Mostrando entradas con la etiqueta Comediants. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Comediants. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia de teatre de gest Vol-Ras anuncia el seu comiat dels escenaris després de 35 anys. I no ho fa per voluntat pròpia, ni perquè els toqui la jubilació. “La nostra vida és actuar als escenaris -afirma Joan Segalés, fundador i una de les dues ànimes actuals del grup-. Però hem anat veient penosament i amb neguit com en els últims anys els circuits de tot Espanya s’anaven destrossant i ens costava molt fer gira, a mesura que els ajuntaments i comunitats autònomes retallaven la contractació de bolos. I que ens hagin denegat la subvenció de la Generalitat ha sigut el cop de gràcia”, resumeix. 
Vol-Ras farà al llarg d’aquest any una gira de comiat amb l’espectacle Da Capo. Però el seu adéu va més enllà d’una curiositat històrica: és l’evidència dels efectes de la crisi i l’IVA cultural sobre les companyies i, alhora, posa sobre la taula un canvi d’etapa generacional i artística. Ho diu el director d’una altra companyia històrica, Joan Font, que milita a Comediants des del 1971: “Estem al final d’un cicle. Hi ha un canvi de model evident, no només pel format d’espectacles, també de funcionament de l’engranatge, de relació amb l’administració, de valoració de la cultura, que sembla que molesta”, diu un dels artistes que va viure l’esclat del teatre independent dels 70, dels quals han sobreviscut grans referents com Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, Tricicle, etc. “Vam inventar una manera de treballar molt pròpia d’aquí -defensa-. Si se’n va Vol-Ras, se’n va una manera de veure el món”. 
Els estralls de la crisi 
La destrucció dels circuits i la sensació d’anar marxa enrere 
Què ha “empès” Vol-Ras a prendre a contracor la decisió de plegar? “La sensació d’haver de tornar a començar era molt bèstia”, explica Segalés. I una companyia amb aquesta trajectòria tant necessita poder mantenir una estructura (eren 5 persones) com garantir un llistó artístic i unes certes condicions laborals. “Quan tens 20 anys passar la gorra et pot fer fins i tot il·lusió, però amb 60 no”, il·lustra el director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo. “No tens ni l’energia ni la inconsciència, que és la que et porta a fer grans aventures”, reconeix Segalés.
La precarietat ha afectat també els històrics i ha demostrat que “no s’ha solidificat el fet que la cultura estigui a prop de la gent, que sigui un hàbit”, opina Segalés. “Durant els anys de flors i violes s’ha programat perquè hi havia diners, no perquè interessés el teatre. I quan han desaparegut els diners, la cultura popular ha desaparegut -denuncia-. Ara el que sosté les arts escèniques és una burgesia amb una capacitat econòmica mitjana-alta. I la cultura no s’hauria de consumir, s’ha de viure com un fet pròxim. L’aburgesament del teatre ens ha fet mal, a un sector: la majoria de festivals d’avui són cultura per a uns quants”. 
“Nosaltres hem afrontat la crisi amb espectacles, Cop de RockLa família irreal, la reposició de Mar i cel. Ens hem buscat la vida aliant-nos amb altra gent com Minoria Absoluta i el Club Super3. I ens hem diversificat: participem a l’Escola Eòlia, fem televisió i fa dues dècades vam apostar per cogestionar dos teatres, de manera que tenim un lloc on actuar”, explica Bozzo, que critica la “combinació mortífera” del 21% d’IVA. Aquesta mesura també ha afectat els seus socis al Poliorama i el Victòria, el Tricicle. Fins i tot ells han reduït a dies puntuals les seves gires i sobretot han patit la caiguda de gires de la seva segona companyia, Clownic. Tot i això, “com més potent és la marca, menys et ressents de la crisi”, admet Carles Sans. 
Falta de reconeixement 
L’obsessió per arribar a nous públics, una necessitat i un retret
Les companyies històriques són filles d’un context polític, social i artístic concret: “Hi havia un teatre molt comercial, de varietats, molt influït per Madrid, i un teatre molt culte i exigent”, explica Sans. I amb la construcció de la democràcia van emergir tant el talent artístic latent que s’emmirallava en Europa i era l’enveja a Espanya -Bozzo diu que era “com si ens haguessin estat collant durant molt temps i de cop ens deixessin anar: va ser un brollador”- com també l’interès institucional i popular pel teatre. Aquesta és una de les característiques que comparteixen les companyies vives: fan teatre pensant en el públic. 
