Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Jove. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre Jove. Mostrar todas las entradas


El teatre per a joves agafa embranzida a Catalunya. A França, Anglaterra i Alemanya compta amb una trajectòria de 20 i 30 anys, mentre que a la cartellera catalana és una llacuna històrica. La Sala Beckett i el Teatre Tantarantana presenten dues programacions pensades per atreure el públic jove. Els espectadors d'entre 15 i 25 anys fugen de la grandiloqüència i de les lliçons morals, volen veure a escena les temàtiques que els preocupen amb un llenguatge contemporani. I sobretot odien que els intentin ensinistrar. A continuació us presentem les cinc pistes que segueixen els programadors per fugir dels tòpics.
1. Obres en horari adult
Si el cinema és una opció habitual d'oci, per què no ho és el teatre?
El teatre per a adolescents no ha de ser sinònim de funcions en horari escolar. Els teatres els inclouen per fi en el seu horari habitual. "Dins la nostra programació per a adults posem el focus en uns espectacles que, per temàtica o per l'edat de la companyia, creiem que els poden interessar", diu Julio Álvarez, del Tantarantana.
2. Es pot parlar de tot
Els joves també s'interroguen sobre la realitat més immediata
Segons el director de la Beckett, Toni Casares, l'única diferència entre el teatre per a adults i el jove és la intenció de l'autor. "Quan escric una obra per a adults penso que també pot interessar als joves", corrobora Ferran Joanmiquel, l'autor de Dinou , un dels dos muntatges que es podran veure a la sala de Gràcia(del 19 al 29 d'abril),juntament amb Límits (del 13 al 15 d'abril) .I, per cert, els clàssics també interessen als joves. "Hi ha una obra més adolescent que Romeu i Julieta ?", es pregunta l'autor.
3. Autors joves, públic jove
L'auge de la nova dramatúrgia catalana hi juga a favor
El bon moment que està travessant el teatre de text català i la incorporació al món professional d'una nova generació de dramaturgs i actors està eixamplant, segons Julio Álvarez, l'oferta teatral. Aquests nous professionals connecten, sobretot, -per temàtica, llenguatge i referents- amb la seva generació.
4. Muntatges desinhibits
Els creadors joves incorporen referents musicals i televisius
Els nous dramaturgs i directors no fan escarafalls a utilitzar referents del món del cinema, la televisió i la música en els seus espectacles. "El protagonista de Més enllà dels estels és Michael Jackson, però els autors no han fet un musical, sinó que proposen una reflexió sobre la seva personalitat", explica Álvarez sobre un dels quatre espectacles del cicle Tantajove, que s'allarga fins al juny.
5. Pares i fills, i més enllà
Els conflictes generacions com a motor d'altres temàtiques
Les relacions entre pares i fills és bàsica en la construcció de la identitat dels joves i aquestes mateixes relacions sovint són un tema que els fa anar junts al teatre. El diàleg -i la violència- entre generacions es poden trobar tant a Dinou com a Límits . Aquestes obres, però, no es limiten a abordar aquesta temàtica, que podria sonar gastada. "A partir de l'absència del pare, Dinou aborda temes transcendents per als joves com la mort, la religió i la ciència", conclou Casares.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Es diu que el públic infantil es perd en l'adolescència. Es dóna per perdut. A Alemanya, per exemple, en canvi, obtenen èxits.
Hi ha moltes diferències entre Alemanya i Catalunya. Reivindiquen la cultura i inverteixen molt més en cultura i joventut. Fa una dècada que creuen en el teatre juvenil. Ara, també tenen els seus problemes. Però disposen de més recursos que nosaltres, i d'una altra cosa, encara més important: saben gestionar amb criteri i visió de futur. No hem de caure en victimismes i sí que cal pensar què es pot fer perquè el públic, quan passa de la infantesa a l'adolescència, no deixi el teatre. Si se'n va del teatre és perquè no hi troba res d'interessant? És massa car? En desconeix l'existència? Caldria esbrinar per què, i actuar en conseqüència. Però aquesta és una tasca més aviat institucional, diria. Un bon govern té el deure d'aconseguir que la ciutadania tingui accés a la cultura.
L'èxit que tenen a Alemanya ara les obres per a públic jove és el fruit d'anys de treball. Aquí, de vegades, volem començar la casa per la teulada. Hi ha gent que vol fer un espectacle “igual com fan a Alemanya”, però només de manera superficial, sense voler fer la inversió de temps i diners que suposa la recerca, el treball de directors, dramaturgs, actors, i tota la resta de l'equip artístic. Aquí no es vol invertir en cultura, hi ha la creença que “fins ara, bé ens n'hem sortit sense diners”. També és un tema de respecte per la cultura.
La gent desconeix molt tota la feina que hi ha al darrere d'un muntatge teatral. Forma part de la visió pejorativa de l'ofici teatral, molt arrelada encara. Què connecta amb el públic jove?
No ho sé, la veritat, què connecta amb el públic jove... Només puc observar que la majoria dels joves tenen una capacitat enorme per detectar allò que és autèntic. Suposo que té a veure amb el fet que estan en un indret de frontera, no pertanyen enlloc. Ja no pertanyen a la infantesa, però tampoc al món adult, no tenen encara compromisos que els limitin. Això els permet rebel·lar-se contra allò que no els agrada i assenyalar les fissures del sistema establert. Estic parlant, però, dels joves que pensen per ells mateixos, no dels joves que, igual que molts adults, prefereixen que pensin i decideixin per ells. Però això ja és un altre tema, que no afecta només als joves, sinó al conjunt de la societat. En trobar-se en aquest espai fronterer trobo més clar que els joves s'identifiquin amb obres de teatre per a adults, que no pas amb les destinades a infants. Volen anar endavant i no pas enrere. El teatre desperta el públic, el fa reflexionar, i els joves són molt receptius a això. Les obres acaben trobant el seu públic. La llàstima és que, de vegades, això arriba massa tard, vull dir que hi ha sovint obres que penses que si haguessin trobat un públic la seva vida hauria estat més llarga, però no ha arribat la informació a qui havia d'arribar.
El circuït del teatre jove és inexistent. Quan es regularitzarà la cartellera?
Quan hi hagi una voluntat política i ciutadana real per fer-ho. Quan algú decideixi fer un teatre només per a joves, un edifici concebut per a ells. Quan hi hagi premis teatrals atractius i específicament per a obres de teatre destinades a un públic jove. Quan hi hagi festivals teatrals destinats només a un públic jove, quan als teatres no els faci vergonya dir que programen una obra per a joves. Es prefereix un públic més segur, més agraït, menys complex. El dels joves no és un teatre rendible, no ho serà com a mínim al principi. És una inversió de futur, i no només en teatre: és una inversió de futur en la nostra societat. I crec que és molt important –els alemanys ho tenen molt clar–, ja que una societat que no inverteix en la seva joventut és una societat que s'apropa a la mort i la decadència. De moment, totes les institucions troben molt bona la idea d'un teatre per als joves, però cap no fa el pas per concretar res.
Les escoles van a veure clàssics. Abans Rei i senyor o una peça del T6?
No he vist Rei i senyor, no et puc dir res sobre aquest muntatge. No crec que als joves no se'ls pugui oferir clàssics. Encara tenim molts complexos per posar en escena un clàssic català, em sembla. A Alemanya no tenen cap problema a girar-ho, o a posar un clàssic alemany en mans de directors joves, per tal que n'ofereixin una lectura més renovada.
Per què a Catalunya pocs dramaturgs escriuen obres familiars.
Perquè no se'ls paga. Perquè s'espera que facin una feina cobrant molt per sota del que val. Perquè no se'ls valora. Comença a ser el moment de deixar de dir què fan a Alemanya i veure què no fem aquí. Desprès ens estranyem que el teatre alemany triomfi. Aquí no falta talent, només falta que la societat i les institucions valorin aquest talent. I quan dic valorar no em refereixo a fer veure que es valora. Em refereixo a crear les condicions adients perquè els artistes puguin fer la seva feina. Em refereixo a ser conscients que l'art ens fa més savis, més lliures, més creatius, més preparats per afrontar les situacions difícils.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,