El 'debut' de l'American Ballet

Font: Laura Serra (ara.cat)

Feia anys que la direcció del Gran Teatre del Liceu perseguia l'American Ballet Theatre (ABT). Els millors auditoris del món se'ls disputen, però la companyia nacional de ballet dels Estats Units manté un calendari poc flexible d'unes cinc setmanes actuant a les seves seus, al Metropolitan Opera House de Nova York o al New York City Center, i només cinc setmanes de gira, molt sovint dins mateix de les fronteres americanes. "Tenen la consciència que són la representació institucional del país i costa molt que surtin", explicava ahir el director artístic del Liceu, Joan Matabosch. Després del Ballet de l'Òpera de París i el Royal Ballet de Londres, només els faltava treure's l'espina de l'American. I per fi ahir una de les companyies clàssiques més importants del món va desembarcar per actuar al teatre de la Rambla. Des d'avui i fins diumenge, en sis funcions, interpretaran un clàssic en majúscules, Don Quixot , amb música de Ludwig Minkus i basat en la coreografia de Marius Petipa, del 1871, juntament amb una reversió posterior de Gorski.

Feia 41 anys que aquest espectacle no es representava al Liceu. Qui el va portar llavors va ser el Ballet Kirov de Leningrad, el nom soviètic del que avui és el Mariinski de Sant Petersburg, i qui el ballava era Mikhail Baryshnikov. Pocs anys després el cèlebre ballarí rus demanaria asil polític al Canadà i acabaria ballant i dirigint l'ABT durant tota la dècada dels 80. El 1978 Baryshnikov va estrenar la seva pròpia versió del ballet, que el director actual de l'American, Kevin McKenzie, coneix prou bé: ell i Baryshnikov van coincidir a la companyia i s'alternaven en el paper protagonista. McKenzie assegura que aquell muntatge li va servir d'inspiració, tot i que el seu referent més pròxim és el que va dirigir Vladímir Vassíliev el 1991.

L'últim Don Quixot de l'American Ballet es va estrenar el 1995 al Met, amb Paloma Herrera i Julio Bocca de protagonistes. Pocs retocs havia fet el director a l'original. El ballet es basa molt lliurement en el Quixot de Cervantes. Les aventures del cavaller de la trista figura són una excusa per articular una història romàntica -el pas a dos de Quiteria i Basilio és un dels grans capítols de la dansa-. La producció és canònica en el disseny, el vestuari i l'escenografia, però dels tres actes McKenzie s'ha agafat més llibertat en el segon: l'ha retallat per alleugerir el muntatge rus. "Quan coreografies un clàssic l'has de fer tot per tu mateix. És quasi impossible saber si estàs reconstruint el ballet original. Però el que has de fer és entendre la sensibilitat del clàssic i recrear-la", deia ahir el director. "El que canvia [amb cada nova posada en escena] és el context. Els personatges s'han redefinit, perquè cada nova generació de ballarins troba noves personalitats per als protagonistes", explicava. I l'American està ple de grans individualitats per donar-los caràcter i expressió, a més de virtuosisme.

A Barcelona hi aterra pràcticament tota la companyia, formada per gairebé 90 ballarins. Els principals i els solistes que ahir van assistir a la presentació van destacar-ne el ritme. "La característica del muntatge és el pas lleuger, la rapidesa. A l'època actual és més fàcil que al públic li agradi aquest tipus d'entreteniment", explicava Xiomara Reyes, la ballarina principal, que actuarà de parella amb Cory Stearns per lesió d'última hora d'Herman Cornejo. S'alternaran amb Paloma Herrera i James Whiteside, una altra novetat al repartiment. "Estem molt acostumats a la tècnica, la rapidesa, la dinàmica, la interpretació virtuosa, però també a tenir una aproximació espontània a la coreografia", deia Reyes parlant del segell de l'ABT. "La companyia permet que surti la teva personalitat, i això és el que la fa bona", afegia Herrera. L'altra gran punt a favor és el seu ampli repertori, que abasta tots els clàssics russos però també, especialment, peces clàssiques de contemporanis com Forsythe, Balanchine i Duato. "Tenir de coreògraf resident Sascha Radetsky és el millor que ens ha passat. Som l'ABT, podem tenir els millors coreògrafs del món, però ell és la consciència de la companyia. Té un gran coneixement del vocabulari clàssic i alhora és molt original. Coneix els ballarins de la companyia i treballa amb ells", diu McKenzie. Això és una companyia viva.