Al teatre, al cine, a Moscou

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)

La directora brasilera Christiane Jatahy, que l'any passat va captivar amb Julia, una actualitzada versió del clàssic de Strindberg en el qual fusiona el llenguatge escènic i el cinematogràfic, torna a Temporada Alta amb un altre nou i aclamat experiment. Presenta, avui i demà, després del seu exitós pas pel seu país natal, Suïssa i París, I si elles marxessin a Moscou? Elles són Irina, Olga i Maria (Masha a l'original), Les tres germanes de Txékhov que Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) trasllada al Brasil d'avui -el dels mòbils i les manifestacions al Mundial- mantenint l'essència de l'original. Ho fa en una innovadora proposta doble: simultàniament a la representació de l'obra (al Canal de Salt, Girona) en una sala adjacent (Auditori Coma Cros) es projecta la pel·lícula muntada in situ per la mateixa directora amb escenes rodades durant la funció.

El públic decideix: teatre, cine o tots dos. Dues mirades complementàries sobre una mateixa història d'utopies, frustracions i desitjos de canvi; de somnis amb una vida millor, esbombats per Irina al crit d'«A Moscou, a Moscou». Una història que, en paraules de Jatahy, aprofundeix en una felicitat que només existeix «en trossets» i en un interrogant vital: «¿Per què és tan difícil canviar, tant en el sentit personal com social?». Ella sí que ho fa, almenys en la seva feina.

GRAN REPARTIMENT/ Sobre l'escenari repeteix l'esplèndida i jove Julia Bernat (la protagonista de Julia), un remolí que canta, balla endimoniada, punteja la guitarra elèctrica i captiva amb el seu càndid somriure enfilada a la muntanya russa de sentiments que experimenta Irina, la menor de les germanes Prozorov. Ingènua, sensual, alegre, rabiosa... domina tots els registres amb una naturalitat encisadora. L'acompanyen les també excel·lents Isabel Teixeira (Olga) i Stella Rabella (Maria), obligades així mateix a les exigències físiques d'una directora sense embuts: les tres es capbussen en un gran aquari, canten, ballen, es filmen i es despullen (incloent-hi una suggerent escena masturbatòria de Maria i una rebolcada amb el seu amant).

En una brillant estratègia, Jatahy aprofita la intervenció de les càmeres (que filmen la pel·lícula) i els músics per cedir-los els breus papers masculins. Un dels càmeres debuta com a actor en la pell del coronel Vershinin, l'amant de Maria, i el bateria exerceix d'Andrei, el germà. Tots intervenen en un fascinant joc escènic, en el qual participa activament el públic.

Les actrius trenquen des de l'inici la quarta paret i interpel·len constantment els espectadors. Ells són els convidats de la festa del 20è aniversari d'Irina. Hi ha cava, pastís i ball, també per a una platea que forma part de l'escena i de la pel·lícula. A bon ritme es desplega el ventall d'emocions txekhovià entre moments per a la diversió.

Com succeeix amb els personatges del clàssic, la creadora ha volgut jugar en el seu doblet amb els desitjos de l'espectador. «Els volia provocar la mateixa sensació de voler estar en un altre lloc, a l'altra sala; la idea que s'ha d'escollir. 'Sóc aquí, veient l'obra, però m'agradaria també estar veient la pel·lícula'», va explicar durant l'aplaudida estrena de la producció a París, en l'enorme complex artístic Cent Quatre, antiga fàbrica de taüts. Allà les actrius brasileres es van llançar a parlar amb el públic algunes frases en francès. A Salt alguna cosa en català caurà.

En la seva primera incursió a Txékhov, Jatahy ha sacsejat el clàssic -«una comèdia dramàtica», la defineix-, per a una versió que parla de les xarxes socials, d'eliminar fronteres i d'una Olga que se sent invisible perquè al passar per les obres del carrer ja no la piropegen. «Hi ha un 60% del text original», informa. Va canviar el nom de Masha a Maria perquè Masha al seu país significa lesbiana i «sonava molt estrany», i va deixar llibertat al repartiment per a alguna improvisació. «És un treball molt complex tècnicament, amb moltes pautes per a la filmació però amb certes llibertats en el que es diu», explica.

Amb I si elles marxessin a Moscou? Jatahy ha fet un pas més en la seva investigació sobre un llenguatge dramatúrgic on coexisteixen i es fonen teatre i cine; realitat i ficció; actor i personatge. En el seu pròxim treball se les veurà amb el Macbeth shakespearià, va avançar la directora, que el 1994, quan era una jove actriu, va estar becada a la Sala Beckett, aprenent amb José Sanchis Sinisterra els secrets de l'ofici. «Llavors hi havia a Barcelona, a Espanya, una nova dramatúrgia revolucionària. Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Juan Mayorga... Al Brasil he muntat Carícies, de Belbel», recorda. Ara la revolucionària és ella.