Mostrando entradas con la etiqueta Rafel Duran. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rafel Duran. Mostrar todas las entradas


DRAMATURGIA: JOSEP MARIA MIRÓ, basada en la novela Un cel de plom de Carme Martí
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÉRPRETE: MERCÈ ARÀNEGA
DURACIÓN: 70min
FOTO: DAVID RUANO y ALBERT CARRERAS
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y SALA MUNTANER
SALA MUNTANER

Hace dos días pisé el horror y toqué el cielo. Nunca me cansaré de oír las historias de aquellos que sufrieron lo indecible, que están vivos por azar, de aquellos que no bajaron la cabeza y de los que hoy sus voces han de ser escuchadas, porque el horror se repite ahora en directo y nadie hace nada por evitarlo.

Escribo la crítica con lágrimas en los ojos, parecidas a aquellas que en medio de la oscuridad de la sala desfilaron mejilla abajo. Sí, yo conocía la historia de la Neus y la de otras mujeres que fueron torturadas por ser de una u otra manera, pero no por ello me impacta menos cada vez que lo vuelvo a sentir. Con un escenario casi vacío, la presencia de Mercè Arànega es lo único indispensable para que la maquinaria funcione. 

Sin aliento porque las palabras retumban, se hacen vida y la imaginación es tan poderosa que no hace falta acción en directo. No hay violencia, más allá que la imagen proyectada contra la pared de la Neus. Las palabras son suficientes para que todo se remueva, y aunque sentada sólo puedas escuchar y llorar, maldices por dentro, porque sabes que en numerosos lugares del mundo, Neus Català tiene otros nombres y otros cuerpos.

Brillante la dramaturgia de Josep Maria Miró, el resumen de la vida de la Neus en las diferentes etapas es conciso pero lleno de fuerza. El tono no decae, palabra detrás de palabra el ritmo aumenta, no hay tiempo de respiro, la cruda verdad y realidad se revela ante los ojos de los espectadores que son incapaces de dejar de mirar, de escuchar y muchos de ellos caen en la lágrima.

La dirección de Rafel Duran acompaña suavemente la dramaturgia, arropándola de pequeños cambios de posición para evitar el estatismo, dejar que las palabras fluyan sin cortapisas. El diseño de iluminación de Quico Gutiérrez invade la escena de oscuridad, apenas un toque de luz para iluminar lo importante, la actriz, el resto es tan oscuro como las palabras que brotan de su garganta.

Magistral Mercè Arànega en el papel más importante de su carrera. Nada fácil su gesta de interpretación, deja al público atónito desde el primer minuto y seguimos atónitos incluso después de los aplausos. La valentía, el coraje, las ganas de luchar, el no bajar la cabeza ni llorar, una fuerza arrolladora que nos deja compungidos por la historia y por haber presenciado una interpretación de las que no se olvidan.

Sin duda, el mejor montaje de lo que llevo de Grec 2015. Una obra difícil de digerir, pero que resuena por dentro y de las que tardan en abandonarte. La memoria viva de lo que nunca deberíamos olvidar. Para recordar que fueron y son con la cabeza bien alta. Imprescindible. Gràcies.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Fuente: Mercè Pérez Pons (elpais.com) | Foto: Joan Sánchez
La intensa vida de Neus Català (Els Guiamets, 1915), última superviviente catalana del campo de exterminio nazi para mujeres de Ravensbrück, será llevada al teatro. La actriz Mercè Arànega encarnará a esta mujer valiente que justo el pasado lunes recibió de manos del presidente de la Generalitat, Artur Mas, la Medalla de Oro, la máxima distinción de la institución, por su lucha para salvaguardar la memoria de los deportados y en favor de los derechos democráticos.
El montaje, que se estrenará en el Festival Grec de este año, se representará durante el mes de julio en la Sala Muntaner y después marchará de gira. La obra será una adaptación de la biografía novelada Un cel de plom, en la que Carme Martí plasmó las vivencias de Català. La adaptación la está llevando a cabo Josep Maria Miró, la dirección correrá a cargo de Rafel Duran, con quien Arànega ya ha trabajado en muchas ocasiones, y de la producción se encargará Carles Manrique, explica la actriz. El monólogo “es un orgullo y un regalo”, afirma Arànega. “Tengo la sensación de que por el hecho de dar a conocer el testimonio de Català esta obra implica una gran responsabilidad ética y social”, añade la actriz.
De hecho, Arànega quiso estar presente en el homenaje celebrado en el Palau de la Generalitat. Precisamente durante el acto, Martí fue la encargada de pronunciar la glosa de homenaje a la superviviente y luchadora antifascista. Como en Un cel de plom, Martí viajó con sus palabras hasta Els Guiamets, el pequeño pueblo del Priorat plagado de viñedos en el que Català nació en el seno de una familia de payeses, y donde ahora vive en el geriátrico local. “Nadie está por encima de nadie, nunca bajes los ojos por nadie”, le decía su padre, recordó Martí.
Arànega revivirá la trepidante vida de Català, que con solo 14 años ganó su primera huelga al exigir cobrar como los hombres. Después, con el estallido de la Guerra Civil, los vecinos crearon una milicia popular para salvar las cosechas y más tarde marchó con un grupo del PSUC a Barcelona, donde estudió enfermería, su profesión soñada.
Con escasos 20 años se hizo cargo de más de 180 niños en una colonia de refugiados en Premià de Dalt y cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona huyeron a Francia. Un Cel de plomrecorre también las penurias en el exilio pasadas por Català durante la Segunda Guerra Mundial y cómo durante su noche de bodas ella y su marido acogieron a los dos primeros guerrilleros. La activista hacía de enlace de los maquis y les pasaba mensajes después de un largo recorrido en bicicleta, en barca, en autobús, hasta que el matrimonio fue descubierto. Tras dos meses de prisión, la deportaron. Su vida, relata Un cel de plom, estaría marcada siempre por el viaje hacia el infierno del campo de exterminio recorrido junto a 80 mujeres, durante cinco días, en un vagón de tren.
Su primer recuerdo al llegar al campo, el olor a carne quemada que inundaba un cielo de plomo, da título a la novela escrita por Martí. Català saboteó a los nazis inutilizando armamento y al ser testigo de las miles de mujeres que murieron a manos de los nazis hizo una promesa: Que las vidas de las personas desaparecidas en los crematorios no fuesen nunca olvidadas.
Por este motivo Català, con solo 30 años, inició otra lucha; la de la memoria, recordó Martí en su glosa. Volvió a casarse (su primer marido no sobrevivió a la barbarie) y desde Francia trabajó incansablemente para derrocar el franquismo. Tuvo dos hijos, y eso que pensó que los nazis la habían esterilizado. Durante la dictadura pasó documentación clandestina y nunca dejó de la militancia comunista. Después recogió el testigo de 50 mujeres españolas en el libro De la resistencia a la deportación. Porque las mujeres, ha defendido siempre, fueron la gran infraestructura de la resistencia.
“Con el proyecto en marcha fuimos a conocerla a Els Guiamets, al lado del geriátrico”, dice Arànega recordando la primera vez que la vio en persona. Los fantasmas volvieron a Català tras ingresar, con 95 años, en el asilo al ver las sábanas de su cama de rayas. Su hija exigió que las cambiaran. Con el estreno de la adaptación, Català, a punto de cumplir 100 años, volverá a ser partícipe de su gran afición de juventud, el teatro.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

DRAMATÚRGIA: ALEIX PUIGGALÍ
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: MARIONA CASANOVAS i RUBEN SERRANO
DURADA: 60min
PRODUCCIÓ: LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Estaria bé pensar que Al Fons del Calaix és una obra primerenca d'un autor desconegut, per no fer una crítica destroyer de la mateixa, però no és el cas. És l'obra d'un monjo que ja porta uns anys escrivint teatre amb el que l'argument no em serveix gaire. Parlem de temps, de records, de drogues, de decisions estúpides que fem quan són joves i després les paguem durant la resta de la nostra vida. Potser allò que podria atrapar és el continuo pensament de com afrontar la mort d'un ésser estimat, allò del que avui en dia es podrien escriure moltes obres i encara seguir-nos fascinant com la primera.

Ben és cert que la dramatúrgia de Al fons del calaix no qualla, ni toca, ni fereix, més aviat submergeix al públic en un insuportable tedi d'una hora en la que a l'arribar als deu darrers minuts encara no li troben gens de sentit al que podem observar a escena. A la primera mitja hora només hi és el personatge de la Mariona Casanovas a escena obrint les caixes, recordant la seva vida fins a explicar-nos el perquè del seu estat actual en una cadira de rodes. Al minut 31 apareix el personatge del Rubén Serrano, com si fos una veu en off, i encara que tindrà el seu espai a l'escenari, funcionaria més com veu en off que com a personatge de carn i ossos.

