Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Manolo García
Amb La Veronal passa aquell fenomen estrany que obliga a explicar al gran públic d’on surt aquesta companyia i el seu director, Marcos Morau, quan per als professionals i amants de la dansa contemporània són el gran referent actual, exponent d’un teatre visual amb un llenguatge multidisciplinari singular i també la companyia amb més èxit internacional del país. Gairebé els fa vergonya reconèixer-ho, perquè la resta del sector cultural és molt fràgil, però ja omplen l’agenda del 2019 amb gires d’obres seves i encàrrecs de Dinamarca, Suècia i Bilbao.
Marcos Morau (Ontinyent, 1985) diu que ha viscut “l’efecte hivernacle” que tan agrada a Catalunya: van començar fent produccions petites en espais alternatius de Barcelona, el Mercat de les Flors els va veure i va confiar en el seu talent, ells van anar guanyant concursos i es van enlairar. De fet, al Mercat és on van créixer, perquè diversos membres de la companyia van treballar-hi d’acomodadors mentre estudiaven a l’Institut del Teatre, una anècdota que alimenta el mite. Des que en són artistes associats, fa quatre anys, tot ha anat molt ràpid, l’èxit i el reconeixement: el 2013 Morau va ser el Premio Nacional de dansa més jove de la història. “Els últims anys tinc la sensació que es tracta de veure quants reptes podem superar. Hi ha allò de «a veure si és veritat», «a veure quan cau», però jo no he de demostrar res a ningú -es queixa-. Sóc humà i em puc equivocar”.
I malgrat aquest neguit, va acceptar inaugurar el Festival Grec, aquesta nit al majestuós Teatre Grec, amb una nova producció pròpia, Vorònia. “Em fa por, perquè és a casa i el lloc és xulíssim. Hi he anat a veure mil coses i sempre ha estat millor l’espai que l’espectacle. Hi ha un punt que et quedes mirant amunt, amb la música, i penses: «Tios, pareu ja». I això és el que diran de mi”, diu amb humor. Però davant la proposta del festival, va aplicar una filosofia infal·lible: tirar pel dret. “Encara estic aprenent a tenir vida més enllà de la dansa. Em costa una barbaritat. És com un animal que has de controlar, perquè et roba molt de temps, però a mi em fa viure i m’estimula. Alhora, em preocupa pensar que serà així sempre. Que he d’estar tot el dia estimulant-me i creant per oferir alguna cosa als ballarins, a la gent que confia en mi, als teatres d’Europa on treballaré. No sé si en seré capaç. Em fa vertigen. Però mentre ho penso, vaig fent”.
Això és “teatre d’imatges”
La Veronal es mou en el terreny inclassificable i poc explotat a casa nostra del “teatre d’imatges”, que remet a artistes com Romeo Castellucci, Gisele Vienne, Rodrigo García i El Conde de Torrefiel. “La desjerarquització de les arts és el que m’interessa. Poder utilitzar el moviment, la paraula, el text, la imatge, tot el que sigui necessari per explicar una idea”, diu Morau. Quan se li pregunta si el Teatre Grec (amb un aforament de 2.000 localitats) exigirà mastegar els seus múltiples i complexos referents intel·lectuals, respon amb naturalitat: “Pensar en el gran públic fa terror. Què és el gran públic? Gent que no va mai al teatre? Si és un públic que no està amanerat, això m’agrada. Però si és una massa que va al teatre com qui va al futbol, no m’interessa, ni probablement jo tampoc a ells”, admet. Això no vol dir que no tingui en compte l’espectador, sinó que n’espera una actitud activa, que no vagi a arrepapar-se a la butaca. “Em conformaré que el públic estigui obert”, diu. En realitat, fins i tot els demana que no hi vagin pretenent descobrir les costures, desentranyar tots els símbols i copsar totes les imatges a la primera. “No sé què li hem fet a algun públic que està intentant tota l’estona provar d’entendre de què va l’obra. Jo quan sóc davant d’un quadre de Mondrian o Picasso no intento entendre’l; és abstracció, formes, estètica, color, música. La dansa no és explicar sinó transmetre. El meu èxit és no controlar què voldrà dir per a cadascú una imatge”, explica.
Les obres de La Veronal són un compendi de connexions, referents i arts perquè així és com veu el món el seu director. “L’important de l’art és que respongui a una necessitat personal, però sobretot a un context social del present. Has d’estar completament viu, veure què passa amb altres creadors, al teu país, a la teva ciutat, políticament, socialment, has de saber de tot, estar tan contaminat com el públic. No viure a la teva cova, ni ser endogàmic. Jo continuo treballant amb la meva intuïció, però el més important és que a l’altra banda hi ha algú”, afirma. Això és pensar en el públic. I afegeix: “Vull que m’entengui la meva mare però vull que m’agradi a mi”.
Viatge a les profunditats del mal
Vorònia és un capítol més de la sèrie d’obres de La Veronal que agafen un lloc geogràfic real -aquí la cova més profunda del món, situada a Geòrgia- i el fan servir d’excusa llunyana per abordar un tema, en aquest cas, el mal, que en la religió, la mitologia i la literatura s’ha acordat situar sota terra, en les profunditats de l’infern. “Ho hem acotat agafant la religió com a referent que ens diu què està bé i què està malament”, explica Morau.
Mentre que el primer acte de l’obra serà blanc i mostrarà un fris de la vida des del naixement fins a la mort, la segona part serà una baixada en ascensor als inferns per adonar-se que “no en som tan lluny, el tenim aquí”, diu el director. La peça té una banda sonora construïda com si fos d’una pel·lícula. “Al segon acte hi ha una certa classe política, una burgesia, que està acomodada davant de les desgràcies de la societat i es posen Wagner i Verdi perquè tenen la capacitat de fer callar les masses. Posen música per tapar el soroll de les bombes, per no pensar. Per a mi el mal no és només la gent que fa el mal; hi ha molta gent que no es posiciona o no pensa, i és més perillós ser gris o tebi que ser roig o blau. Som responsables dels nostres actes”, defensa.
