Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
Mar i cel és un espectacle molt exigent per als actors. A més d’actuar i cantar, s’han de moure pel llegendari vaixell pirata creat per Isidre Prunés i Montse Amenós com si fos casa seva. La gallega Ana San Martín i el gironí Roger Berruezo, els intèrprets de la parella protagonista, la Blanca i el Saïd, tenen a més la pressió d’encarnar els personatges que el 1988 i el 2004 van deixar gravats en la memòria col·lectiva Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Carles Gramaje. Els nous Saïd i Blanca van ser elegits en un càsting entre més de 800 aspirants i des dels primers dies d’agost estan immersos en els assajos, preparant les funcions que començaran el 20 de setembre.
Al matí la companyia es dedica a la preparació física i al treball vocal. A la tarda, ja amb el director, Joan Lluís Bozzo, assagen escenes de l’obra. I els dissabtes se’n fa una interpretació sencera. “A més de ser molt bons actors i cantants i de tenir un físic adequat, buscàvem que entre els actors que fan de Blanca i Saïd hi hagués química”, explica Miquel Periel, l’ajudant de direcció encarregat d’organitzar el càsting, i un veterà de la companyia. El 1988 va fer el paper de Don Carles, el pare de la Blanca. A l’última fase de la selecció hi van arribar sis intèrprets i el procés va culminar amb una prova en què els actors anaven vestits i maquillats com si es tractés d’una funció acabada.
“És gairebé un entrenament militar”, fa broma Ana San Martín sobre la preparació física. “La química no la pots treballar, hi és o no hi és”, afegeix l’actriu sobre la connexió que va tenir dalt de l’escenari amb Roger Berruezo des del primer moment. Ni ella ni Berruezo han vist cap dels dos muntatges anteriors, però s’han estudiat els enregistraments que se’n van fer. “Havia vist molts vídeos de l’espectacle i pensava que tant de bo el tornessin a fer per veure’l. No havia pensat mai que pogués fer el càsting. Per preparar-me vaig donar la tabarra als meus amics catalans per pronunciar bé les cançons. Em van dir que m’hi podia presentar, però que la Blanca ha de parlar un català perfecte”, recorda l’actriu. “Al càsting va cantar No estàs tota sola i no sabíem que era gallega”, recorda Periel. “Tenia una mica de por que la gent s’enfadés perquè haguessin agafat una gallega, perquè aquí hi ha molt nivell”, diu l’actriu sobre la seva elecció.
Berruezo repeteix amb Dagoll Dagom després de Cop de rock, però aquesta vegada té entre mans el repte de fer un paper que fins ara només ha interpretat Carlos Gramaje. “Hi ha nervis. És la primera vegada que es canvia de Saïd. Has d’anar molt alerta perquè hi ha molta gent a qui no li pots tocar el record que té del personatge. Vaig parlar amb Carlos Gramaje durant la festa dels 40 anys de Dagoll Dagom i em va dir que el Saïd és un personatge molt agraït, i em va desitjar que en gaudeixi molt”, diu Berruezo, que també ha de fer front a un registre inèdit en la seva trajectòria. “El català no és modern com el que he fet al teatre, la televisió i el cinema abans, i l’hem de fer sonar natural”, explica l’actor. “Jo també noto la pressió perquè Àngels Gonyalons i Elena Gadel són molt reconegudes i ho van fer molt bé”, diu San Martín.
El repte de crear un personatge
“El Joan Lluís ens dóna molta llibertat a l’hora de fer-nos nostres els personatges. Em va dir que m’oblidés del Saïd del Carlos Gramaje i que deixés de mirar vídeos. No vol que ho torni a fer de la mateixa manera, sinó que jo li faci propostes. No vol el Saïd que portes al cap sinó el que tens al cor”, diu Berruezo, que assegura que “treballar amb l’Ana és molt fàcil”. “Em vaig mirar els vídeos durant el càsting però vaig deixar de fer-ho perquè vull trobar la meva pròpia Blanca. Em declaro molt fan d’Àngels Gonyalons”, insisteix l’actriu. “Interpretar personatges tan heroics com els d’aquesta obra és un regal i un repte”, conclou l’actriu.
“És una gran responsabilitat explicar una història que parla de la humanitat en el seu estat més profund, tant per bé com per mal, i que parla d’una manera tan clara de les llums i les ombres dels homes, i també del dolor”, diu San Martín sobre els pilars de l’obra d’Àngel Guimerà que Joan Lluís Bozzo, el músic Albert Guinovart i l’escriptor Xavier Bru de Sala van portar als escenaris. El nou muntatge de Mar i cel no és només una reposició, sinó que també representa un relleu generacional a la companyia. Dels muntatges anteriors només repeteixen Pep Cruz, del de la primera, i Xavier Fernàndez i l’acròbata Raül Grau, del que es va veure al Teatre Nacional el 2004.
Tocs tecnològics a un clàssic
En el nou muntatge, el teló pintat del fons de l’escenari s’ha substituït per projeccions dissenyades per Joan Rodón. Els efectes visuals i el so prometen ser espectaculars, però l’espectacle no ha perdut l’esperit artesanal amb què va néixer. Mentre els actors escalfen als matins, damunt l’escenari els tècnics acaben els últims detalls de l’escenografia. Després de dues setmanes de feina, el vaixell pirata està pràcticament enllestit. El van fer servir en els dos muntatges anteriors i s’han hagut de fer peces noves per a les noves representacions.
“Ara gaudeixo de l’obra d’una manera molt diferent perquè sé molt bé com funciona -diu Bozzo-. Quan veig el nou muntatge recordo el sentiment d’angoixa que teníem la primera vegada davant la idea de combinar tants elements i no saber què passaria. En canvi, ara, poc o molt, saps que estàs trepitjant un terreny segur. Ara puc gaudir molt de moments i matisos que abans el mateix corrent del muntatge s’emportava. Estic molt content perquè hi he afegit un diàleg parlat extret directament del text de Guimerà, que passa en el moment culminant en què el Saïd i la Blanca s’enamoren. Ara mateix és el que més m’agrada del muntatge”.
A la tarda, la platea del Teatre Victòria només està il·luminada pels llums de la taula de so i les pantalles dels ordinadors dels tècnics. Davant l’escenari hi ha el pianista de la companyia i el director de l’orquestra, que estarà formada per una dotzena de músics. La primera escena que van assajar ahir és Interrogatori dels cristians, i amb tota la companyia. “El vaixell sembla el metro en hora punta”, diu Periel. Els actors, vestits amb algunes peces del vestuari de l’obra, esperen ordres. Un del membres de l’equip demana silenci. L’acció comença amb els primers acords de la música. La tarda es preveia intensa. Després havien d’assajar El complot, La mort dels pirates, La mort d’Idris i l’escena de Clemència.
Posted by at No hay comentarios:
Labels:

Fuente: Andrea Aguilar (elpais.com)
Hace seis meses que llegó a este piso en Malasaña, pero medio año en la vida de Israel Elejalde es tiempo suficiente para combinar actuaciones en varios montajes teatrales (el más reciente como protagonista de El misántropo bajo las órdenes de Miguel del Arco), y en la película Magical Girl (filme de Carlos Vermut que será presentado en la sección oficial del Festival de Cine de San Sebastián); para participar en el proyecto de la RAE, dirigido por José Luis Gómez, Cómicos de la lengua; y para estrenarse como director con Sótano,una pieza de Benet i Jornet, que presentó en mayo y regresará el 7 de septiembre a la Pensión de las Pulgas en Madrid.
Dice Elejalde que pasea mientras aprende los textos, de la cocina al salón o de una habitación a otra, y lo cuenta mientras se mueve por la casa antes de tomar asiento. El movimiento es una constante para este madrileño nacido en Villaverde y criado en Lavapiés. Teatro y política, los dos polos que le han atraído. Su primera actuación fue en el Instituto Juan de Villanueva de Orcasitas junto al legendario grupo catalán Dagoll Dagom en el musical Glups! Hijo de un sindicalista, Israel se licenció en Ciencias Políticas mientras estudiaba en el Laboratorio William Layton, junto a José Carlos Plaza. “Política por la mañana y teatro por la tarde”, dice sobre aquella dieta académica. Ingresó en la escuela del Teatro de La Abadía para “reformarse”, y de ahí dio el salto a la Real Escuela Superior de Arte Dramático: “Quería saber de todo y lo actoral se quedaba corto. Decidí estudiar dirección”, afirma.
Este año se ha estrenado en el papel de director, y ha sido así como ha llegado al escritorio orientado hacia un balcón, ese que ocupa un cuarto escueto y despejado, con un póster enmarcado de Klimt a ras de suelo. “No soy escritor, pero me gusta leer cosas de otros dramaturgos y aconsejarles, porque como actor sé si funciona, y eso me ha llevado a versionar textos”. Arrancó con La fiebre, del genial Wallace Shawn, una pieza que encontró cuando estallaba la crisis, y que situó en Marruecos. “Era lo que estaba buscando: teatro político, pero no dogmático, un texto incómodo e ingenuo. Shawn es un dramaturgo, pero casi más un filósofo que analiza de forma racional por qué nuestro sistema está podrido, no es maniqueo, escribe para ponerse a pensar”, apunta. Porque la pregunta para Elejalde —como actor, director o escritor— siempre es la misma: ¿qué quiero contar al público de hoy? Y las respuestas remiten a la proyección de nuevos interrogantes desde el escenario: “El teatro debe plantear preguntas, es otro ejercicio intelectual. Aunque nunca debe ser aburrido, hay cosas mejores para la evasión. Tiene algo evocador, idealiza la realidad y siempre será mentira”. Y si mira alrededor este actor advierte una renovación en las formas, nuevos tipos de actores y de espectadores, pero también una brutal precariedad. “Trabajamos como amateurs, estamos como en el siglo XVII, y eso no es bueno”.

En constante movimiento

by on 16:07
Fuente: Andrea Aguilar ( elpais.com ) Hace seis meses que llegó a este piso en Malasaña, pero medio año en la vida de Israel Elejalde ...
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Ha abaixat, «satisfet i feliç», el teló de la seva primera temporada al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). «He demostrat que el meu model no era una bogeria personal. No m'he mogut gens ni mica dels meus propòsits i la temporada ha interessat», sosté Xavier Albertí, que va atraure 113.143 espectadors a les tres sales del gran teatre públic -un 69% d'ocupació, davant el 61,6% de l'anterior exercici, que va ser, això sí, el pitjor registre del TNC.
Més enllà de les xifres, el director artístic es congratula d'una aposta que va més enllà de la mera exhibició d'espectacles. «Estic content amb els números, però l'objectiu és molt més profund i satisfactori. L'important és valorar que la cultura estigui servint per a alguna cosa als conciutadans. Aquesta funció cultural és la que hem treballat».
Clubs de lectura
El gran teatre públic, segons el seu parer, s'ha d'expandir en la seva vocació de servei, d'eix dinamitzador de les arts escèniques i de centre de reflexió. El projecte de clubs de lectura en biblioteques es multiplica (han passat de 13 a 25) i han editat el 58% dels textos de la dramatúrgia catalana, explica. «Hem servit com a motor de lectura i edició». Però el camí és llarg. «Encara hem d'intensificar els llaços amb el públic. S'ha d' intentar que l'espectacle no s'acabi quan s'abaixi el teló, que t'acompanyi tota la vida».
Per aconseguir-ho, explica Albertí, s'ha de superar el «m'agrada-no m'agrada» que defineix la vinculació de la platea amb l'escena. «El públic ha de confiar en un model de teatre i nosaltres hem de despertar la curiositat i el debat. ¡S'ha d'acabar amb la mandra de l'espectador, atacar-la!». A aquest ensopiment adjudica la punxada de la creació col·lectiva i contemporània Fronteres, que ell defensa per les reflexions que comportava. «Els nostres autors són un termòmetre de la realitat que vivim i és important transitar-hi», justifica.
L'èxit el va acompanyar en la recuperació del patrimoni escènic, un dels principals postulats del seu programa. Va rescatar Pitarra i el va fer pujar al pedestal de la reoberta Sala Tallers, amb un«sorprenent» 90% d'aforament en muntatges com l'aplaudit Liceistes i cruzados, que tornarà la temporada que ve durant cinc setmanes. «Estem desconnectats amb la tradició i hem d'apuntalar aquesta connexió», afirma Albertí, que busca un teatre amb «cor ideològic». «No volem títols buits de contingut, superficials, cosmètics», postil·la el director.
Li va sortir pitjor la jugada de l'esperat retorn de Josep Maria Flotats al TNC -que només va aconseguir un 52% amb la direcció d'El joc de l'amor i de l'atzar. «La gent vol veure Flotats en escena», argumenta Albertí, que avança el seu retorn com a actor (ja va recitar el poeta Salvador Espriu durant tres funcions). «Aquesta temporada no, però tornarà per pujar a l'escenari, que és el que vol el públic. Estem molt contents perquè s'ha normalitzat la seva presència, el conflicte va quedar enrere».
Les dades constaten el ganxo dels actors de renom per atrapar el públic. Lluís Homar i Josep Maria Pou van omplir la Sala Petita (95%) amb Terra de ningú, un Harold Pinter complex i intricat al qual molts van perdre el fil, i Clara Segura va triomfar amb La rosa tatuada a la Sala Gran (82% d'ocupació). «Necessitem els grans actors. Ajuden a crear públic i afortunadament volen ser aquí», apunta Albertí, que lamenta que l'èxit del teatre públic depengui de les tres obres que es programin a la Sala Gran, amb 849 butaques per omplir. «Només podem programar tres títols amb una exhibició d'entre set i deu setmanes. No hi ha cap altre teatre a Europa que tingui aquesta obligació. És complicadíssim. L'exigència d'encertar amb aquests tres espectacles provoca una angoixa enorme».
La família i 'Montenegro'
La temporada que ve part d'aquesta angoixa recaurà sobre un text contemporani. La família serà l'eix temàtic (el curs següent serà la violència) i el Centro Dramático Nacional portarà Montenegro, l'adaptació de les Comedias bárbaras de Valle-Inclán que firma Ernesto Caballero. També es veuran clàssics internacionals, circ, dansa i la diversitat musical que potencia Albertí. Assenyala que insistirà en l'òpera contemporània -«agrada més que mai»- després de la bona acollida que va tenir L'eclipsi.

Tot i que caldrà esperar, això sí, vents millors per tornar a disfrutar amb el desembarcament de les figures internacionals. Les raons: el cost de tres dies d'exhibició d'un muntatge estranger equival a sis setmanes d'una producció a la Sala Petita. «Preferim dedicar els limitats recursos del TNC a la producció, fet que és essencial per a l'equilibri de la família teatral. Aquest any hem fet 22 produccions, i no està gens malament».
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , ,


Fuente: EP via lavanguardia.com

La X feria de danza Internationale Tanzmesse de Düsseldorf (Alemania), un certamen bienal de danza que tendrá lugar del 27 al 30 de agosto, acogerá doce empresas e instituciones catalanas.

Según ha informado la Conselleria de Cultura en un comunicado este viernes, las compañías, empresas e instituciones son Agente 129, Cia. Sònia Sànchez, Cobosmika, Fani Benages Arts Escèniques, La Veronal, Pere Faura, Sol Picó, Loscorderos.sc y Thomas Noone Dance.

Participarán en la feria mediante el puesto que ofrece el departamento a través del Instituto Catalán de las Empresas Culturales (Icec). Pere Faura ofrecerá el espectáculo 'Diari d'acciones' el jueves 28 de agosto, y 'Bomberos con grandes mangueras', el 30; Cia Sònia Sànchez mostrará 'El Pliegue' el 29 de agosto, y La Veronal actuará el 29 de agosto con 'Siena'.

Dentro de las actividades de apoyo de la Conselleria se incluye un encuentro 'networking' en el marco de la feria para favorecer los contactos entre empresas catalanas y los programadores y festivales asistentes.

La feria reunirá a 160 'stands' que representan a más de 400 compañías de danza de 40 países, y batió su récord de asistencia en la pasada edición, con 1.413 profesionales acreditados de 50 países.
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , , ,

Font: ACN via ara.cat
El president de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), Xavier Marcé, ha lamentat en una entrevista amb l'Agència Catalana de Notícies que l'oferta del sector teatral sigui "molt superior" a la demanda. Ha fet autocrítica del sector però també ha explicat que, tot i que el Govern és "molt actiu" en la defensa dels drets culturals, ni l'executiu espanyol ni el català "són especialment propers al món de la cultura" en general.
Fa gairebé cinc mesos que Xavier Marcé va ser escollit president d'ADETCA en substitució de Daniel Martínez. Entre els seus objectius com a president, destaca "crear nous públics", utilitzar sistemes de comunicació més "potents" i dedicar un temps a prestigiar el teatre, "no només en les franges de població de mitjana edat, sinó als joves, mirant d'afavorir i incentivar continguts escènics i dramàtics que connectin amb la temàtica que preocupa", ha explicat.
Valorant la situació del ram, Marcé creu que hi ha hagut "un excés de professionalització teatral", en el sentit d'una millora de qualitat de vida dels actors, "però no sempre lligada a una vocació transgressora, culturalista i de prendre riscos". També afegeix que no sobren teatres, però que seria necessari valorar si el teatre "pot ser econòmicament sostenible" mentre s'aixopluga sota una economia que "depèn del mercat i les ajudes públiques".
El TNC i el Lliure, teatres amb vocació pública
Marcé ha esbossat quin futur els espera al Teatre Nacional de Catalunya i el teatre Lliure com a vehicles del teatre públic. Del TNC ha explicat que n'ha dubtat quan "ha fet en algun moment de la història espectacles que perfectament es podrien fer en un teatre privat de Barcelona". Confia molt en el seu nou director, Xavier Albertí, que té "una visió teatral profunda i complexa". Pel director, el d'Albertí "es pot identificar amb un projecte públic", i té relació amb la idea de Marcé d'apostar per la recerca patrimonial del país.
Del Lliure ha dit que aquest any, per problemes econòmics, "ha produït poc i ha exhibit molt més". Del seu nou director, Lluís Pasqual, en té la "seguretat" que té la intenció de produir més en el futur.
Sobre la consulta
Marcé no considera que el món del teatre hagi de manifestar-se en relació amb la consulta sobiranista i que no és una decisió que hagin de prendre persones i empreses en concret. No li sembla un bon moment perquè l'associació entri en un debat sobre la seva posició, però creu que "en el seu moment serem cridats a votar i cadascú podrà expressar en total la llibertat la seva opinió". Marcé també té la convicció que la consulta es durà a terme, però no té clar quan serà.
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , ,

Font: Marta Costa-Pau (ara.cat)
El teló s’aixecarà de nou expressament per al teatre amateur durant cinc dies a la ciutat de Girona i diversos municipis propers, en una cita que ja ha esdevingut un referent internacional per al món de l’escena dramatúrgica no professional: el Fitag (Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona).
Entre els dies 26 i 30 d’agost més de 600 actors i actrius de 31 companyies amateurs pujaran a l’escenari per representar les seves propostes creatives, fetes sovint amb poc pressupost però amb grans dosis d’imaginació, creativitat i il·lusió. Però el Fitag no vol ser només un aparador de propostes de teatre amateur. Segons Martí Peraferrer, director del festival des de fa deu anys, el Fitag és “un motor de creativitat, d’intercanvi i de diàleg” entre companyies molt diverses. “És com un petit congrés en què, durant cinc dies de convivència, s’estableixen llaços d’amistat i es viuen moments molt intensos”, afirma Peraferrer, que destaca també el paper del festival com a “pont” d’integració entre cultures.
En la que serà la seva catorzena edició, el Fitag s’inaugurarà el dia 26 al Teatre Municipal de Girona, amb una picada d’ullet a la immigració i als col·lectius més desafavorits, per enviar-los el missatge que “el teatre i la cultura també són per a ells”. “Són els gran absents de les platees dels nostres teatres”, lamenta Peraferrer. Dedicada especialment a aquests col·lectius, el festival ha produït l’obra inaugural, Carícies de pedres i aigües, de la companyia Afrogironins, amb la col·laboració del cor Àkan.
Fins a 8.000 butaques
Per a les 38 representacions que es faran a la ciutat de Girona -en vuit escenaris diferents- i les sis que es portaran a municipis com Figueres, Lloret de Mar, Palamós, Palafrugell, la Jonquera i Maçanet de la Selva, el Fitag posa a disposició del públic 8.000 butaques, la meitat gratuïtes i l’altra meitat de pagament, però a preus reduïts (cinc euros com a màxim). El 40% de les companyies convidades aquest any són gironines i el 60% provenen de la resta de Catalunya, de l’estat espanyol i de països com Rússia, Xile, Bèlgica, Eslovènia i Croàcia, entre d’altres.
L’esperit d’intercanvi internacional que reivindica el festival s’ha materialitzat especialment en tres obres: La historia de una locura, una tragicomèdia que ha unit la companyia russa Grotesque amb un col·lectiu d’actors i actrius lloretencs; Una mujer inquietante, una peça que ha posat en contacte un grup d’actors i actrius gironins amb la directora argentina Granziella Sureda, i l’obra Metro, que farà pujar al mateix escenari la companyia Maru-Jasp, d’Alcalá de Henares, i la figuerenca TQuatr.
Al marge de les representacions en horari diürn, el festival programa el Fitag de Nit, i, a partir de mitjanit, el Fitag-Cabaret, de caire festiu i que és un punt de trobada obert a companyies i al públic. El festival compta també amb un espai per als més menuts, el Petit Fitag, i obre la porta perquè els alumnes de l’escola de teatre El Galliner mostrin les seves propostes. Les peces de petit format també tenen cabuda al festival amb l’anomenat Microteatre (més informació del festival a www.fitag.cat).
Durant la clausura del festival es donarà a conèixer un exhaustiu estudi que el Fitag ha elaborat per prendre el pols al teatre amateur de les comarques gironines.
Posted by at No hay comentarios:
Labels: , , ,