"La moral acaba on comencen els nervis"

El problema de ser un artista d'èxit o un personatge públic és que els prejudicis sempre aniran per davant teu per molt que corris. Yasmina Reza és una de les autores contemporànies més representades del món -qui no ha vist Art o Un Déu salvatge ?-, així que la teoria també val per a ella. A la dramaturga la precedeixen dos rumors: que no és fàcil d'entrevistar i que efectivament té el to petitburgès dels personatges de les seves obres. Touché.

A més de la condició de no deixar-se fer fotografies, Reza té entrenades unes idees que deixa anar amb una vehemència, sinceritat i seguretat que desarma l'adversari. En aquest cas va ser el director teatral Joan Ollé qui va fer el paper d'espàrring, en una de les trobades del cicle Converses a la Pedrera que organitza CatalunyaCaixa.

Yasmina Reza (1959) és filla d'un enginyer iranià d'origen rus i d'una violinista hongaresa que vivien als afores de París i desitjaven ser integrats per la cultura francesa. "No es van ocupar gaire de nosaltres", diu, recordant les dones que els van cuidar, en especial una malaguenya vídua d'un polític republicà. "No tenir una infantesa feliç va ser una sort per a mi, perquè de seguida vaig tenir ganes de ser feliç més tard i de venjar-me de totes les maneres possibles. La gent feliç veig que té nostàlgia del paradís perdut, arrosseguen un pes, jo no", assegura.

I tant que s'ha venjat, tot i que relativitzi tant el seu èxit i el seu talent, com la fortuna aconseguida. "És pretensiós dir que tinc un estil. Faig el que puc. Quan tenia 18 anys ja llegia Dostoievski, m'agraden molt els russos, i el que fan ells jo no ho sé fer. La meva categoria és la crítica de l'existència: agafar un moment present i buscar a l'interior, excavar com un pou", descriu. I sobre els diners? "Són menys dels que es pensen! Ja m'agradaria! Però és teatre, i en suahili no guanyo ni un cèntim, ni en rus tampoc. No es pot controlar, tot això". Al contrari, Reza pateix sabent que les seves obres corren pel món i qualsevol les pot manipular i maltractar. "L'èxit no és una pluja d'estels ni anar pel carrer content", diu. Després de l'èxit brutal d'Art , que la van deixar molt bé, assegura que els crítics l'han maltractat durant anys, fins ara.

La crisi, Déu i el pintallavis

La millor Yasmina Reza apareix quan no parla de la seva vida sinó de les seves idees. És probable que tingui un discurs estudiat, però no deixa de seduir i sorprendre que una dona que ostenta prou poder en el terreny artístic i literari perquè el candidat Sarkozy li obri les seves intimitats durant un any, defensi que "la frivolitat està relacionada amb la intel·ligència". "Un no pot carregar tot el pes del món sempre. A la vida hi ha l'aspecte tràgic del destí, però també hi ha comprar-se un vestit. Jo poso al mateix nivell la reflexió profunda, la crisi, Déu i un pintallavis", provoca. I assegura que no té a veure amb ser pija : frivolitat no és el mateix que futilitat.

Reza s'enganxa amb Ollé quan el director li insinua que les seves obres estan a mig camí del teatre de minories i la comèdia per a grans públics. Sembla que s'enfurisma. "Gens ni mica! Són categories grotesques. Els intel·lectuals fan aquestes categories! Només hi ha teatre bo i dolent". La seva opinió dels intel·lectuals és encara més políticament incorrecta: "Per mi, la categoria d'artista és superior a la d'intel·lectual. L'escriptor ha de criticar el món de la manera més subjectiva i irracional possible, al contrari de l'intel·lectual. Els irracionals són més importants que els racionals. L'escriptura no ve de la reflexió, sinó de la intuïció, la inspiració, la necessitat. Tot el que vingui del pensament és dolent", sentencia.

Els seus personatges són així: gent socialment adaptada que perd els estreps. "Estan governats per la raó fins que els nervis els dominen. La moral acaba on comencen els nervis, perquè creiem que podem dominar-los i estan per sobre del que ens agradaria ser. L'home és molt salvatge sota el vernís de la civilització".

Font: Laura Serra (www.ara.cat)