Núria Espert va rebre un afectuós aplaudiment dissabte a la nit al Teatre Municipal d'Almagro, probablement el reconeixement més efímer i alhora gratificant per a una actriu com ella, amb més de 50 anys de carrera. La violación de Lucrecia és una intensa narració d'un drama amb l'habitual complexitat de personatges shakespearians que es mouen entre l'emoció i la racionalitat. Aquest espectacle, que està programat per a l'octubre al Lliure de Gràcia, confirma el compromís més profund de Núria Espert amb els espectadors: reviure un cop i un altre instants de dolor, per aproximar raons i comportaments.

Aquesta edició ha estat la primera que Espert ha actuat a Almagro, un dels festivals internacionals de teatre clàssic més estimats per la professió. Les dimensions del municipi castellà, la història que guarden les pedres d'edificis construïts un daurat segle XVI i, sobretot, la implicació de tota la vila amb aquest esdeveniment anual són l'enveja de molts festivals. Les sales, sempre plenes fins a la bandera, siguin al tradicional Corral de las Comedias (1628), o bé en reconvertits espais com el Palacio Fúcares (un antic magatzem de mercuri i moltes altres utilitats mes tard). La direcció del festival ha ofert tres funcions de La violación de Lucrecia a l'actriu que va rebre a principis de mes el Premi Corral de las Comedias 2011. També el Museo Nacional de Teatro (al mateix Almagro) ha volgut remarcar el treball d'Espert confrontant-lo amb un altre actor barceloní, molt estimat per l'afició espanyola: Adolfo Marsillach. És l'exposició Nuria y Adolfo. I és que Espert i Marsillach van tenir una vida paral·lela en què van coincidir en comptades ocasions a escena. Tots dos van marxar a Madrid per fer forta la seva implicació amb el teatre (era la plaça on es podia viure amb garanties de la interpretació en ple franquisme). També tots dos van crear companyia pròpia. Això els va ajudar a triar el repertori d'espectacles. Van haver d'aparcar-la per compartir textos de Sartre en els 60. A l'església de San Agustín, el Museo Nacional recorda amb fragments de sengles autobiografies i amb imatges la primera trobada fortuïta entre Espert i Marsillach (fent ràdioteatre a meitats dels 50 a Barcelona) fins a la mítica ¿Quién teme a Virginia Woolf?d'Edward Albee, estrenada el 1999, que va ser una mena de comiat artístic de Marsillach. Espert continua activa en escena amb Robert Lepage (La Celestina, 2004), José Luis Gómez (Play Strindberg, 2007) i Lluís Pasqual (La casa de Bernarda Alba, 2009). Ara ha iniciat una trajectòria amb Miguel del Arco (revelació per La función por hacer, en els darrer Max) en què se cenyeix, excepte en un inclassificable pròleg, al vers de Shakespeare. Dolorós, sonor, colorista i amb la justa contenció d'emocions. Sola amb l'única ajuda d'una escenografia austera.

El casc antic d'Almagro respira teatre. Tot hi està abocat. A partir de les 9 del vespre, públic autòcton i també vingut d'altres latituds de la península (dissabte fins i tot va visitar-lo l'ambaixador xinès per veure una versió d'El Quijotea càrrec d'una companyia xinesa) surt de les gruixudes portes i es desempallega de les lones que les tapen. que garanteix que no entri cap bri de calor dins de les cases en les hores de major calitjaDivendres a la nit, una companyia portuguesa regnava al Corral de las Comedias més antic que es conserva a la península amb La tempestad. Tres joves actors per narrar amb multiplicació de personatges i una vis còmica notable. També aquelles hores, un grup argentí feia la seva mirada a La vida es sueño, de Calderón de la Barca: va ser el premi a la distinció com a millor espectacle de l'Almagro Off.

La ciutat, pulcrament ordenada, manté la imatge de reixes, patis interiors i el silenci medieval. Només a les balconades i en algunes faroles uns domassos recorden la celebració del festival. Cap cartell d'un espectacle concret que sobresurti per sobre de cap altre. Només en les zones de festa, alguns cartells de dj's i de còmics que transporten la veïna gràcia andalusa a les noves tecnologies del “Feishbú”. No calen rètols. Totes les platees s'omplen. I els aplaudiments són generosos. Tothom s'aixeca de les cadires en la tercera salutació. Hi ha un respecte absolut, tot i que no sempre sigui tant ben valorada la labor dels actors, que es comenta entre el veïnat de filera.També l'escenògraf Ramon B. Ivars va gaudir de l'atenció d'una vintena d'espectadors que va atendre quasi místicament a les explicacions de com creix una escenografia. Posant d'exemple la producció del ballet clàssic Nápoli d'August Bournonville al Teatred'Helsinki. Entre el públic, tant parelles de turistes com, sobretot, joves interessats en l'ofici. A les platees hi ha una inusual joventut per a programes clàssics. Llarga vida al teatre, llarga vida a Almagro. Llarga professió a Espert.


