
«És una història enorme, però gran i petita a la vegada», va subratllar el director, Sergi Belbel. «No hi ha apocalipsi ni èpica. Tot s'explica a través d'una cèdula petita com és la família. Un focus de tensions, secrets, alegries, tristeses, pèrdua i abandonament, una cosa que senten tots els personatges i no saben com afrontar».
A l'Amèrica profunda, en plena canícula d'agost, es desenvolupa aquesta història contemporània que brota amb el retrobament dels membres de la família Weston. Es produeix arran de la desaparició misteriosa del patriarca, Beverly (Carles Velat), un vell escriptor alcoholitzat que viu del record d'un èxit que va tenir el 1964. Cosa que li retreu la seva dona, la volcànica Violet (Anna Lizaran), addicta a les pastilles des de fa 40 anys.
A la crida de Violet, acudeixen les seves tres filles: Barbara (Emma Vilarasau), Ivy (Rosa Renom) i Karen (Montse German). Violet i Barbara són les capitanes d'una família que és un matriarcat. La reunió obrirà la caixa dels trons amb situacions que es mouen entre el drama i la farsa. «És una obra llarguíssima, de gran intensitat, en què pots riure i plorar alhora», va comentar Belbel, que va explicar que la lectura d'Agost el va commocionar, «com poques vegades passa amb un text teatral».
Era un sentir unànime entre els implicats en la que és l'aposta del TNC per a aquest curs. «En teatre he fet coses bones, però poques d'excepcionals. És un dels millors textos que he llegit mai», va dir Abel Folk (Bill, marit de Barbara), una altra de les estrelles d'un gran elenc. L'actor va elogiar la singular escriptura de Letts. «Té alt nivell intel·lectual i a la vegada és un culebró: emociona i diverteix».
El culebró es prolonga durant quatre hores i quart (amb dos descansos), cosa que la converteix en la segona obra més llarga de Belbel al TNC, després de L'estiueig, de Goldoni, de 4,40 hores. Sí que és de rècord l'aclaparadora escenografia de Max Glaenzel que representa una casa de tres plantes. Una vistosa 13 Rue del Percebe en versió Oklahoma.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
El malson americà


Es tracta d'una adaptació teatral de la novel·la autobiogràfica de Brouwers, que va acabar odiant la seva mare després que ella decidís internar-lo en un col·legi religiós un cop van ser alliberats del camp de concentració japonès. «Ella creia que era necessari internar-lo perquè la vida al camp de concentració havia assilvestrat el nen. El menor, en canvi, va viure aquella decisió com una traïció de la seva pròpia mare i va sentir molt d'odi», va resumir Roofthooft.
Una tremenda història que va deixar marcat l'escriptor i que va tenir una incidència directa en les relacions del novel·lista amb la seva progenitora, amb les dones en general i amb la vida en particular. El llibre comença el dia del funeral de la mare de Brouwers, al qual, per descomptat, l'autor no va assistir. Comença com un text de comiat, encara que Roofthooft considera que en el rerefons de l'obra «també s'entreveu un homenatge i un gran amor per la mare».
Un text dur i bell al mateix temps, que transpira les contradiccions i dualitats de la vida: amor/odi, bellesa/decrepitud, melancolia/esperança. Una obra sobre les conseqüències d'uns successos tràgics, que reflecteix una insatisfacció, incapacitat de viure, un desassossec que són familiars per a l'actor. «No he viscut situacions tan tristes com Brouwers, però a vegades també sento que els meus sentiments s'han quedat ancorats en la meva joventut, quan tenia 18 anys. Per això m'esforço tant perquè les meves obres tinguin èxit; tinc la sensació que sempre parteixo de zero», va confessar Roofthooft.
El monòleg que representa aquest actor es veu amplificat per cinc càmeres i unes grans pantalles que recullen cadascun dels seus gestos i aporten al públic diferents punts de vista de l'actuació. «La tecnologia m'ajuda a interpretar de manera més suggerent i poètica mitjançant la creació d'imatges. El teatre no és com un quadro, només és art mentre s'executa. Per això és difícil i més quan intenta capturar les coses intangibles que té la vida», va destacar.
Font: Ferran Cosculluela (www.elperiodico.cat)
La cicatriu de la memòria

L'any 2006 el director polonès Krystian Lupa, que ja aleshores s'havia forjat un prestigi incontestable, va fer la seva primera aparició a Temporada Alta ambRitter, Dene, Voss (Un dinar a cals Wittgenstein), de Thomas Bernhard. Va ser una veritable commoció, que tindria la seva continuïtat amb El forn de calç, també de Bernhard, Les presidentes, de Werner Schwab, o aquest any amb Persona.Marilyn.
En aquesta peça de Bernhard, que es podrà veure avui i demà (21 h) dues germanes, actrius sense feina, preparen l'arribada del seu germà, Voss, un filòsof que ha estat un temps intern en un psiquiàtric. És precisament en aquest personatge que Bernhard s'hi emmiralla. Monologuista empedreït, és aquest personatge que destrueix l'ordre, que orquestra una crítica ferotge en contra de les convencions i l'ordre del món burgès que Bernhard odiava, especialment el de la seva Àustria natal, per anar cap el caos. L'acció està situada a final del segle XIX, tot està en ordre, fins que apareix Voss, la malaltia mental del qual és com un símbol, perquè és el món de les antigues convencions el que diagnostica que està malalt. Bernhard i el filòsof Ludwig Wittgenstein compartien l'obsessió pel llenguatge i el refús cap a la seva pròpia pàtria. Lupa, quan va fer aquesta obra per primera vegada a Salt, va explicar que “en el teatre de Bernhard la matèria realista no és el més important, sinó que el fonamental és la creació d'energia provocadora en els impulsos dels actors en dues direccions; vers l'altre actor i, el més important, vers l'espectador. A través d'aquest impuls cal tocar de manera íntima el públic. S'entra en una regió perillosa, però el que interessa és que l'espectador no estigui únicament còmode, sinó que s'involucri en la matèria”.
Font: Dani Chicano (www.elpunt.cat)
Lupa, segona part
El director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET), Pep Pla, vol fer evident el gir del centre de producció cap als nous llenguatges escènics amb la producció Anthropos. El muntatge multidisciplinari, que s'estrena aquest vespre al Teatre Alegria, parteix de La disputa de Marivaux per desembocar en una seqüència d'accions en què s'evidencia l'inexorable pas del temps. “És un crit de ràbia”, apunta Pla, perquè no es pot frenar l'arribada de la mort. Però el muntatge, lluny de voler quedar-se amb la lamentació, recomana “aprofitar la vida que tenim” al màxim. La funció es presenta avui i demà al Teatre Alegria.
El punt de partida era el text de Marivaux. Però la intenció era anar aprimant el text fins a deixar-lo en l'essència, per reconstruir-lo després amb noves formes d'expressió com ara la dansa, el gest, el vídeo o un text nascut de les improvisacions.
L'obra mateix viu els diferents passatges d'una vida: la joventut, la maduresa, la vellesa i la mort. En un espai despullat, l'obra arrenca amb una llum blanca. A mesura que avança la peça arriba la foscor, cosa que significa la mort: un personatge desapareix quan surt de fora del feix de llum.
L'obra té també música en directe, que s'alterna amb d'altra d'enllaunada. Sonaran dues peces compostes per a l'ocasió per Daniel Pino, del grup Ulysses Notienefans: per una banda, han fet una peça musical amb el mateix títol de l'espectacle, Anthropos, i per l'altra, han musicat el poema de Gil de Biedma Que la vida iba en serio.
Amb l'Institut del Teatre
En el repartiment, tres dels quatre actors provenen de les aules de l'Institut del Teatre de Terrassa, de les especialitats de text i també de gest (Bruna Cusí, Jaume Sangrà i Ireneu Tranis). La quarta component, Isis Martín, és una actriu i directora autodidacta.
Per Pla, és bona la relació entre Institut del Teatre i el CAET, “perquè ens retroalimentem”. El director ha trobat en el càsting, fet mesos enrere, uns actors amb un cos molt preparat per a l'escena, amb molt bona predisposició i “amb capacitat per improvisar”.
Les seqüències (una recull un sopar familiar en què els membres aniran creixent segons dicta la veu en offfins a desaparèixer i cedir espai a nouvinguts) es reforcen amb videoprojeccions impactants d'Ian Gehlhaar.
Font: J.B (www.elpunt.cat)