Font: Belén Ginart (ara.cat)
Vista des de fora, la trajectòria del dramaturg Aleix Puiggalí (Barcelona, 1966) pot resultar com a mínim atípica. Ha estat actor de doblatge, coordinador de la regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, monjo de Montserrat. Però hi ha constants que relliguen totes les cares del poliedre i ajuden a donar-hi volum. La dramatúrgia n’és una. Una altra, el compromís. Amb els altres, i amb la seva fe. Les dues s’ajunten a Al fons del calaix, la seva última obra, que s’estrena a La Seca sota la direcció de Rafel Duran, protagonitzada per Mariona Casanovas i Ruben Serrano.
SABER ESCOLTAR
Durant els gairebé set anys que Puiggalí va pertànyer a la comunitat benedictina de Montserrat, part de la seva tasca va consistir a fer acollida. Traduït en termes universals, la seva missió era escoltar totes aquelles persones que s’acostaven al monestir buscant consol per als seus problemes o, simplement, buscant algú disposat a dedicar-los una estona del seu temps. Va descobrir que sovint, i amb totes les variants possibles, es repetia un patró: el de persones atrapades per les drogues, que s’hi havien iniciat amb el consum recreatiu de cap de setmana, fins a no saber divertir-se sense. “És un tema molt acceptat, en tots els nivells. Jo he pogut veure de prop com destrossa vides. D’alguna manera, també ho havia vist quan treballava a l’Ajuntament de Barcelona. Tota aquesta gent forma part de la ciutat invisible, rere la qual hi ha tràfic, dependència, dolor”, continua l’autor.
D’aquesta experiència neix Al fons del calaix: “Parla d’això i de moltes altres coses, i que connecta amb els espectadors perquè hi apareixen la infantesa, els amors, els fills, els moments de la vida en què estàs fotut. I molta gent s’hi sent reflectida perquè, menys de fills, d’amors i de moments fotuts en tenim tots. Tothom hi troba alguna cosa propera que fa moure sentiments”, assegura. El dramaturg continua descrivint la càrrega d’emocions que es barreja en aquesta peça:“La història passa per moments de tendresa, d’altres són divertits, n’hi ha de molt dramàtics, i es parla molt de la contradicció, del fet d’autoenganyar-se. Això m’ho va ensenyar un monjo de Montserrat, que em va dir que les persones som màquines d’autojustificació”.
Puiggalí va escriure l’obra un cop recuperada ja la seva condició de laic, acabats els estudis de teologia i l’estada a Montserrat. “Per a mi, ser monjo no era una finalitat en ella mateixa”, diu. De fet, actualment continua fent una tasca d’escolta semblant, però en un àmbit diferent. És el responsable de la posada en marxa del servei d’atenció espiritual i religiosa de l’Hospital Sant Joan de Déu, a Palma. “En tot aquest temps no he perdut el contacte amb la professió. Simplement no em podia dedicar al teatre perquè tenia altres ocupacions i no disposava de temps. Però com que per a mi escriure és una necessitat, sabia que tard o d’hora hi tornaria”.
TEATRE PER VEURE I LLEGIR
Puiggalí va donar a conèixer la seva veu dramatúrgica en obres com L’estació de la disbauxa (premi de textos teatrals de l’Associació d’Autors i Directors Professionals de Catalunya), Abans de les vespres, Fosc de lluna (totes dues guardonades amb el premi de teatre breu Enriqueta Arimany), Euskadi crema o Draps bruts. Una de les seves obsessions és fer teatre que es pugui gaudir no només representat sobre l’escenari, sinó també llegit. Totes les seves obres estan editades, i ha rebut diversos premis. La seva relació amb els textos propis també és atípica. Li agrada acompanyar-ne tot el procés, i per això s’implica directament en la posada en escena, buscant productors, còmplices artístics, teatres interessats a programar-los. L’esforç que li reclama aquesta dedicació no li permet començar a escriure una obra nova fins que ha vist muntada l’anterior. Així que, tot i tenir moltes idees per a un nou text, no s’hi entregarà fins que l’anterior hagi arribat al públic.
Al fons del calaix neix també d’una complicitat. Puiggalí havia treballat amb Mariona Casanovas en un muntatge sobre textos de Montserrat Roig. Volien tornar a col·laborar i l’actriu es va enamorar d’aquesta nova obra. Li va passar el mateix al director de La Seca, Hermann Bonnín, que els va obrir les portes del teatre.
Calia trobar un director que volgués fer-ho. “El Rafel i jo ens coneixíem de feia molts anys, havíem treballat junts en un projecte. Havíem perdut el contacte, però teníem notícies l’un de l’altre. Quan l’hi vaig proposar va dir que sí de seguida”, recorda Puiggalí. Potser Duran pensa, com Bonnín, que el dramaturg és un nom que val la pena no oblidar. “Cal seguir-lo de prop perquè és molt interessant”, explica el director de La Seca.
La peça s’inscriu en la línia del teatre compromès que caracteritza la producció dramatúrgica de l’autor, i que, de fet, és un reflex de tota la seva vida, i un d’aquells fils conductors que teixeixen la seva biografia i hi donen coherència. “Tot el meu teatre és social. Al darrere hi ha un compromís evangèlic, i la voluntat de fer pensar, en el sentit que quan veus un espectacle teatral no et pots quedar indiferent, ha de provocar en tu alguna reacció”.
Puiggalí escriu teatre des del compromís i contra la indiferència, però sense cap voluntat dogmatitzant. Ho fa amb un llenguatge col·loquial –“En alguns moments fins i tot hi incloc barbarismes perquè vull que sigui molt realista”–, sense retrets morals ni prejudicis. I ho seguirà fent mentre continuï sentint la necessitat imperiosa d’escriure.
'AL FONS DEL CALAIX'
La Seca
Flassaders, 40 (Barcelona)
Del 26 de maig al 16 de juny
Del monestir al teatre compromès
by
Elisa Díez
on
16:48
Font: Belén Ginart ( ara.cat ) Vista des de fora, la trajectòria del dramaturg Aleix Puiggalí (Barcelona, 1966) pot resultar com a mí...