La professionalització dels històrics i els passos cap al gran públic van ser, a vegades, traumàtics. “Quan vam sortir a l’ Un, dos, tres... vam ser atacats pel moviment cultural al qual suposadament pertanyíem. Vam passar de ser una companyia d’humor intel·ligent a una companyia comercial”, recorda Sans. Alguna d’aquelles reticències encara queden, afirma: “Falta una atenció més carinyosa i un reconeixement a companyies que han sigut un pilar de la cultura catalana”. “Representem un ventall artístic molt ampli. I molts vam crear un estil propi, reconegut a nivell internacional. Això s’ha reivindicat poc i se n’ha d’estar orgullós com a país”, diu Font. 
Bozzo va pel mateix camí: “Les companyies dels 70 que han sobreviscut són les que van aprendre a administrar-se. Si només depens d’ajuts, vas de corcoll, perquè les administracions funcionen amb uns patrons i els seus responsables fluctuen. Has de tenir públic”, diu. Joan Font, però, considera que si l’administració “no es fa coresponsable de la cultura i tot ha de ser rendible, és impossible el joc, el risc, un teatre més especial i menys mediàtic”. “Sense el suport institucional no existirien ni el Cirque du Soleil ni Pina Bausch”, diu. 
És possible el relleu?
Un llegat incalculable que és difícil de deixar en herència
Si bé la majoria de companyies supervivents dels 70 segueixen creativament actives, i ho estaran a mitjà termini, sí que moltes es plantegen la recta final de la seva trajectòria. El Tricicle tancarà amb Bits les obres de nova creació i farà un recull de grans èxits. “Si es pot dir així, som una marca i això costa molt d’aconseguir. És veritat que seria una pena que morís quan pleguem. Però de moment segur que continuarem fent moltes coses sota aquest nom”, diu Carles Sans. Dagoll Dagom té corda per dies, tot i que Miquel Periel, un dels tres directors, valora jubilar-se. “Dagoll Dagom està associat als nostres noms, és molt difícil de transmetre aquest patrimoni. Qui el pagaria?”, pregunta Bozzo. “Tenim una d’aquelles herències que són més una putada. Ens agradaria que la nostra experiència servís, però és difícil trobar relleu per a una història que està en un moment de dificultat a tots els nivells -diu Joan Font-. Mantenir tota aquesta infraestructura té un cost, però ho fem perquè és la nostra història. Per voler això has d’estar tan boig com nosaltres!” 
Vol-Ras ha intentat els últims deu anys aliar-se amb gent jove per retroalimentar-se. “No ha funcionat. Sempre han prioritzat l’economia per davant del teatre i han demanat tenir un sou per començar”, explica Segalés. Ells transmetran el seu llegat per via directa, amb classes, xerrades i dirigint altres companyies. L’arxiu i el material pot acabar al Museu de les Arts Escèniques. “I els records no els oblidarem mai”, diu Segalés, amb un discurs que barreja “tristesa, ràbia i sentiments fantàstics”. Tots coincideixen que el canvi de cicle portarà coses noves i bones, però també que les companyies joves d’avui -que, com els va passar a ells amb la Transició, estan naixent en moments polítics convulsos- ho tindran més difícil per poder viure del teatre.


Font: Laura Serra (ara.cat)
El sol, un personatge essencial en l'univers de Comediants -aquell astre amb una esfera taronja que li feia de cap i tirallongues de roba de colors que li feien de cos que va debutar a Sol, solet (1978)-, és també el protagonista del documental que recull els 40 anys de trajectòria de la companyia. El sol és el que perseguien aquells saltimbanquis que van fugir d'un país gris dominat per un tirà per inventar un món paral·lel pintat de colors. Així, com un conte d'ombres xineses, arrenca Comediants, amb el sol a la maleta, la pel·lícula d'Elisenda Dalmau i Héctor Muniente que narra l'origen d'una companyia que contribuiria a la renovació del teatre del país, a l'obertura als corrents europeus i a la seva projecció. Aquest divendres la cinta arriba als cinemes catalans i després es podrà veure a la filmoteca del Matadero de Madrid al juliol.
"Comediants era un clam a la llibertat, al color, a trencar-ho tot", diu Paca Sola, una de les fundadores de la companyia, junt amb Joan Font, Jame Bernadet, Quimet Pla, Jordi Bulbena i Angeleta Julian, entre altres actors, músics, artesans i creadors. Comediants no va ser una companyia convencional, sinó un col·lectiu sense caps visibles que mesclava vida i obra.
La creació i la vida en comunitat
El director Joan Font va marxar d'Olesa de Montserrat amb una maleta i 500 pessetes i va aterrar en una Barcelona on el teatre independent tot just treia el nas. "Llavors es feia un teatre de militància política, antisistema, molt censurat. Comediants ens posa en la línia del teatre internacional. És el paradigma del hippisme entès com a moviment contracultural, amb les mateixes intencions que el teatre polític, però podia fer més mal -explica Àngel Alonso, històric cofundador de la Sala Villarroel-. Obre una via del que serà el teatre català, amb grups com La Fura dels Baus, Vol-Ras, Pep Bou, El Tricicle...".
Non Plus Plis va ser la seva estrena, el 1971. Un espectacle que definien "de màscares i capgrossos". Comediants va partir de la tradició popular i la va reinterpretar d'una manera moderna. D'aquell èxit, "va semblar possible una filosofia de viure -diu Sola-: de la vida en faríem art i l'art representaria la nostra manera de viure". La companyia es va instal·lar a viure i treballar a Canet de Mar, on encara avui tenen la seu, a l'espai de La Vinya.
Del festival de Venècia a la Mercè
Els directors de Comediants, amb el sol a la maleta es van centrar en l'etapa "més llunyana de la companyia, que és la més interessant dramàticament i la més desconeguda", explica Muniente. I la més difícil d'il·lustrar perquè, en aquella època, diu l'actriu Jin-Hua Kuan, "ens ocupàvem de viure i no de fer arxiu". Per això mesclen enregistraments de totes les èpoques amb imatges postproduïdes que simulen tècniques teatrals i les entrevistes als fundadors històrics i a la gent que els va ajudar: de Pasqual Maragall a Anna Lizaran, de Joan Manuel Serrat a Javier Mariscal.
Tot i que no els han faltat reconeixements oficials -el Ciutat de Barcelona i el Serra d'Or el van rebre ja el 1980, el Nacional de Teatro l'any 1983, el Nacional català el 1987, el Premi Europa el 1994 i la Creu de Sant Jordi el 1996-, s'ha reivindicat poc el pes específic de la companyia i de les arts de carrer. El documental s'ocupa de subratllar fites històriques en les quals van tenir un paper important. Per exemple, en la recuperació del Carnaval de Venècia, després de 60 anys de no celebrar-se, gràcies a un encàrrec de la Biennal el 1980. Però també en la invenció de les Festes de la Mercè o en l'impuls de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. "Hem guanyat la invasió del carrer", diu Sola.
La fi del somni 'hippie'
El documental també descriu amb cruesa els moments més foscos de Comediants. El més tràgic va ser un accident viari durant la primera gira, a Mallorca, el 1972, en què Angeleta Julian va patir ferides greus. El 1990 hi va haver l'incendi de la seu del grup a Canet, que va arrasar col·leccions de màscares, vestuaris, documents i escenografia, i va fer que es plantegessin plegar veles. La solidaritat de la professió i el suport del públic els van fer seguir. I va arribar el seu moment culminant.
El 1992 va ser l'any de glòria i del trencament. Després de participar a l'Expo de Sevilla, a la clausura dels Jocs Olímpics, als Jocs d'hivern d'Albertville i actuar a Barcelona i Saragossa, va venir el col·lapse. "No vam saber gestionar l'èxit i vam tenir problemes econòmics. Es va demostrar que havíem de ser una empresa. Vam passar de ser un grup a ser una companyia. Va ser un crac emocional. I va ser el final del somni", explica Paca Sola.
Traspassar el llegat als joves
Malgrat que al documental hi dedica menys metratge, la companyia segueix activa. La docència, el teatre i l'òpera per a tots els públics els manté en cartell als teatres. I no és que després d'aquesta celebració dels 40 anys -que "han passat en un sospir", diu Font- pensin abaixar la persiana, però sí que busquen saba nova. "Nosaltres ens volem obrir per traspassar la nostra experiència, perquè no es perdi, però les ganes i l'energia l'hi han de posar els joves -reconeix el director-. Tant de bo el documental serveixi per ensenyar-los que és possible la utopia. Com deia Joan Brossa, s'ha d'apuntar a l'infinit per avançar un metre".


Font: EFE via ara.cat
El grup teatral Comediants ha obtingut avui el premi Joan Amades de Cultura Popular 2012 per la trajectòria al llarg dels últims quaranta anys i pel compromís amb la cultura popular i tradicional, segons l'Associació Cultural Joan Amades.
El portaveu de l'entitat, Amadeu Carbó, ha explicat que Comediants s'ha acabat imposant a onze candidats i que s'ha valorat, especialment, "el fet que el grup ha aconseguit un llenguatge teatral a partir de la cultura popular i tradicional". Han tingut en compte la relectura que han realitzat de tradicions i costums com el foc, els diables, els gegants, els capgrossos, els titelles o les danses. Per a l'Associació Joan Amades, "res no s'ha escapat de l'ull crític d'aquesta companyia, amb singulars propostes de posada en escena i un discurs teatral que ha tingut una especial incidència en les experiències de renovació festiva del país".
Paca Solà, de Comediants, ha mostrat la seva alegria per la concessió d'un premi que prové d'una associació que honra el folklorista Joan Amades, "un referent del grup des de sempre, la nostra bíblia". La companyia de teatre "sempre ha admirat la trajectòria d'un home que sense mitjans va recollir la tradició oral i la va plasmar en llibres com el 'Costumari Català', al qual Comediants sempre torna". 
El lliurament del premi es farà el pròxim dia 20 de gener al centre de creació de Comediants, a Canet de Mar (Maresme), i la companyia avisa que serà tota "una festa".


L'any 1972 s'estrenava a l'Institut del Teatre l'obra 'Non plus plis', que representava uns poders polític, militar, religiós i judicial que provocaven una revolta amb els espectadors i envaïen un espai públic. Aquell muntatge va deixar bocabadat el públic i va ser la llavor del que avui dia és la companyia Comediants, quaranta anys més tard.
Joan Font, fundador de la companyia, mira enrere per descriure què volien fer amb Comediants: "Explicar històries nostres, en el moment present, on el text no fos l'eix central, en un temps on hi havia una dictadura i censura als textos, vam voler fer un llenguatge més físic i recuperar aquest món popular i de les màscares i subvertir els espais". En aquest llenguatge físic l'excitació de la gent al carrer han estat un tret característic de la companyia, que amb el seu caràcter subversiu volia respondre al poder repressiu: "els molestava que estiguem saltant, ballant, tocant-nos al mig del carrer que era un espai públic de tots", assegura font.
Per Jaume Bernadet, director artístic de la companyia, les seves representacions van donar força a l'esperança de llibertat durant la dictadura, donant "color" a la grisor d'aquells temps. També a altres països on han actuat, com ara a Turquia, on van aconseguir que la comunitat cristiana i l'àrab saltessin i gaudissin juntes, oblidant els seus recels. "Els espais on la llibertat ha estat més restringida veus aquesta reacció", afirma Bernadet.
Pel que fa al futur, la companyia no té cap intenció d'abandonar els escenaris, però si de replantejar-se el tipus d'espectacles pels quals apostarà. "Ara ens tocaria una mica passar joc i poder treballar d'una altra forma, ser reflexius i no córrer tant", afirma Font. De moment Comediants ja ha anunciat que seran la companyia resident de la temporada 2012-2013 de l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Font: ACN via www.ara.cat


Les paraules tenen un preu. Qualsevol que es relacioni amb el món de la traducció ho sap. Més preus: la tarifa telegràfica i la tarifa periodística. Totes dues en perill. El telegrama és un anacronisme mantingut per Correus i la informació escrita és un valor a la baixa. Una subhasta professional amb un preu de sortida de setanta-cinc cèntims d'euro per article, als mitjans digitals. Quan la penúria es fica en el relat quotidià com la brutícia sota les ungles, la comptabilitat es converteix en filosofia existencial, i les arts, en una declaració possibilista.
Per voluntat, obligació o intuïció, el teatre s'ha bolcat en aquest llarg i cru hivern del descontentament en la seva unitat mínima d'informació: la paraula. Alguns, com John Malkovich, es prenen al peu de la lletra l'economia de mitjans i redacten un breu manifest per al Dia Internacional del Teatre. Breu, sense la condensada intensitat que posseeix un haiku. Simplement la brevetat de l'obvietat. Per compensar-ho, els Max del 2012 han concedit el seu premi de la crítica al Nuevo Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra, un projecte que fa dècades que inverteix en obstinació en la paraula, primer a Barcelona (la Sala Beckett) i ara a Madrid. Una autèntica casa de la moneda i timbre del teatre de text.
La paraula no és or -encara que alguns s'entestin a suprimir-la- però és un valor refugi, un actiu fiable en els mercats teatrals sacsejats per la crisi. Amb un intèrpret i una història per explicar n'hi ha prou. Un monòleg és la inversió bàsica per parlar de teatre de text. Però la reflexió no hauria circumscriure's a la gasiveria d'un informe de producció i a la seva implacable ràtio de benefici. Qualsevol alternativa al text es troba ara amb un entorn hostil. El risc s'ha reduït als elements inevitables. És un retorn forçós als quarters d'hivern. Un estricte instint de supervivència, com el que va salvar el teatre argentí en el pitjor moment del corralito financer. La resistència que es va fer forta en sales d'estar i gimnasos abandonats.
Companyies sense successors
La Fura dels Baus i Comediants serien aventures professionals inconcebibles en aquests moments. Fins i tot La Cubana seria una entelèquia de tertúlia d'artistes si ara tinguessin la voluntat pionera de llançar al mercat Cubana's delikatessen . Hem perdut en innocència i hem guanyat en hipoteques de futur. Quan la companyia de Jordi Milà anuncia el seu esgotament perquè no troba un horitzó clar, no hi ha un projecte nou i jove que prengui el testimoni. Els grups que van tenir la voluntat de canviar la jerarquia dramàtica no deixen successors. En civilitzacions més avançades que la nostra encara tenen els mitjans i l'alè necessaris per crear i elaborar universos paral·lels (el circ literari dels germans Forman, el cabaret oníric de Peeping Tom, la geografia mal·leable de James Thiérree, els plans seqüència de Robert Lepage), però aquí -amb excepcions, com el renaixement de l'escola circense- el teatre ha optat per no gastar energies innecessàries en un tipus d'espectacle que asseguri l'evolució i la continuïtat de plantejaments dramàtics com el llenguatge furer dels anys vuitanta.
El teatre físic, el teatre sensorial, és un luxe que ningú vol assumir, ni estèticament. L'experiment és gasosa. Fins i tot la comèdia generacional, que tants bons resultats recull a Catalunya, és un fenomen que en cap cas busca reptar l'espectador. És una modernitat empàtica amb un poderós fons conservador.
En aquest sentit és lògic que els millors treballs de la Fura es produeixin ara en l'òpera. És l'únic gènere contemporani que es permet la màxima expressió de l'obra d'art total. Al seu servei té una sofisticada màquina que col·loca la paraula en una posició d'igualtat entre la música i l'impacte visual de la seva posada en escena. En l'òpera el llenguatge furer ha pogut transcendir el seu propi mite paralitzador. Si la televisió ha substituït el cinema en el seu impacte regenerador, l'òpera ha ocupat el lloc del teatre en la seva expressió més multidisciplinària.
L'espectacle es retira de les sales consagrades al text i s'atrinxera en els equipaments obligats a amortitzar inversions milionàries. Els uns conreen l'essència i els altres les enormes possibilitats d'un artefacte per meravellar. Tot s'hi val mentre el silenci no sigui l'única moneda corrent.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

El cost de la paraula

by on 15:59
Les paraules tenen un preu. Qualsevol que es relacioni amb el món de la traducció ho sap. Més preus: la tarifa telegràfica i la tarifa ...


Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la amb un grup estable. Un equip d'actors i director còmplices no és altra cosa que una companyia. És evident que el concepte ha anat evolucionant de manera dràstica, des que es van instaurar ara fa uns 40 anys. Joan Font, de Comediants (en cartell al Lliure amb l'espectacle Persèfone), ho expressa molt clarament. A l'inici, tots vivien sota d'un mateix sostre: “Ho compartíem tot: es podia anar a Itàlia per dues setmanes i no tornaves fins al cap de tres mesos.” Avui, evidentment, els calendaris són molt més complexos. I més inestables en la majoria dels casos, també. Si grups com ara La Brava, Buits i Nous i Projecte Nisu (que fan o han fet temporada aquests dies al Versus i al TGB) evoquen un retorn de la companyia, per superar millor la solitud dels que comencen, el que és cert és que pocs són els que mantenen els lligams artístics, generalment per culpa de la dinàmica centrifugadora de la feina escènica. El cervell insisteix, reflexiu, millor anar acompanyat.
Carme Portaceli, ànima de la Factoria Escènica Internacional (FEI), confessa que se sent privilegiada per poder mantenir un equip molt estable d'actors. D'entrada, han d'aconseguir coproduccions amb diferents teatres per garantir, si es pot, preveure temporades en cada sala. També és molt important que un muntatge progressi. Si té una bona resposta del públic, també podran aconseguir gires que els permetin cobrir els temps morts. Però no és una fórmula exacta. Fairy, amb molt bona resposta de públic i amb una producció econòmica, no va aconseguir vendre ni una sola actuació. Per últim, el mèrit de la FEI és saber alternar els assajos d'una funció amb la gira de l'anterior. És la situació d'ara: mentre preparen l'adaptació de Baixos fons, de Gorki, al TNC poden fer gira de la coproducció del Lliure i el Grec. Com que no es preveu una gira de Baixos fons, la temporada a la FEI començarà de zero, passat l'estiu. Per tercera temporada, el TNC té un equip estable per a les produccions del T6. Un model molt còmode per a actors i també per als propis autors. El Teatre Lliure de Lluís Pasqual també ha combinat dues produccions (Els jugadors i Quit) per garantir un repartiment notable.
Joan Font no és tan optimista. Afirma que la crisi ha destruït l'ecosistema del teatre al carrer. No hi ha res a fer. L'única alternativa, doncs, és encongir cinturons “i tornar a fer la companyia, a repensar-la”. La línia de la coproducció i reforçar els treballs per a teatres de sala i, sobretot, per a òperes és la sortida que, per ara, tenen present a Comediants.
La Sala Atrium, que tot just ha obert fa un any, batega amb el somni de ser una petita companyia. Les primeres produccions de la sala van ser seves. La seva voluntat és mostrar-se en el seu aparador per guanyar visibilitat i saltar a llocs més ambiciosos. El seu projecte, que com els de Gataro amb el Teatre Almeria i fins i tot els de Flyhard a la sala homònima preveu l'explotació d'una sala a més del vessant artístic, possibilita que hi hagi rotació a escena. En algunes obres, hi ha actors que descansen però es mantenen fidels al projecte gràcies al fet de tenir altres feines a les respectives sales. La companyia és un niu acollidor, “que combrega amb la nostra línia ideològica”, diuen fonts de Buits i Nous. Albert Pérez Hidalgo, que actua en Vamos a por Guti, afirma: “El nostre comportament de grup és un acte polític.” Per Marília Samper, l'autora de La Brava, cal diferenciar: “Què vull fer i com pago les factures. El valor de companyia és enriquidor. En una professió de lluita com aquesta, caminar sol és complicat.”

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Millor, acompanyats

by on 13:46
Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la am...