El coreògraf Merce Cunningham va morir el 26 de juliol del 2009. L'última estrena de la companyia va ser Nearly ninety, l'obra testament de Cunningham que poc abans s'havia vist al Bam de Nova York el mateix dia de la seva onomàstica, el 16 d'abril. L'últim cop que la companyia dels Estats Units va trepitjar Espanya va ser a Madrid el maig del 2009, en una època delicada per Merce Cunningham, el seu líder i fundador, que ja estava impossibilitat per viatjar. 
Però mort el coreògraf, la companyia és incapaç de continuar sense ell. Per això, oferiran les seves darreres actuacions aquest dissabte a Nova York de dijous a dissabte, amb les entrades del Park Avenue Armony esgotades. La fi de la companyia Cunningham planteja dubtes sobre el seu repertori actiu i la seva permanència. Un horitzó que planeja també sobre el llegat d'altres artistes com Pina Baush o Maurice Béjart.
La Merce Cunningham Dance Company es va formar al Black Mountain College a l'estiu del 1953. Des d'aquesta epoca, Cunningham va coreografiar prop de 200 obres per a la seva companyia. Moltes són les seves obres destacades, Interscape és una d'elles, interpretada per primer cop l'any 2000. Una obra que va unir Cunningham amb el seu anterior col·laborador Robert Rauschenberg, qui va dissenyar el decorat i els vestuaris, amb música de John Cage, parella del coreògraf fins a la seva mort l'any 1992. Gràcies a la seva força, al seu talent i a una constant que partia de conviccions molt lligades al concepte d'innovació, Cunningham va crear escola i va influir a generacions de ballarins i creadors de dansa contemporània. Fins i tot es va arribar a considerar la figura vivent més important de la dansa mundial, quant a creació.
Font: www.ara.cat


"Sonrisas y lágrimas es, tal vez, el mayor éxito de la historia del musical; no sé bien qué tiene de especial, pero es algo que no existe en ningún otro título, y por eso sigue tan vivo más de sesenta años después de su estreno". Son palabras de Jaime Azpilicueta, uno de los directores con mayor experiencia y sabiduría en este género, cada vez con mayor efervescencia en nuestro país. Azpilicueta (responsable de trabajos como Jesucristo Superstar, Evita, Barnum o, más recientemente, My fair lady) dirige la nueva producción de Sonrisas y lágrimas, que verá hoy la luz en el Auditorio de Tenerife.
Cinco productoras se han unido para poner en pie este montaje, uno de los más ambiciosos de la escena española, según Marcos Cámara y Juan José Rivero, sus dos productores ejecutivos. "Se necesitan más de cien personas, entre intérpretes y equipo técnico. Son 26 personas en escena, una orquesta de diez músicos y setenta técnicos. Para trasladar la producción hacen falta seis trailers de treinta toneladas".
Una de las dificultades específicas de este montaje es la presencia en él de varios niños. Los productores han optado por buscarlos en cada una de las ciudades donde se ofrezca el musical, "Hacemos audiciones en cada lugar —explica Azpilicueta—. Primero contactamos con colegios y escuelas de música, y después trabajamos con los niños que se presentan. Se elige a un puñado de chicos con los que desarrollamos un pequeño taller para escoger a los que definitivamente van a estar con nosotros. Es un proceso complicado pero muy satisfactorio".

Elenco adulto

También para lograr el elenco adulto han sido necesarias varias rondas de audiciones. "Es un musical que requiere de una gran verdad, de intérpretes que actúen con convicción y sean al tiempo buenos cantantes". La argentina Silvia Lucchetti, con varios musicales en España a sus espaldas, encarna a María, la monja a quien dio vida Julie Andrews en la pantalla. El capitán Von Trapp será interpretado por Carlos J. Benito, que también ha pasado por distintos montajes del género. Está previsto que dentro de unos meses se incorpore al papel Carlos Hipólito, que ha confesado que está encantado con la posibilidad de interpretar esta obra y de encarnar a este personaje. Noemí Mazoy, Loreto Valverde, Jorge Lucas, Trinidad Iglesias, Amparo Saizar. Àngels Jiménez, David Castedo y Ángel Padilla son otros de los integrantes del reparto. La dirección musical es de Julio Awad.
Sonrisas y lágrimas se estrenó en Nueva York en noviembre de 1959. Con música y letras de Richard Rodgers y Oscar Hammerstein II (una de las parejas míticas de Broadway), su título original era The sound of music y estuvo en cartel más de tres años y medio. Sus protagonistas fueron Mary Martin (una de las grandes estrellas de la historia de Broadway) y Theodore Bikel. En 1965 se estrenó en EE.UU. la versión cinematográfica del musical —sus dueños habían vendido los derechos con la condición de que la película no viera la luz hasta que la producción de Broadway no bajara el telón—. Dirigida por Robert Wise, contaba con Julie Andrews y Christopher Plummer como protagonistas.
El musical se ha podido ver en dos ocasiones en España. La primera en 1968, con Camille Carrión y Alfredo Mayo como protagonistas, y una versión de José López Rubio. La segunda (se tituló El sonido de la música) fue en 1982, con versión y dirección de Alonso Millán y Pilar Barbero y Pastor Serrador al frente del reparto.
Tras su estreno en Tenerife, donde estará hasta el 2 de enero de 2012, el musical tiene ya programada una gira que lo llevará a Las Palmas (6 al 29 de enero), Pamplona (9 al 12 de febrero), Valladolid (15 al 21 de febrero), Valencia (25 de febrero al 1 de abril), Zaragoza (11 al 15 de abril), Vigo (19 al 22 de abril), Alicante (del 26 de abril al 6 de mayo), Córdoba (10 al 13 de mayo), Santander (17 al 20 de mayo), Sant Cugat (Barcelona) (24 al 27 de mayo), Oviedo (31 de mayo al 3 de junio), Murcia (7 al 10 de junio), Málaga (15 al 20 de junio), Vitoria (2 al 5 de agosto), La Coruña (16 al 19 de agosto), Bilbao (23 de agosto al 2 de septiembre) y Salamanca (6 al 9 de septiembre). En 2012 está previsto su estreno en Madrid, posiblemente en el teatro Arteria-Coliseum.
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)

La Beckett actua com el Barça. L'aposta decidida pel planter de dramaturgs obre les portes de la sala a autors formats a la casa com Javi J. Moyano (Barcelona, 1977). Aquest enginyer de telecomunicacions -en exercici- sempre ha sentit la crida de l'escriptura, des que guanyava premis de poesia a l'escola.

Fa tres anys va anar una mica més enllà i es va apuntar a un taller d'escriptura dramàtica a l'Obrador (la Masia) de la Beckett amb Marc Rosich de docent (bon professor, sens dubte). Des d'aleshores ha conciliat professió i afició. David Plana, Pau Miró, Javier Daulte, Xavier Albertí i Victoria Szpunzberg, entre altres, han estat els seus entrenadors teatrals al llarg dels últims anys.
En un d'aquests tallers va néixer la primera escena de Rates (abans que la lluna caigui), el seu primer text teatral i pel qual Toni Casares, director de la Beckett, ha apostat al deixar-li un forat en la programació en dates tan assenyalades com les nadalenques.
Moyano li posa a la seva obra, que també ha dirigit, l'etiqueta de thriller psicològic. «Són tres personatges habituats a fugir que coincideixen en un lloc fora del món i ja no poden escapar-se més. A partir d'aquí s'han d'enfrontar a ells mateixos», explica sobre les nou escenes que se succeeixen en aquest espai metafòric, un parc a l'escenografia. Els tres personatges són un jove fugitiu (Adrià Olay), una noia que busca el seu gos (Arantxa Ruiz) i un home misteriós (Xavi Siles).
Companyia pròpia
Dels tres, Olay i Ruiz formen amb Moyano la companyia deLirio Teatre, que es va estrenar fa dos anys a l'Aurora d'Igualada amb 4.48 Psicosi, de la britànica Sarah Kane. Rates (abans que la lluna caigui) és la seva primera creació absoluta, amb la qual van estar entre les obres destacades de l'última Mostra de Teatre de BCN i entre les candidates a la Beca Desperta, de la Nau Ivanow.
El projecte ha passat, abans d'arribar a la Beckett, per diverses etapes. Es va estrenar el 31 de desembre del 2010 a l'Auditori del Poble Espanyol per certificar l'ajuda concedida del Conca. I també va disfrutar d'una residència del CAET a Terrassa. Fins al 8 de gener s'instal·la ara a la Beckett amb Moyano en el rol de director. «Jo era l'autor i em vaig atrevir també a dirigir l'obra. Així perds el respecte al text. No el veus com si fos un shakespeare», diu.
Va acabar Rates després d'uns tres mesos de feina, i ja té una altra obra tancada, després d'un «procés més dolorós» d'escriptura, i moltes escenes guardades al calaix. Moyano espera amb elles seguir els passos de Jordi Casanovas, l'altre teleco de l'escena catalana.
Font: José Carlos Sorribes (www.elpuntavui.cat)

L'enginyer dramaturg

by on 12:43
La Beckett actua com el Barça. L'aposta decidida pel planter de dramaturgs obre les portes de la sala a autors formats a la casa com...


Ser o no ser, Être, ou ne pas être, Sein oder Nichtsein... ¿Qué se pierde, pero sobre todo cuánto se gana, en la interpretación de la obra de William Shakespeare desde otras latitudes, servida por actores no ingleses en su idioma natal y nutridas de su propio acervo? Ni siquiera la imposibilidad de plasmar toda la riqueza de la lengua inglesa que entrañan las traducciones al español, francés, alemán o también al maorí supone un verdadero escollo. El Bardo es "el mejor poeta y escritor de todos los tiempos e, incluso cuando no puedes entender cada una de sus palabras, siempre puedes seguirlo a través de las emociones", subraya Tom Bird, responsable del festival Globe to Globe, un proyecto que congregará en Londres a 37 compañías internacionales -tantas como las piezas que firmó Shakespeare- para brindar su propia visión sobre el legado universal del inmenso dramaturgo.
El teatro The Globe, una réplica moderna de la sede donde Shakespeare (1564-1616) estrenó sus principales obras a orillas del Támesis, va a convertirse la próxima primavera en una torre de Babel.
Comediantes de orígenes tan diversos como Sudáfrica, las antípodas o China trasladarán a ese escenario inspirado en la Inglaterra isabelina sus originales versiones del universo shakespeariano. Los tiempos modernos procuran la ventaja de la rotulación con subtítulos cuando se trata de un Hamlet en lituano, El mercader de Venecia que habla hebreo o el Ricardo II recreado por una compañía palestina de Ramala. Y la mesura de los precios de las entradas (entre seis y 42 euros) contribuirá a esa celebración de la vocación multicultural de Londres que quiere destacar la cita olímpica de 2012.
"Shakespeare sigue atrayendo a gentes de todo el planeta, que aportan a su obra un prisma cultural, político y social diferente y enriquecedor", afirma Bird. El director del Globe to Globe destaca con especial orgullo la participación en esa iniciativa de una jovencísima nación, nacida tan solo el año pasado bajo el nombre de Sudán del Sur. Si Cimbelino relata la historia del rey bretón y su díscola hija Imogen, la producción de este drama que propone el país africano ha logrado integrar en la historia los traumas de medio siglo de guerra civil en tierras sudanesas.
También tienen su proyección los conflictos bélicos que arrasaron los Balcanes a finales del siglo XX. Porque las tres obras englobadas bajo el título Enrique VI corren a cargo de compañías de Serbia, Albania y Macedonia. El baile de los guerreros aborígenes de Nueva Zelanda que tan bien conocen los aficionados al rugby (la haka) compartirá espacio sobre las tablas del Globe con La Comedia de los Errores, de la mano de los artistas afganos de Roy-e-Sabs, en su primera incursión exterior desde la invasión del país. Y el teatro español aportará en mayo su pieza a ese caleidoscopio multinacional con la particular propuesta de la compañía madrileña Rakatá sobre la obra Enrique VIII.
A pesar de las constantes celebraciones de su figura, William Shakespeare sigue siendo objeto de toda suerte de teorías conspirativas que no creen posible cómo el hijo de un vulgar comerciante de provincias fue capaz de reflejar el mundo de la corte y sus pulsos políticos y humanos con una pluma tan excelsa. En vísperas del estreno del Globe to Globe, el cine acaba de recrear en la película Anonymus la hipótesis de que el autor de su producción fue en realidad su coetáneo Edward de Vere, conde de Oxford. "Es completamente ridículo. Shakespeare nació en Stratford-upon-Avon y escribió todas sus obras", zanja Bird sobre la eterna polémica que solo consigue reavivar el interés por el personaje.
La cascada de artículos de opinión que desató el estreno condujo a una conclusión. ¿Realmente importa si Shakespeare escribió sus obras o la vigencia de estas? De ella hay pruebas recurrentes. Recientemente se publicó una encuesta en Reino Unido sobre lo que sus ciudadanos consideran tesoros nacionales. El Bardo figura a la cabeza, por delante de la monarquía, la Union Jack o esa libra a la que siguen aferrados. De su carácter universal da fe, en palabras de Bird, "esa especie de milagro que lo convierte en un autor tan popular en todo el mundo". ¿La clave? "Creo que sus obras encarnan el examen más exhaustivo escrito nunca sobre la condición humana".
Embajada española
Volcada en la adaptación de los clásicos del Siglo de Oro a las claves nuestro tiempo, la compañía independiente Rakatá es la invitada del teatro The Globe para escenificar la visión hispana del universo de Shakespeare. La obra elegida es Enrique VIII, ese rey de Inglaterra que tuvo seis esposas, la primera de ellas Catalina de Aragón, a costa de romper con el Vaticano. Por primera vez, el dramaturgo accede a "legitimar las acciones de un monarca que alumbra el nacimiento del gran imperio", explica Rodrigo Arribas, cofundador de la compañía madrileña.


Si el Bardo se vio forzado a imprimir "tintes propagandísticos" a una pieza escrita durante el reinado de Isabel I (hija de Enrique VIII), la puesta en escena de Rakatá "buscará la esencia humana", no la justificación política, del comportamiento del rey.

El divorcio de Catalina, hija de los Reyes Católicos, encarna en esa producción hablada en español "la ruptura con un mundo medieval", explica Arribas, pero sobre todo se ha buscado "dar cuerpo de carne y hueso a los personajes". Una puesta en escena que no permite grandes alardes en el Globe convertirá la función en "un trabajo de actores por encima de todo". Con la vista puesta en la situación española, el actor considera "envidiable" que los ingleses hayan concebido ese proyecto de difusión de la figura de Shakespeare y alaba su ausencia de "chauvinismo".


Fuente: Patricia Tubella (www.elpais.com)


Un ós apareix a l'escenari del Mercat de les Flors. Li han ensenyat a ballar reggaeton i es mou a ritme de Me gusta la gasolina . Òbviament, és una disfressa. "És un mico vestit d'ós de peluix", bromeja el mag domador. Una de les polèmiques enceses encara dins la família del circ català és la possibilitat de fer servir animals a la pista. Hi ha partidaris i detractors, i prohibicions municipals per a tots els gustos. Un bon ganxo per llançar una broma al públic i fer una picada d'ullet als artistes de circ. Aquest to, entre l'homenatge i la paròdia al circ clàssic, és el fil conductor del 16è Circ d'Hivern de l'Ateneu 9 Barris, titulat Maravillas .
La Família Bolondo, com s'han batejat els nou artistes d'aquest suposat circ que s'ha quedat sense carpa per un accident, són els artífexs d'un espectacle de creació col·lectiva, a les ordres de l'expert director belga Olivier Antoine. Han fabricat un espectacle en què els números d'especialitats com malabars, bàscula, màgia, trapezi i acrobàcia aèria es combinen amb un humor apte per a tots els públics. Sobre el guió, han inventat uns personatges que s'inspiren lleugerament en les figures del circ clàssic d'època (la donzella, el cowboy , el mag, el ballarí estil Fred Astaire, etc.) però que impressionen més per la proximitat i artesania dels números -que juguen a fer que no surtin rodons- que per l'excel·lència de la dramatúrgia.
"Tots els artistes venim de companyies diferents, respectem tots els estils de circ i els unim en un espectacle", deia ahir el brasiler Rafael Moraes. "Maravillas és un homenatge als artistes de circ, a la humanitat del circ, que no tenen les imatges ni internet", defensava.
Un circ que gira
El Circ d'Hivern és el projecte més emblemàtic de l'Ateneu 9 Barris, un centre autogestionat des de fa 34 anys pels veïns de Nou Barris i especialitzat en circ -acull l'única escola del ram, la Rogelio Rivel-. La seva producció nadalenca ja és un clàssic des de fa 16 anys: unes vuit mil persones passen per aquella nau a la falda de Collserola cada any per veure una proposta de circ contemporani que té garantia de qualitat. Com que l'Ateneu està en obres de millora de les instal·lacions, han aprofitat per demanar aixopluc al Mercat de les Flors, on s'instal·laran des d'avui i fins al 8 de gener. Des de fa set anys, l'Ateneu també ajuda el seu Circ d'Hivern a fer gira per contribuir a crear un circuit estable.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


El Teatre Municipal El Jardí i La Cate es complementaran per oferir la intensa i variada programació Figueres a escena entre el gener i el maig de l'any vinent. Realment, hi ha propostes per a tots els gustos: des d'un concert de l'Alabama Gospel Choir fins a espectacles d'òpera –Rigolettode Verdi en un muntatge del Teatre Líric d'Europa– i ballet clàssic –El llac dels cignes i Giselle–, passant pel pop d'El Sueño de Morfeo i Manel, que oferirà a Figueres el 16 de març un dels seus concerts especials de final de gira. Les entrades per al concert de Manel a El Jardí, organitzat per Promo Arts Music, ja estan a la venda a través deServicaixa, a preus que van dels 20 als 30 euros. També hi ha altres entrades d'aquesta programació disponibles a través de Servicaixa, i les taquilles d'El Jardí posaran a la venda entrades anticipades els dijous no festius, del 12 de gener al 17 de maig, de les 7 de la tarda a les 9 del vespre. El 12 de gener també estaran obertes d'1 a 3 de la tarda per poder comprar entrades del concert que el mateix dia oferirà l'Alabama Gospel Choir, creat el 1946, vinculat a l'Església Adventista del Setè Dia i integrat per una vintena de les millors veus del sud més profund i creient dels Estats Units.
El diumenge 15 de gener tindrà lloc a El Jardí un concert molt especial: la celebració del desè aniversari de l'Orfeó de l'Empordà, amb unes 200 veus a sobre de l'escenari, membres de l'orfeó i d'altres formacions com ara la Coral Castellonina, Germanor Empordanesa, la Polifònica de Figueres i l'Orfeó Jonquerenc.
El 21 de gener, la Companyia Yllana, amb el dinàmic violinista Ara Malikian al capdavant, presentarà a Figueres el seu espectacle Pagagnini, que proposa una divertida porta d'entrada a la música clàssica. El diumenge 5 de febrer, el Cor dels Amics de l'Òpera de Girona, dirigit per Conxita Garcia, oferirà a La Cate una gala lírica.
Figueres a escena inclourà també el cicle Paraula d'actor, amb diversos espectacles protagonitzats en solitari per intèrprets com ara Eduard Biosca, Toni Albà, Martí Peraferrer, Manel Barceló i Rafael Álvarez el Brujo.
Del 30 de març al 8 d'abril tindran lloc a La Cate els concerts del 20è Festival de Jazz de Figueres, i del 13 al 15 d'abril es portarà a terme a El Jardí la 5a edició del Festival Còmic de Figueres. També el nou Festival Internacional de Circ Castell de Figueres farà una incursió en el teatre municipal: el concert-espectacle La música en el circ, a càrrec de l'orquestra Carmino D'Angelo i diverses atraccions del Gran Circ Wonderland.
Per al públic familiar hi ha diverses propostes, generalment els diumenges a la tarda a La Cate, com araCavallet de cartró, de la Companyia del Príncep Totilau, un espectacle de poesia per als més petits;Desperta, bruixeta, de Clowns Teatre, i l'espectacle de teatre-circ Can Resmés, de Circ Petit.
La Cate ha entrat a la xarxa d'espectacles amateurs Espai A, que facilita que aquests muntatges voltin per tot el país. La coral Canigó i l'esbart Marboleny són algunes de les primeres propostes.
Font: Xavier Castillón (www.elpuntavui.cat)

Entre El Jardí i La Cate

by on 13:51
El Teatre Municipal El Jardí i  La Cate  es complementaran per oferir la intensa i variada programació  Figueres a escena  entre el gen...