ALMA i ELISABETH

TEXT: INGMAR BERGMAN

VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG

DIRECCIÓ: MAGDA PUYO

INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i MARTA MARCO amb la col·laboració de VICKY PEÑA

DURADA: 70min

PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i SALA MUNTANER

SALA MUNTANER

Potser ha estat un encert no revisar Persona de Ingmar Bergman abans d'anar a veure la seva adaptació teatral. No ho sé, però pels rècords que tinc pensava que era d'una altra manera. Reconec la dificultat que suposa d'entrada aquesta obra, però com les comparacions són fàcils no eximeix a la directora, adaptadora i protagonistes de res.

Magda Puyo ha optat per la contenció, potser massa en alguns moments on una miqueta d'algaravia no hagués estat mal rebuda. Es troba més a faltar en el personatge de l'infermera Alma (Marta Marco), els seus ritmes i quan tot esclata resulta com si estigués seguint pas per pas el guió. Una llàstima que no pugui deixar-se anar més. 

El paper de l'Elisabeth és el més complicat de tots dos. Una actriu que es queda muda abans d'acabar de representar Electra. Els metges li diagnostiquen que no té res i només es tracta de deixar passar el temps fins que torni a parlar. Durant gairebé tota l'obra roman callada, tret de lleus sorolls i moviments de cap. Res fàcil per la Mònica López que ha sabut entendre perfectament el seu rol i ens regala una interpretació precisa i plena de matisos que aconsegueixen atrapar l'espectador. Impressionant els seus moments amb una Vicky Peña virtual parlant dels rols de la dona actriu i de la dona persona.

Molt efectivista la posada en escena de Ramon Simó a base de cortines (de tela i de fusta) i de projeccions. Una escenografia molt simple i escassa, només el text del Bergman, molt fidel a l'original i unes bones interpretacions és el que necessitaria l'obra. Tot una llàstima que no s'hagi pogut acompassar les darreres i quedi una per sobre de l'altra. Bergman segueix sent un os dur de rosegar.