Font: Carles Fenollosa (elpais.com)
Unes mans apaguen la flama d’un ciri, la llum se’n va i l’escenari es fon a negre. Va passar dissabte passat al Gran Teatre d’Alzira. La foscor va provocar un aplaudiment total. Una reverència. No era la primera de la nit, però tampoc seria l’última per a M’esperaràs?, la darrera obra de Carles Alberola. Una comèdia marca de la casa que fa uns quants mesos va guanyar el Premi Palanca i Roca dels Ciutat d’Alzira. Després de les representacions al teatre Talia de la capital, Alberola tornava a casa, a la seua, a la ciutat que el va veure nàixer fa cinquanta anys i on sempre ha sigut profeta.
Sempre, des que començà a estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic, pels volts de l’any 1983, quan es parlava d’un desert d’autors, fins als aplaudiments d’un públic dret com a reverència a l’última obra d’un dramaturg incombustible. I és que ja han passat més de trenta anys des que aquell jovenet es decidira pel teatre, i ja en van més de trenta, d’espectacles, que han canviat, malgrat tantes coses, l’escena valenciana de les últimes dècades.
Canvis, vivències, èxits, també algunes relliscades, però, tot seguit, més èxits. I sobretot, una creixença paral·lela al seu teatre. Des d’aquella primerenca Viu com vulgues i els seus passeigs entre el cel i l’infern, fins aquesta M’esperaràs? de derrotes postmodernes. Tot un camí que ha fet d’Alberola un dels dramaturgs més totals que ha donat el País Valencià en el segle xx. No és gratuït, l’adjectiu, i és que, siga com a autor, director o actor, ha sabut trobar els que molts altres ignoren: la seua veu.
Un teatre, el seu, que és com la mateixa vida: un riure amarg i inevitable de la tragèdia. Diàlegs torrencials per a estripar les sublimitats i les desgràcies que provoquen quotidianament les relacions humanes, amb les ànsies i els somnis, la realitat i l’anhel, el sexe i l’amor i l’amor i el sexe, les amistats i els odis, les victòries –poques– i les derrotes –moltes més–, i la desgràcia i la ficció indefugible de cada dia que s’alça en l’univers del cosí valencià de Woody Allen, com algú l’anomenà alguna vegada. Fou Joan Ollé en un pròleg monumental: “Hi ha qui pren per mestre i guia Beckett i Pinter i assaja de dir-ho tot incitant els silencis a parlar; Alberola s’estima les paraules i sap que una rèplica justa és la distància més curta entre un somriure i un calfred”. Bravo.
Els noranta van veure el seu esclat. Allà hi havia els primers indicis: O tu o res i Nit i dia, amb Ferran Torrent. I sobretot, potser, la fundació d’Albena Teatre i l’anomenat Cicle d’Enric Balaguer, amb quatre obres i una consagració: des del monòleg inoblidable de Currículum, fins aquelles preguntes sense resposta aparent de Per què moren els pares?: “Saps què em deia el meu avi: ‘Xiquet, viu com vulgues però no deixes de respirar’”. Mentrestant, Estimada Anuchka i, finalment, Mandíbula afilada i aquella evasió impossible, però inevitable, i Laura que diu feixugament “som el que som i mai serem el que volíem ser”, i Joan que només pot respondre “t’equivoques”.
Després, en vingueren moltes altres, és clar, amb l’alegre Besos com a estendard, que recorregué tot el País Valencià i, també, la resta de l’Estat entre aplaudiment i aplaudiment. I la televisió, per descomptat. Molts, de fet, el vam conéixer allà, entre els esquetxos d’Autoindefinits o Socarrats, programes de riure amable, innocent, que mostraven i demostraven, sense pessimismes, la televisió possible. Aquell temps, però, encara deixà dues peces, Almenys no és Nadal i 13. Poca cosa, i és que aquella època fou exhaustiva, de desgast i de pressió, qui sap si el preu inevitable d’un format a hores d’ara ja impossible.
La reaparició. Després de la televisió hi va tornar, perquè mai no havia oblidat el teatre. Ni el teatre a ell. Fou el 2010, amb Que tinguem sort, una obra contundent de l’Alberola més tragicòmic, el que et regala un somriure ple que va decantant-se a poc a poc, molt a poc a poc, fins a esvair-se. Reies. De sobte, ploraves. I és que allò, al capdavall, era un adéu a dos companys: Rosa Ribes i Enric Solbes. El 2013 presentà Ficció, un altre monòleg que, com el primerenc Currículum, féu amb Pasqual Alapont. Una ficció, sí, “tan necessària per a la nostra vida com l’aire per a respirar”, deia amb raó monolítica.
I de sobte va arribar M’esperaràs?, covat durant anys, des del 2011, en què apareix una primera versió, fins a la que guanyà el Premi Palanca i Roca dels Ciutat d’Alzira, el 2013, que es féu llibre abans de fer aplaudir el públic de la seua ciutat. I això era novetat. De fet, aquesta és la primera obra d’Alberola que hem pogut llegir abans de veure representada.
Una obra sense escenes ni pauses ni actes, només un escenari auster i un torrent de paraules. I el riure, sempre. Com a antídot de les soledats postmodernes i de tots els fracassos, perquè a Alberola, en el fons, no li interessen els triomfadors ni els idealismes, sinó els derrotats d’èpoques descregudes com la nostra, els vençuts de la vida: escriptors frustrats, amants precoçment rebutjats, feliços aparents, perduts de tots els signes. En aquest cas, l’escollit és Rubén, un professor de filologia anglesa de cinquanta anys, amb la cigarreta a la mà i la desorientació a la cara.
Allà, a l’escenari, els seus inseparables Alfred Picó, Rebeca Valls i Cristina Garcia. I els riures que omplin el pati de butaques i les façanes que cauen i les contradiccions que esclaten i, mentrestant, un homenatge indissimulat a Beautiful girls, la pel·lícula de Ted Demme i els seus amors impossibles. La representació que avança, entre riures que, per cert, no són debades, perquè amb Alberola el riure mai no és innocent, mai no evita la ganyota de dolor, de tragèdia, d’amargor. Fer-ho, ben mirat, seria trair la vida. Potser per això tot va acabant-se i Rubén encara té la cigarreta a la boca, amb aquell regust de cendra. Ja falta molt, molt poc, perquè unes mans apaguen la flama d’un ciri i tot es fonga a negre.
Quan va recollir el premi, ara fa uns quants mesos, en una sala en silenci, Carles Alberola pujà a l’escenari molt lentament, i digué que aquell procés d’escriptura l’havia “salvat”. El perquè va inundar poc després un silenci que no se n’havia anat encara: “Em va fer gaudir de nou de la meua professió i em va confirmar que les paraules, els conflictes dramàtics, ens poden ajudar a entendre el que ens passa i a ser millors persones”. I és que el teatre d’Alberola és, en el fons, això, una recerca contínua. De la felicitat, potser, o almenys del nostre lloc al món, mentre caiem, perquè sempre caiem, i esclaten els riures una mica amargs.
Alberola, el somriure amarg
by
Elisa Díez
on
15:54
Font: Carles Fenollosa ( elpais.com ) Unes mans apaguen la flama d’un ciri, la llum se’n va i l’escenari es fon a negre. Va passar dis...
