altre tipus de teatre és possible.

QUARTETT

by on 13:59
TEXT: HEINER MÜLLER TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA DIRECCIÓ: JORDI PRAT I COLL INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO i RAIMON MOLINS PRODUCCIÓ: AT...


Les liaisons dangereuses de Choderlos de Laclos (1782) va ser la inspiració de Heiner Müller per escriure la contundent, densa, ocorrent i destructiva Quartett. Jordi Prat i Coll dirigeix un muntatge en què la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont es plantegen dos reptes morals i sexuals que, en realitat, són mostres de dominació, poder, maldat i amor. Anna Lizaran i Lluís Homar havien interpretat aquests personatges al Lliure de Gràcia fa dues dècades i ara els reprenen Raimon Molins i Marta Domingo, en un joc de rol carnal que requereix la mirada atenta de l'espectador.
Més enllà de l'argument –possiblement conegut pel gran públic gràcies al filmLes amistats perilloses, interpretat per Michelle Pffeifer i John Malkovich–, Prat i Coll ha jugat sense complexos –hi sonen Britney Spears i Miguel Poveda– amb un text i un autor reverenciats pel públic del teatre. "La seva maldat és fascinant i atractiva. Parlen molt fi però de temes molt basts, de polles i vagines", explica. A la paret, en una escenografia de miralls, hi ha un rellotge-penis enorme, "un fal·lus tòtem, al qual parlem", expliquen. L'obra té quinze pàgines que es condensen en una hora d'espectacle, en el qual els dos actors canvien de sexe i de personatges i es trenca la quarta paret per jugar amb l'espectador. "Müller deia que és una comèdia. No volíem que l'obra fos massa pedant, sense deixar de ser profunda".  
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXTO: EDUARDO DE FILIPPO
TRADUCCIÓN: PAU MIRÓ y ENRICO IANNIELLO
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: TONY LAUDADIO, MARTA DOMINGO, XAVIER BOADA, JORDI MARTÍNEZ, PAU MIRÓ, PILAR PLA, GIAMPIERO SCHIANO y RITXARD GÁLVEZ
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29, GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA y CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Eduardo De Filippo vuelve a la cartelera de la mano de Oriol Broggi, que ya nos regaló un aperitivo del autor napolitano a principios de este año, Natale in casa Cupiello, y que ahora se nos presenta entre fantasmas. Pasquale Lojacono acepta vivir, junto a su esposa, en una casa llena de misterios acuciado por el hambre. A cambio de no pagar el alquiler deberá desmentir las leyendas que corren de que la casa está habitada por fantasmas saliendo dos veces al día por cada uno de sus 68 balcones. A partir de aquí una extraña serie de acontecimientos se irá produciendo, desde una sorprende aparición de dinero sin que se conozca la procedencia en varios lugares de la casa hasta la desaparición de objetos y comida por las mismas razones.

Si bien Broggi bordó una maravillosa Natale in casa Cupiello, esta vez Questi Fantasmi no corre la misma suerte. La primera era redonda de principio a fin, y en esta le salen grietas nada más presenciar los primeros minutos. Fallan algunos actores, no todos, el protagonista, italiano, Tony Laudadio, en un correctísimo castellano defiende muy honrosamente su papel. Pau Miró, vuelve a dar la cara con un acento argentino que enamora. Mientras que Marta Domingo inicia su papel demasiado floja y le cuesta remontar el vuelo en el transcurso de la función como si alguien le hubiera cortado las alas para evitar que su habitual fuerza destacara por encima del resto. Un nervioso, Jordi Martínez nos confirma que algunos deberían mejorar su dicción castellana antes de subirse de nuevo al carro de Madrid.

Fuera de cuestiones puramente dramáticas, es inexplicable como intentando crear un ambiente fantasmagórico se haya optado por la elección de una luz tan constante, donde los escasos cambios en la iluminación de los ambientes no ayudan a crear esa sensación de temor con la que debería contar la pieza. Por el contrario, la escenografía de Paula Bosch se adapta a la perfección al maravilloso escenario de la Biblioteca de Catalunya.

Está claro que en épocas de crisis, la originalidad va de baja y se opta más por exprimir todo el zumo de la naranja hasta dejarla sin una sola gota. Mientras el Grec da sus últimos coletazos en la cartelera barcelonesa, algunos ya fantasean con que la nueva temporada traiga nuevos aires teatrales y les saque del terrible aburrimiento con el que algunos pretenden entretenerles.

QUESTI FANTASMI

by on 18:12
TEXTO: EDUARDO DE FILIPPO TRADUCCIÓN: PAU MIRÓ y ENRICO IANNIELLO DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: TONY LAUDADIO, MARTA DOMINGO,...