Persones de totes les edats, des de nadons fins a jubilats, s'encarregaran demà d'obrir la temporada del Mercat de les Flors amb Cruïlles. Amb l'estrena d'aquesta peça de dansa, el centre coreogràfic que dirigeix Cesc Casadesús aposta per un ambiciós muntatge que ha estat possible gràcies a hores i hores d'assaig de gent del carrer amb ganes d'enfrontar-se a nous reptes. Aquest experiment artisticosocial no queda gaire lluny d'altres realitzats amb persones alienes al món de la dansa, com els que Pina Bausch i Royston Maldoom van portar a terme amb adolescents alemanys en dos documentals titulats Dancing dreams i Esto es ritmo!, respectivament. Però a Cruïlles, el coreògraf italià Luca Silvestrini encara ha anat més enllà i hi ha implicat un centenar d'intèrprets no professionals pertanyents a diferents cultures, edats i estrats socials.


Silvestrini, director a Londres de la companyia Protein Dance, els va escollir en un càsting al qual es van presentar 330 persones. «És el projecte més gran que he realitzat des que vaig començar a crear aquest tipus de muntatges, l'any 2005», destaca el creador amb ulleres i aspecte cansat després d'intenses setmanes d'assajos. Muntat amb el suport del British Council, Cruïlles gira entorn de la integració. «És un repte artístic i social que permet viure des de dins l'experiència teatral i conèixer gent amb qui difícilment hauries pogut entrar en contacte».
Els assajos no han sigut fàcils però Silvestrini ha après a adoptar una postura zen enfront de l'adversitat. «Aquest home és un sol perquè jo, que sóc negada per a la dansa i que sempre he estat una rata de biblioteca, sé que ho faig malament. Però ell sempre m'anima», declara Maica, una jubilada de 60 anys. «Treballar amb gent no professional és tan estimulant com esgotador», admet Silvestrini. «Cal trobar l'equilibri entre el que pots exigir i el que ells poden donar», comenta. «La seva motivació i el seu compromís són la cosa més important».
Bon rotlllo
Els assajos han ocupat moltes hores de la setmana, especialment els dissabtes i diumenges. La feina ha estat brutal però el bon rotllo ha dominat al Mercat, on sis ballarins professionals de Barcelona han monitoritzat la feina de cada grup: pares i nadons, nens, adolescents, adults menors de 45 anys, majors de 45 i per sobre dels 60. Tot i que el nivell de qualitat exigit era alt, no es va desesperar ningú.
«Entre nosaltres no hi ha conflictes d'ego, com passa amb els professionals», apunta Carolina Laurenti, exballarina contemporània de cabells grisos. «El verdader repte d'aquesta proposta és acceptar l'altre, gent de diferent cultura, edat i nivell de dansa perquè el que és més important aquí no és quantes piruetes saps fer sinó arribar a commoure l'espectador», comenta mentre s'escalfa. I afegeix: «Ningú ve a lluir-se sinó a fer una cosa en comú. És això el que és divertit, treballar amb nens, amb gent diferent de tu». I això és precisament el que més valoren els participants: obrir-se horitzons i conèixer l'experiència teatral per dins.
«El públic al·lucinarà quan ens vegi», vaticina María, exdirectora d'un centre d'ensenyament.
Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
El musical Grease, que tornarà el 15 de novembre a la cartellera teatral de Barcelona, escalfa motors fins a mitjans d'octubre a la Nau Ivanow, el recinte ubicat a Sant Andreu.

Els assajos de Grease passen bastant desapercebuts al barri, excepte quan els actors fan una pausa o atenen els mitjans i surten al carrer. "He vist un famós, aquella noia rossa que sortia ballant a la tele", comentava dimecres al matí una adolescent que sortia d'una escola pròxima a una companya. "¡Trucaré a la meva germana i l'hi explico!", afegia, emocionada, mentre marcava el número al mòbil.

Un número amb claqué

"Aquest musical es podria dir que és el meu musical, perquè, fins ara, és l'únic en què he participat. I em fa molta il·lusió que també comptin amb mi aquesta vegada", comenta Edurne (Operación Triunfo, Más que baile!), que es fica a la pell de Sandy, la protagonista femenina. Aquesta segona entrega del musical incorpora cançons i coreografies noves. "Fins i tot hi ha un número en què ballo claqué. Em pensava que ja sabia ballar-ho tot, però no... ¡em faltava el claqué!", fa broma Edurne. 


Aquella noia rossa és Edurne, la televisiva actriu i cantant, que ja va participar durant una temporada com a protagonista en la primera versió del musical Grease, que es va poder veure a Barcelona entre el 2006 i el 2008.

Funcions en català

El musical s'estrenarà a la Cúpula Las Arenas el 15 de novembre vinent, i les funcions prèvies començaran el dia 3. La direcció artística va a càrrec de Coco Comín i de la direcció musical se n'encarrega Manu Guix. Edurne i Jordi Coll estaran acompanyats per 33 artistes i sis músics. 

El paper del mític Danny Zuko l'interpreta aquesta vegada l'actor Jordi Coll (Hair, Fama, Infidels). "Quan li dius a la gent el paper que fas el primer que et diuen és: "¿ja camines així? ¿ja poses aquests llavis? ¿ja et pentines com ell?", explica. "Tothom té una referència de Grease. I això és un repte però també una responsabilitat", afegia Coll durant una pausa en els assajos.En aquesta ocasió, Grease comptarà amb algunes funcions en català durant tota la temporada. En aquestes sessions, Edurne serà substituïda per l'actriu Diana Roig per fer de Sandy.

Font: Mònica Tudela (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:

Traje impecable, melena ingobernable, Tom Stoppard no aparenta los 74 años que tiene. Ni siquiera cansado como está después de viajar desde Moscú. En la capital rusa asistió a la representación de Rock 'n' Roll, su última obra, de 2006, y a Madrid ha llegado para apoyar el montaje de La costa de Utopía que el Teatro Académico de la Juventud de Rusia, dirigido por Alexei Borodin, pone en escena en el Teatro Valle-Inclán entre hoy y el sábado. La obra, estrenada en Londres en 2002, inaugura la última temporada en el Centro Dramático Nacional de Gerardo Vera, para quien la iniciativa resume bien su ideario europeísta: el texto de un británico representado en España por una compañía rusa.

La costa de Utopía es una trilogía de diez horas y 70 personajes que en Estados Unidos, donde ganó en 2007 el premio Tony a la mejor obra, fue celebrada como una pieza con el espíritu de Chéjov y la escala de Tolstói. Sentado en una silla en medio de una sala de triple altura del Valle-Inclán, el dramaturgo y guionista de cine recuerda que la idea de escribir una obra sobre los intelectuales revolucionarios del siglo XIX -Bakunin, Marx, Herzen- nació de la lectura del ensayo de Isaiah Berlin Pensadores rusos: "Vi a Berlin varias veces, pero en actos sociales. Tenía pendiente una charla con él. No quise molestar, murió y ahora me arrepiento".

Stoppard explica que nunca pensó componer una trilogía: "Leí sin parar durante dos años. Me obsesioné y, llegado a un punto, me obligué a escribir porque había comprometido el texto. Terminaron siendo tres obras. La primera la redacté en nueve meses, la segunda en tres y la tercera, ni sé, como si tuviera que entregar una crónica al periódico. Cuando pasó a estrenarse en Nueva York pude retocarla".

Si el primer paso fue Isaiah Berlin, el segundo fue "dar con una idea de partida". Esa idea terminó siendo una paradoja: "La noción de que en un régimen autoritario los escritores son reprimidos pero tienen una importancia enorme. En Rusia la gente se pasaba los manuscritos de mano en mano". Así las cosas, la pregunta tópica cae por su peso: ¿cuál sería hoy el papel del intelectual? "El tópico sigue valiendo: ser la conciencia de la sociedad. E ir más allá de la apariencia de las cosas, porque tendemos a vivir aceptando lo que dice la etiqueta del paquete: democracia, por ejemplo. Nosotros no escribimos ensayos sino teatro, pero hay que recordar continuamente la diferencia entre teoría y práctica".

Tom Stoppard ganó en 1998 el Oscar al mejor guion por Shakespeare in Love y ha firmado también los de películas tan populares como El factor humano, de Otto Preminger o El imperio de sol, de Steven Spielberg. Se dice incluso que retocó alguna entrega de Indiana Jones y La guerra de las galaxias. En el teatro, sin embargo, le precede la fama de dramaturgo intelectual: "Si repaso mi trayectoria veo que he tratado de descender a las emociones. Utopía es en cierto sentido una obra histórica y mucha gente habla de ella como de un viaje intelectual, y es cierto, pero también habla de la familia, de enamorarse de la mujer equivocada, de luchar y tener hijos... Ninguna obra funciona si no funciona en el nivel emocional".

Con todo, no le molesta el adjetivo intelectual: "Para mí el teatro es una recreación de la vida. No es la escuela, pero hay en él un elemento de reflexión". Además, muchas de sus obras despliegan un humor subterráneo. "Mis obras, que en principio no están orientadas a la comedia, funcionan también cómicamente", explica. "En el fondo, la risa del público es un síntoma de comprensión. Por eso cuando esperas que la gente se ría y no lo hace es imposible no preguntarse: ¿lo entendieron?".

Gigantes en miniatura pero de carne y hueso, los personajes de La costa... quieren salvar el mundo pero son incapaces de hacer felices a los que les rodean -"en eso no hemos cambiado"-, por eso, en la obra brilla la figura del moderado Alexander Herzen, que llega a zanjar un debate con un rotundo: "La libertad es poder tener un pasaporte". Su propio autor no recuerda si la frase es del revolucionario o suya: "Pero ilustra bien la tensión entre teoría y práctica. Puedes hablar horas sobre la libertad, idealizarla, pero ¿puedes cruzar la frontera? Es bueno recordar de dónde vienen las palabras, no solo a dónde nos llevan. La libertad te puede llevar a la estratosfera, pero viene del simple hecho de poder hacer lo que deseas".

El exilio es otro de los temas que atraviesa La costa... pero Stoppard, que nació en Checoslovaquia en 1937 y salió del país junto a sus padres dos años más tarde, cuando los nazis invadían el país, matiza su destierro: "Tuve suerte a pesar de que mataron a mi padre checo. Mi madre se casó con un inglés. Si no, hubiéramos vuelto a Checoslovaquia justo a tiempo para 1948". El año en que los comunistas llegaron al poder.

Para Tom Stoppard, que primero fue Tomas Straussler, Inglaterra era el ideal, pero algo ha cambiado: "Eso fue a los 20 o 30 años, ahora, con 74, tengo un sentimiento de pérdida. Aquello que inventamos en los años setenta, la libertad personal, es una sombra de lo que fue. Nuestra sociedad todavía no se ha dado cuenta del nivel de vigilancia bajo el que vive". Para él, sin embargo, la utopía no está en el pasado sino en el futuro. Es algo positivo que se escribe en mayúsculas.

Fuente: Javier Rodríguez Marcos (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:

Vuelve Lola Herrera a la ciudad en la que creció, a contemplar las butacas en las que se sentaba de niña junto a su padre. Y lo hace para recibir, el próximo lunes, un homenaje del Calderón, que descubrirá una placa conmemorativa en una de sus fachadas, le impondrá la medalla de Embajadora del coliseo y le entregará la escultura 'Pilares del Teatro'. También regresa para protagonizar, del 29 de septiembre al 2 de octubre, Querida Matilde, una "comedia con mucha miga" junto a Daniel Freire y Ana Labordeta.
"Es la historia de tres desesperados que intentan mantenerse en una sociedad en crisis", resumió el argentino durante la presentación del espectáculo, este miércoles. "Es mejor no ‘destripar’ mucho, porque aquí nada es lo que parece", apuntó por su parte Labordeta.
"Es una comedia muy actual, con mucho humor y ternura", advirtió la actriz vallisoletana, "la gran diva de la escena española" en palabras de José María Viteri, gerente del Teatro Calderón. "Lo es porque ha creado un estilo y es reconocible en la interpretación. Tiene una presencia, una voz y una manera de decir el texto única", matizó el responsable. Sus compañeros de reparto no se quedaron atrás: "Es una mujer divertida, comprometida y curiosa. Una compañera más", afirmó Ana Labordeta. Daniel Freire descubrió a una actriz cercana que no duda en compartir con sus compañeros sus "muchos miedos y dudas". "Es que el que crea que lo sabe todo es el rey de la estupidez", justificó quien interpretara durante dos décadas a la Menchu de Cinco horas con Mario. "Sólo intento ser una actriz todoterreno".
Lola Herrera –que dijo tener estos días muy presente a su padre en el recuerdo, y que éste disfrutaría de su actuación de poder verla– encarna a Matilde, una señora que ya lo ha vivido todo y que recibe una visita inesperada. Se trata de Matías, recién llegado de Buenos Aires para hacerse cargo de la herencia de su padre, un maravilloso y lujoso piso en la capital.
Lo que el joven desconoce es que en esa casa vive Matilde con su hija y que su padre se la dejó a la señora hasta que ella falleciera; un deseo que frustra sus planes para conseguir dinero y paliar su maltrecha economía. Matilde a lo único que accede es a alquilarle una habitación hasta que él regrese a su país. La hija de Matilde, por su parte, esta desconcertada: no entiende cómo su madre mete en casa a un desconocido que quiere echarlas a la calle. Los dos jóvenes irán descubriendo poco a poco la verdadera historia de la mujer y todas sus preguntas serán contestadas.
Escrita por el prestigioso dramaturgo, guionista, actor y director de cine y teatro Israel Horovitz (Massachusetts, 1939), Querida Matilde ha sido adaptada por Antonio Albert y Juan Luis Iborra, el director del montaje.
Fuente: J.T (www.elmundo.es)
Publicado por en No hay comentarios:

Mario Gas ha presentat aquest dimarts a Girona, acompanyat dels sis protagonistes el seu nou espectacle –"una tropa", segons ell, "una secta en el sentit positiu", segons Rosa Novell, una obra poc representada d'Edward Albee, Un fràgil equilibri. L'espectacle donarà el tret de sortida del festival Temporada Alta aquest cap de setmana i farà estada a Barcelona a finals d'octubre, al Teatre Lliure. 
Per Gas, Un fràgil equilibri té la força que l'autor va imprimir a Qui té por de Virginia Woolf? però no és tan expansiva, els sentiments hi passen de forma més soterrada, i per això és menys coneguda. Però el director l'ha emparentada amb el teatre de Harold Pinter, el teatre de l'absurd, i tot el reguitzell de dramaturgs nord-americans de la talla d'O'Neil, Miller i Williams.
Una parella d'amics apareixen a casa d'una família atemorits, i per alguna raó no volen tornar a casa. "A tothom li ha passat que vénen uns amics a casa que no saps com treure't de sobre", diu Rosa Novell. Per Gas, en aquest cas, és una metàfora de la por que "tenen d'ells mateixos, de la vida que han construït en un món occidental, a una vida buida de no fer res, a una casa plena d'objectes que els sembla que els donen seguretat... tenen por a una vida de reflex", opina. "Però no ho sé", hi afegeix, obrint les possibilitats del que pot significar profundament l'obra. Rosa Novell i Albert Vidal –en la seva primera obra com a actor de repartiment d'un teatre de text i no performàtic– amb Rosa Renom, Mia Esteve i els visitants Mercè Montalà i Pep Ferrer són el sextet que farà sonar una obra "magistral, que se t'emporta", diu Renom, i que va rebre el Pulitzer el 1967.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:

Són uns encreuaments ben buscats. Pere Riera s'enfronta a Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel a Cristina Clemente, Pau Miró a Llàtzer Garcia i Jordi Galceran a Guillem Clua. El coordinador d'aquest primer torneig de dramatúrgia catalana, Jordi Casanovas, celebra que serà el públic qui votarà quin dels candidats passarà a la següent fase. El director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, es felicita de la salut i la camaraderia gens habitual que hi ha entre els dramaturgs catalans. Casanovas assegura que hi ha tal vitalitat que el torneig podria comptar amb una cinquantena de candidats. De fet, Sunyer ja ha comptat fins a tres queixes d'autors per no ser en aquesta primera convocatòria. Però ja s'insinua que hi podria haver més edicions els anys vinents. Tots els que són en aquesta Champions dramatúrgica hi han de ser, però no hi són tots els que hi podrien ser.
Són textos d'uns quaranta minuts sense acotacions que han des respondre a unes indicacions mínimes: només hi poden intervenir dos actors, de 25 a 55 anys, i un dels personatges de la trama ha de parlar del fet més important de la seva vida. Els autors han tingut un mes i mig per redactar el text i només podran compartir-lo amb els actors tres hores abans de la presentació amb el públic. Els espectadors (es fan les sessions els dilluns a La Planeta, l'entrada només costa un euro) desconeixeran quin és l'autor que ha escrit cada peça. Sí que es coneixerà a partir de la segona ronda, ja que els textos es repetiran, tot i que variarà d'intèrprets per assegurar que es premia el text i no tant les interpretacions.
El premi per al primer classificat és un dinar al Celler de Can Roca, sumat al lot d'embotits i al cistell de bolets que s'aconseguiran en guanyar la primera i segona ronda, respectivament. Benet i Jornet assegura contundent que mai hi ha hagut aquest nivell de dramatúrgia “en tota la història del teatre català”. Els autors posen en joc el prestigi amb aquesta proposta lúdica. “Preferim que guanyin els joves”, diu Belbel. Fa dues dècades els autors eren considerats escòria per les companyies i ara en fa una que l'autoria aixecava la veu només en debats reivindicant el seu dret a pujar a escena. Casanovas afirma que l'actual salut de la dramatúrgia catalana (es troben diverses novetats a la llibreria teatral de l'Odéon de París, comenta Sunyer) originarà una nova generació d'autors esperonats a mantenir un nivell per competir amb la fornada actual. Casanovas, que ja ha llegit els textos, comprova que tant els consagrats com els novells mantenen la seva personalitat literària.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

‘Champions' d'autors

by on 16:22
Són uns encreuaments ben buscats. Pere Riera s'enfronta a Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel a Cristina Clemente, Pau Miró a L...
Publicado por en No hay comentarios: