Concha es 'despulla' en un 'biopic' musical

Una camisa blanca gran, de senyor, unes mitges negres i unes sabates de xarol vermell. Com si fos a casa seva, que hi és, si no fos pels talons tan cridaners. Així es presenta Concha Velasco en l'obra que representa al Teatre Goya, amb l'únic títol del seu nom, Concha, i l'afegit de Yo lo que quiero es bailar. Com explica el director de l'espectacle, Josep Maria Pou, és «Concha en estat pur». 

La idea de muntar una funció sobre una carrera que ha arribat a les noces d'or va sortir de l'actriu. S'havia de convertir en un material dramàtic, i per fer-ho Pou va reclutar el dramaturg Juan Carlos Rubio, l'artesà encarregat d'ordenar tots els records i les vivències de l'artista. «Ell li va estirar la llengua en unes converses gravades a les tardes a casa seva», explica Pou. Això després de repassar les biografies escrites, les pel·lícules, discos, sèries i funcions teatrals dels 50 anys de carrera.

Concha Velasco diu que ha perdut cinc quilos en la preparació d'un espectacle que va estrenar a principis de setembre a Valladolid, la seva ciutat, i que ja ha passat per Bilbao i Pamplona abans d'arribar a Barcelona. «Per fi puc fer en escena una cosa que m'agrada. Perquè jo el que volia era ser ballarina», afirma. Balla, canta i dialoga amb el públic durant gairebé dues hores. Ho fa acompanyada de les veus de Xavier Mestres (piano), també director musical, Tomàs Alcaide (violí i teclat), Roger Conesa (saxo i bateria) i Xavi Sánchez (contrabaix). A través del seu aclamat muntatge de Killer, estrenat l'any passat a la Muntaner, Pou va descobrir que era el quartet ideal per acompanyar l'estrella. La versió de Mamá, quiero ser artista, que emmarca els 20 primers minuts de l'espectacle en què Concha Velasco narra els seus inicis, és de Mestres.

Amor pel teatre

«Augusto Algueró és el compositor de la meva vida, però ni ell hauria fet una versió com aquesta de Mamá, quiero ser artista». No hi ha millor elogi per al treball de Mestres, que ha adaptat clàssics com El día de los enamorados i Las chicas de la Cruz Roja.L'artista no ha eludit parlar de la seva cara més íntima en l'obra, i ho ha fet a través dels seus personatges, d'«aquelles dones maltractades per l'amor», diu. Però puntualitza que la seva vida s'ha mogut sempre al voltant de l'escena. «No li he donat a cap home el que li he donat al teatre. El teatre és l'amor de la meva vida».

Potser per això de Concha. Yo lo que quiero es bailar el que li arribarà a l'espectador, segons opina Pou, és «l'amor i la passió per l'ofici». Sense aquesta il·lusió no seria possible despullar l'ànima en un escenari un mes abans de fer 72 anys. I a més, atrevir-se a amb clàssics de Broadway com Nothing iI'm still here. La segona, que en català vol dir «encara sóc aquí», és una declaració d'intencions. Concha ha oblidat la qüestió de retirar-se.

Font: Jose Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)