Font: Jordi Bordes (www.avui.com)
Publicado por en No hay comentarios:

Íntimo Teatro Itinerante, Teatro Niño Proletario i La Patriótico Interesante seran les companyies encarregades d'oferir un tast de l'actualitat artística iberoamericana en la propera edició de la Fira de Tàrrega, que tindrà lloc del 8 a l'11 de setembre. La Vitrina Iberoamericana, inclosa enguany entre les activitats de la Fira, té com a objectiu donar a conèixer festivals i xarxes d'art de carrer de l'Amèrica Llatina, així com facilitar el diàleg dins de la professió.

Els argentins Íntimo Teatro Itinerante presentaran a Tàrrega una obra que reflexiona sobre les coses essencials per al benestar de les persones. Pueden dejar lo que quieran s'escenifica en un quadrilàter ple de roba, excusa per començar a explicar històries.

Des del país veí, Xile, arribarà a la capital de l'Urgell El Olivo, a càrrec de Teatro Niño Proletario. Serà objecte d'una presentació especial, ja que es tracta d'una obra site-specific, és a dir, creada per existir en un lloc específic. El Olivo parla de l'aïllament, i el vincula a conceptes com l'autocompassió, la desigualtat o la identitat.

La tercera peça de la Vitrina Iberoamericana prové també de Xile, de la mà de La Patriótico Interesante. Amb un discurs centrat en la denúncia social, el seu espectacle Kadogo, niño soldado enumera les causes i les responsabilitats socials de la violència infantil.

A més, l'organització té previst celebrar un seminari sobre gestió i producció de festivals d'arts de carrer a Iberoamèrica.

La Vitrina Iberoamericana arriba a Tàrrega després que el festival hagi posat el focus en el Regne Unit, el Quebec o Irlanda en edicions anteriors.

Més enllà de la Vitrina

Però els vincles entre la Fira i l'Amèrica Llatina no s'acaben a la Vitrina Iberoamericana. La programació del festival inclou també ¿Quieres ser mi amigo?, un muntatge del duet de clowns xilè Murmuyo y Metrayeta. Els espectadors podran gaudir també de Tot, espectacle creat i dirigit per l'argentí Rafael Spregelburd, i presentat pels catalans Mentidera Teatre i els balears Produccions de Ferro.

Un altre dels espectacles que mescla el treball d'artistes dels dos costats de l'Atlàntic es titula, precisament,Pontes; és el fruit de la col·laboració entre la companyia balear Res de res i la brasilera Circo Dux, en el marc del projecte Gravity.

Font: www.avui.cat
Publicado por en No hay comentarios:


VERSIÓN y DIRECCIÓN: TOMAZ PANDUR
TRADUCCIÓN: PABLO VIAR
DRAMATURGIA: LIVIJA PANDUR
INTÉRPRETES: BELÉN RUEDA, PABLO RIVERO, ALBERTO JIMÉNEZ, MANUEL DE BLAS, SANTI MARÍN, FRANCISCO BOIRA, NUR LEVI, FERNANDO CAYO, EMILIO GAVIRA i RAMON GRAU
PRODUCCIÓN: TEATRO ESPAÑOL
TEATRE GREC


Tomaz Pandur pretendía hacer un homenaje a Luchino Visconti y lo ha conseguido en la parte visual, musical y estética, pero se ha olvidado de que en una obra teatral hay otros elementos, como dramaturgia, actores, movimiento e interpretaciones. Y aquí es cuando todo el montaje empieza a hacer aguas desde los primeros minutos.

La dramaturgia de Livija Pandur es un desconcierto de voces, movimientos con una buena falta de lógica. Para los que la película nos quedaba lejana, hemos pasado noches mejores. Pero el contexto de una Alemania en plenos años treinta, con las ascensión al poder de los nazis, la instauración del Tercer Reich y donde la familia aristócrata Von Essenbeck, propietaria de una empresa siderúrgica que se plantea si dar o no apoyo al nuevo régimen. Y en esa diatriba comienzan las peleas internas por asumir el poder de la empresa.

