El Lliure se'n va a la guerra

Font: Laura Serra (ara.cat)

El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.

A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".

A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.

Allistar la millor companyia

El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.

"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.

Per la democràcia i la llibertat

En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.