Records d'un cor solidari

Va morir el març del 2003 aixafada per un buldòzer de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza. Tenia 23 anys i volia canviar el món. Es deia Rachel Corrie. Activista nord-americana del Moviment Internacional de Solidaritat (ISM), intentava aturar la demolició de cases palestines però l'excavadora no es va aturar.

Corrie va deixar escrits uns diaris i correus electrònics on explica les seves experiències amb la gent de Gaza i els esforços de nens, dones i homes en la seva lluita diària per sobreviure. Amb aquests apunts l'actor i director britànic Alan Rickman i Katherine Viner van construir un monòleg estrenat a Londres el 2005 i torpedinat pel lobby israelià a l'arribar als EUA. Fa tres anys, Mikel Gómez de Segura en va fer la seva pròpia recreació escènica amb l'actriu Marta Marco a la pell de la jove estudiant. Amb el títol El meu nom és Rachel Corrie, l'obra recalarà al Romea del 25 al 31 d'octubre en la seva versió catalana.

No es tracta d'una obra pamfletària ni política, «sinó d'una història que neix del cor i la humanitat d'una adolescent», aclareix el director, que recorre en la dramatúrgia les vivències i el pensament de Corrie des dels 14 anys fins que mor. Des de la ingenuïtat púber fins a la ràbia adulta. Des del seu plàcid entorn a Olympia (Washington) fins a la seva implicació a favor dels que pateixen.

«Va sentir l'anhel d'ajudar els altres i es va rebel·lar davant el dolor i les injustícies», addueix Marco, que apareix en escena envoltada de jerseis mentre al fons, en una pantalla, va emergint l'amenaçadora figura del buldòzer en 3D. Erigida en màrtir de la causa palestina i titllada de «traïdora antiamericana» per alguns dels seus, Corrie resulta, segons l'actriu, un «personatge fascinant». El judici per la seva mort segueix obert i els seus pares insisteixen a demanar justícia davant la intencionalitat de l'acte, que es manté impune considerat un accident per la investigació israeliana.

A Marco (que firma la versió catalana amb Gerald-Patrick Fannon) la persegueix un interrogant: «¿Per què en l'últim moment Carrie no es va apartar de l'excavadora?». «¡No tenia motius per fer-ho! Era molt valenta», es contesta ella mateixa. Al final de l'obra, afegeix, un crit desesperat de la noia dirigit a la seva mare revela «la seva pèrdua de confiança en la bondat humana». «¡No entenc aquest món!», va clamar. I va caure entregant el seu cos a una guerra sense fi.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)