El trio català posa fi a València a quatre anys de gira amb el seu últim espectacle, Garrick, que ha fet riure a prop d'un milió de persones, i adverteix, sense perdre el somriure, de com la cultura es troba seriosament amenaçada per la televisió i el perill de ser percebuda com un element superflu."Abans no existien diaris esportius sinó culturals" i la gent va seguir durant molt temps sortint al carrer, discutint a col·loquis i acudint a tota mena de sales de cinema i teatre, però ara "l'esport, a través de la televisió, et manté a casa", lamenta Joan Gràcia.
Segons Carles Sans, la majoria de les persones "no reclama cultura", només aquelles que "per educació o sensibilitat" la necessiten. "Fins ara ha sobreviscut, en part, per polítics que han considerat que estava en les seves obligacions promulgar-la i recolzar-la. Ara són temps de vaques magres i es retalla primer per allò que la gent reclama menys", afegeix Carles, qui obstant pronostica "un renaixement" que revertirà aquesta situació.
Joan discrepa sobre això: "Jo crec que no, hi ha massa interessos comercials. L'esport espectacle, amb tota la seva parafernàlia, està matant la cultura", insisteix.
Aquesta situació, entre d'altres qüestions, està afectant notablement al teatre, especialment companyies menys consagrades que el Tricicle –que fa 32 anys que està sobre l'escenari–, a les quals les Administracions han deixat de contractar o de pagar.

"S'ha acabat l'època dels grans auditoris, hi ha moltes estructures elefantíaques que hauran de canviar o morir", però si alguna cosa bona tenen les crisis és que fan que la gent "desperti" i que busquin "alternatives", assenyala Joan, qui apostaria per un model de teatre comercial "de qualitat" que sigui capaç d'"arribar" als espectadors.
Una altra disposició "imprescindible" per afrontar l'actual conjuntura és el bon humor: "Espanya travessa el moment més crític de la crisi, cal donar a l'agent elements d'optimisme i energia per afrontar el futur", analitza Carles."Els que no riuen mai es fan fins i tot antipàtics. Riure'ns fins a de nosaltres mateixos ajuda a viure, i això hem fet a Garrick", basada en un còmic del segle XVIII que, sense saber-ho, es va convertir en el primer risoterapeuta de la història. En èpoques com l'actual "necessitem més que mai l'humor", afegeix.
Font: www.ara.cat


L'entrevisto el 21-N. És la crisi o ens hem tornat més conservadors?
Aquesta crisi s'emporta tot el que toca. I si hi havia un partit de centreesquerra, doncs guanya la dreta. A França mana la dreta i és possible que guanyi l'esquerra. Però a Catalunya hi ha una part de la societat conservadora i classista de sempre.
Més que en altres llocs?
Moooolt més! La diferència amb Madrid és brutal. Allà l'alta societat es barreja més. Catalunya és endogàmica. Aquí un Borbó no s'hauria casat amb la néta d'un taxista.
Quant fa que va tornar de Madrid?
Fa prop de 10 anys. I trobo que Catalunya s'ha tornat molt avorrida. Barcelona és una ciutat de pensament únic. Si no comparteixes al 100% una idea passes a ser sospitós. Hi havia conegut èpoques meravelloses. Era viva, capdavantera.
Vol dir a la Transició?
Sí. Pertanyo a una generació fantàstica. Estàvem conscienciats políticament, volíem llibertat, democràcia, reivindicàvem el català. Avui la Transició seria impossible. Hi ha com un odi, rancúnia.
Ha experimentat la tírria creixent?
Sí, hi ha rancúnia que s'ha inculcat contra Catalunya, i espero que passi. Però la incomprensió és mútua. Aquí també hi ha un antagonisme brutal i també es fa insuportable.
Què és ben bé el que li molesta?
La total falta de sentit d'autocrítica. Els catalans no ens hem fet simpàtics. Sento arguments que abans sentia en un sentit, però a la contra.
Com s'hi va trobar a Madrid?
Tenia 19 anys i vaig trobar Madrid una ciutat provinciana comparada amb Barcelona, però entranyable. Hi vaig trobar la gent oberta i generosa, sobretot de la meva professió. El que més m'agrada de la meva professió és la gent. Recordo quan vaig anar-hi. Tenia un nòvio ajudant de direcció. Als tres dies la mare s'hi va presentar, per controlar.
Patia perquè vostè era actriu?
Ui, sí! Plorava cada dia. Quan començava, durant un any els pares em van venir a buscar cada nit, com si fos una nena petita. Els va costar molt deixar-me tornar en taxi. La mare creia que era un món perillós.
I li va durar gaire, la por?
De fet, fins que va conèixer la gent del teatre i va veure que era gent normal però amb horaris diferents.
Per què utilitza el nom artístic?
Així hi ha una parcel·la d'intimitat que és meva. No sóc secreta, sí discreta. És una via d'autodefensa.
Ha anat de Mònica Randall per la vida? Glamurosa, sofisticada.
No he abaratit mai la meva figura. No m'he venut. He mantingut sempre un grau de dignitat, i crec que un cert misteri. Em truquen per anar a programes, però crec que a la tele cal anar-hi per alguna cosa. L'últim cop va ser per parlar de l'obra de Yasmina Reza que vaig fer al TNC.
Sí. I feia 34 anys que no actuava...
Em van convèncer Ramon Madaula i Sílvia Munt. Tothom els deia: "Us dirà que no", després de més de 30 anys. Em cauen bé, em va agradar el paper i era una temporada curta.
No li va agafar el cuquet?
Gens. Em va agradar, però em fa molta mandra tot això.
Que s'avorreix fàcilment, vostè?
Al teatre he de sentir que creixo fent un personatge. Mentre creixo, em diverteixo. Si ja no el sé fer millor m'avorreixo. Si m'avorreixo m'acomiado. Del teatre, l'amor i de tot.
S'ha avorrit ràpid dels seus amors?
Ràpid no. Però arriba un moment en què m'avorreixo. La relació més llarga que he tingut de vida en comú ha estat de cinc anys. No ho he sabut fer com els meus pares: reciclar la quotidianitat, o la passió en l'amor.
S'ha deixat arrossegar per grans passions, a la vida?
Sí, sobretot per una.
No m'hi puc resistir. Jeremy Irons?
[No diu res.]
Sempre ha estat molt discreta.
Sóc catalana i discreta amb la vida personal. Si m'hagués tocat aquesta època no ho hauria aguantat. S'ha destruït l'ètica i l'estètica.
Hi ha gent que s'hi exposa.
Si no t'exposes és més fàcil que s'acabi diluint. Però en aquest país s'hauria de prohibir per llei poder assaltar una persona amb una carxofa quan va pel carrer. No pot ser que baixis d'un tren i durant tot el recorregut per l'estació de l'AVE et vagin perseguint amb un micro, preguntant per la vida privada.
Hi ha un boom de la teleporqueria.
En tinc una opinió pèssima. Quan van començar les privades vaig dir: tindrem més programes, treballarem més. Ja em van dir el Balbín i l'Hermida que m'equivocava. A TVE es feien programes periodístics d'alt nivell. Vaig ferRasgos, amb entrevistes d'un cert nivell.
És més presentadora que actriu?
De tot el que he fet, el que més m'ha agradat ha estat fer entrevistes. Perquè allà era jo. Era jo i preguntava el que volia. No era algú que repeteix les frases que ha escrit un altre en el guió d'una pel·lícula. Jo feia els guions. I em sentia més realitzada.
Triï una de les entrevistes.
Willy Brandt, per exemple. I sobretot Indira Gandhi, amb qui vaig tenir unfeeling immediat. Només em van donar 10 minuts, però cada cop que un titideia "time is finished" ella seguia parlant. Em va demanar si volia seguir l'entrevista a casa seva! Em va impressionar força Teresa de Calcuta, una dona especial. Recordo que anàvem per Bengala i vam anar a un hospital on hi havia bojos separats per reixes segons el grau... No vaig poder seguir. Recordo també un home que va llançar a terra un crostó davant d'un corb i un nen. El nen el va agafar i el corb li va començar a picar el cap. L'equip em va trobar tartamudejant.
I ara què li agradaria fer?
Anar pel món i fer fotos. Fa molts anys que faig d'actriu. Cal cremar etapes a la vida. Ja no tinc ganes de fer d'un altre, sinó de moi même.
És conscient que ha estat una dona molt maca?
No, fins ara. Quan em veig a les fotos dic: jo era així? Era així de mona? Em bellugava bé, era fineta, bona actriu. Jo era aquesta! Però m'assumeixo bé. No vaig de joveneta per la vida. No sóc de Botox i tinc els morros normals. Tot això és fer ridícul. Si hagués sigut conscient de com era potser hauria anat a Hollywood.
Va tenir l'oportunitat de fer-ho?
Bé, vaig tenir una oportunitat brutal. Un gran director, fa molts anys. Haver dit que no ha estat l'error de la meva vida. No vull ni parlar-ne.
Vostè és insegura?
Sí. Vull dir que jo surto a la tele i a l'escenari i sé perfectament què he de dir. Sé improvisar, tinc facilitat de paraula. En això sóc segura. Però no ho sóc tant. També és veritat que hi ha gent que ha tingut al costat algú que l'empenyi. Jo aquest personatge no l'he tingut.
A què s'hauria deixat empènyer?
A fer cinema fora. Vaig fer coses a Itàlia, però era l'època de la censura. L'únic que es podia fer era spaghetti western. No vaig tenir accés a grans coproduccions perquè Espanya no les coproduïa. De vegades els en colaven una, com Viridiana. O Bienvenido Mister Marshall.
Berlanga és el seu gran director?
[S'aixeca.] M'aixeco per respecte. Sí. Si Berlanga hagués anat a Hollywood hauria sigut un Billy Wilder. I Carlos Saura també. Són dos genis.
I ja en democràcia?
Hauria pogut, però ja considerava que no tenia edat. I no tenia ni 30 anys! Ja em veia gran.
Sempre l'ha atret anar a fora?
Sí. Jo estudiava francès des dels 10 anys. I em van enviar un estiu a una escola a París. Marca. Mai no he parat. Hauria de tenir una agència de viatges. Potser en sé més i tot.
Quina mena de viatges fa?
Algun cop faig viatges organitzats, o amb amics, o amb un professor d'art amb qui anem a veure coses interessants. De vegades vaig amb un grup i la gent marxa i jo m'hi quedo per rematar-ho. Vam anar a Armènia i després jo vaig anar sola a Geòrgia. Veig més coses quan vaig sola. M'ho preparo, duc llibres, sóc una professional del viatge. M'hi quedo fins que em canso.
Si s'avorreix, de nou s'escapa!
Esclar. Tinc molts objectes de viatges, i molts més guardats. A Madrid tenia una casa gran, i aquest pis és petit. I ho tinc tot en un container.
En un container des de fa 10 anys?
Sí. Tot un pis.
Vol sensació de provisionalitat.
Vull tenir la sensació que si vull me'n torno a anar. Cosa que últimament penso sovint. Aquesta etapa fa temps que s'ha acabat. Si marxo podria enyorar Catalunya i venir a caminar per les Rambles, Santa Maria del Mar o el passeig de Gràcia. I després agafaria el pont aeri i marxaria. Barcelona està avorrida. Hi ha alguna cosa que els catalans hem perdut.
Font: Ariadna Trillas (www.ara.cat)


El próximo 29 de noviembre tendrán lugar en el Teatro Nuevo Apolo las primeras audiciones que se realizarán en Madrid para buscar a la protagonista del musical, bailarines, actores y cantantes de Pretty Woman My Love, que se estrenará el próximo mes de febrero en la capital.
El Jurado que seleccionará a los candidatos estará formado por Eliseo Perís (Director de Élite Producciones), Laura García (Coreógrafa), Paco Bello (Director de Escena) y la cantante Maria Marín. Los aspirantes tendrán que cantar y bailar las coreografías de los principales temas del musical, entre los que se encuentran «It must have been love» (Roxette), «Pretty Woman» (Roy Orbison), «That thing you do» (The Wonders) o «Don’t worry baby» (The Beach Boys), entre otras.
«Pretty Woman My Love» lleva a escena el «reality show» del canal 77 TV que busca encontrar a la chica con más encanto y talento para convertirla en toda una estrella. Competirán entre ellas para alcanzar su sueño: lanzar su propio disco desde el mismísimo Hollywood. Para ello, deberán convencer a un exigente público y a un implacable jurado interpretando los mejores y más míticos temas de los años 60, 70 y 80.
Fuente: www.abc.es

Se busca "Pretty Woman"

by on 14:27
El próximo 29 de noviembre tendrán lugar en el  Teatro Nuevo Apolo  las primeras  audiciones  que se realizarán en Madrid para buscar a...

"Em costaria molt escriure una obra sobre una família rica o tipus Desclassificats, perquè m'agrada més parlar d'una classe més propera"

"Sóc molt autocrítica. Ara estic canviant coses per guanyar al Galceran"

"No busco el riure, surt així. L'objectiu més gran del teatre és emocionar. De vegades vull que el públic plori i de sobte riu"

"Per mi és imprescindible que el públic no s'avorreixi, l'objectiu és entretenir sense ser banal, amb qualitat"

"Sóc lenta escrivint, si no tingués data no acabaria mai l'obra, de tants canvis que faria"

"Si la idea no és bona ja pots estar-hi anys que no sortirà res"

"No he escrit mai per a que moho dirigueixi un altre, encara que no m'importaria. La gran responsabilitat és el text, no la direcció"

"El millor director pal teu propi text és un mateix"

"Fem teatre per agradar, si no ve gent és molt trist. És molt més fort que una crítica"

Quan menys temps s'aguanti una obra millor. El meu teatre vull que sigui efímer. No penso que es pugui representar en 50 anys"

"El procès no s'acaba quan s'estrena. M'agrada veure la reacció del públic que ve cada dia a la sala. I perquè no ve."


Propera cita
El proper dijous dia 1 de desembre a la Sala/Obrador Beckett ens espera el Pere Riera. Ja sabeu per seguir-lo en directe:


Hashtag: #10autors


Temporada Alta saldarà avui i demà (21h) un dels seus deutes pendents: Lev Dodin, un dels mestres de la direcció teatral a Rússia, i la companyia que dirigeix, del Maly Drama Teatr de Sant Petersburg, presenten al Municipal de Girona la posada en escena d'Oncle Vània, del dramaturg rus Anton Txèkhov.
La percepció que el passat és quelcom del qual no hem estat capaços de gaudir plenament, i arribar a la conclusió que la vida que hem dut no és precisament la que havíem somniat, és quelcom tan quotidià i tan estès, que és fàcil afirmar que es tracta del motiu pel qual Oncle Vània ha esdevingut una de les peces clàssiques de la història del teatre, perquè posseeix aquest caràcter universal en retratar, amb delicadesa, però sense cap mena de pietat, aquest atzucac vital. La recança del passat provoca que sorgeixin “els fantasmes de l'altra vida, aquella que no vam arribar a viure”, com diu Lev Dodin, una altra vida en què “se satisfà cada gran desig, cada gran esperança es realitza i les més dolces fantasies prenen cos”.
Per recordar una mica la sinopsi d'aquesta obra, l'acció té lloc a la residència de camp de Serebrjakov, a càrrec de l'oncle Vània i la seva neboda Sonja, que hi fan una vida aparentment tranquil·la. L'arribada del professor Serebrjakov, pare de Sonja, vidu de la germana de Vània i propietari de la finca, amb la seva jove muller Elena, ho capgirarà tot. Elena sedueix Vània i el metge rural Astov, del qual Sonja està secretament enamorada, tot i que la ignora. El conflicte esclata quan Serebrjakov comunica a Vània la seva voluntat de vendre la finca. Vània perd el control, dispara a Serebrjakov, erra, i el seu cunyat i Elena decideixen marxar. Vània, embogit, intenta suïcidar-se sense reeixir, i la marxa de la parella retorna la calma i la monotonia a la finca.
Dodin expressa d'aquesta manera una de les reflexions a què impel·leix l'obra: “El temps passa i així s'ha de madurar una elecció: o es rebutja completament la vida o es troba el coratge interior per afrontar aquesta vida que t'ha estat atorgada i que tu mateix, en la mesura que sigui, has desenvolupat.” És això que fa que el públic, en un moment o altre, s'hi pot trobar identificat.
Tal com recordava ahir Salvador Sunyer, en l'espai d'una setmana s'hauran pogut veure a Girona dues maneres diametralment oposades d'afrontar una obra de Txèkhov, un autor que es caracteritza pel component existencialista de les seves obres, tal com recordava Dodin. Si la setmana passada era Veronese qui es basava en La gavina per oferir un muntatge esplendorós titulat Los hijos se han dormido, aquesta setmana Dodin s'ajusta als cànons per fer una posada en escena realista. Tots dos, però, tenen un punt en comú, i és l'excel·lència en el treball interpretatiu. Dodin va explicar ahir, en roda de premsa, que Oncle Vània és una de les obres preferides del seu públic fidel perquè “als intèrprets els agrada molt fer-la i jo crec que és una de les peces més harmòniques i més boniques de Txèkhov”, malgrat que també considera que és una mena de tragèdia sostinguda, perquè “tots voldríem una segona oportunitat en la vida”. Als actors i actrius del Maly, formats en l'escola de teatre de Sant Petersburg en què el mateix Dodin imparteix docència, els precedeix una fama de molt bons intèrprets.
Dodin encara no havia presentat mai cap espectacle a Girona, però a Barcelona va dur, a finals dels noranta, dues creacions, Gaudeamus i Txevengur, al Mercat de les Flors. La seva arribada a Girona respon a un dels objectius del festival, fer de porta d'entrada al país dels millors creadors del món, descobrir-los al públic gironí i català, un objectiu que és confós amb un afany elitista per l'ala més provinciana i amb menys talent de l'àmbit de les arts escèniques locals.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Un deute pendent

by on 14:26
Temporada Alta saldarà avui i demà (21h) un dels seus deutes pendents: Lev Dodin, un dels mestres de la direcció teatral a Rússia, i la...


Potser en més d'una ocasió, badant, us heu trobat observant la gent i fent càbales, fantasiejant sobre qui deu ser, quina vida porta, cap a on deu anar o què deu pensar en aquell moment la persona que esteu mirant. Potser no arribeu ni tan sols a aquest estadi i us quedeu en una inspecció ocular superficial. Ara intenteu imaginar-vos havent d'escriure tot allò que us passa pel magí o la descripció de qui està dins el vostre camp visual. Aleshores afegiu-hi quatre pantalles en què surt projectada, a temps real, la translació literària de tot allò que esteu pensant en aquell precís moment.
L'experiència A vegades em sembla que et veig, ideada i dirigida per l'argentí Mariano Pensotti, es basa en la capacitat d'observar i de fabular sobre la realitat de quatre escriptors, en les reaccions del públic –l'observat i el de l'entorn– i en la interactivitat o no d'aquest amb l'entorn o l'escriptor, a través de la pantalla. Va ser interessant comprovar com la ficció que brollava de l'imaginari dels dramaturgs Marta Buchaca, Jordi Casanovas i Ferran Joanmiquel, i de l'escriptor Josep Maria Fonalleras, era capaç de transformar la realitat. Va ser encara més interessant comprovar com afrontaven cadascun d'ells l'experiència, comparar a temps real la gran diferència d'estils en l'escriptura, també la diferència de temàtiques, i va ser divertit viure situacions algunes còmiques, i d'altres, sorprenents. Vaig seguir l'experiment en dos dels tres escenaris en què es va desenvolupar: divendres passat al vespre a l'estació d'Adif a Girona, i dissabte al matí al mercat del Lleó. La tercera va ser el local de nit Platea, on potser la sessió es va programar massa aviat i la minsa afluència de gent no va permetre gaires floritures.
Jordi Casanovas i Ferran Joanmiquel eren els més àgils escrivint. Llegint-los, quedava clar que tots dos són d'una generació eminentment audiovisual. De fet, l'escriptura de Casanovas és, com en les seves obres, una mena de videojoc literari, en què gairebé es tracta de superar pantalles, en aquest cas, situacions. El prolífic autor, en una pensada a l'estil Orson Welles i La guerra dels mons, es va empescar divendres un atac biològic a l'estació de Girona. Anava escrivint missatges apocalíptics que es projectaven a la pantalla i elucubracions sobre qui podria estar infectat amb el virus i qui no. Ciutadans aparentment inofensius es convertien en ”terroristes independentistes”. Casanovas domina el llenguatge audiovisual i, de tant en tant, deixava la pantalla tota fosca, a tall de silenci dramàtic, per recomençar escrivint l'hora amb quatre dígits i el lloc.
A l'estació, els escriptors tenien la matèria primera de les seves fabulacions a la vista durant uns minuts, fins que els passatgers embarcaven al tren. Al mercat de la plaça del Lleó, tot era molt més dinàmic. La gent anava per feina, no s'entretenia gaire amb les pantalles, malgrat que n'hi havia que sí que ho van fer. Els escriptors van intentar provocar accions del públic i, en alguns casos, ho van aconseguir. Com Buchaca, que va descobrir o va propiciar una història d'amor entre dependents de parades contigües des de la talaia on la va situar el festival. Buchaca es va centrar força en les relacions personals, en temes íntims, però també va convertir en pispes unes quantes clientes del mercat, recurs que Joanmiquel també va utilitzar en algun moment. Fonalleras era, lògicament, qui tenia el discurs més elaborat, fent-s'ho venir bé per inserir citacions de Flaubert, Woody Allen o versos de, per exemple, Estellés. També era qui gastava la ironia més fina i, en clau de broma i pel coneixement del terreny, va revelar en públic la condició de sàtir d'un bon amic de ”cabell esbullat”.
Un molt bon exercici per a un dramaturg o escriptor, però difícil de seguir per al públic.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Us estaven veient

by on 14:23
Potser en més d'una ocasió, badant, us heu trobat observant la gent i fent càbales, fantasiejant sobre qui deu ser, quina vida port...