L'empresa Focus té pràcticament tancada la seva primera franquícia, després de múltiples intents. El musical Stilton, que ahir va abandonar el Teatre Condal i ja prepara una gira de dos mesos a Catalunya (de setembre a novembre) i una temporada a La Latina de Madrid per Nadal, té assegurades també les produccions a Lisboa i als casinos de Beirut. El bon tracte amb Atlantyca Entertainment (que dóna els drets a poder traspassar el personatge literari infantil a l'escena) ofereix la possibilitat d'arribar a una bona pila de països. Per ara, ja es planteja Milà. I no és escabellat pensar d'entrar al mercat del Brasil o dels Estats Units, on aquest personatge de literatura infantil està agafant dimensió de fenomen.

Si fa anys que autors com Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel i Jordi Galceran (sobretot arran del fenomen El mètode Grönholm) sonen amb una certa freqüència arreu d'Europa, l'aparador virtual que ha obert la Sala Beckett ja dóna els seus fruits. Pau Miró, Carles Batlle i Esteve Soler, després d'assistir a lectures dramatitzades dels seus textos per tot Europa, s'han fet un nom i comencen a prodigar-se a Alemanya (Soler i Batlle) i Itàlia (Miró). La darrera peça estrenada a la Beckett de Soler (Contra el progrés) ha meravellat els directors dels teatres alemanys i actualment se'n fan tres produccions a Munic, Aquisgrà i Gelsenkirchen (“la ciutat de l' equip de futbol Schalke 04”), al desembre s'estrenarà a Hard (Àustria). Al juny, i dins del Grec, l'autor presenta a la Beckett una nova seqüela: Contra la democràcia.

Guillem Clua també s'ha fet un lloc als Estats Units. Ell va presentar Galceran al seu representant perquè intentés introduir El mètode Grönholm a Broadway. Sembla que encara hi ha opcions. Clua, d'altra banda, que va debutar la temporada passada al TNC amb una incommensurable Marburg, segueix escrivint i representant peces de mitjà format amb més facilitat a Nova York que a la cartellera professional de Barcelona. Fa poc va estrenar Killer, un treball que ha durat dos anys per convertir una història d'antiheroi tràgic en un monòleg musical del mateix títol.

El treball de formiga del desaparegut Festival d'Òpera de Butxaca també ha donat nous fruits. A les acaballes del festival es va aconseguir coproduir amb Darmstadt La Cuzzoni, una peça de petit format amb llibret de Marc Rosich i partitura d'Agustí Charles. De fet, aquesta mateixa sala també va coproduir l'òperaJuana (2005), d'Enric Palomar, i es va atrevir a fer una producció específica del Mar i Cel de Dagoll Dagom, fa uns anys. Arran d'aquest èxit, el teatre els va encarregar una peça de gran format que fa pocs dies han estrenat a aquest teatre nacional alemany: LByron. Farà nou funcions fins al maig a Alemanya i per al juny hi ha programades tres sessions al Liceu.

El teatre català diversifica opcions. A més de La Fura dels Baus i Comediants, es comencen a exportar produccions.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)

El teatre català viatja

by on 16:40
L'empresa Focus té pràcticament tancada la seva primera franquícia, després de múltiples intents. El musical Stilton , que ahir va aband...
Posted by at No hay comentarios:

El teatro al servicio de la Humanidad

La celebración de hoy es un reflejo fiel del inmenso potencial que posee el teatro para movilizar comunidades y tender puentes. ¿Han pensado alguna vez que el teatro podría ser una herramienta muy poderosa para la paz y la reconciliación? Mientras las naciones gastan colosales sumas de dinero en misiones de paz en zonas de conflictos bélicos por el mundo, se presta muy poca atención al teatro como alternativa personalizada para la gestión y transformación de conflictos. ¿Cómo pueden los ciudadanos de la madre tierra alcanzar la paz universal si los instrumentos que se emplean provienen de poderes externos y aparentemente represivos?

El teatro impregna sutilmente el alma humana presa del miedo y la desconfianza, alterando su propia imagen y abriendo un mundo de alternativas para el individuo y, por tanto, para la comunidad. Puede aportar significado a la realidad diaria mientras previene un futuro incierto. Puede participar en temáticas de política social de forma sencilla y directa. Al ser integrador, el teatro puede presentar experiencias capaces de transcender las ideas erróneas preconcebidas. Además, el teatro es un medio probado de progreso y defensa de las ideas, que mantenemos y por las que estamos dispuestos a luchar cuando no se respetan, de forma colectiva.

Para anticipar un futuro de paz, debemos comenzar usando medios pacíficos que busquen comprender, respetar y reconocer las aportaciones de cada ser humano en la tarea de esta búsqueda de la paz. El teatro es ese lenguaje universal a través del cual podemos promover mensajes de paz y reconciliación. Permitiendo a cada participante comprometerse activamente, el teatro puede hacer que muchos individuos deconstruyan ideas preconcebidas y, de esta forma, ofrece al individuo la oportunidad de renacer para tomar decisiones basadas en conocimientos y realidades redescubiertas. Para que el teatro crezca con fuerza, entre otras formas de arte, debemos dar un paso decidido hacia adelante incorporándolo en la vida diaria, abordando asuntos críticos de conflicto y paz. En su búsqueda de transformación social y reforma de las comunidades, el teatro ya existe en áreas devastadas por la Guerra y entre poblaciones que sufren pobreza o enfermedad crónica. Hay un número creciente de historias donde el teatro ha sido capaz de movilizar con éxito audiencias para construir conciencia y para atender a víctimas de traumas de postguerra. Plataformas culturales como el “Instituto Internacional del Teatro” que tienen como objetivo “consolidar la paz y la amistad entre los pueblos” ya están en marcha.

Es por tanto una farsa mantenerse callados en momentos como el nuestro, conociendo el poder del teatro, y permitir a los que empuñan armas y lanzan bombas ser los pacificadores de nuestro mundo. ¿Cómo pueden estas herramientas de alienación ser también instrumentos de paz y reconciliación?

Os exhorto, en este Día Mundial del Teatro, a reflexionar sobre esta posibilidad y a proponer al teatro como herramienta universal de diálogo, transformación y reforma social. Mientras las Naciones Unidas gastan colosales cantidades de dinero en misiones de paz por todo el mundo, por medio del uso de las armas, el teatro es una alternativa espontánea, humana, menos costosa y de lejos, mucho más poderosa. Si bien puede que no sea la única respuesta para conseguir la paz, el teatro debería ser incorporado sin duda como una herramienta eficaz en las misiones de paz.

Jessica A. Kaahwa, Uganda (Doctora por la Universidad de Maryland, actualmente Jessica Kaahwa es profesora de Teatro y Literatura en la Universidad de Makerere y trabaja además por la integración del teatro en las prácticas terapeúticas).
Posted by at No hay comentarios:

Ara fa trenta anys que ens vam constituir com Associació d´Actors i Directors Professionals de Catalunya, i hem lluitat per defensar el nostra teatre, la nostra llengua i la nostra cultura, però encara ens preguntem moltes vegades què és el teatre i quin paper ha de jugar en el sí de la nostra societat. Aquest Manifest és doncs una reflexió en veu alta, amb allò que més estimem ; les paraules

Hi ha, al meu parer, tres elements essencials tant per definir què és el teatre i quin paper juga, o més ben dit, hauria de jugar, en el sí de la nostra societat per participar en els canvis culturals imprescindibles, abandonant la queixa sistemàtica per portar endavant un “discurs” positiu, constructiu, col·lectiu i, sobre tot, compromès. He dit tres elements, i potser m´he quedat curt. Ja ho veurem. En tot cas, un d´aquests elements és la consciència de pertànyer, precisament, a un col·lectiu i que, en conseqüència, tota solució és, també, col·lectiva. El segon element consisteix en el fet que, a més a més de pertànyer a aquest col·lectiuprofessional, som ciutadans i, com a tals, tenim el nostre dret a opinar i a intervenir en els problemes que ens envolten, per aportar-hi probables solucions; i el tercer element rau, també, en la consciència del fet cultural que significa el teatre, i que va – o que hauria d'anar acompanyat del compromís per defensar tot allò que redueix l´àmbit cultural i que comporta la corresponent lluita. No som observadors passius, el teatre no es limita a ser una complaença, un acte només “contemplatiu” o un fet “consumista” més.

El teatre té lloc davant d´una assemblea : és un art polític, és el testimoni del que està succeint a la nostra societat. El teatre va néixer interrogant als déus i, avui, el teatre interroga o hauria d´interrogar als homes disfressats de déus. Que caiguin les màscares!

Estem ficats en una brutal crisi que només ha començat i que pot prendre dimensions “globals” esfereïdores, tant del punt de vista econòmic, polític com cultural, i que, a més a més d´una crisi de “valors” , és una crisis de civilització.

El teatre no pot impedir la crisi, no aportar-hi solucions. Però sí pot col·laborar en els canvis indispensables, com una petita eina de transformació de la realitat, o, si més no, d´una part d´aquesta realitat “crítica”. Perquè el teatre té uns elements de complicitat que s´estableixen entre el que passa a l´escenari i el que passa al pati de butaques, és a dir a” l´altre espai” comú. Sense complicitat entre aquestes dues “entitats” – actor, text, obra en fi – i públic, no hi ha realment el que podríem anomenar “catarsi teatral” i tot pot quedar només en un acte “complaent”. I precisament el que volem és un tipus de teatre que no sigui només un gaudi, un temps d´oci – que també hi té el seu lloc - ans un espai on els que el “fem” i els que hi assisteixen ho fem amb la consciència de defensar un territori cultural, un territori de coneixement, un territori de lluita. Perquè, no ens enganyem, la nostra “ciutat” està en perill. I l´hem de salvar. I encara que el teatre no sigui “la” salvació i no li pertoqui tan sols a ell aquesta tasca, sí pot i deu jugar un paper essencial. I ho farà com sempre mitjançant les paraules. I, precisament, perquè estimem les paraules, no callarem, perquè aquestes són l´art de la memòria. I el teatre és també memòria i es dirigeix a l´intel.ligència de l´espectador i a la seva complicitat, com dèiem abans.

Uns homes parlen a uns altres homes. El teatre té enemics. Hem de començar a aixecar les barricades.

Amb paraules.

JORDI DAUDER

Barcelona 27 de març de 2011
Posted by at No hay comentarios:

Maribel Verdú amadrina La Noche de los Teatros. Conocida sobre todo por sus películas, la actriz mantiene una estrecha relación, artística y familiar (está casada con el productor Pedro Larrañaga), con los escenarios, a los que vuelve periódicamente. No desaprovecha la ocasión para viajar a Londres o París y ver lo que allí se estrena. Anuncia que volverá el próximo año con The Vibrator, una comedia que triunfa en Nueva York sobre el inventor del vibrador y que dirigirá José María Pou.

¿La Noche de los Teatros es una buena iniciativa?
Creo que hay casi 200 actos programados para la Noche, pero me parece una buena idea que la gente se reúna y aproveche los descuentos para ir a ver teatro. Y culturalmente hablando, me parece necesario.

Usted es una actriz que ha trabajado en todos los medios, pero ¿qué relación tiene con el teatro?
Amo el teatro, hago teatro desde que tenía nueve años. Dirigía los Entremeses de Cervantes en el colegio. Y luego estuve bastante tiempo en la compañía de Antonio Guirau. Para mí es la esencia de mi profesión. Lo fantástico del teatro es el hecho de que es efímero. Tu vas a Londres y sabes que Miranda Richardson, por ejemplo, acaba de estrenar una película pero también está actuando en un teatro, ¿qué haces? Pues ir a verla al teatro siempre. Sabes que será un momento único. Cuando interpretaba Un dios salvaje algunos amigos se lamentaban de que no la habían visto, ya no la verán jamás. En el teatro no hay 80 copias que valgan.

¿Y cómo actriz, qué le aporta?
No creo que el teatro sea la prueba mayor para un actor, aunque sí lo es para mí. Hay quien está dotado para el cine y, sin embargo, no para el teatro. No es una fórmula válida que pueda aplicarse a todos los intérpretes. A mí el teatro me da tablas, porque te lleva a situaciones que de repente tienes que salvar...

¿Alguna vez se ha quedado en blanco?
Esa es la pesadilla del actor, el horror. Siempre te ataca momentos previos a un estreno. Crees que el corazón se te va a salir. Hay situaciones en el teatro, cuando el texto es complejo o en verso, que debes estar muy pendiente de ti y de tus compañeros, porque el teatro es un acto bestial de generosidad.

Después de Un dios salvaje, ¿tiene nuevo proyecto teatral?
R.- Sí, estoy ilusionadísima. Vuelvo con Aitana Sánchez Gijón y otros actores como Raúl Arévalo y Beatriz Santana con una obra de una autora norteamericana, Sara Ruhl: The vibrator place o In the Next Room . Es una comedia maravillosa sobre el inventor del vibrador que va a dirigir José María Pou. La idea es estrenarla el próximo año, cuando acabe las películas que tengo en proyecto.

¿Qué películas son?
Ahora comenzaré a rodar una producción italiana y más tarde Blancanieves, dirigida por Pablo Vergel. Será muda y en blanco y negro y voy a hacer de madrastra, porque obviamente ya no tengo edad para hacer de Blancanieves. Estoy ilusionadísima. Y luego participaré en la próxima producción de Gracia Querejeta.

¿Qué va a hacer La Noche de los Teatros?
Estaré en el Festival de Málaga. Me toca entregarle a Jose Luis Alcaine el premio que le concede el certamen.

Fuente: Liz Perales (www.elcultural.es)
Posted by at No hay comentarios:

Quien buscara anoche sentirse escandalizado durante el estreno de Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Àngelus), la obra que llegaba rodeada de polémica y expectación al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), habrá quedado muy probablemente decepcionado (aunque nunca hay que menospreciar la capacidad de ofenderse de algunos). Quien esperara gran teatro, ¡ay!, también. El cacareado (y, ¡uuuuu!, temido) espectáculo resultó ser un montaje demasiado largo (dos horas), con momentos divertidos -punteados desde el público anoche por la inconfundible risa de Xavier Albertí-, alguna escena impactante (como la caída en el escenario de un pináculo de la Sagrada Familia), interpretaciones destacables (Oriol Genís y Àngels Poch) y una cargante deriva hacia la verborrea y el melodrama. Carente, en todo caso, de la mordacidad, sátira y mala leche que podían haber hecho esperar el planteamiento (una concurrida velada en un bar de sexo gay duro la víspera de la reciente visita del Papa) y toda la polvareda levantada. Vamos que no estamos ante Genet, ni siquiera ante Boadella. Visto lo visto, resultan ridículos tanto revuelo, la alarma de grupos cristianos, la intervención del consejero Mascarell y demás mandangas.

En el escenario, mucho tío en calzoncillos, cueros o suspensorios -Oriol Genís se pasa la representación enseñando las nalgas-, aunque salen más en el Espartaco de la Cuatro, unas cuantas felaciones, esnifadas de popper (la droga, no el filósofo) y una escena en la que tres tipos se le orinan encima a Genís mientras este canta, en rápida sucesión, Cara al sol, Rosa d'abril y, ¡anatema!, el himno del Barça. Entre los momentos más celebrados por un público que al final aplaudió aunque desde luego no a rabiar, aquel en el que al mostrar lo que han olvidado los clientes aparecen un cáliz y una Creu de Sant Jordi.

La visita del Santo Padre planea como telón de fondo -la dueña del local comunica la anormal afluencia al mismo de sacerdotes y legionarios de Cristo, y un tipo desnudo envuelto en una bandera vaticana se desploma de un taburete gritando: "¡La juventud con el Papa!"-. Pero lo más relevante son las historias entrecruzadas de los clientes (entre ellos dos altos cargos de partidos políticos rivales), de un padre que busca a su hijo y de la propia dueña. Entre los personajes, también un joven que ha decidido entregarse sexualmente a todos los que lo deseen -hay cola- como curiosa vía de ascesis (viste ropa de deporte del Sagrado Corazón), una simpática catequista drogada que recala en el local y el viejo padre de la dueña, el cual se pasea en bata y con una paloma. Habrá quien vea en el ave al Espíritu Santo, y ya la tenemos otra vez liada.

Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)
Posted by at 1 comentario:

A l'Arnau hi ha fauna autòctona. Des del 2000 (amb Diabéticas aceleradas), quan l'Arnau va abaixar el teló. Fins ahir, que l'alcalde Jordi Hereu es va atrevir a posar el cap per darrere del teló per veure l'alçada de la pinta. Ahir, l'Ajuntament va convidar la premsa a passejar per l'espai de l'Arnau, ara ja municipal, per poc més de dos milions d'euros. Alguns privilegiats ja van veure la sala, quan els ocupes van rebentar la porta el 2006. L'acord de venda ha estat llarg però finalment s'ha aconseguit adquirir aquesta finca, propietat de l'Església evangèlica xinesa. Mentre es feien els discursos, celebrant la bona presència de la sala, una piuladissa va fer evident que és imprescindible un arranjament a la teulada. Certament, l'estat de l'Arnau, que es va obrir el 1903, fa témer el pitjor quan es veu la façana, per això es vol confirmar l'estat dels fonaments i les llotges. De fet, la visita d'ahir es va acabar al primer pis de l'amfiteatre. Unes fustes barraven el pas més amunt. “Hi ha un fantasma”, deia un fent broma. El que és segur és que hi ha més vida de la que toca.

El delegat de Cultura, Jordi Martí, confia que aquest estiu ja hi hagi un informe sobre l'estat de l'edifici i el preu de la reforma estigui comptat. És una data límit per saber si aquest edifici se cedirà a alguna empresa (hi ha trucades ja de diversos sectors, alguna d'internacional, i tot) interessada a fer la reforma i disposar-ne de la gestió durant una pila d'anys. Si la reforma no és molt elevada, es podria repetir la fórmula de l'antic Español: avui l'Artèria Paral·lel el gestiona la Societat General d'Autors i Editors. Martí reconeix que l'operació és un èxit quant a transformació de l'edifici tot i que espera que l'entitat afini més la línia de programació.

L'Arnau es presenta com un teatre amb moltes possibilitats. Perquè té bar amb terrassa, pels espais laterals que pot habilitar per a la història i per fer-hi activitats per al barri, i també per la mateixa sala, que es pot convertir en espai polivalent per a concerts, si es posen unes grades retràctils a platea. Hereu va llegir un rètol del bar en què el servei avisava que les consumicions en grup no es podien pagar per separat. No va veure, però, un full escrit a mà, enganxat als claus per penjar la llista de demandes de cada taula: “Falta pagar 33,3 euros”. Una evidència de la mala salut econòmica de l'últim Arnau. Ara comença una etapa nova. El Paral·lel vol tornar a brillar. Ja piula amb veu pròpia.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)
Posted by at No hay comentarios: