Mostrando entradas con la etiqueta Cesc Gelabert. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cesc Gelabert. Mostrar todas las entradas


Texto: Elisa Díez (Butaques i Somnis)  
Foto: Lucie Jansch

Gran expectación la que ha despertado la presencia en Barcelona de Mikhail Baryshnikov. El legendario bailarín y actor interpretará durante cuatro funciones, de jueves a domingo, los diarios del famoso coreógrafo ruso Vaslav Nijinski en Letter to a man, dirigida por el reputado director americano Robert (Bob) Wilson.

Vaslav Nijinski fue intérprete de los reputados ballets rusos de Sergei Diaghilev, y según palabras del propio Baryshnikov “cambió la manera de entender la danza para siempre, cambió las coreografías, bailarlas es un ‘tour de force’. Además de destacar como bailarín en un momento donde la danza se concebía exclusivamente en femenino”. La única desgracia es que como bien afirma Baryshnikov no hay registros audiovisuales de él, ni de sus espectáculos. Nijinski “era un hombre entregado a su danza, aunque se quedó sin compañía, él seguía bailando porque bailaba a Dios. Abría su corazón y su alma a los espectadores.”

Letter to a man, en palabras de Baryshnikov: “Es una adaptación de sus diarios, que son mucho más extensos, y relatan los miedos, las incertidumbres, los pensamientos de una persona en su descenso hacia la esquizofrenia. Tiene páginas brillantísimas donde se entiende todo, y al girar la página no entiendes absolutamente nada. Hemos tenido que buscar el camino de la honestidad para representarlo. Es difícil explicar como se escenifica la esquizofrenia. No es un espectáculo sobre unas persona perturbada, a Bob Wilson le interesaba explicar la relación que tenía con Dios, con las artes, sobre qué es ser padre, la educación que reciben los hijos, es más una radiografía de la situación política.”

Para Baryshnikov es la segunda vez que trabaja con Bob Wilson (después de interpretar junto a William Dafoe The Old Woman de Daniil Kharms), conocido por dirigir de manera milimétrica a sus actores y del que Baryshnikov afirma que “es todo un reto trabajar con él, porque concibe la obra como si fuera una partitura, cada movimiento está coreografiado, pero en este proyecto hemos sido casi compañeros, me ha consultado cosas sobre el movimiento”. También estará presente en Letter to a man uno de las señas de identidad del teatro de Wilson, actuar con la cara blanca, “no es un teatro psicológico sino expresionista, muy formal”, asegura Baryshnikov sobre la puesta en escena.

El espectáculo, muy visual y que no es una pieza de danza, no hay material coreográfico, sólo movimiento corporal del personaje, está en tres idiomas: inglés, francés y ruso con sobretítulos. La música es una parte importante de esta partitura de Wilson y está compuesta por uno de sus más estrechos colaboradores, Hal Willner, conocido por sus trabajos para el mítico programa Saturday Night Live y tiene un estilo muy ecléctico, futurista mezclado con alguna composiciones casi desconocidas del premio Nobel de Literatura, Bob Dylan o de Tom Waits. Además la música, según Baryshnikov “tiene un mensaje cultural, son artistas reformistas que han hecho tambalear los fundamentos (en referencia al premio Nobel de Dylan)”.

A pesar de la supuesta dureza de interpretar un espectáculo con un personaje esquizofrénico, Baryshnikov asegura que de lo único que se tiene que preocupar es de su “salud mental”. “Realmente no sabemos lo que es la esquizofrenia y es imposible meterse en el cerebro de una persona así, a parte de que sería immoral. Nosotros hemos trabajado sobre los textos de Nijinski”. Su salud física a tenor por lo que vemos sigue intacta a sus casi setenta años, aunque el intérprete ha decidido abandonar los proyectos puramente de danza y se centrará en los teatrales, de los cuales afirma tener dos en la recámara.

Amplia relación con Catalunya

Baryshnikov hacía 50 años que no actuaba en Barcelona. A finales de los 60 va interpretar cuando todavía era un desconocido, Don Quijote en el antiguo Liceu. Su relación con Catalunya ha sido siempre cordial, puesto que uno de sus mejores amigos es el coreógrafo catalán Cesc Gelabert, quien compuso para él una pieza, y ahora Baryshnikov le está produciendo otra, que interpretará el mismo Gelabert y que presumiblemente veremos el año que viene. Además Baryshnikov fue uno de los productores del desembarco de la literatura catalana, junto con la Fundación Ramon Llull, en Nueva York, donde, entre otras Jessica Lange, leyó fragmentos, traducidos, de La Plaça del Diamant.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
A Tríptic reculls algunes coreografies i vídeos rellevants en la teva carrera. Per què?
Em fascina la idea de revisitar les coses des d’un altre cos, des d’un altre moment, habitar-les des del present. La Suite Santos, la primera part de l’espectacle, recull quatre peces amb música del company i amic Carles Santos. Una d’elles és del 1982 i no l’havia tornat a ballar, i les altres formen part de Preludis (2002).
El programa segueix amb els vídeos recollits sota el nom de Domènech.
Sí, són com un diari del moment en què la Lydia [Azzopardi, cofundadora de la companyia] i jo deixem l’estudi que durant 27 anys havíem tingut al carrer Domènech de Barcelona.
Amb quina intenció els vas gravar?
Van ser com una mena d’exorcisme. Jo ballava i em gravava, editava els vídeos i posava la música. Els penjava a la xarxa o els enviava als amics. Són 12 i em va agradar la idea de mostrar-los tots junts per primer cop. He vist que d’una experiència que podria ser trista en surt alguna cosa interessant. A l’espectacle serveixen com una mena d’interludi, per passar d’un món a l’altre.
En concret, per viatjar del món de Carles Santos al de Vicente Escudero.
Sí. Escudero és algú que em fascina, sempre havia volgut fer una cosa sobre ell. En la peça hi ha diferents capes: imatges antigues d’ell, dibuixos i textos seus, un vídeo fet per Isaki Lakuesta en què jo personifico Vicente Escudero, i finalment hi sóc jo en carn i ossos. Així podem oferir una visió força interessant de passat i futur. Escudero és un personatge clau en la història del flamenc i va ser mestre de molta gent. Va ser la resposta al surrealisme des del flamenc.
I què tens tu de flamenc?
Jo sóc un ballarí de contemporani, no de flamenc. Però el flamenc té uns elements estètics vinculats amb l’emoció. I, a més, el Vicente Escudero, en la seva dimensió abstracta, té coses que s’assemblen molt a Merce Cunningham, a figures de la dansa contemporània, té coses que el fan universal. I també és cert que a mi m’interessa molt el folklore, sempre en aquesta línia d’intentar nodrir-me del passat per imaginar el futur i donar-li cos des del present.
Què és ballar per a tu?
Jo sempre ho explico de la mateixa manera: ballar és habitar el cos amb el cor i la ment.
Tens una dilatada trajectòria i molts premis. En quin moment et trobes?
Torno a estar com als anys 80. No tinc infraestructura, no puc contractar ballarins, cada vegada que faig un nou espectacle he de buscar un espai per poder-lo preparar.
I com veus el futur?
Per a mi la dansa és una actitud vital, i crec que la clau és fer les coses que ens agraden i sabem fer. És el millor que podem oferir a la nostra societat. En el meu cas la passió no s’apaga.
Com conrees la passió?
Quan balles no la pots perdre, perquè ballar és un aprenentatge continu. Té una dimensió iniciàtica. Però jo no entenc la dansa com una cosa personal sinó com un servei per als altres. El que passa és que la societat té altres prioritats. Per això no he pogut fer moltes coses que voldria fer per aquesta societat.
Com quines?
M’hauria agradat que a Catalunya haguéssim pogut consolidar certes estructures a l’entorn d’aquest coneixement. El més important que hem aconseguit no només jo, sinó la gent de la meva generació, és que la dansa no desaparegués. Però en el fons no s’ha cregut mai que la definició de la nostra identitat podia passar també per la dansa.
Què t’ha donat i què t’ha pres el pas del temps?
A mesura que et vas fent gran perds força i flexibilitat. Sé que no puc cometre cap errada ballant perquè em puc fer mal. Però també guanyes profunditat, seguretat, i domes una mica l’ego, et domes a tu mateix. Ara no tinc força i hi ha moviments i formes que no puc fer, però ballo millor que abans.
Quins projectes tens entre mans?
Estic treballant amb una companyia basca en un espectacle sobre el folklore d’allà, i també n’estic fent un sobre la dansa i el futbol [ Foot-ball ] en què participen el TNC, el Barça i Mediapro. L’estrenem el 22 de gener. |
'Cesc Gelabert - Tríptic'. Coreografia i interpretació: Cesc Gelabert. Directors artístics: Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi La Seca Espai Brossa (Barcelona) Fins al 7 de desembre
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El ballarí Cesc Gelabert reprèn una petita gira del seu darrer treball, que li va merèixer el premi Butaca al millor espectacle de dansa 2012, avui mateix a Sant Andreu Teatre (SAT!). Hi serà fins diumenge, dins de la programació de DanSAT! Gelabert és un obsessiu de la dansa, “part de la nostra cultura, les seves obsessions són el nostre plaer”, sentenciava Bàrbara Raubert a El Punt Avuien una crítica arran de l'estrena al Teatre Lliure d'ara fa prop d'un any. En aquesta gira, que també circula pel País Basc, el ballarí farà estada al Teatre Municipal de Girona (27 d'abril), a l'Atlàntida de Vic (10 de maig) i a Cal Bolet de Vilafranca del Penedès (9 de juny). La mística del ballarí disfruta dels moviments pausats però sobretot projecta desplaçaments amb cames i braços que responen a les línies de fuga dels arquitectes més depurats com Mies van der Rohe.
El moviment que practica Cesc Gelabert arrossega molta memòria, és un gest eteri però que remet a un passat etern. La mística del ballarí inclou també aproximacions amb el públic: s'hi apropa i parla. Amb la seva veu suau, la seva mirada calmada amb alguna picada d'ullet simpàtica i intel·ligent. I una respiració tolerant amb l'entorn.
Gelabert V.O.+ és un treball recopilatori d'algunes composicions que es remunten 25 anys enrere. Tornant a pujar-ho a escena ensenya com el seu llenguatge de la dansa té un pòsit al qual ha estat fidel. En prop d'una hora, Cesc Gelabert pretén potenciar una trobada íntima amb l'espectador, un “heroi” (segons la definició del mateix ballarí) que s'asseu a la butaca amb ganes de conèixer més. Gelabert V.O. +incorpora tres composicions originals (amb música de Borja Ramos) a altres d'anteriors (la més antiga és del 1984) del mateix ballarí. El ballarí i coreògraf proposa donar algunes claus abans de cada peça.
Coreografia, segons Gelabert, és el pacte secret que mantenen el coreògraf i el ballarí. Una esquizofrènia creativa que, assegura, porta amb elegància. Ell mateix, admet, es traeix. Però això no el preocupa gaire: “Si una coreografia és bona, no cal fer-hi res de nou; si la interpretació és bona, tinc la sensació que no hi ha coreografia.” El seu moviment, efectivament, no envelleix.
Cesc Gelabert és pròxim a tothom, si s'hi pot atansar. Acumula 40 anys a sobre de l'escenari (30 amb la companyia Gelabert Azzopardi) però els seus èxits, en comptes d'enaltir-lo, el fan cada cop més humà. El seu cos de quasi 60 anys, encara amb una agilitat envejable, denota una història, una qualitat de moviment. Ho expressava molt clarament en un programa per a gent gran que es reprodueix al programa Actua de TV3, Dansa per a certa i incerta edat (http://www.youtube.com/watch?v=3d73DavuXEY). Busca la manera de connectar i de sorprendre's, sigui amb la gent gran d'aquell taller o amb unes sessions que va realitzar a l'Espai Lliure, Una setmana amb el públic.
Gelabert disposa d'una història íntima però també s'atreveix a fer ressonar amb la gran història de Catalunya. Va aconseguir sorprendre amb una dansa tan arrelada com és la sardana. Va inaugurar el Festival Grec 2011 amb La muntanya al teu voltant, comprovant que el canvi de punt de vista li donava un aire revelador. També la seva visita al món butoh, amb Frederic Amat a Ki, en el Grec de l'any anterior, va sorprendre els mateixos japonesos.
Ara, el SAT! ofereix l'oportunitat de contemplar, com si fos un àlbum de fotos en moviment, les arrels d'un dels ballarins més internacionals de Catalunya. La seva estètica (li agrada cordar-se el botó del coll encara que no dugui corbata) estilitza un cos preparat per respondre als estímuls del seu cor. Que no és poc.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Fuente: Roger Salas (elpais.com)
El coreógrafo, maestro y bailarín Cesc Gelabert (Barcelona, 1953), la figura en activo más importante de la danza contemporánea española, ha pasado fugazmente por Madrid en una gira pedagógica organizada por la Sociedad General de Autores. Antes estuvo en Valencia, y aún le quedan este mes Barcelona y Bilbao. Ayer, impartió una clase magistral de creación coreográfica en el Conservatorio Superior de Danza María de Ávila a 15 inquietos jóvenes artistas madrileños (algunos se exhibirán hoy en Matadero).
Gelabert, respondiendo acaso a su estricta y cartesiana formación como arquitecto, es un hombre ordenado y minucioso que va al detalle. La sesión, de cuatro largas horas, comienza con una exposición teórica que pone los puntos sobre los pasos a dar, y propone vivirlos como una intensa aventura en la creación: “Se necesita a un bailarín comprometido; yo siempre digo que hay que comprometerse a fondo con lo que se baila. Nunca un bailarín, por maravilloso que sea, debe sentirse mejor que la coreografía”. Constantemente llama a la parte consciente del bagaje cultural: “Concibo la coreografía como un acto de cultura, pues esto es lo que es. Además, coreografía e interpretación son indisolubles, un sueño compartido en estado de vigilia”.
Aún en activo con sus prodigiosos y prismáticos solos, Gelabert allana el camino: “Dedico más espacio ahora a compartir, que no complacer al público”. Y tiene tiempo para recordar: “Cuando estaba haciendo la mili, escribí un libraco de 200 páginas sobre qué es la danza (que por suerte no he publicado). Creo en la experiencia acumulativa, en los pactos secretos e intangibles entre artista y coreografía”. Luego Gelabert da paso a su particular humor, pero en serio: “Siempre digo que la coreografía puede ser como una receta de cocina, la de la paella, por ejemplo: si se hace bien, si se siguen los pasos, se llega satisfactoriamente al plato”.
Gelabert y su compañía acaban de regresar de Milán, donde han sido los invitados centrales del Festival Milano Oltre. Allí han presentado Belmonte, una obra que ha demostrado no envejecer y habla de la vida del mítico torero. Ahora el tema de los toros sigue generando una polémica que se antoja infinita: “Con respecto a los toros, mi postura es ambivalente. Me gusta como el excepcional patrimonio cultural que es, su calidad y su fuerza, pero por otro lado, mi sensibilidad se impone. Recuerdo a mi abuela matando pollos o conejos que criaba en casa. Me he hecho budista y, por principio, me preocupa el trato que se da a todos los animales. No entro en otras apreciaciones, pero he dejado de ir a los toros”.
Con respecto al arte coreográfico, sus conclusiones son aplastantemente realistas y llaman a la reflexión: “Una buena coreografía es la que permite una buena interpretación. Así es como debemos mirarnos”. Y respecto a la indiferencia de las instituciones para con los apoyos a la danza, es claro: “Tienen que adaptarse a las necesidades de los creadores, y no al contrario”.
Y al final se habla de ese acto diario, inevitable y sagrado que es la clase de ballet: “En otras épocas mejores, viajábamos con un maestro; ahora cojo a un par de los más veteranos de la compañía y ellos dan una barra de calentamiento al resto. A mí me gusta que en la semana se hagan dos días de ballet y dos días de contemporáneo. Y acaso uno o dos días también de otras técnicas”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,
Des del 1982, el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert ha creat 21 produccions per a la seva companyia, ha ballat 10 solos de creació pròpia, ha fet 14 coreografies per a altres companyies de dansa internacionals i ha col·laborat en 30 produccions de teatre i òpera. Al llarg d'aquests anys ha treballat amb figures de renom internacional com el rus Mikhaïl Baríxnikov i ha rebut, entre una quinzena de guardons, el Premi Nacional de dansa de Catalunya, el Ciutat de Barcelona, el FAD i el Max.


"Necessito fer obres per a la companyia, perquè si no m'avorreixo, però després necessito estar sol, tornar al meu laboratori íntim", diu el mateix artista, que demà estrena al Teatre Lliure de Montjuïc Cesc Gelabert V.O.+ , un espectacle format per quatre solos creats entre el 1982 i el 2005 -la secció de Mompou de Preludis , Al Capone , Lágrimas negras i Funny Valentine- i tres solos nous amb música de Borja Ramos. La particularitat de l'espectacle rau en el fet que les peces antigues podran variar en cada funció i que el ballarí farà una breu introducció de cadascuna de les peces abans de ballar-la. Gelabert també assegura que l'espectacle conté algunes sorpreses, però les reserva als espectadors.
Cesc Gelabert manté una relació complexa amb les seves creacions, ja que les observa com a coreògraf i ballarí. "Abans tenia una definició molt complicada de coreografia, i ara crec que és un pacte entre un coreògraf i un ballarí. Al llarg de tota la carrera m'he esforçat per fer desaparèixer la divisió entre la coreografia i la interpretació", afirma. I sobre la recuperació de peces del seu repertori subratlla que tornant-les a ballar les fa "noves" i que ara balla amb "no tanta energia però amb més saviesa que abans".
"Les coses bones duren"
"La dansa no envelleix al mateix ritme que altres arts; si no sabéssim la data podríem pensar que una peça dels anys 80 és d'ara", sosté la ballarina i intèrpret Lydia Azzopardi, la companya de Cesc Gelabert i l'altra meitat de la companyia. Azzopardi insisteix també en la necessitat de revisar els treballs anteriors d'un creador. "Estem mal acostumats en una cultura de fer i llençar. Les coses bones duren, es poden revisar i tornar a interpretar", critica la ballarina i intèrpret.
El nou espectacle de Cesc Gelabert estava programat al Lliure de Gràcia, però els canvis que ha patit la programació del teatre han fet que es representi a Montjuïc. "La sala Fabià Puigserver recorda un antic saló de ball", diu Azzopardi, que ha creat un únic vestit per a Gelabert que s'adapta a les diferents coreografies. "Havia de ser còmode i que no molestés -afegeix-. He jugat amb els elements clàssics que li agrada portar al Cesc damunt l'escenari, empenyent-los cap al futur. El vestit recorda un mono de treball, perquè al cap i a la fi som treballadors de l'escena".
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,