Mostrando entradas con la etiqueta #estatutespectador. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta #estatutespectador. Mostrar todas las entradas

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

 Recepció i poètiques del real. Carles Batlle

>Conceptes de representació: com s'havia de representar l'obra teatral. 

>Quan la representació s'emancipa es deslluirà d'alguns convencionalismes. Ex: la crisi de la forma dramàtica de principis del s. XIX: cocepte modern de representació.

>José Sanchis Sinisterra: "S'ha de llegir el teatre com si escenifiquessim". La responsabilitat estarà en el receptor, donant-li el sentit últim a la peça.

>El textos contenen espais buits, tenen una flexibilitat per acomodar-se a les lectures i al moment en que es fan.

>El dramaturg o accepta la emancipació de la representació o poden incidir mitjançant el text a una manera de representar el text.

>1950: impuls performatiu>autonomia de l'art.

>90's boom d'obres de teatre i autoria teatral. Ex: Koltès, Legard, Cormann, Chrurchil, Mayorga, Papito, Cunillé...

>Jose Antonio Sánchez: "És ingenu parlar de revalorizació del text. No torna en la concepció aristotèlica sinó en forma de catastròfe. No segueixen una partitura."

>Són textos que serveixen per reconstruir l'escena.>nova escriptura dramàtica.

>El teatre contemporani no s'ha asembla res al teatre aristotèlic, amb una partitura. (o dispositiu).

>Sarah Kane, Martin Crimp (Atemptants contra la seva vida): L'autor insereix en el procès d'escriptura una forma de recepció, per buscar una resposta. Ajuda a que la tensió es mantingui des del principi al final.John Fosse. 

>Nou paradigma dramàtic>postdramatisme>en el procés i en la manera de posar-la en escena.

>Textualitat vs performance>reproduir la realitat dins d'un altre simulacre. Teatre que violenti l'espectador de la manera que té d'entendre el món. La performance allunya lo real de la immediatesa.

>Irrupció de l'atzar com real. La catàstrofe trenca el drama de dalt a baix i es converteix en una obra totalment rapsòdica. Caos.

>Comic: "¡No pasarán!" | "La guerra de Alan" | "El fotógrafo"

>Estem acostumats a crear ficció com a drama amb climax i això ja no "es fa". Si violentes l'estructura dramàtica, és llavors quan generes tensió.

>Espectador ímplicit, el que l'autor incorpora al text.>Espectador model: l'espectador que realment hi va a l'espectacle.


Nous públics i formats de disseminació. Escena Poblenou


>Festival multidisciplinar que feia servir diferents espais escènics i no escènics.

>El Festival parteix d'una associació cultural que treballa dins de Can Felipa, com altres.

>Canviar els espectacles de carrer: no només circ o titelles, també performance i dansa. Serveixen per a que la gent perdi la por a veure aquest tipus de propostes.

>Preus asequibles. Preus màxim: 6€, i fins i tot tenen descompte aquestes entrades de 6€.

>Als espais tancants com el Centre Moral del Poblenou també variaven les propostes que s'acostumen a veure allà.

>Crear xarxa no només al barri sinó a tota la ciutat per fer front a la falta de subvencions. (Graner, Can Felipa, són alguns centres escènics que una vegada presentants a Escena Poblenou cobijan els espectacles).

>Estratègies de participació del públic: col·laboració con algunes entitats del barri (no necessariàment escèniques). Ex: Jean Moré, performance molt fosc que va treballar juntament i a cegues amb un artista visual.

>Proposta de teatre adolescent, 3er i 4t de l'ESO. Talllers amb alumnes. Proposta del Roger Bernat llegida per adolescents.

>Cursos de formació teòrica amb artistes per evitar el "no entenc les disciplines contemporànies".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

L'espectacle de masses entre democràcia i totalitarisme. Manuel Delgado

>Blog: El cor de les aparences

>Els fenòmens socials tenen causes socials, no psicològiques.

>Massa: fenòmen de despersonalitzación en què els individus que participen perden de vista la seva individualitat. Una agrupació humana no ha de ser una massa. 