Fuera de contextos, La caída de los dioses está dramáticamente desperdiciada. Los intérpretes han sido dejados a su suerte encima del escenario. Ninguno de ellos parece tener claro qué está interpretando o qué necesitaría para hacerlo. Son personajes estereotipados en actores donde la sobreactuación es la norma común en todos ellos. Además de la exageración de sus personajes, la falta en el cuidado de detalles de la producción tampoco ha reparado en la necesidad de una correcta dicción castellana. La forma ampulosa de hablar es signo de no saber entender cómo se debe hablar y pronunciar para el teatro y denota una falta visible de calidad interpretativa.

Pero no sólo se queda en eso, la parte interpretativa también peca de falta de actuación, de personajes increíbles, de expresión de las emociones, en definitiva, una falta de una dirección clara de actores. Además la disposición del Grec y la necesidad de que el escenario esté demasiado alejado de la platea, no permite visualizar con exactitud las caras de los actores. Pese a todo, la dramaturgia se ha entestado en convertir a los personajes en seres fríos, sin emociones aparentes, donde los gestos escasean y las palabras que debían ser dardos, se quedan en simples gemidos. Toda la comparsa escénica se acompaña por la música inquietante o de suspense que "toca" en directo un pianista, que subraya ciertas acciones de los protagonistas y que taladra la cabeza al público.

Los dioses de Pandur no se han caído, se han suicidado después de ver con horror la masacre en que han convertido la película de Visconti. Una función donde no se salvaría ni el apuntador y donde el trabajo más celebrado está entre bambalinas. Por suerte, siempre nos quedará el genio y poder tirar de hemeroteca en futuras ocasiones.

LA CAÍDA DE LOS DIOSES

by on 20:48
VERSIÓN y DIRECCIÓN: TOMAZ PANDUR TRADUCCIÓN: PABLO VIAR DRAMATURGIA: LIVIJA PANDUR INTÉRPRETES: BELÉN RUEDA, PABLO RIVERO, ALBERT...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Quan Àlex Rigola va tenir clar que volia muntar un espectacle sobre la tragèdia per al Teatre Grec, va decidir que “enlloc d'adaptar una tragèdia clàssica agafaria un text sobre l'origen de la tragèdia”. D'aquesta manera va arribar a El naixement de la tragèdia, de Friedrich Nietzsche, un assaig inicialment “més filològic que filosòfic, interessant perquè hi ha l'origen de la seva filosofia, representada en la frase «Déu ha mort»”. Amb aquest llibre, Nietzsche es va proposar contradir l'opinió generalitzada que considerava la tragèdia grega com una forma vulgar dels poemes homèrics, i va ser expulsat de la seva càtedra de filosofia clàssica a la Universitat de Basilea.

Però que ningú s'espanti. Rigola –que fins fa poc ha estat director del Teatre Lliure– ha partit de Nietzsche defugint el discurs acadèmic i fa servir el seu text com a punt de partida per a un espectacle oníric que combina text, dansa i música, un “poema visual i sonor”. El resultat és Tragèdia, que es podrà veure al Teatre Grec de Barcelona dins el Festival Grec, els dies 30 i 31 d'aquest mes.

Paisatge mediterrani

És “un Reader's Digest sobre l'origen de la tragèdia” situat en un camp de blat amb una olivera, un paisatge mediterrani on divuit intèrprets dialoguen i ballen al llarg de cinc quadres. La intenció de Rigola no és “explicar una història, sinó deixar-se portar com un es deixa portar per un poema. No hi ha un plantejament, un nus i un desenllaç ni cal entendre-la, com tampoc no cal entendre els tres Blaus de Miró”.

Rigola justifica les decisions que ha pres per a la posada en escena de Tragèdia remuntant-se a les arrels mitològiques d'aquesta disciplina artística. El director fa seva la relació que Nietzsche estableix entre l'art i la vida, entre la felicitat i el patiment, lligant els dos conceptes a la duplicitat que representen els déus Apol·lo i Dionís: “El primer encarna l'ordre i les arts que es poden representar, com ara la literatura, la pintura i l'escultura, i el segon encarna el caos i les arts que no es poden representar, com ara la música. La confluència de tots dos conforma la vida i al mateix temps la tragèdia.” Rigola situa l'origen de la tragèdia en una dansa: “La festa de Dionís, on els participants es disfressaven de cabrits. Primer ni tan sols hi havia espectadors, era més aviat comparable a una discoteca de les nostres. Poc a poc ja s'hi va anar introduint una certa estructura dramàtica”. I “què millor, per recordar això, que un espai tan mediterrani com el Teatre Grec?”.

