Reviu el gran Lliure

El passat i el futur van caminar ahir agafats de la mà en l'esperada reobertura de l'històric Lliure de Gràcia. Nostàlgia i records van esquitxar les xerrades i les emocions de molts dels presents -entre ells, els membres del patronat i de l'equip fundacional-, mentre voleiava entre les reformades parets l'esperit de Fabià Puigserver. Ell va ser l'ànima d'aquell col·lectiu que l'1 de desembre de 1976, al local llogat a la Cooperativa La Lleialtat, va alçar el teló amb Camí de nit, un espectacle creat pel també fundador Lluís Pasqual, que com un fill pròdig torna a casa lustres després per dirigir-la a partir de la pròxima temporada.

A Pasqual se'l va veure ahir emocionat, compartint salutacions i alegries amb amics i vells coneguts. «Estic molt content. Ha sigut espectacular. Una gran nit de teatre, com ha de ser, a la qual seguiran moltes altres, en una sala que sent nova conserva l'essència de l'original», va declarar en el brindis que va succeir l'estrena de Gata sobre teulada de zinc calenta, dirigida per Àlex Rigola i rebuda amb cinc minuts d'aplaudiments i bravos. Encara que només, entre els més de 200 assistents, l'actor Toni Sevilla, també fundador de l'emblemàtica sala, es va alçar de la butaca per aplaudir. Es va passar calor, es van colar els crits d'una ambulància que passava pel carrer i la sortida per una sola porta es va viure amb estretors. Van ser els únics peròs d'una gran nit d'estrena.

A l'àmplia família del Lliure (d'ahir, avui i demà) es van unir destacats representants de l'escena i el president, José Montilla; l'alcalde, Jordi Hereu, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras.

«És una nit molt emocionant. Tornem a l'origen per iniciar una nova etapa de futur que serà esplèndida», va concedir Hereu, que es va mostrar «encantat» amb el muntatge i va rebre en el brindis l'agraïment del president del patronat del Lliure, Antoni Dalmau, per haver estat l'Ajuntament el que més ha contribuït «i no només econòmicament» a la reobertura de l'emblemàtic espai. Després, el va saludar el cantautor Paco Ibáñez, acabat d'arribar de Buenos Aires.

Llàgrimes vermelles

Les llàgrimes de ceràmica vermella de Frederic Amat es van emportar els primers comentaris elogiosos. Es presumien molt apropiades per al drama que esperava escales amunt. Ja a l'entrar a la sala, les melancòliques notes del pianista Raffel Plana rebien els espectadors, mentre l'actor Joan Carreras ja esperava amb el whisky a la mà, amb la cama enguixada i el barnús, al damunt d'un decorat preciós i metafòric.

Semblava com una plantació de cotó, esquitxada de flors i amb un llit blanc amb un arbre sec i sense fruits de capçalera. Un gran rètol en anglès resumia de què anava el clàssic de Tennessee Williams:Why is it so hard to talk? (¿Per què és tan difícil parlar?). O sigui, per què costa tant dir les coses importants entre els éssers més pròxims.

En la nit dels records, el títol elegit també apel·lava a la memòria. A la col·lectiva, amb les mirades inesborrables de Paul Newman i Liz Taylor gravades a les retines cinematogràfiques, a qui va fer una al·lusió el director. I a la memòria traumàtica, la que desencadena el drama dels protagonistes. La tortura d'un home (Brick) trencat per la culpabilitat arran del suïcidi del seu amic. Ell era Carreras i la gata, Chantal Aimée, els dos excel·lents, a qui se sumava un esplèndid Andreu Benito, el pare moribund, Muntsa Alcañiz, la seva dona, i l'altre fill, Santi Ricard i la nora, Ester Cort.

Rigola volia accentuar el conflicte dels sentiments, les relacions familiars i com, en les seves paraules, «ens costa parlar amb les persones estimades». I al divan va col·locar els seus personatges, que vomitaven totes les seves misèries i enganys, reprenent l'homosexualitat que l'autor va dibuixar en l'obra original i que va ser castrada en l'adaptació al cine. Un muntatge contingut i exquisidament elegant a la manera de Mad Men, la sèrie televisiva que ha enganxat Rigola i molts d'altres.

Però va ser la veu en off de Pere Arquillué la que va alçar el teló, abans de la funció, recordant allò dels mòbils (encara que un li va aigualir un intens moment de la funció a Carreras). «Ha sigut un esdeveniment molt emotiu per als actors de la meva generació que ens vam criar aquí. Una recuperació de records i idees. Aquesta obertura demostra la bona salut de què gaudeix la cultura de Barcelona. Un fet històric per a la ciutat i el país», va declarar Arquillué. Al seu costat, Julio Manrique, a l'àrea de fumadors, o sigui el carrer de Montseny, destacava la sonoritat de la sala: «És una meravella i se sent perfectament els actors». La màgia del Lliure va tornar ahir al barri de Gràcia set anys després.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat) / Foto: www.elpunt.cat