Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Aurora. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Aurora. Mostrar todas las entradas

 


Fotos: Cristina Raso (Winnipeg), Clàudia Portús (El silenci dels telers), Aureli Sendra (Molotov) y Maria Martín Marin & Adrià Losa (P.A.U. Paisatge Als Ulls)

Volvemos al teatro, a llenar las plateas, a llenarnos de historias, a aparcar la realidad que nos quieren vender y ver más allá del maldito virus. Casualidades de la vida o no, este inicio de temporada nos ha traído tres (o cuatro) obras que directa o indirectamente hablan de exilio, ya sea como concepto central o secundario.


El Teatre Akadèmia inicia temporada esta semana (23 de septiembre) con Winnipeg de Laura Martel que se tenía que haber estrenado en el pasado Grec pero que ya sabemos qué pasó. Pero centrémonos, la obra toma el nombre del barco que fletó Pablo Neruda (cuando era cónsul de Chile en Barcelona) para transportar a más de 2.000 exiliados de la Guerra Civil Española de Francia a Chile para que encontraran una nueva vida. Winnipeg llegó a Valparaíso el 3 de diciembre de 1939.

Todo un canto a la esperanza y un grito contra el olvido. Esta obra vuelve a dar voz a los exiliados y exiliadas que se hacen llamar "los hijos de Neruda".



Del 7 de octubre al 1 de noviembre en El Maldà se podrá ver El Silenci dels Telers, una idea original muy personal de la actriz Maria Casellas (hija y nieta de mujeres que trabajaron en las colonias textiles), que además también la interpreta juntamente con Andrea Portella. Nos trasladamos a las colonias textiles que comenzaron a florecer a finales del siglo XIX de la mano de Pilar y Carme que a modo de maestras de ceremonia nos harán un tour por cómo era la vida a las colonias. Aunque nos narrarán sus pequeñas historias, la Historia con mayúscula será un gran telón de fondo. La/s mujer/mujeres fueron las protagonistas de este trabajo en las colonias, y como acostumbra a pasar, su voz es silenciada y olvidada. 

A veces no hace faltar moverse del lugar donde uno está para que te exilien. El Silenci dels Telers representa ese exilio silencioso de las voces olvidadas, normalmente femeninas, que los de siempre pretendieron y aún pretenden tapar, apagar y censurar. Anna Maria Ricart firma la dramaturgia inspirada en el libro homónimo de Assumpta Montellà y Ferran Utzet dirige el espectáculo.




Salimos de Barcelona y ponemos rumbo al Teatre Aurora de Igualada, donde Joan Valentí y David Pintó recatarán de la memoria a Cipriano Martos, un militante antifranquista que murió en 1973 en Molotov. Fue detenido por repartir octavillas en la fábrica Punto Blanco de Igualada. La causa oficial de la muerte va ser la ingesta de un cóctel molotov tras declarar en la caserna de la guardia civil de Reus. Su muerte coincidió con la de Puig Antich y las autoridades de la época consiguieron tapar un caso con otro.

Como era habitual en estos casos, su familia no tuvo conocimiento ni de su detención ni del interrogatorio y una vez muerto no se les permitió ver el cuerpo ni darle sepultura y fue "enterrado" en una fosa común del cementerio de Reus. Su hermano, Antonio Martos, ha interpuesto una querella en 2014 por el asesinato  que está en manos de un juez argentino que investiga casos de crímenes del franquismo. 




Y por último hablamos de exilio desde un punto de vista lejano a la memoria histórica española sino como el exilio de aquellos que tienen que abandonar su tierra ya sea por hambre, por la guerra, porque quieren pensar que existe un futuro mejor. Un espectáculo de Carolina Llacher que tuve la oportunidad de ver la temporada pasada y que gracias a la Sala Atrium está teniendo una segunda oportunidad de conquistar más almas como la mía. P.A.U. (Paisatge Als Ulls) nos explica historias verídicas contadas por sus propios protagonistas, pero que como ellos aún hay millones que se dejan la vida todos los días en el mar, huyendo y buscando aquello que no tienen. El exilio para ellos es la única salida y la puerta a un mundo nuevo donde no todo será como pensaban.

P.A.U (Paisatge Als Ulls) quiere quitarnos la venda de los ojos, todos los prejuicios que nos quieren vender sobre la inmigración y humanizar las escalofriantes cifras. Un espectáculo que te toca el alma y se te queda dentro.

¡Nos vemos en las plateas!

Exilio a escena

by on 14:00
  Fotos: Cristina Raso (Winnipeg), Clàudia Portús (El silenci dels telers), Aureli Sendra (Molotov) y Maria Martín Marin & Adrià Losa (P...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Pau Miró és el director i dramaturg que ha endreçat i netejat tanta voluntat d'explicar coses. se sent privilegiat d'haver assistit a com els dos personatges d'una Barcelona que ja no hi és són capaços de retratar en primera persona del singular una història entre hippy i canalla que anava del Zeleste a la parròquia. Del cantant galàctic a la decisió de no fer més de mossèn. Tan bé que anàvem... serveix per mirar el passat sense nostàlgia i espigolar la seva saviesa a base d'experiència i un punt de mala llet (“a vegades ni tan sols qui diu ‘t'estimo' n'és conscient de fins quant estima a l'altra”, comenta Flavià). L'obra fa temporada a La Seca fins al proper 14 d'abril. Prometen cantar i parlar. Sisa es dedica més al primer verb. Flavià, se centra en el segon. Ai, quins temps els del señor Dalmau i señor Viñas de la ràdio en blanc i negre i la beneficència.
Flavià se sorprèn de tots els temes que arriben a comentar. En realitat, són una màquina de sentenciar, en caire lúcid i també lúdic, dels temes més variats de la condició humana. Heus aquí una llista prou gràfica de quines són les dianes d'aquesta parella de fet escènica: la relació amb lesex. La ferreteria i les rentadores. Els toros, les subvencions i, tangencialment, la política. De la infància i la primera comunió. De la devoció per la música de Sisa. De l'entrada i sortida de la vocació de mossèn Flavià. Dels catalans. Dels diners. De Sisa en un supermercat. Dels passeigs amb el gos de Carles Flavià a les tres de la matinada. És una hora i mitja d'espectacle i en què es canten una desena de temes, que surten al pas del que estan parlant.
Miró confia que no variarà gaire el fil de la conversa escènica. Perquè, encara que semblin molt àcrates, en realitat són rigorosos en la representació. Tot i això sí que hi ha petits moments per a la improvisació, molt mesurats, d'entrada. El dramaturg se sent mol còmode en aquesta col·laboració perquè li agrada moure's pels “territoris marginals, no convencionals”. I la parella d'artistes saben combinar l'humor amb alguna dosi d'emoció. Per a Miró, “el teatre estandarditzant d'avui impossibilita habitualment petites joies com aquesta”. I per això la defensa i s'indigna si algun col·lega s'estranya perquè signa la direcció d'una obra signada per Flavià i Sisa. L'autor confessa que “cada cop m'interessa més el que ens diuen les persones que han superat la seixantena d'anys”. Han passat tres llargs anys fins que la idea de conversa de bar ha condensat en títol a la cartellera. Flavià admet que aquest temps ha estat beneficiós per al muntatge, “era molt pitjor abans”.
De novel·la premiada a espectacle
Aquest vespre s'estrena al teatre Aurora d'Igualada, Olor de gas. És l'adaptació a l'escena del text premiat amb el premi Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2010, de Pep Elias, que suposa la primera coproducció per a adults de la sala alternativa de l'Anoia. El muntatge estarà en cartell aquest cap de setmana. També ja hi ha tancada una gira per diferents sales de Catalunya: Kursaal de Manresa (28 de febrer), Sala Trono de Tarragona (1 i 2 de març), el Teatre de Ponent, de Granollers (8, 9 i 10 de març) i a La Planeta de Girona (16 i 17 de març).
L'Adam és un home feliç que comet l'error de creure que tot el que té durarà per sempre. En el moment més inesperat, però, tot se li'n va en orris i, amb la sensació que la vida l'ha estafat, decideix començar de nou tan lluny com sigui possible i acaba convertit en el primer ésser humà que arriba a Mart. Una crònica marciana amb poca ciència i molta ficció. L'actor Joan Valentí (que actualment interpreta el paper d'en Pau al Super3) és aquest Adam desenganyat que recomença la vida a Mart. Mirada lúcida, mirada lúdica.