Ni Mèrida ni Nàpols

Inicialment, Tragèdia va néixer de “la voluntat de fer un espectacle per a l'amfiteatre del Grec”: “Mèrida i Nàpols també estaven interessats que fes alguna cosa, i em vaig plantejar unir aquests tres projectes pensats per a festivals d'estiu.” Però més endavant Mèrida i Nàpols se'n van despenjar: “Gairebé ens vam trobar amb la impossibilitat de tirar endavant l'espectacle. Si finalment ha estat possible ha estat gràcies a la voluntat del Grec i als intèrprets que hi participen, que han treballat per sota del seu pressupost habitual.” Entre aquests intèrprets hi ha Ferran Carvajal, conegut pel gran públic gràcies a la participació en sèries televisives com ara El cor de la ciutat, i que també ha ajudat Rigola a crear les coreografies de Tragèdia. Max Glaenzel ha dissenyat l'espectacular escenografia rural, que representa el camp de blat on els personatges celebren la festa dionisíaca sota el sol estival.


Font: Xavier Roca (www.avui.cat)

Tràgic Àlex Rigola

by on 17:19
Quan Àlex Rigola va tenir clar que volia muntar un espectacle sobre la tragèdia per al Teatre Grec, va decidir que “enlloc d'adaptar una...
Publicado por en No hay comentarios:

El actor Sancho Gracia se ha implicado en el recién nacido Festival Rías Baixas que codirige con Miguel Narros, una de las figuras más reconocidas del teatro español contemporáneo. Ellos son los que han puesto en pie Versos bandoleros y canciones escondidas, un espectáculo intimista que va más allá de lo que en principio podría parecer una lectura de poemas, o tangos, por los que Sancho Gracia transita de la mano inteligente de Narros, quien ha convertido el recital músico-literario de un actor, en un pequeño viaje iniciático por la literatura poética y por bellas y casi desconocidas imágenes de figuras como Margarita Xirgu, Miguel Hernández, Machado, García Lorca, Ignacio Sánchez Mejías o de ciudades portuarias ligadas a Gracia, que ofrece este montaje, cuyo estreno absoluto se produjo el pasado miércoles en Pontevedra, también hoy en el Auditorio Centro Cultural Novacaixa de Vigo, ciudad de la que este actor partió hacia la inmigración a la edad de once años. Y ciudad desde la que inicia una nueva gira con este espectáculo.

"Todavía no sé porque me he metido en este lío, pero siempre he pensado que decir versos no está mal ", señala el actor con su humor muy gallego, sobre este espectáculo que nació de "una propuesta que me hice yo a mí mismo" a la que luego se incorporó el cineasta Manolo Matji, el productor Celestino Aranda y finalmente el broche de oro con Miguel Narros. Una propuesta basada fundamentalmente en textos poéticos y pensada a la medida de este versátil actor, quien se sube al escenario a canturrear tangos y boleros, contar historias, unas verdaderas y otras no tanto y recitar los poemas que le han ido envenenando a lo largo de sus muchas vidas.

Gracia recorre poemas de Manrique, Lorca, Machado..., y se ha inclinado más por grandes lamentos poéticos donde la muerte es protagonista. Y habla de la Xirgu (así, sólo con el artículo delante, como se llama a las grandes), su gran maestra de la que aprendió la disciplina y la seriedad a la hora de ejercer el oficio de actor y la que le inculcó "ese gran amor por el teatro". Mientras habla de ella se queda pensativo, envuelto en una sonrisa entrañable, y dice: "Ella tenía la permanente disciplina de inyectarte lo que era el cariño en el trabajo, me acuerdo de una frase que siempre soltaba, 'Sancho ayuda..., que te ayudaran"; yo con ella empecé, lógicamente, haciendo extras en una obra que se llamaba Sueño de una noche de verano, ¡casi nada!, luego fui creciendo como actor y me incorporó a Beckett, Bodas de sangre, de Lorca, y todo me hacía aprender mucho, además yo era muy fijón, y cuando estaba entre cajas miraba sin pestañear lo que pasaba en el escenario".

Pero insiste en que este montaje no es una recreación biográfica: "Bueno, es cierto que mi padre murió, y que lo del tango es muy mío, pero decir a esos poetas no significa biografía.., hasta lo de versos bandoleros no lo he puesto yo, es de Matji".

En cualquier caso el recorrido huele mucho a Sancho Gracia y huele bien. Su vitalidad, contra la que no ha podido ni los dos cánceres que ha superado en los últimos años, su acertada dicción, su mirada y su actitud, entre noble y golfa, atrajeron sobremanera a un público que le interrumpió con aplausos en varias ocasiones y que se quedó petrificado con la lectura de Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.