>Individu para Marx: "Eliminar de cadenas el cuerpo y cargar de cadenas el corazón".

>El triomf de la antiga figura del ciutadà.

>Masses>Interacció.

>La massa com passió> con un sentiment exacerbat.

>La massa no desapareix, ex. quan tu estàs mirant un partit de futbol, encara que ho estiguis fent sol, la massa t'acompanya.

>s. XIX>nou fenòmen>la cultura de masses.

>Coriolà-Shakespeare>la massa aborregada.

>"El 'no' col·lectiu sempre supera a l'individual"

>"Tu no eres nada, nos necesitas." (Durheim, la base és social)

>"No eres lo que eras, no eres lo que serás, no eres nada". Esa nada puede hacer de ti cualquier cosa. Eres una potencialidad.

Llindars de la inacció: nous estatuts i velles paradoxes del teatre de participació (II). Roberto Fratini

>No muerte del arte: el arte no consigue morirse porque engloba cada vez más sectores de la realidad. Es cada vez más difícil de plasmar la diferencia entre lo que es arte y lo que no lo es, al igual de quien es artista y quien no. El espectáculo ya no existe, el público es involucrado dentro de la objetualidad artítica.

>S. XX>Siglo de la crítica/comentario con el discurso. Ahora es una actividad colectiva de baja densidad. La recepción se ha de objetivar y generalizar por parte de los espectadores. 

>La obra de arte que es capaz de silenciar al público no está contemplada dentro de estas metamorfosis colectivas.

>El público tiene derecho expresarse, cuando no es así de describe como: inhibición, represión, reaccionario hacia lo nuevo, ser reaccionario a compartir con los demás.

>Cultura>categorías aplicadas como las de la crítica de la Ilustración.

>Sujeto supuesto creérselo. El sistema de cultura funciona entorno a términos supuestamente hipotéticos>beneficios del discurso.

>Asignarle a las artes lo que queda de política y religión, cierta idea del teatro como ritual, el teatro como forma política.

>Poderes (inclusión)<>participación (inclusión).>movilización del cuerpo provoca que la evidencia de la acción a través de la evidencia del consenso.

>Existe una censura contra el pensamiento oculto.

>La participación cultural es mojigata, no se puede hacer desde un punto de vista perversa.

>Toda la cultura se está reseteando bajo parámetros festivos. Ex: Dias de...

>La participación se basa en dictado de la alegría/felicidad y si lo pasas mal, eres disidente.> carácter festivo de la cultura.

>After-talk>orgía de banalidades.

>Toda liturgia tiene su credo.

>Participación funciona en términos immunedepresivos.

>Agencia cultural: la nostra herència que hem rebut abans de sometre'ns a qualsevol manifestació cultural. 

>Agencia poética: Todo lo imponderable de la obra. Lo que el artista no puede explicar. Todo lo que hace que una obra de arte sea una obra de arte y no una manifestación artística más. El artista regala la agencia poética al público. Pero aquí no se produce ningún tipo de relación directa entre el artista y el público.

>El público no recibe lo que estaba esperando sino algo que no sabía que necesitaba pero que en realidad necesita.

>El artista se está convirtiendo en una especie de operador cultural.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Filosofies de la participació: l’espectador com a metàfora filosòfica i l’estètica de la recepció. Xavier Antich

>1965. Gadamer. "Sobre l'immudiment del quadre" (Article). Posar un títol a un quadre acabe sent abstracte. Despareix referències concretes entre l'art i la realitat. El mut silenci de l'art d'avui perquè és autoreferencial, no fa referència a la realitat. (art de les advanguardes finsals 60's>art modern). Aquest procès acaba en l'autonomia de l'art, que s'afirma en la seva propia autonomia, enlloc de la realitat que l'envolta.

>Dues autonòmies de Gadamer: 1. Desvinculació amb la realitat. 2. Autonomia respecte dels espectadors: convidats a contemplar l'art des de fora. L'espectador es relaciona amb una obra ja tancada i la pretensió és endinsar-se, contextualizar-la o interpretar-la. Ex: Moma, cub blanc, no permet la relació de les obres amb la seva realitat.