Està clar que seria una obra per poder lluir-se l'actriu principal, la Mariona Castillo, però aquesta desenvolupa el que es coneix com "teatriu" i la naturalitat que hauria de desprendre el seu personatge es perd en una sèrie de gestos imposats de gran diva en decadència que aconsegueix no només que no te la creguis sinó que acabis tan desesperada com el seu personatge. Per un altre banda, a Ruben Serrano li costarà treure's la careta del seu personatge televisiu. No li he vist gaire a les tables, per tant no puc afirmar del cert si és manca de matisos o falta d'enteniment del personatge.

El millor del muntatge són les rajoles del terra, blanques i negres com si fos un joc d'escacs on s'han menjat la reina i només falta el rei. A Al fons del calaix, no hi és ni l'un ni l'altre, encara hi queda tot l'espai del món per omplir i no tenim amb què. Haurà de seguir resant.

AL FONS DEL CALAIX

by on 16:52
DRAMATÚRGIA: ALEIX PUIGGALÍ DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: MARIONA CASANOVAS i RUBEN SERRANO DURADA: 60min PRODUCCIÓ: LA SECA...
Publicado por en 2 comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT i INTERPRETACIÓ: TONI GOMILLA
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
DURADA: 55min
PRODUCCIÓ: PRODUCCIONS DE FERRO
LA SECA-ESPAI BROSSA

Després de ser un èxit a Mallorca i de mil i una recomanacions, vas a veure Acorar amb les expectatives tan altes que penses que no es compliran. Doncs, s'han vist superades. Acorar és un sospir, un monòleg de menys d'una hora on les tradicions mallorquines es donen cita amb la modernitat dels nostres dies.

El text no deixa canya dreta, amb l'excusa de la típica matança del porc, es fa un recorregut per les imatges comunes que tots pensem quan algú ens anomena Mallorca: alemanys, repàs polític (PP-PSOE, independència, Catalunya), el paper de la dona, lo nostro.

Sense gairebé alè, Toni Gomilla encadena frase rere frase, pensament rere pensament i no s'oblida de ningú. Del jovent que perd les tradicions i només es preocupa de lo superficial i tecnològic, dels homes de ciutat que nomenan lo de sempre com: autòcton, biològic, ecològic...

Meravellosa interpretació de Toni Gomilla de principi a fi, calibra i mesura tot els tons, fa riure, emociona i fa que l'espectador visqui el text al mateix temps que ell i amb la mateixa intensitat. Acorar és una autèntica delícia pels sentits, que no només s'alegren de sentir el salat, sinó que la precisió de cada paraula et convida a un viatge de final desconegut.

Posada en escena nua, una cortina/llençol grisenc de fons i tres projeccions que ajuden a augmentar la sensació d'angoixa que es viu durant tota la funció. Estem matant al porc i desossant la societat i vida mallorquina. Acorar és un dels millors exemples que per fer un bon muntatge només es necessita un bon text i un gran actor. La resta són afegits que sobren.

"Les paraules diuen com som i qui som" per tant més d'un hauria d'escoltar aquest monòleg per recordar-s'ho. Avui s'acomiadarà pel moment de Barcelona amb totes les entrades exhaurides. Ens ha sabut a poc un mes d'estada. Joies com aquest Acorar hauria de romandre molt més temps entre naltros. 

ACORAR

by on 13:42
TEXT i INTERPRETACIÓ: TONI GOMILLA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN DURADA: 55min PRODUCCIÓ: PRODUCCIONS DE FERRO LA SECA-ESPAI BROSSA ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MARTA DOMINGO, PEP SAIS, ANNA YCOLBAZETA, MARGALIDA GRIMALT-REYNÉS, ALBERT AUSELLÉ, JOAN VALENTÍ, PERE EUGENI FONT, ÀLVAR TRIAY, SANTI PONS, MARTA BETRIU, PEP AMBRÒS, JOAN DÍEZ, JORDI LLOVET, DAVID ORTEGA,ORIOL RUIZ, JOSEP SOBREVALS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Aquest Mercader no ven i com a espectadora no compro. Hi ha decisions errònies que fan insalvable el conjunt final. La primera i més òbvia que no sé per quina raó s'ha decidit fer una adaptació a l'època actual sense tocar el text. Per tant ens estan parlant de vaixells del 1600 vestits d'Armani del 2012. Incongruències a part, no és normal que s'hagi optat per aquesta decisió, deixant tot el muntatge sense cap tipus de credibilitat.

És una comèdia de 2 hores i mitja a un total de dos rialles petites. No és la millor obra del mestre Shakespeare, però el muntatge tampoc ajuda a fer-la digerible. Segon error: la escenografia. Una espècie de mur de les lamentacions que dóna un estatisme contraproduent a l'obra. Joc de llums i foscors, personatges que entren i surten amb Segway (monopatins elèctrics) i algun element amagat, però tot el conjunt massa inútil per fer entendre la història.

Gran interpretació de Shylock a càrrec de Ramon Madaula, sobretot a la primera part, i d'un inspirat Pep Ambròs com Lancelot Lobbo. La resta d'interpretacions queden diluïdes pel ritme del muntatge i algunes com la de l'Anna Ycolbalzeta arriba a tal grau d'histrionisme que la fa insuportable. Tant o més com el moment drag queen (som moderns, hem de tenir una quota gai) ballant a ritme de l'Amy Winehouse, del tot prescindible i absurd.

Volem ser moderns, creatius, saber que qualsevol text sigui de l'època que sigui és adaptable als temps actuals, però després ens oblidem que un muntatge no només són els focs artificials que puguin sortir d'escena, sinó que la base que tot ho suporta és el text i la seva conjugació amb la posada en escena. I aquí fallen tots dos elements, i el teló cau per alliberar-nos del suplici. Molts més ganivets necessitem per fer complir el tracte de: 'Així mai més'.

EL MERCADER DE VENÈCIA

by on 19:35
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MAR...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , ,


Venècia, al segle XV, era la capital del món: ciutat majestuosa, centre econòmic i port de mercaderies que arribaven i sortien cap a l'Àsia. Al segle XXI, la ciutat on es mastega el capitalisme és Nova York, amb l'epicentre a Wall Street, on el lobi dels jueus és l'amo i senyor de les botigues de tecnologia. No li va costar gaire al director Rafel Duran de fer l'analogia i decidir que l'encàrrec de Sergi Belbel per posar en escena El mercader de Venècia havia de transcórrer a la ciutat on es remenen les cireres avui.
La història del mercader que, per fer un favor a un amic especial, demana un préstec a un jueu usurer ric amb una lliura de la seva carn per penyora recorda molt al funcionament de la nostra economia: manca de liquiditat, hipoteques subprime , prima de risc i desnonaments. Per això Duran fa que el jueu més memorable de la literatura, Shylock (un barbut i melenut Ramon Madaula), aquí es vesteixi amb jaqueta i corbata, igual que el seu antagonista, Antonio (Àlex Casanovas), el mercader transformat en un banquer que s'ha picat els dits. "El món s'ha globalitzat, i el que passa a Nova York passa a Barcelona pocs mesos després. El tsunami del Japó, el 15-M i el pessimisme de la premsa i del carrer han afectat la meva visió del mercader", assegura Duran. Els iPhones, els vestits elegants, la música selecta, el glamur de classe i la borsa són només el marc d'aquesta comèdia amarga de Shakespeare: "Però el marc és el marc, i un Picasso sempre és un Picasso", assegura Duran. I el traductor de referència de Shakespeare -té set títols seus al currículum-, Joan Sellent, ho confirma: "El text no l'han canviat".
El mercat i la societat funcionen igual des de sempre: garrepes, classes altes, anuncis de colònia, contes de fades, corruptes, ambició, amor, judicis injustos i venjança. Tot passa a primer terme a la Sala Gran del TNC, davant d'un mur eclesiàstic i amb una companyia digna de teatre públic: 19 persones a escena, tot i la retallada del 10% del pressupost del teatre el 2012. "Fem els espectacles que no poden fer els privats, que són importants i donen feina. Amb la crisi farem menys espectacles, però no tocarem la qualitat", va defensar Belbel.
L'amor i l'economia
Al llenç que va pintar Shakespeare a finals del segle XVI hi havia un paisatge en què l'ideal amorós venç la usura, però si es grata la capa superficial "és una obra econòmica, perquè tots busquen la riquesa", opina Duran. Tot i que darrere de cada personatge hi ha molt més que el símbol del dòlar, Shylock vol venjança: "És un home humiliat per ser jueu, que quan té la possibilitat de treure tot l'odi acumulat es transforma en perillós, i acaba perdent la raó", diu Madaula -i algú anomena Mourinho!-. El cristià Antonio és amb qui tiba la corda del conflicte religiós i econòmic. "Sent un amor per Bassanio [a qui entrega els diners prestats] que està per sobre de l'amor de pare a fill. Però, tot i això, no és una bona persona per estimar, és un aprofitat", afirma Casanovas.
Una obra gai i antisemita
Així destapa una de les claus de l'obra: Duran juga amb l'amor homosexual d'Antonio cap al jove Bassanio (Roger Coma). "Està considerada l'obra gai de Shakespeare, però si se n'han anat al llit m'importa un rave. Per mi l'amor no és un sentiment romàntic, es demostra amb els actes. I el gest d'Antonio és un acte d'amor", defensa el director. El pobre i noble Bassanio es debat "per l'amor gayer d'Antonio" -diu Coma- i l'amor pel bon partit que suposa Pòrcia, rica, bella i intel·ligent (Anna Ycobalzeta), la dona més potent de les obres de Shakespeare.
L'altra clau de l'obra és l'antisemitisme, molt sovint manipulat. "És una comèdia antisemita però light . Després de l'Holocaust la lectura del mercader canvia i van ser incapaços de riure's de Shylock, però Shakespeare, que era anglicà, ho fa dels tòpics del jueu. L'obra és una guerra d'intolerància religiosa. Aquí no hi ha bons i dolents", resumeix Duran.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÉS, ANNA GÜELL i MARIA MOLINS
PRODUCCIÓ: Q-ARTS TEATRE
SALA MUNTANER


Surto completament entusiasmada de veure Rive Gauche amb una Sala Muntaner on no cap ni una agulla. Poques vegades crítica i públic coincideixen de una manera tan clara. Rive Gauche es la història de dues llibreteres que coincideixen al carrer Odeon de Paris, una amb una llibreria de literatura francesa (La maison des amis des livres) i l'altre amb una de literatura anglosaxona en anglés (Shakespeare and Company). Aviat s'estableix una relació professional i personal que va més enllà d'una simple amistat. Entremig un grup de personatges que interpreta Maria Molins, des de una desconeguda i misteriosa senyora fins al mismíssim James Joyce. A part, Giselle (Maria Molins) també s'encarregarà de posar el punt de cabaret que no pot faltar en un espectacle francés de l'època.

Sylvia Beach (Mercè Anglès) dedica bona part de la seva vida a lluitar per la publicació de l'Ulisses de James Joyce, malgrat que el seu segell no tingui els recursos necessaris per a satisfer totes les necessitats del geni. Mentres tant Adrienne Monnier (Anna Güell) es dedica a donar-la suport i a crear petits clubs de lectura per a dones. Totes dues respiren literatura i mostren una passió sense límits perquè aquesta acabi amb les fronteres territorials o de llengua.

Marc Rosich ha escrit aquest text especialment per la companyia Q-Ars Teatre, que es carecteritza per un gust exquisit pel que fa a la posada en escena dels seus muntatges i aquí la Rive Gauche segueix aquesta estela i ens presenta una escenografia entre llums, llibres i sofàs blancs que aporten una atmosfera intimista una vegada que les llums de la sala cedeixen el protagonisme a les actrius.

Anna Güell i Mercè Anglès transmeten una força especial a l'espectacle i al públic, força convincents en les seves interpretacions, es fiquen de seguida als espectadors a la butxaca. Marina Molins, ens mostra la seva versatilitat al damunt de l'escenari, cantant i ballant al mateix temps que actua. Una altre petita joia que es mereix una vida més llarga després de la seva estada a la Sala Muntaner.

RIVE GAUCHE

by on 14:00
TEXT: MARC ROSICH DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÉS, ANNA GÜELL i MARIA MOLINS PRODUCCIÓ: Q-ARTS TEATRE SALA MUNTANER...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: GUILLEM CLUA
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SANTI PONS, CAROL MUAKUKU, EDUARD FARELO i FERRAN VILAJOSANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)


L'ambició feta representació teatral ha aterrat a la cartellera barcelonina. Guillem Clua signa aquest espectacle que intenta recrear els últims quaranta anys de la història mundial de la por a la malaltia, a viure fora dels convencionalismes socials establerts i que pateix una forta crisi de creences.

Quatre escenaris en un. Quatre Marburgs diferents. El primer el trobem en Alemanya on dos científics (fantàstics Ivan Benet i Victòria Pagès), s'han d'enfrontar amb la por d'haver estat contagiats amb un virus letal i desconegut. Poc a poc anirem descobrim que no només és això el que els hi fa por, hi ha altres símptomes que els angoixen més.

A Marburg, Pennsilvània, Nancy (Vicky Peña) i Claire (genial Fina Rius) viuen aterrades pels canvis socials de principis dels vuitanta. El fill de Nancy va morir en estranyes circumstàncies en la primera part, mentres que en la segona, l'Alzhèimer ataca a una de les dues germanes en l'etapa final de les seves vides.

La crisi de la creencia religiosa arriba fins a Marburg, Sud-àfrica en forma de fals miracle. La crisi moral porta també una altra econòmica i Acanit (Carol Muakuku) 'inventa' un miracle fent creure a la gent que el crist de fusta de la seva església plora sang. Gabriel (Santi Pons) es enviat pel Vaticà per a comprovar la veritat d'un miracle del qual destil·len aires addictius.

Per últim, a Marburg, Austràlia ens trobem a una parella homosexual, Dundy (Eduard Farelo) i Buck (Ferran Vilajosana), davant la seva primera trobada i com la malaltia de Dundy (VIH) pot desencadenar certs comportament inaudits i inesperats per part d'un adolescent massa deshinibit.

Malgrat que en la segona part de la representació el text fa trontollar una miqueta els esquemes establerts durant tota la primera i deixa al final una sensació de no haver tancat i barrat l'obra, Guillem Clua s'escuda en el simbolisme i la irrealitat amb un final de bogeria, la mateixa que regna els nostres dies.

Rafel Lladó signa una excel·lent i impotent posada en escena dels quatre escenaris al mateix temps. El ritme de la peça, que mai perd el sentit de final d'angoixa i d'intriga durant les dues hores i mitja llargues de representació i la correcta i en tot moment encertada direcció de Rafel Duran fan augmentar la creença general de que estem al davant d'una de les millors propostes del Teatre Nacional de Catalunya d'aquesta temporada.

MARBURG

by on 21:40
TEXT: GUILLEM CLUA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: IVAN BENET, VICTÒRIA PAGÈS, VICKY PEÑA, ORIOL GENÍS, FINA RIUS, MIQUEL BORDOY, SA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,



FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA: HELENA TORNERO a partir de l’obra d’Èsquil
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: ANNA GÜELL, MAR ULLDEMOLINS i MERCÈ ANGLÈS
PRODUCCIÓ: SALA MUNTANER, Q-ARS TEATRE i TEMPORADA ALTA
SALA MUNTANER
Les Suplicants, basades en l’obra que va deixar a mig escriure Èsquil, o al menys de la que nosaltres només conserven una part, és la història de dones i de dolor. De dones d’ahir, d’avui i, per desgràcia, de demà. De dones soles que esperen justícia. De dones que fugen de la violència cap a un lloc que hauria de ser millor.
A l’escenari ens trobem a Hipermestra, Dànae i Procne, tres dones mitològiques pel seu nom, però les seves històries poden ser les de qualsevol dona d’avui en dia. Però totes elles tenen un gran capacitat de supervivència admirable.
Aquestes Suplicants són Anna Güell, Mar Ulldemolins i Mercè Anglès. Tres dones diferents, d’edats diferents, però que tenen la violència com a punt d’enllaç, el patiment que des de diferents llocs els ha arribat a marcar la seva vida.
Amb una posada en escena minimalista, i el blanc com a color únic tant a l’escenografia com al vestuari que ens recorda que malgrat tot hi som al Mediterrani, dóna igual si és Grècia o Catalunya.
Les Suplicants estilísticament són impecables. No només hi veurem monòlegs, no només ens ofereixen paraules. Són gestos, són metàfores, des del vestuari, fent de trossos diferents de roba, com elles que ens expliquen que la seva vida s’ha quedat feta pedaços, que ja mai serà una única en singular. La veu i el cos es fonen en un indivisible. Aquestes Suplicants són simplement un regal dels deus.

LES SUPLICANTS

by on 14:32
FITXA ARTÍSTICA DRAMATÚRGIA: HELENA TORNERO a partir de l’obra d’ Èsquil DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: ANNA GÜELL, MAR ULLDE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,