“Fer la paraula fins al cor de pedra i el misteri”
Dues sÃl·labes només calen per fer-me oblidar allò que tant desitjava. A partir del teu “Hola”, un nou món s’obre pas davant meu i tot comença a sorgir. Aquesta primera paraula per imprecisa que pugui semblar, per mi ho és tot.
La caixa de mà gia s’obre per nosaltres. Més sÃl·labes brogeixen dels teus llavis, que construeixen paraules que se’ls emporta el vent. No queden tancades en cap lloc, en són dites i mai tornaran. És la fugacitat d’un somni, el desig d’escoltar-te.
Silenci. Paraula. Silenci.
Un soroll gairebé imperceptible t’atura, ara ja no és el teu torn. No et mous. Un, dos... deu segons... i tot torna. La teva llengua segueix adreçant-nos les paraules que seran nostres.
Paraules. Silenci. Paraules.
Ulls que ens miren, que comparteixen, tu saps el que em fas sentir... tu olores el que vindrà després... però sense que ens adonem, el temps passa...
Silenci. Paraules. Silenci. I teló.
Una capsa de mà gia, això exactament és el teatre. Un capsa ple d'un tot, del qual de mica en mica anem extraient una petita part, saborejant petits bocins...
ResponderEliminarUn petonet
Holes!!
ResponderEliminarDoncs sÃ, com diu l'Alba, el teatre és una capsa de mà gia, del qual cadascú en treu la seva de mà gia, la que li fa somniar, la que li fa ser feliç...
i el millor, per mi, és entrar en aquesta capsa, i formar part d'aquesta mà gia...
aix, sense el teatre jo no seria ningú... he après taaaantes coses... de mi, dels altres, del món...
Un blog molt xulo Elisa!!
Muakisssssss