>Gadamer no té en compte a Joseph Beuys (1964). Art espandit, volia trencar l'art autista de l'art modern. Creativitat intrínseca de l'ésser humà, no només els professionals. Inserció dels espectadors com a part constitutiva de l'obra. La practica artística no només és una conversa, és una acció i els espectadors formen part constitutiva i esencial.

>Beys: "Tothom té alguna cosa a dir. Allò que té a dir el fa formar part d'alguna manera de l'obra."

>Primera línia de fuga: sortida de l'art mut, a contaminació de realitat. Segona línia de fuga: reescriure a l'espectador en la realitat i com a coautor de l'obra. Obres i pràctiques artístiques en dispositius. Els públics són l'obra. 

>Antoni Muntades: "Atención: La simple percepción requereix participació".

>Els Pantocrator asigna un lloc a l'espectador. Potser el més relevant de l'obra és el que fa amb nosaltres, la nostra disposició a veure l'obra, des de baix com si fossin súbdits. Las Meninas de Velázquez i els seus miralls on eren els Reis i ara són l'especatdors. El més important són els espectadors i no Las Meninas. Totes asignen un lloc a l'espectador. 

>La gran mutació a partir dels anys 60 és que les obres són dispositius que no predeterminen el lloc de l'espectador sinó que és variable. Potser també és que no sabem on posar-nos, no només físicament, sinó què hem de fer amb elles. Cada obra reinventa el lloc que ens reclama.

>Anys 80-90 hi ha un desmuntatge del públic. Ja no hi ha públic sinó públics. No es poden contar els públics com si fossin pomes dins d'una caixa como es fa ara, d'una manera obsoleta.

>La recepció de qualsevol obra no és un problema intrínsec sinó que és un problema constituenc de l'obra. A partir de llavors no hi ha obra sense l'espectador.

>Hans Haacke, 1959. Documenta de Kassel. Mostra la diversitat de resgistres de l'espectador. Com els espectadors miren les obres i les seves diferents actituds. No hi ha una bona manera de mirar una obra sinó diferent. Aquí rau a més la riquesa de les obres.

>MICHAEL FOUCAULT, "Què és un autor?"

>JORGE LUIS BORGES. "Pierre Menard, autor del Quijote". Bandera del corrent de l'estètica de la recepció. Reescriptura del Quixot, no pretenia actualitzar-lo, sinó reescribir-lo paraula per paraula. Encara que siguin iguals, signifiquen coses diferents. I segons Borges el de Menard és més ric inclou 4 segles més d'història. Acte de la lectura és una reecreació de l'obra. Cap obra no és res sense el receptor. El llibre sense lector/receptor són experiències incomplertes.

>HANS ROBERT JAUSS, 13 d'abril de 1967. Estètica de la recepció. Els espectadors com a part fonamental de l'obra. Triple ruptura: 1. Obra tancada, autònoma i autosuficient. 2. Receptor passiu que accedeix a una obra ja acabada. 2. Experiència estètica com a simple contemplació.

>Anys 60, una nova compresió del públics, nou paradigma que subratlla la importància dels públics en la configuració de sentit de les obres. Diàleg de les obres amb els seus espectadors.

>Nocions de l'Estètica de la recepció: 

1.Horitzó d'expectatives: no hi ha cap obra que aparegui en un desert d'informació. Qualsevol obra s'inscriu en un univers per aquelles coses que es fan. El background dels espectadors condiciona la contemplació d'una obra. Les obres interessants són les que modifiquen l'horitzó d'expectatives. Són les obres que trigaran temps en ser assumides i/o acceptades. Mai no tenim una relació neutra amb l'obra.

2. Estructures interpel·latives: repertori de perspectives existentes en les propies obres quina funció principal es adreçar-se al propi espectador. EX: poema en el que s'escriure el pronom personal de segona persona del singular: TU. No aporta significat però ens posa dins del poema.

3.Receptor ímplícit: qualsevol obra predibuixa els seus receptors. Allò que defineix la riquesa de les obres no és tant allò que diuen sinó com han prefigurat el espectador. L'obra no només és responsable de considerar els espectadors com a part de la pròpia pràctica sinó que configura aquests espectadors. Tots els diferents tipus d'espectadors estan continguts en l'obra.

L'espectador virtual i la democratització del discurs. Rubén Ramos (Teatron)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


Font: Elisa Díez | Fotos: Blenda | Marc Costa


Protocols de l’autoengany: noves formes dialèctiques per al teatre polític. Roger Bernat

>FFF= The Friendly Face of Fascism, acrònim amb el que Roger Bernat signa els seus espectacles. També els signa amb el seu nom.

>Punt de partida dels seus espectacles: tècnica. Primer construeix un dispositiu, és a dir un mitjà.

>El teatre construeix un moment de sociabilitat efímera.

>Cada una de les èpoques dóna un dispositiu diferent: ritual, cova, teatre a l'italiana, arrels de l'absolutisme. Segle XX, multi-pantalla, el teatre sembla que deixa d'estar arrelat al poder.

>El teatre ha desbordat l'escena on estava confinat i ha ocupat tota la nostra existència. I ara on és l'espai que li queda al teatre si ja l'inunda tot? Aquí és on el Roger Bernat entra a fer espectacles.

>Pel Roger, els espectacles funcionen quan s'estableix un vincle amb l'espectador i el vincle amb l'escena passa a un segon pla.

>Dramatitzacions col·lectivas: dispositiu: o no hi ha actors o no hi ha directors. Els espectadors han d'agafar el regne i s'han de poscionar davant de l'espectacle. No hi ha manera d'estar fora. Més enllà de no estar en el mateix lloc que la resta d'espectadors.

>Des del moment que acceptes ser interpelat, estàs acceptant el dispossitiu.

>El problema del teatre participatiu és quan el públic sap què va veure, és millor anar cec i no saber res.

>Quan el públic obté allò que espera, l'espectacle és un fracàs (en el teatre participatiu)

>"Pendiente de voto">Lliure, 2012, en medio del 15-M.

>"Desplazamiento del Palacio de la Moneda", Santiago de Chile. Teatro pensado para la calle. Barrio de San Joaquín, militarizado, el más pobre de todo Santiago de Chile.

>"La meva preocupació és més poètica que política al crear els meus espectacles".


Mapes: públics, itineraris i territoris per a la nova teatralitat. Tomàs Aragay i Sofia Asencio (Societat Doctor Alonso)

Festival MAPA. 

>Pontos. Ernesto Collado. Espectacle en torn a una paella. 

>Artistes de creació contemporània, crear-les per aquell espai i només es feien allà. En com màxim un mes, el creador (fora del seu àmbit) creava la peça. 

>Els directors artístics del festival empenyien al creador a col·laborar activament amb els habitants del poble. 

>Dos tipos de públics: el nadiu i el que veia de fora a veure el festival. 

>Dramatúrgia propia d'una festa popular. No había la intención de ir más allá en cada edición, simplemente en el interés de los directores artísticos.

>El públic caminava i es generava una sensació de grup. Mentres degustava una sèrie de propostes, era part del discurs, part de l'espectacle. Hi ha dos tipus de públics: els que participaven i els que des de fora miraven.

>En MAPA, el creador s'havia de treure tot el seu bagatge i mirar el que passaria des d'un altre angle.

>SITE SPECIFIC: treball fet per un lloc determinat especificamente. Normalment mou l'acció fora del seu lloc habitual (teatre, galeria). L'artista ha de conviure i generar el discurs en l'espai que ja té unes característiques pròpies. L'artista abandona la idea de que el seu discurs és el primer i fer parlar al lloc. 

>Dramatúrgia de xoc (frontal) entre les diferents maneres d'entendre el món, i al mig d'això hi eren els artistes. Xoc de que els artites estiguessin fora del seu ambient, treure l'art fora del seu ambient i l'altra col·laborar amb la gent d'aquell lloc. Dos tipos d'espectadors: els que estan habituats i els que no. Hi havia una invasió física de l'espai, més de l'espai que hi havia (s'ha d'equilibrar la força entre la experiència i allà on es fa). Facilitar el xoc: idea del visitant-host (la idea de artista-espectador no estava molt clara.)

>Diferència entre Festival i Lloc. No instrumentalizar ni els espectadors ni els habitants.

>Arte público: generador del ágora, lugar de encuentro, compartido entre el creador y el espectador.

>Direcció artística molt fèrrea: artistes com a mediador, lluny de ser l'star. El tema venia dado, lloc concret, context en el que havia de viure, temps de treball determinat i unes obligacions determinades. 

>Artista com invitat curiós i actiu d'una casa, no com turista curiós. Integrar el seu discurs amb un lloc, un públic, una estructural social i política molt característica. L'artista s'havia de buscar la vida i sempre començava amb l'observació d'aquell espai. 

>En el cas de la dansa era molt complicat, no és el mateix crear en una caixa blanca o negra, que en un espai que ja té la seva història.

>"Donde vayas, haz lo que vieres"> conceptualizació del site specífic, importància. El discurs és molt complexe en aquest àmbit.

>En el site specífic el més important és el procès. Si el públic és excessiu o no entèn el què està passant pot ser nociu.

>Posar una mica difícil l'experiència a l'espectador és molt bó, es filtra molt el tipus de públic que t'arriba.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: Lluís M. Villanueva

 Una breu història del públic teatral. Enric Ciurans

>25 años después vivimos en una sociedad que no puede respirar sin espectáculo. Todos podemos ser espectáculo.

>El teatro enseña las ideas estéticas, éticas y políticas del público.

>El públic de lo público no ho podem trobar a la Grècia clàssica. El teatre no era per tothom, qüestió de classe i de gènere. Ara tampoc és per tothom. El teatre és una litúrgia social per deixar-se veure.

>El teatre no és un fenòmen global, sino un fenòmen ciutadà, és local. L'espectador teatral està arrelat a un territori.


>El teatre és il·lusió

>El teatre encara és un be de luxe cultural asequible. Anar a l'opera val +50€, anar al teatre val 25€. Barcelona és un ciutat de provincias teatralment parlant.


Llindars de la inacció: nous estatuts i velles paradoxes del teatre de participació (I). Roberto Fratini

>Participación, valor ético y estético añadido que reemplaza otro valor.

>Invitación al público: venir a ser lo que querías ver. (no lo puedes rechazar, si vas a un espectáculo participativo y no participas es tu culpa).

>Participación=emancipar al público y venderle una ilusión de libertad>Manipulación.

>Prolongación de la mirada, el público quiere ver lo que normalmente no se puede ver. Mirada autóptica, como garante de la realidad que está ocurriendo y también como último eslabón de la genealogía de los consumos culturales, tipo cuando la burguesía parisina iba los domingos por la tarde a las morgues a ver cadáveres de criminales y prostitutas.

>Participación como la última posibilidad de un teatro más cadavérico.

Públics improbables. Víctor Molina

>Idea de la democracia representativa: unos pocos pueden representar al pueblo en general. Político=público. Un público sólo se representa a sí mismo, está limitado a tener un ejercicio de reprentatividad (Nancy Freiser)

>Michael Warner (Público, públicos, contrapúblicos): Idea: No existe nunca el público, siempre están los públicos.

>Dos maneras de gestionar el públicos(s): tradicional o comercial: un teatro puede existir si puede mantener viva su relación con el público; ensayística: las cias de teatro utilizan sus métodos para generar sus públicos, improbables y muchas veces marginales (vulnerables). 

>Tipos de teatro: 

De Tradición burguesa: el público permite la exhibición de una obra. Sensibilidad compartida, aunque no es lo principal.

Años 60. Relación espectador-actor. Esfuerzos de transformar los espectadores en actores, obligados a tomar una respuesta o una actitud ante algo. Lo que pasaba en escena era más interesante que el público en sí mismo.

Experimentación con la congregación de gente. La reunión es la acción principal del acto performático. La reunión genera el espectáculo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,