El actor llevaba dos años sin subirse a un escenario, desde que protagonizó La cena de los generales, de José Luis Alonso de Santos, también con dirección de Narros. En medio de este tiempo ha participado en varias películas, entre ellas Balada triste de trompeta y Entre Lobos. El teatro, como a los grandes actores, le engancha mucho y dice sin nostalgia que no hay ningún papel que le atrajera y se haya quedado sin hacer: "Los que me hubiera gustado hacer no tenía físico para ello, no podía ser Romeo, casi ni Hamlet, otra cosa es Macbeth, ahí sí que me veo".

Sabe que el teatro le ha servido para mucho: "Pero llevo tantos años dentro de él, que no sé para que me ha servido, pero la de actor es una profesión que me tiene enganchado y es muy difícil que me baje de ella, nunca he hecho otras cosas", señala este hombre que asegura que de no haber sido actor "me hubiera gustado ser actor" y que lo que más le gusta de la vida "es vivirla".

En su oficio ha toreado personajes que han sido fundamentales en su carrera como El Empecinado, el asesino Jarabo o el popular y televisivo Curro Jiménez, que le llevó a la fama en 1976, después de su vuelta a España en 1963.

Claro, que su peor toro han sido esos dos cánceres: "La enfermedad me ha servido para solidificar aún más mi relación con mi familia, con mi mujer, con mis hijos, pero en realidad fui un poco inconsciente cuando me diagnosticaron, me acuerdo que les dije a los médicos '¡cómo que tengo cáncer, no jodas, eso no es posible" y resultó que sí, que era cierto, pero bueno aquí estoy", dice este hombre que además se siente muy orgulloso de sus tres hijos y le halaga especialmente que su hijo Rodolfo, al que le va muy bien con su carrera, haya heredado su oficio.

El montaje, además, ofrece el atractivo añadido de una escenografía sugerente, que sitúa al protagonista en un remedo de taberna portuaria de la primera mitad del silgo XX por la que desfilan, no sólo el actor, sino también un guitarrista y un bandoneonista , que aportan la parte musical del espectáculo.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)
Publicado por en 1 comentario:

Al mal temps, bona cara. «Vivim uns temps molt grisos i per contrarestar-ho, apostem per la comèdia, la llum». Carol López, directora artística de La Villarroel, va expressar ahir la seva intenció d'injectar a la platea bones dosis d'humor i positivisme la temporada que ve. Això sí, sense escatimar «la ironia i la mala llet», en la línia de Días estupendos, l'estupenda «comèdia gamberra» d'Alfredo Sanzol programada a la sala dins del Grec.

La directora va avançar ahir els títols del primer trimestre, entre els quals destaca L'any que ve serà millor, obra en què comparteix autoria amb Marta Buchaca, Mercè Sarrias i Victòria Szpunberg. «Amb el rerefons de la crisi, la desmotivació i la precarietat, presentem un collage d'històries, esquetxos i monòlegs en clau de comèdia punxant i irònica», explica López. L'interpretaran Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura, sota la direcció de Mercè Vila Godoy.

La sala de l'Eixample alçarà el teló el dia 19 d'agost amb una nova proposta coreogràfica de Mar Gómez: Aquí amanece de noche, dins del cicle Dansalona, en el qual ja va participar l'any passat amb Dios menguante. A la peça, que estarà en cartell fins al 4 de setembre, la companyia hi fusiona la seva característica teatralitat i humor per parlar d'amors i desamors, gelosia i disputes en un vell motel de carretera.

Mort de riure

En prendrà el relleu (del 5 al 18 de setembre) l'humor negre d'Exitus, de Titzina Teatre -Diego Lorca i Pako Merino-, a qui López ha volgut donar l'«oportunitat» d'aterrar en un gran teatre després d'una aplaudida i llarga gira. «Parlen de la mort des de la comicitat i fan de tot: escriuen el text, el dirigeixen i el protagonitzen, carreguen la furgoneta i dissenyen el vestuari». També és humor negre el que destil·la Reugenio, habitual de la sala que hi serà els caps de setmana amb el cigarret als llavis i el got a la mà per recuperar els acudits de l'enyorat artista a Hablamos.

L'autoria contemporània i el suport al talent local i als nous dramaturgs es mantenen com a marca de la casa. «Som l'únic teatre d'Espanya que programa només autors contemporanis», va afirmar Daniel Martínez. El president de Focus va asseverar que es manté el pressupost de l'any passat, que inclou 300.000 euros per a almenys dues produccions. La preocupació està en la reducció de les gires. «Els ajuntaments catalans no han mostrat encara morositat, cosa que passa de forma angoixant en altres llocs d'Espanya».

Font: Imma Fernández (www.elperiodico)
Publicado por en No hay comentarios: